James Bridle: La tecnologia és política

Thalia Bell fent una demostració de com funcionava la ràdio. Tallapoosa County, 1926 | Auburn University Libraries Special Collections and Archives | Domini públic

Tot i que concentra un enorme poder econòmic i facilita una capacitat de control abans inimaginable, el sector tecnològic és vist amb simpatia. La seva imatge com a motor de desenvolupament i progrés sobreviu al pas dels anys, a diferència d’altres àmbits de l’economia com el bancari o l’immobiliari. Tot plegat malgrat externalitats com l’extractivisme de dades, la vigilància governamental, les aplicacions militars o, recentment, l’amenaça de destrucció massiva d’ocupació.

L’artista i escriptor James Bridle ha basat la major part de la seva carrera a revelar els secrets de les noves tecnologies, especialment d’aquelles vinculades al poder polític i militar. Amb un enfocament no apocalíptic, ni tan sols pessimista, aquest britànic establert a Atenes aposta pel coneixement com a condició necessària per avaluar la realitat. «Vivim en un món format i definit per la computació», escriu en un dels seus assajos, «i un dels treballs del crític i l’artista és cridar l’atenció sobre el món tal com és».

Assaltar els cels

Si el tòpic és cert, i el segle XXI va començar amb la caiguda de les Torres Bessones, James Bridle és sens dubte un artista del tercer mil·lenni. Nascut el 1980, la seva joventut ha transcorregut entre les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, atemptats terroristes al seu país natal, la guerra de Síria i el naixement de l’ISIS. La seva obra beu d’un context de tensions entre seguretat i llibertat, un espai de fronteres difuses en què han proliferat uns artefactes tècnics inquietants: els drons militars.

Els vehicles aeris de combat no tripulats són armes dissenyades per dur a terme atacs selectius o missions d’espionatge sense necessitat de pilot. Per la seva mida reduïda, els drons militars poden actuar en territori enemic sense ser detectats o cridar l’atenció. Durant un temps, aquesta invisibilitat física també va ser mediàtica. La premsa occidental no va informar sobre el seu ús fins aproximadament el 2012, malgrat que aquestes aeronaus es fan servir en països com el Pakistan o l’Afganistan des del 2004.

El treball de James Bridle es va iniciar com una resposta a aquesta escassetat d’informació. Drone Shadows, un dels primers projectes sobre el tema, responia a una pregunta senzilla: Com deuria ser estar a l’altra banda d’un dron? El 2012, les fotografies sobre aquest tipus d’armament eren pràcticament inexistents, de manera que era difícil imaginar-ne l’escala o el nivell de sofisticació tecnològica. Després de portar a terme una investigació sobre les mesures i l’aspecte, l’artista va començar a dibuixar siluetes d’aquestes aeronaus en espais públics, en un intent de fer-les visibles als transeünts. En una línia de treball paral·lela va obrir Dronestagram, un compte a Instagram amb imatges de les coordenades exactes en què es documentaven atacs. En aquest cas, la pregunta implícita era una altra: Per què sabem tan poc dels llocs i les persones que els nostres governs bombardegen?

Drone Shadow 007. London, 2014 | © James Bridle

En paral·lel al seu treball amb drons militars i prèviament a l’expansió d’aquestes eines per a ús domèstic i civil, Bridle va iniciar una línia d’investigació amb globus casolans d’heli, que va anomenar «prototips de dron». Un mitjà amb el qual va començar a explorar maneres de contrarestar l’ús d’aeronaus policials, així com d’obtenir imatges aèries independents i autogestionades. El seu projecte més destacat en aquest àmbit és The Right To Flight, la instal·lació d’un globus suspès en el cel de Londres durant quatre mesos. L’enginy estava dotat amb càmeres i routers que li permetien comunicar dades en temps real a qualsevol persona que ho sol·licités. Alhora, l’artista britànic va organitzar tallers i conferències sobre les possibilitats lúdiques i polítiques de la fotografia aèria ciutadana, i també la seva relació amb la cartografia i la vigilància governamental.

El mapa i el territori

Encara que no és evident, la fotografia aèria té implicacions en la percepció de l’espai físic. Els serveis de mapes digitals mostren l’usuari, el portador del senyal GPS, com el centre del món; però també estableixen un tipus de perspectiva i relació de poder basats en qui té la capacitat tècnica per capturar imatges des del cel. En un intent de desconstruir aquesta manera de veure, James Bridle ha desenvolupat obres com Rorschmap o Anicons, que aporten una nova estètica cartogràfica. En mans d’aquestes aplicacions, les captures preses per globus casolans o satèl·lits es transformen en calidoscopis, i així recuperen la bellesa i el sentit de descobriment dels primers atles.

