Aprendre i ensenyar amb tecnologies digitals

Quan integrem les TIC a l’aula és important valorar en quin grau s’enriqueix la relació que s’estableix entre alumnes, tasques i continguts, i docent.

Classe de la Boston Public School durant la visita de l'alcalde Kevin White, 1973 | Boston City Archives

Classe de la Boston Public School durant la visita de l’alcalde Kevin White, 1973 | Boston City Archives | CC-BY-SA 2.0

La necessitat de promoure un salt qualitatiu en l’educació implica passar d’un model d’adquisició del coneixement a un model d’aprofundiment i creació de coneixement. En un context de canvi constant, les tecnologies ens han de permetre millorar els processos d’ensenyament-aprenentatge, avaluació i organització. Aquestes transformacions en les tasques del professorat i els alumnes impacten tant en el procés d’aprenentatge com en el d’ensenyament.

Avui dia, tenim opció per decidir si incorporem o no les TIC a la nostra vida quotidiana, a l’escola, a la feina…? En l’actualitat la tecnologia digital és d’ús comú en diversos contextos (contextos d’educació –com ara escoles, instituts, universitats, biblioteques–, contextos laborals i de la vida quotidiana –a casa, als transports públics, als restaurants–) i per a una població cada vegada més àmplia que s’inicia a una edat cada vegada més jove. A més de les característiques de contextos i edat, cal assenyalar el tipus d’activitat on, segons Henry Jenkins, els joves no només són usuaris, sinó que també hi participen creant continguts multimodals. Es tracta d’una cultura de participació que es realitza clarament a les xarxes socials, però també en expressions més creatives. Ara bé, aquesta participació no forma part del currículum explícit, sinó del que es denomina currículum ocult. La falta d’incorporació d’activitats digitals no és només una qüestió de gestió de les tasques escolars, sinó també un desaprofitament d’oportunitats d’aprenentatge dels estudiants.

En efecte, si bé la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC) ha modificat molts aspectes de l’activitat diària, també ha canviat la nostra interacció amb l’aprenentatge i aquests canvis en els processos d’ensenyament i aprenentatge no han estat equivalents. La importància i ubiqüitat de les TIC en el treball, l’educació i la vida quotidiana es reflecteixen en la consideració de l’actual escenari d’interacció social de la societat, definida com a «societat de la informació i el coneixement»  per Manuel Castells. La referència al coneixement és conseqüència de la consciència que les tecnologies per si soles no tenen efectes si no van acompanyades de les habilitats cognitives i de l’alfabetització corresponents a les capacitats d’accés com a usuaris i a les capacitats d’integrar, avaluar i generar informació i comunicació. Seguint aquesta idea, Robert B. Kozma afirma que en la transició de l’economia industrial a l’economia del coneixement, és important ser conscients de la necessitat de promoure un salt qualitatiu en l’educació per passar d’un model d’adquisició del coneixement a un model d’aprofundiment i de creació de coneixement. I d’aquesta manera, desenvolupar aquelles capacitats que en l’actualitat representen el nou escenari laboral i que requereixen la tecnologia a escala transversal: les competències del segle XXI (enteses com la capacitat de comunicació eficaç, de treball en equip i de col·laboració, de flexibilitat i resolució de problemes complexos i de gestió de la informació).

A més a més, d’acord amb Kozma, la tecnologia no s’ha de considerar un afegit, sinó un element transformador de l’educació en el context de la societat de la informació i el coneixement, on els aprenents, les seves característiques, les formes socials, els ritmes d’aprenentatge, etc., estan canviant i, per tant, es fa necessari replantejar què, com i quan s’ensenya, com s’avalua, com s’organitzen i s’estructuren les escoles i com es gestionen els temps i els espais.

Behind the cover: lifelong learning | The Economist
Behind the cover: lifelong learning | The Economist

Com diria César Coll, cal redefinir el concepte d’escola innovadora –que fins ara se centrava a promoure l’aprenentatge de la tecnologia (de les TIC) amb l’objectiu de formar els infants en l’ús d’eines i estratègies per al tractament i la transmissió de la informació– de manera que s’enfoqui a l’ús de les tecnologies per aprendre amb la tecnologia. Per tant, es tracta de convertir les TIC en tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC), fet que es pot entendre com una visió de les TIC des de l’escola. És a dir, posar les tecnologies al servei d’una millora en els processos d’ensenyament-aprenentatge, d’avaluació i d’organització, com també d’actualització en un context de canvi constant.

