La silicolonització del món

Desfilada per commemorar el 750 aniversari de Berlín. Berlín, 1987 | Thomas Uhlemann, Bundesarchiv | CC BY-SA

Històricament, la colonització implicava vel·leïtats agressives de dominació que menaven a apoderar-se de territoris fent ús de la força i, o bé topava amb resistències ferotges, o bé aconseguia una col·laboració interessada. Procedia de la imposició d’un ordre sobre un altre ordre existent, i cercava l’explotació dels recursos naturals i de les energies humanes per enriquir les forces conqueridores i els països dels quals aquestes provenien. Aquest no és el cas; és més aviat una voluntat endògena que considera que aquest esquema econòmic i cultural revesteix, més enllà del focus d’origen, un valor universal que ha esdevingut la vara per mesurar la vitalitat econòmica dels països i que, atès que és evidentment vertadera, cal importar i implementar de manera activa.

És un impuls «autocolonitzador» mogut per dos motors que operen conjuntament. En primer lloc, pel proselitisme d’actors que, un cop han actualitzat el «sistema d’explotació conceptual», i tocats per la gràcia, difonen per tot arreu els preceptes de la «bíblia siliconiana». S’ha posat en marxa un moviment poderós que es manifesta en l’expansió d’una doxa difosa pels industrials, la majoria dels economistes, les universitats i les grans escoles, les agències de prospectiva, els think tanks i els òrgans de pressió de tota índole, els teòrics del management i fins i tot les portades de les revistes, que celebren a tort i a dret els start-uppers que «trenquen esquemes». A les conferències TED es preconitza el dogma «franciscà» a cop d’eslògans que poden «compartir-se» en cent quaranta caràcters, o en grans misses professionals en forma de prèdiques pronunciades per «sacerdots experts» que confirmen, amb l’ajuda de diapositives sintètiques i a través d’«experiències adquirides», la veritat de l’evangeli siliconià.

El nucli d’aquest seguidisme, a més d’aquests «ressorts naturals», és la classe política que l’esperona –i això va més enllà de l’enfrontament dreta/esquerra, perquè s’inclou en un consens socioliberal majoritàriament actiu en les democràcies–, convençuda que «a partir d’ara cal adaptar-se al que faci Silicon Valley».[1] Entre els més avançats en la siliconització del món hi ha, en peu d’igualtat amb els industrials, els representants electes i els responsables de les administracions de l’Estat. Dir que «estan superats» seria fals,[2] perquè en realitat afavoreixen la institucionalització de Silicon Valley en el si d’entitats del sector públic cada cop més nombroses i diverses.

En segon lloc s’esdevé la self-colonization dels territoris: a mitjan de la primera dècada del segle XXI la fascinació ja no vol ser passiva, sinó que es manifesta en accions concretes; en la construcció, als cinc continents, de valleys que, en forma de parcs industrials i «incubadores», es destinen a potenciar la creació d’empreses start-up, a unir els diferents actors i a sumar-se sense dilació al tren de l’economia de les dades. Són «valls del coneixement», que en la major part dels casos constitueixen l’objecte de «consorcis públics/privats», segons la nova norma estatal-liberal de reordenament dels territoris. Aquests «pols de competitivitat» es beneficien de subvencions concedides pels governs o les col·lectivitats territorials, i de vegades els adornen amb segells de qualitat atorgats per comitès d’experts que testimonien la importància d’aquestes noves causes nacionals. És el cas, per exemple, de la marca La French Tech, que pretén rivalitzar amb la poderosa àguila de Silicon Valley i que exhibeix, a tall de logotip, un gall vermelló generat per un programa d’imatges sintètiques que deu datar dels anys noranta, i que es mostra amb la mirada perduda i una postura convingudament rígida i desmanegada. La icona, de disseny passat de moda i de modèstia sorprenent, ¿expressa una confessió inconscient sobre la impossibilitat de rivalitzar de debò amb el model original, malgrat les intencions anunciades? Perquè el gall no es transformarà mai en àguila, i sempre serà aquesta darrera la que, al final de la història, li devorarà la carn i l’ànima. És una mena de lliçó semblant a una faula de La Fontaine, però actualitzada i digna de consideració.

