A sota el núvol

Noranda, 1942 | Joseph Herman Bolduc, Bibliothèque et Archives nationales du Québec | Domini públic

El núvol. Quina paraula més lleugera i etèria. Feia pensar en una pilota de beisbol traçant un arc cap a l’esquerra del camp central, una tarda mandrosa d’estiu a les praderies.

En realitat, el núvol era una cosa profundament material i terrenal, l’antítesi de la lleugeresa i la llum. El núvol vivia en centres de dades, les immenses estructures sense finestres que van començar a proliferar en determinats racons del paisatge dels Estats Units al final del segle XX quan les comunicacions i el comerç es van traslladar a internet. Els milions de transaccions, interaccions i activitats que fins no feia gaire constituïen la vida de cada dia (enviar una carta, pagar amb un bitllet de dòlar, llegir un diari, escoltar un disc, veure una pel·lícula…) havien anat passant d’una existència quotidiana i ubiqua a un regne que quedava gairebé completament ocult dels ulls de la gent. A dins dels centres de dades hi havia els servidors gegantins per on passava tot: les transaccions comercials, els secrets del govern, els missatges dels amants. El 2018, generàvem 2,5 trilions de bytes en dades cada dia, una suma que s’incrementava a un ritme tan exponencial que el 90 % de les dades del món s’havien generat només en els darrers dos anys. Cada minut, de mitjana, el món feia 2,4 milions de cerques a Google, mirava 4,2 milions de vídeos de YouTube i penjava 47.000 fotos a Instagram.

Les instal·lacions eren pràcticament autosuficients: un centre de dades de més de 18.500 metres quadrats i 400 milions de dòlars en servidors i equipament només necessitava 20 enginyers i tècnics per funcionar. El que realment els calia era electricitat i aigua: la primera per fer funcionar les màquines, la segona per refredar-les.

I requerien seguretat. Els centres de dades eren els centres nerviosos del país, i se’ls protegia com a tals. Les parets eren el doble de gruixudes que les de la majoria d’edificis, i podien suportar vents de fins a 240 quilòmetres per hora. Les lloses de formigó del terra podien suportar 1.700 quilos de pes per metre quadrat. Les màquines estaven tancades amb clau dins de gàbies i protegides per tallafocs. N’hi havia que tenien sostres de formigó on s’instal·laven enormes generadors auxiliars. Aquests edificis es podrien confondre amb búnquers, prou grans per acollir tot un poble de paranoics.

En teoria, els centres de dades podien estar a qualsevol lloc que tingués a prop cable de fibra òptica, aigua abundant i electricitat barata. A la pràctica, tendien a agrupar-se, una quantitat gairebé infinita de comerç i comunicacions humanes encabida en un grapat d’edificis en un grapat d’indrets. Encara més que altres aspectes del paisatge digital, el núvol es podia dominar des de només uns quants llocs, i per només unes quantes empreses, les que tenien més capacitat i més connexions.

I el clúster més gran, de molt, es trobava a Virgínia del Nord. Des de ben aviat, la zona havia acollit una part desproporcionada de proveïdors comercials d’internet, atrets per la concentració de contractistes militars i empreses d’alta tecnologia. La zona també oferia terreny abundant (les granges que s’estenien pel seguit d’elevacions suaus a l’oest i el sud del Potomac, en direcció al Piedmont, amb els cims del Blue Ridge al fons) i electricitat barata alimentada pel carbó dels Apalatxes. El 1992, un grup de proveïdors d’internet va quedar per dinar al Tortilla Factory de Herndon (Virgínia) i prendre una decisió que segellaria el predomini de la zona: unirien físicament les seves xarxes en un nou allotjament de maquinari, cosa que ampliaria en gran manera el seu abast i el valor que podien oferir als clients. El concentrador, batejat com a Metropolitan Area Exchange-East, es trobava en una sala feta amb blocs de formigó dins d’un aparcament subterrani a Tysons Corner, la ciutat satèl·lit que havia crescut a banda i banda de l’autovia de circumval·lació.

Un motiu d’atracció addicional eren les exempcions fiscals que concedien als centres de dades l’estat de Virgínia i les corporacions locals, sobretot els comtats de Loudoun i Prince William. Per aquestes comunitats dels afores de Washington, els centres de dades eren els veïns ideals: generaven ingressos regulars en impostos per pagar les escoles prèmium que exigien els residents que anaven a viure a les mansions que s’hi construïen en sèrie, però afegien pocs cotxes a unes carreteres que ja anaven massa plenes. En aquest sentit, l’escassa quantitat de llocs de treball que aportaven era, per fer servir una expressió del món de la informàtica, més una característica que un error.