La pugna per la fotografia aèria reflecteix també tensions arran de terra, especialment quan es fa servir per a fins de seguretat. La generació de Bridle —recordem-ho, la del No a la Guerra, també a Anglaterra, així com el moviment Occupy— ha après per força que l’espai públic no és públic en totes les accepcions del terme. En determinades ocasions, l’estat pot desplegar l’autoritat sobre el terreny per reclamar la seva hegemonia, especialment quan aquest es fa servir per a fins no previstos. «És en aquests moments», escriu Bridle, «que les estructures reals de la vida urbana es fan visibles: una matriu de permisos i observacions, moltes d’elles il·legibles la major part del temps».

La tensió sobre el control de l’espai es fa també evident en la proliferació de sistemes de videovigilància públics i privats. L’artista ha treballat aquest tema en diferents formats (Every CCTV Camera, The Nor), entre els quals s’inclouen passejades per Londres en què fotografia i registra totes les videocàmeres que hi troba. En aquesta mena de deriva situacionista, Bridle ha arribat a comptar 140 càmeres en un sol trajecte de dos quilòmetres. I per si no hi hagués prou sensació de vigilància, la policia el va interrogar en una ocasió després de veure’l deambular i treure instantànies. Com ell mateix va ironitzar més tard, la retenció es va deure «a un possible delicte de prestar atenció».

Migracions i ciutadania en un món virtual

El veto sobre el que és visible i transitable abasta espais públics i privats, però també processos administratius. A Seamless Transitions, un projecte del 2015 sobre la deportació de migrants, James Bridle descobreix que és il·legal fotografiar els centres de detenció i tribunals que s’utilitzen a la Gran Bretanya per dur a terme repatriacions. Una xarxa d’instal·lacions que, paradoxalment, inclou vestíbuls de luxe i avions privats. El motiu: les companyies aèries no volen transportar passatgers sota coacció, especialment després de la mort per aturada cardiorespiratòria d’un ciutadà angolès que estava sent deportat al seu país el 2010.

Amb el propòsit de fer palesa l’existència d’aquests espais, James Bridle va adquirir plànols i fotografies per satèl·lit, va entrevistar acadèmics i activistes, i va treballar amb una agència de visualització d’edificis per recrear-los. D’aquesta manera, i encara que el resultat no deixa de ser una representació virtual en 3D, l’artista treu a la llum racons inaccessibles, alhora que revela com funciona el sistema britànic d’immigració.

Tot i que Bridle ha treballat concretament el tema de les migracions i la crisi de refugiats a Europa, és remarcable la seva reinterpretació del concepte de ciutadania en un sentit ampli. Aquest és el tema central de Citizen X, una extensió per a navegadors que rastreja on es troben els servidors dels webs que es visiten a Internet. L’eina mostra les ubicacions en temps real i dibuixa una bandera amb els fragments d’aquestes nacionalitats. Un plantejament senzill però efectiu que constata una nova forma de ciutadania, la ciutadania algorítmica. En aquesta nova manera d’habitar el món, les llibertats i els drets de les persones es calculen, reescriuen i qüestionen en funció de la seva navegació; d’una manera imperceptible per a l’usuari però accessible —encara que sigui d’una manera agregada— per a governs i empreses.

Donar forma al progrés

«El que és personal és polític» va ser una de les màximes més populars del feminisme dels anys seixanta i setanta. Amb ella, es manifesta que els sistemes d’opressió sobre les dones no només s’articulen en el terreny econòmic o legal, sinó que la vida quotidiana amaga relacions de poder que cal revelar i combatre.

Per a James Bridle, el que és tecnològic és polític. Les noves tecnologies estan imbricades en la mateixa naturalesa de la societat actual, per la qual cosa cal preguntar-se pel seu disseny en termes de poder. Els drons, les càmeres de videovigilància, els servidors són només artefactes tècnics, són els sistemes legals i polítics els que els donen forma i els permeten operar en una direcció o una altra.

«Les tecnologies són històries que ens expliquem a nosaltres mateixos sobre el que som i de què som capaços», escriu James Bridle en un assaig recent, «però no produeixen el futur per si mateixes, ni són màgiques, ni estan separades de l’agència humana». Amb la seva obra i el seu treball crític, l’artista britànic reivindica el deure de la ciutadania de donar forma al progrés, una tasca que apel·la directament a la nostra capacitat crítica davant les llums i ombres de la revolució digital.