La fi de la confiança?

Després de dècades de reconeixement i prestigi social, les companyies de l’economia digital comencen a rebre crítiques que en qüestionen la reputació.

Lie to Me | Rosy

Lie to Me | Rosy | CC BY-ND 2.0

Males polítiques laborals, evasió d’impostos, impacte sobre el transport i l’habitatge, ús indegut de dades personals… Actuacions com les del cas Facebook i Cambridge Analytica els minen a poc a poc la credibilitat; cosa que, de moment, no s’ha traduït en unes pèrdues irreparables. L’increment de la responsabilitat social corporativa i l’ús més conscient d’aquests serveis podrien menar a canvis substancials en el sector.

És tan evident que sembla un tòpic: la democràcia liberal i les institucions tradicionals estan en crisi quasi arreu del món. Ho confirma el baròmetre sobre la confiança d’Edelman, que en l’edició del 2018 revela que la ciutadania de 28 països situa en 48 sobre 100 la confiança que sent per les institucions. L’estudi de la multinacional estatunidenca inclou valoracions sobre governs, ONGs, premsa i empreses. No obstant això, una observació detallada de l’anàlisi revela que els resultats són ambivalents entre categories, i les companyies tecnològiques gaudeixen del recolzament del 75% de la població, per sobre de sectors com l’educatiu (70%) o el sanitari (63%).

Com ha assenyalat repetidament l’investigador Evgeny Morozov –l’«aixafaguitarres» del sector tecnològic, en paraules de Brian Eno–, les empreses de l’economia digital són una «industria tefló»: com passa amb les bones paelles, tot el que hi aboquem a dins patina però no les taca. A pesar d’això, hi ha alguns indicis que apunten un possible desgast de la reputació, que pot resseguir-se en notícies recents: vaga d’Amazon a Espanya, batalla d’alguns ajuntaments contra Airbnb, precarització de riders, demandes de més regulació…

A aquests símptomes de descontentament amb algunes empreses s’hi suma la inquietud pel rumb general que pren la innovació. Segons el baròmetre d’Edelman, arreu del món hi ha gent que observa amb recel els progressos en intel·ligència artificial, els vehicles autònoms i l’automatització de la feina; així com el maneig que les companyies fan de les dades personals. Si bé això no impedeix que mantinguin un marge de simpatia ampli, els responsables de l’estudi adverteixen que pot perdre’s de manera vertiginosa, perquè a França i els Estats Units, per exemple, han experimentat caigudes en la confiança entre el «públic informat» que freguen el 20%. I tot això sense considerar, encara, l’efecte que pot tenir un escàndol recent: el cas de Facebook i Cambridge Analytica.

Dades, mentides i manipulació

«Hi va haver una filtració clara de dades personals, i s’ha traït la confiança dels consumidors.» En aquests termes s’adreçava el senador estatunidenc Chuck Grassley a Mark Zuckerberg, durant la comentada compareixença que va fer al Congrés dels Estats Units. Es referia a la filtració publicada el març del 2018 per The Guardian, que relatava que la consultora britànica Cambridge Analytica havia obtingut de manera il·lícita la informació de 50 milions d’usuaris de Facebook dels Estats Units. Amb aquestes dades havia fet perfils psicològics, als quals havia impactat amb continguts creats específicament per decantar el vot a favor de Donald Trump. D’aquesta manera, i en una sola revelació, el cas reunia tres de les pors més en voga: les notícies falses, la manipulació dels processos electorals i, esclar, la pèrdua de privacitat. Però anem a pams.

Cambridge Analytica whistleblower: 'We spent $1m harvesting millions of Facebook profiles' | The Guardian
Cambridge Analytica whistleblower: 'We spent $1m harvesting millions of Facebook profiles' | The Guardian

Les notícies falses no són un fenomen d’Internet. Bona part de la propaganda del segle xx no consisteix sinó l’ús sistemàtic de la manipulació mediàtica amb interessos polítics. Tanmateix, el terme ha pres rellevància des del final del 2016, quan Donald Trump i altres líders mundials van introduir-lo als discursos per desmentir les crítiques i minar la credibilitat de la premsa no afí. Quin lloc ocupa Facebook en les notícies falses, si només es tracta d’una plataforma de distribució? Com ja han explicat Sandra Álvaro i Àlex Hinojo en aquest blog, en el panorama mediàtic actual la diferència entre capçaleres periodístiques tradicionals, xarxes socials i publicacions partidistes és cada cop més difusa. Només a Espanya, un 60% de les persones fa servir les xarxes socials per informar-se, i un 48% ho fa a través de Facebook, particularment. Això fa que les fonts es confonguin, i converteix els canals socials en uns mitjans de comunicació en els quals no hi ha filtre periodístic i, per tant, totes les informacions semblen igual de fiables, i més si les comparteixen amics i familiars.

Facebook ha estat acusada explícitament de no esforçar-se prou a limitar aquesta confusió, atès que podria moderar les notícies falses o les que inciten a l’odi amb la mateixa diligència amb què censura qualsevol rastre de sexualitat. Un dels casos més criticats d’aquesta falta d’acció ha estat el de Birmània, on s’ha culpat la xarxa social de tenir un paper clau en la propagació de l’odi vers els rohingya, una minoria ètnica que pateix una onada de violència que ha menat vora 700.000 persones a fugir de casa. Aquesta mateixa falta de control és que la que presumptament ha facilitat la ingerència russa en les eleccions dels Estats Units, perquè, segons la Comunitat d’Intel·ligència d’aquest país, Rússia va dur a terme una campanya d’influència a favor de Trump mitjançant –entre altres coses– la difusió de notícies falses a les xarxes socials.