Els centres costaven entre 50 i 70 milions de dòlars cadascun. Es construïen sense cap detall que els identifiqués; qualsevol que passés per allà no tenia ni idea de qui els gestionava, ni per què. «No tenim res a dir sobre cap projecte, real o imaginari », va dir el director de desenvolupament econòmic de Prince William l’any 2000, responent a un periodista.

La punxada de la bombolla de les tecnològiques aquell any va deixar molts centres buits, i va desvelar l’espectre de la ruïna permanent d’aquelles enormes closques buides, que no servien per a res més. Però va ser un contratemps temporal. El creixement de l’aparat de lluita antiterrorista després dels atemptats de l’11-S va crear una nova demanda d’emmagatzematge de dades d’alta seguretat: cada vegada més, els edificis venien equipats amb «trampes», entrades per a una sola persona dotades d’escàners biomètrics que podien llegir empremtes digitals, palmells o retines; també hi havia entrades falses, vidres antibales i parets amb recobriments de kevlar. Alguns centres de dades fins i tot es van situar deliberadament darrere de turons, per disminuir-ne la visibilitat i aturar les càrregues de vehicles carregats d’explosius; els que estaven menys protegits per la topografia tenien perímetres de pals de formigó.

I llavors va arribar el núvol.

L’origen funcional del terme —la idea de fer córrer aplicacions des de servidors que no són teus— va aparèixer al començament de la dècada del 2000, a Seattle. Amazon havia estat construint una empresa anomenada Merchant.com que proporcionava tecnologia per als webs de comerç electrònic d’altres empreses, i es va adonar de com n’era de fàcil que els usuaris de fora accedissin a la tecnologia d’Amazon amb interfícies ben dissenyades. Més o menys per les mateixes dates, l’empresa va descobrir que molts dels seus equips de desenvolupament de programari es passaven mesos recreant la mateixa infraestructura de programari bàsica per a tots els projectes, una vegada darrere l’altra. Per què no construir una plataforma d’infraestructures que fes que el desenvolupament de programari propi d’Amazon fos més eficient i que també es pogués oferir a altres empreses? Les empreses podrien dissenyar aplicacions que funcionessin amb la infraestructura —qualsevol cosa, des de computació fins a missatgeria i pagaments— i així s’estalviarien el cost i les molèsties de construir la seva pròpia infraestructura i gestionar els seus propis servidors i centres de dades.

L’empresa va crear Amazon Web Services, la branca dedicada a la informàtica en núvol, l’any 2003 i va començar a oferir el servei d’emmagatzematge de dades el 2006. El 2017, AWS proporcionava serveis en núvol a, entre altres, GE, Capital One, News Corp, Verizon, Airbnb, Slack, Coca-Cola i fins i tot competidors directes com Apple i Netflix, i generava uns ingressos de més de 17.000 milions de dòlars anuals: una desena part del total d’Amazon. «AWS ha construït una de les plataformes tecnològiques més disruptives i amb més prestacions que han existit en la meva vida», va declarar el cap mundial d’estratègia empresarial d’AWS, Stephen Orban.

Entre el domini del núvol i el domini de les vendes en línia, Amazon s’havia situat com una mena de controlador d’accés que obtenia honoraris (el que els economistes anomenaven «rendes») de dos dels sectors més grans de l’activitat comercial digital, l’emmagatzematge de dades i el comerç electrònic. Gairebé es podria comparar amb un impost, excepte que aquest impost el cobrava una corporació, no un govern elegit legítimament.