França, que en altres temps va saber ser una de les grans potències colonials i que va alliberar-se amb dificultat d’aquesta màcula, avui se sotmet amb entusiasme a un model que contribueix no només a alterar l’especificitat industrial històrica del país en favor del model siliconià, sinó també a desmantellar una gran quantitat de triomfs juridicopolítics, alguns dels quals van ser forjats pel mateix país i van inspirar el món. Creiem vanament que cada país té una identitat pròpia, que reconfigura les coses a la seva manera, i probablement concedir una «tonalitat local» a la norma hegemònica formi part del procés de colonització. Més enllà dels fenòmens de superfície, però, l’única cosa que compta és l’estructura principal, la qual, en aquest cas, ignora les concepcions divergents i potencialment honestes per comprometre’s amb un esquema unilateral ultratjant que, amb l’única finalitat de treure’n benefici, pretén regular el curs de la vida per mitjà d’algoritmes.

Capvespre a Silicon Valley. Califòrnia, 2016 | Anthonyavalos408, Wikimedia Commons | CC BY-SA

Cal procedir a una anàlisi del «contagi de les idees», o una «epistemologia de les representacions», per dir-ho amb els termes de Dan Sperber.[3] És a dir, examinant certs micromecanismes psicològics que, a còpia d’encavallar-se i mantenir-se vigents, generen macrofenòmens socials. Hem de poder copsar quina part d’afecte hi ha en allò que depèn, en bona mesura, d’una creença en una forma de salvació que parteix de suposicions vagues. Aquesta és la raó per la qual gurus de tota mena representen les noves stars de les conferències professionals, i són convidats a fer valdre la seva expertesa en un context particular que barreja la incertesa quant a la viabilitat del model amb un sentiment d’irrevocabilitat pel que fa la seva realització. Ofereixen una garantia a la fe, justificant a través de la clarividència de la «visió» la justesa de la convicció: perquè el que caracteritza l’economia digital –des de l’eclosió, mitjan anys noranta, de l’anomenada net economy, i fins ara– és que no hi havia hagut mai cap moviment industrial que es constituís més a partir de conjectures i projeccions atzaroses que no pas sobre realitats constatades i resultats patents. Són exercicis de futurologia euforitzant que precedeixen els fets, que són necessaris per a la legitimació de les iniciatives i que contribueixen especialment a fer marginal qualsevol contradiscurs escèptic.

I en aquest sentit també s’escau que es travessa un llindar: som testimonis d’un alt nivell d’entusiasme emparentat amb el misticisme enlluernador d’un Merlí encantador, ridículament vestit de Superman, que ens allibera de les angoixes de l’època. Caldria passar, aleshores, d’una psicosociologia[4] –com la que preconitza Gilbert Simodon, l’objectiu del qual era rellevar els components psicològics que influencien les evolucions tècniques més enllà del curs aparentment «natural» que tenen– a una psicopatologia, que inclou tant el mateix Silicon Valley com el «desig de Silicon Valley». Tots dos elements constitueixen una nova síndrome que hauríem de col·locar a la llista de les noves malalties mentals de la nostra època: el psiliconisme. Sabem fins a quin punt Frantz Fanon, un estudiós lúcid i metòdic de la colonització i les lluites descolonitzadores, psiquiatre de professió, va vincular el fenomen de la colonialització amb les patologies psiquiàtriques a través de les formes de desposseïment a què indueixen. I aquesta anàlisi es fa ressò de la doble cara de la desposseïment contemporània. En primer lloc, la desposseïment respecte al nostre poder de deliberació col·lectiva quant a un fenomen que es pretén inevitable i que s’imposa amb una precipitació irreflexiva i culpable. I, en segon lloc, la desposseïment –encara més determinant, però d’una altra manera– de l’autonomia del judici, causada pel fet que el ressort més important d’aquest model econòmic depèn de la neutralització del lliure albir i de l’espontaneïtat humanes.