La paradoxa de la privacitat

Al còctel de notícies falses i manipulació electoral s’hi suma la confirmació d’una tercera sospita: que les dades personals en què es basa bona part de l’economia digital poden emprar-se per a fins desconeguts o no compartits. És una confirmació, perquè les revelacions d’Edward Snowden del 2013 ja van posar de manifest que la informació dels usuaris d’Apple, Google, Facebook, Microsoft, Yahoo i YouTube havia estat recopilada de manera massiva en el passat, concretament pel mateix govern dels Estats Units.

Més enllà de les onades d’indignació que solen estendre’s després d’aquesta mena de revelacions, no sembla que ni Facebook ni les altres tecnològiques les passin magres, almenys no per aquesta pèrdua de reputació. Cal reflexionar sobre el motiu pel qual els usuaris no deixen de fer servir aquestes plataformes, fins i tot quan s’oposen a moltes de les polítiques i les pràctiques que exerceixen. En l’àmbit concret de la intimitat, aquest fenomen s’ha anomenat «la paradoxa de la privacitat»: tot i que la ciutadania demana més protecció de la informació personal, continua emprant les eines que viuen d’explotar-la. Les explicacions d’aquesta contradicció són diverses, però en general apunten que la gent està disposada a cedir de manera conscient certes dades si gràcies a això pot obtenir una altra mena de beneficis a curt termini; no només en forma de béns i serveis, sinó també d’accés al coneixement, llibertat d’expressió, reconeixement social, construcció de relacions interpersonals, etc.

2018 Edelman Trust Barometer | Edelman
2018 Edelman Trust Barometer | Edelman

Un bon exemple d’aquesta paradoxa es troba en una altra enquesta d’Edelman, aquest cop del 2016, sobre confiança i tecnologies predictives. Pel que fa a la banca, la majoria de gent va apuntar que no aprovaria que les seves dades s’empressin per establir patrons que permetessin calcular automàticament qui pot accedir a una hipoteca i qui no. Ara bé, aquesta mateixa gent sí que estava disposada a cedir les dades per millorar la gestió dels comptes i l’assessorament que reben. Extrapolant aquest doble barem a altres àmbits de l’economia digital, sembla comprensible que la gent desconfiï d’algunes empreses, o fins i tot de la innovació en conjunt, però que no per això vulgui renunciar al benefici que obté de consumir el que li ofereixen a curt termini. A tot això cal sumar-hi certa tendència als monopolis naturals en el sector, així com l’efecte xarxa, el fenomen pel qual el valor d’un producte o d’un servei augmenta com més individus l’usen. Per tot això, doncs, abandonar les plataformes que apleguen la major part dels consumidors d’un mercat implica, a la pràctica, assumir el cost d’aïllar-se també dels beneficis que se n’obtenen, ja siguin econòmics o socials.

Alterar la tendència

Bill Gates deia que la majoria de la gent sobreestima el que pot aconseguir en un any i subestima el que és capaç de fer en deu anys. Tot i que les grans empreses tecnològiques semblin immunes a la desconfiança popular, és probable que s’hagi iniciat una tendència que pot menar a canvis en el sector. En primer lloc, perquè la sobirania d’aquestes companyies actualment amenaça la dels mateixos estats, que comencen a posar-los límits a través de la legislació i els impostos. Com a resposta, moltes d’aquestes organitzacions inicien campanyes publicitàries i de lobby per mantenir els beneficis, raó per la qual la ciutadania ha de ponderar fins a quin punt dona suport o rebutja les propostes dels legisladors per canviar la situació. De tot això n’és un bon exemple la disputa d’Airbnb amb l’Ajuntament de Barcelona: més enllà de la polèmica, el cas pot convertir-se en un exemple de noves vies de col·laboració pública-privada per corregir els efectes no volguts d’aquesta corporació i de moltes altres grans corporacions en altres ciutats del món.

D’altra banda, fer un ús conscient, crític i informat d’aquests serveis és l’única manera de forçar les mateixes empreses tecnològiques a tenir en compte aquestes demandes. No hem d’oblidar que la confiança entre sectors és la base de bona part del model de negoci de l’economia col·laborativa i d’altres innovacions com blockchain, motiu pel qual aquestes companyies no haurien de sentir-se còmodes davant d’un descens continuat de la credibilitat. Així com hi ha un mercat per a aquelles organitzacions que posen en valor la responsabilitat social o amb el medi ambient, les tecnològiques que respectin la sobirania de les dades dels usuaris i les condicions laborals de la plantilla, o que tinguin en compte l’impacte en l’entorn, podrien obtenir-ne rèdit econòmic. En el camp del periodisme, per exemple, el nombre de persones que paguen per mitjans en línia ha augmentat en molts països, i ja és una estratègia significativa a Espanya, on un 11% dels consumidors de notícies paga a canvi d’informació independent i de qualitat. Així mateix, ja es parla dels models pay for privacy com una oportunitat per a serveis que garanteixin la protecció de les dades dels usuaris. Companyies com AT&T, Comcast o Facebook mateix ja han provat aquests models o han mostrat interès per fer-ho en el futur.

Conrear la confiança és difícil. És un capital social intangible que s’assoleix només amb temps i esforç. Les grans empreses tecnològiques són responsables de millores i progressos socials que avui ja es donen per assumits, però que són fruit dels impulsos continuats a favor de la innovació. Que siguin capaces de mantenir la credibilitat depèn de cap a on orientin els passos a mitjà termini, i del grau d’exigència dels usuaris, que, cada cop més, sembla que jutgen els avenços tecnològics considerant-ne també l’impacte social.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

La fi de la confiança?