O es podria comparar amb una empresa de subministraments: en essència, Amazon havia posat un comptador al costat dels centres de dades del país, però sense les limitacions que la normativa dictava per als serveis públics. O es podria comparar amb les lucratives maniobres extractives dels bancs i els fons d’inversió lliures que van portar a la crisi financera de 2008, i que es podrien resumir en «cara, guanyo jo; creu, perds tu». Passés el que passés, Amazon s’enduia honoraris. «Veig paral·lelismes entre el comportament d’Amazon i com gestionaven els préstecs alguns grups financers abans del crac de 2008», va escriure la columnista del Financial Times Rana Foroohar. «Feien servir preus dinàmics, en forma de préstecs hipotecaris d’alt risc amb interès variable, i explotaven enormes asimetries d’informació per vendre cèdules hipotecàries i paquets de deutes complexos a inversors incauts, entre els quals hi havia ciutats com ara Detroit. Amazon, d’altra banda, té una quantitat de dades del mercat infinitament superior a la dels proveïdors i els compradors del sector públic que té previst connectar. De fet, cada vegada veig més i més paral·lelismes entre els grups d’empreses d’internet i les grans institucions financeres. Tots dos estan instal·lats al centre d’un rellotge de sorra d’informació i comerç, i s’emporten una comissió per qualsevol cosa que hi passi. Com un gran banc d’inversions, Amazon pot crear un mercat i alhora participar-hi.»

Data Center Alley | Google Maps

També feia pensar en els grans gegants del ferrocarril del final del segle XIX, que controlaven tant les vies com gran part del petroli i el carbó que s’hi transportava, cosa que els permetia escanyar els productors de combustible més petits.

A mesura que més i més empreses es passaven al núvol, i més i més empreses imitaven Amazon i tenien la intenció d’oferir capacitat, els centres de dades es van escampar d’una manera inaudita. A Virgínia del Nord, cobrien més de 835.000 metres quadrats. Dominion Virginia Power, la subministradora d’electricitat dominant de l’estat, que depenia en gran manera del carbó com a font d’energia, el 2013 va projectar un 40 % d’increment de demanda d’electricitat per a centres de dades en només quatre anys. Cada centre de dades consumia una quantitat d’energia equivalent a 5.000 llars.

El territori s’anava omplint, sobretot al comtat de Loudoun, on el 2013 hi havia 40 centres de dades que cobrien 465.000 metres quadrats, l’equivalent a 25 hipermercats Walmart dels més grans, i el comtat esperava doblar la xifra durant la dècada següent. En un període de només dos anys, el 2011-2012, el comtat havia guanyat 75.000 metres quadrats de centres de dades, però ni un sol metre quadrat d’oficines convencionals. Al cor del Data Center Alley, el ‘corredor dels centres de dades’ del comtat, els terrenys es venien per més d’un milió de dòlars l’acre.

El comtat presumia de tenir fins al 70 % de tot el trànsit d’internet passant pels seus centres cada dia. Ashburn, un suburbi més enllà del Dulles International Airport que acollia el primer clúster de centres de dades del comtat, s’esmentava en conjunció amb els altres grans nodes d’internet mundials: Tòquio, Londres, Frankfurt. «No exagero si dic que el Data Center Alley ha esdevingut essencial per al teixit social de la cultura occidental», va dir el director de desenvolupament econòmic del comtat de Loudoun, Buddy Rizer. El comtat també presumia dels més de 200 milions de dòlars en impostos que anaven dels centres a la seva hisenda cada any, i que permetien al comtat, el més ric del país, proporcionar serveis com ara escoles bressol durant tot el dia que comunitats més necessitades no podien oferir.

Amazon ja tenia diversos centres de dades a Virgínia del Nord, gestionats amb el nom de la seva subsidiària de centres de dades, Vadata. Però necessitava més capacitat, molta més, perquè estava apuntant a un nou reialme de negocis. El 2013, va guanyar un contracte de 600 milions de dòlars amb la CIA, i hi havia més branques de les forces armades que començaven a explorar la possibilitat de passar al núvol.

El 2014, una empresa no identificada va sol·licitar la construcció d’un centre de dades de 46.500 metres quadrats al poble de Haymarket, al comtat de Prince William. El lloc es trobava considerablement més a l’est per l’autovia John Marshall que altres clústers de centres de dades de la zona i, per tant, oferia un grau de discreció més alt. Quedava més enllà del Manassas National Battlefield Park i a tocar de Rural Crescent, una franja de terreny no urbanitzable protegit des de feia molt temps.

Però l’empresa sense nom va obtenir l’aprovació del comtat: Prince William no tenia normatives sobre la ubicació dels centres de dades. Segurament no hi va fer cap mal el fet que diversos empleats de l’equip de desenvolupament econòmic del comtat fessin dos viatges a Seattle l’any 2013 per assistir a reunions a la seu general de l’empresa, en un dels quals anaven acompanyats per responsables de Dominion, l’elèctrica de Virgínia.

L’únic que faltava era connectar el nou centre a la xarxa elèctrica.