Disseny-ficció: prototipant futurs desitjables

El disseny-ficció ens permet imaginar i explorar de manera crítica les possibilitats del futur a través d’objectes tangibles.

Pauline Frederick, Potiphar's wife. 1910-1915

Pauline Frederick, Potiphar’s wife. 1910-1915 | Library of Congress | Domini públic

Davant les noves lògiques i models de societat, cultura i economia, calen nous imaginaris de futur i noves eines per construir-los. El disseny-ficció és una nova metodologia que ens permet prototipar objectes tangibles, amb una estètica concreta deliberada i una propietat narrativa implícita. Amb aquests objectes podem viatjar a escenaris de futur i reflexionar sobre com volem el nostre demà.

Quan pensem en el futur, el solem imaginar com un espai al qual arribarem (com una utopia, o distòpia per defecte). Un escenari preconstruït per tercers amb poder, com grans corporacions tecnològiques o economicistes concentrades en fòrums internacionals. Conceptes que ens arriben amb comptagotes a través de titulars sensacionalistes dels mitjans sobre el poder «creativament destructiu» de la nova tecnologia de torn.

El futur està deixant d’entendre’s com un lloc predefinit al qual anem, com un destí del qual no ens podem escapar. Ara comencem a entendre, encara que sembli obvi, que es tracta d’un horitzó de possibilitats i probabilitats que es va teixint amb les nostres accions col·lectives. Aquest és un dels trencaments o les transformacions més importants del concepte «futur» a escala històrica. Pel mig s’hi va trobar la versió nihilista del punk, el «No future».

Davant les pràctiques que consisteixen a calcular i tractar de predir el futur amb eines més o menys properes a les de l’especulació borsària, les noves lògiques socials i culturals exigeixen nous imaginaris de futurs que no repeteixin una i una altra vegada els mateixos ideals de fa més d’un segle en versions més ràpides, eficients i intel·ligents (robots, colonització espacial, augment de les capacitats humanes, telecomunicacions i electricitat sense fils, i un llarg etcètera que sorprèn).

L’era postmoderna (o hipermoderna per a segons qui), la societat-xarxa, o com vulguem caracteritzar el present, implica noves formes de fer, de treballar, de produir i de reproduir. El disseny-ficció és una de les noves metodologies per obrir escletxes entre les diverses possibilitats i preferències de futurs més idonis per a un major benefici social. I potser també per co-crear les noves visions preferents dels futurs que esperem.

El con de futurs

Així doncs, el futur ja no s’entén com un espai ineludible i singular, sinó més aviat com una pluralitat d’escenaris: avui es parla de futurs en plural. El diagrama de cons és la representació que il·lustra millor el nou paradigma.

És un con en dues o tres dimensions, on el present se situa en el vèrtex: de vegades pot ser un punt, representant el punt de vista o percepció d’un individu o una organització; de vegades comença en un tall que representaria el present des d’un punt de vista més complex, ampli, col·lectiu. El temps es representa en projecció eixamplant-se a mesura que s’allunya: cada cop que vulguem mirar o anticipar-nos més i més al futur llunyà, més àmplies són les possibilitats i desconeixement o incertesa. Dins d’aquest con se situen diverses categories de futur.

Con de futurs

Con de futurs | Basat en el model de Nesta

  1. Futurs probables: són aquells futurs que tenen una probabilitat estadística o social d’esdevenir, incloent-hi el fet que el coneixement i els recursos per fer-los viables més o menys ja existeixen.
  2. Futurs plausibles: aquells que, per motius de les tendències socials, polítiques i econòmiques del present, no són tan probables d’esdevenir-se com els primers, però on el coneixement i els recursos a fi que siguin factibles ja existeixen, i que davant d’un esdeveniment històric imprevist (o un «cigne negre» com s’anomenen) o simplement d’un canvi de forces, els factors de probabilitat podrien alterar-se, i esdevindrien llavors un futur probable.
  3. Futurs possibles: inclouen els probables i plausibles, però també altres escenaris no probables i no plausibles. Són tots aquells futurs sobre els quals no ens seria estrany pensar-hi, o en què el coneixement perquè esdevinguin encara no existeix, però podria ser aconseguit en un termini de temps més ràpid de l’esperat. Per exemple, que una espècie alienígena ens regalés una nova tecnologia que ens permetés viatjar a qualsevol punt de l’univers en qüestió de segons.
  4. Futurs desitjables: aquests futurs, transversals als anteriors, consisteixen en aquells que, siguin probables, plausibles o implausibles, són desitjats per la societat, o per un col·lectiu específic. El transhumanisme, per exemple, és un moviment que ha impulsat i posicionat des dels anys setanta uns escenaris de futur específics, situant-los avui dia en el «futur» mainstream i canònic per excel·lència.

És important tenir aquests en consideració, ja que, en funció de l’energia i els recursos dipositats, pot passar, com hem vist en els darrers anys, que un futur desitjable, considerat possible, esdevingui probable, i finalment, present. Podríem citar, per exemple, el cas dels tricorders de Star Trek, uns dispositius mòbils i relativament petits amb diversos sensors, imaginats per a un futur més llunyà. Mentrestant, a les nostres butxaques duem uns dispositius amb capacitats molt similars.

A aquests quatre tipus de futurs, a més, hi podem afegir un altre que considero atractiu de treballar-hi. És el dels futurs «alienígenes» o de la dimensió desconeguda de Stranger Things: és el bressol de nous imaginaris potencials de futur, d’allò que ens és quasi impossible de visualitzar, quelcom com el «cthulhucè» de Donna Haraway.

L’aprenentatge més important és que, realment, no hi ha un escenari únic, sinó que tots tenim una certa capacitat, o «agència», de contribuir a anar d’un futur desitjable a un de probable. Aquí és on el disseny-ficció entra i ens dota d’una eina potent.

El disseny-ficció

El disseny-ficció és més que una tendència o disciplina del disseny: és una teoria i metodologia. Un dels conceptes principals amb el qual es treballa és el del prototip diegètic. Aquest terme potser ens soni més associat a la música: en una pel·lícula, s’anomena diegètica la música que no només escolten els espectadors (com passa amb les bandes sonores majoritàriament), sinó que també la senten els personatges. Potser fins i tot la poden taral·lejar mentre la senten.

Life is Good for Now | Winner - Speculative Concept Award - Core77 Design Awards 2016

El cinema de ciència-ficció és ple de prototips diegètics, com els tricorders mencionats, o la interfície gestual de Minority Report que tant ha influït en la nostra tecnologia actual. Diegètic, doncs, es refereix a la capacitat que té l’objecte de participar i evocar una narrativa, en aquest cas de futur. Podrien ser prototip diegètic també les armes i els estris que empren les civilitzacions en les pel·lícules de fantasia.

Aquest terreny no és exclusiu del cinema, sinó que és un recurs que s’ha fet servir en el camp del disseny crític i del disseny especulatiu, i s’està emprant en pensament estratègic o en innovació amb finalitats molt diverses. En els dos primers casos, se cerca que l’espectador, mitjançant un objecte tangible (utilitzant-lo o veient-lo), es pugui endinsar en la narrativa o escenari fictici a què pertany (en aquest cas creat per una dissenyadora o qualsevol creador) i així qüestionar aquell escenari.

Per aconseguir-ho es necessita que l’escenari de futur al qual pertany i que narra aquell prototip sigui coherent amb el nostre present (per tant, és necessari comprendre’l en la seva complexitat i en moltes més dimensions que no pas la merament tecnològica), que sigui versemblant amb la narrativa que pretén il·lustrar i «explicar», i que el prototip en si sigui una provocació, que dispari un debat per continuar reflexionant sobre els futurs, les tecnologies i la societat que volem.

Així doncs, el disseny-ficció està esdevenint la nova ciència-ficció, un nou espai cultural on la reflexió i creació d’escenaris futurs s’adapten a temps on la velocitat va més accelerada i, en certa manera, vivim a intermitències entre els futurs desitjats per unes corporacions i la negació o impotència a imaginar-ne de nous. Ara és temps de prototipar-los i construir noves possibilitats.

Vegeu comentaris1

  • Ricardo Mejia | 14 juny 2017

Deixa un comentari

Disseny-ficció: prototipant futurs desitjables