En conseqüència, segons Coll, l’objectiu de l’escola hauria de ser garantir un aprenentatge més profund, més comprensiu i més significatiu i preparar l’alumnat per ser capaç de crear coneixement: educar per allò que encara no se sap què serà, preparar els alumnes perquè es puguin enfrontar a reptes que encara no tenen i donar el màxim de recursos i eines perquè, quan s’ho trobin, puguin crear, inventar, redissenyar, estratègies i recursos per poder aportar solucions. En definitiva, promoure l’aprenentatge al llarg de la vida (life-long learning) en contextos i etapes diversos amb l’ajuda de les TIC.

Davant d’aquest context, la figura del professor esdevé un guia o orientador, i se li exigeix que desenvolupi la competència digital docent (CDD) entesa, segons el Departament d’Ensenyament, com «la capacitat d’aplicar i transferir tots els coneixements, estratègies, habilitats i actituds sobre les TAC en situacions reals i concretes de la seva praxi professional». Aquesta CDD està formada per dos tipus de coneixements i habilitats: per una banda, la competència digital instrumental, o l’ús instrumental de les TIC que té com a marc de referència l’acreditació de competències en tecnologies de la informació i la comunicació (ACTIC), i per l’altra, la competència digital metodològica, és a dir, les habilitats de caire didàctic i metodològic que, alhora, es divideixen en cinc dimensions: (1) disseny, planificació i implementació didàctica; (2) organització i gestió d’espais i recursos educatius; (3) comunicació i col·laboració; (4) ètica i civisme digital, i (5) desenvolupament professional.

Digital Competence Framework for Educators

Marc de competència digital docent | (c) European Union, 1995-2018

Aquesta dualitat en la tipologia de coneixements i habilitats que configura la CDD posa en evidència segons Manuel Area que, com a educadors, és important saber que la pedagogia ha d’anar per davant de la tecnologia. És un error suposar que la simple presència de les tecnologies digitals dins l’aula produirà una millora automàtica de la qualitat dels processos d’ensenyament i aprenentatge, com també una millora de la motivació i el rendiment de l’alumnat creant per se innovació pedagògica. Utilitzar les tecnologies digitals a l’aula sota un model pedagògic tradicional (centrat en el professor, unidireccional, individualista…) neutralitza el poder innovador de les TIC. Per això, el valor que poden afegir les TIC als processos d’ensenyament i aprenentatge no depèn només de les característiques de l’aparell tecnològic o software informàtic utilitzat, sinó dels usos sobre l’activitat conjunta que desenvolupen professors i alumnat entorn als continguts i les tasques d’aprenentatge. En aquest últim punt, Coll ressalta el rol mediador que pren la tecnologia i que varia en funció de la situació que agafa dins del triangle interactiu format per les relacions entre alumnat, contingut-tasques i professor.

Arribats a aquest punt, és important introduir la relació que té el concepte de «recurs semiòtic» amb el tipus d’ús que donem a les TIC dins l’aula. D’acord amb Coll, entenem que quan un recurs semiòtic és utilitzat com a instrument de regulació tant de l’activitat i dels processos psicològics individuals (intrapsicològics) de l’aprenent com dels processos comunicatius i socials amb altres persones (interpsicològics) implicats en el procés d’aprenentatge esdevé un «instrument psicològic» (en el sentit vigotskià de l’expressió). Així, les TIC poden utilitzar-se com a instruments tècnics, que ens ajuden a fer millor, més ràpid, més dinàmic i amb més eficàcia allò que ja estàvem fent (atorgant poc valor afegit a la pràctica educativa), o com a instruments psicològics que ajuden a planificar, orientar i regular les activitats i els processos psicològics individuals i aliens (atorgant un alt valor afegit a la pràctica educativa).

Quan les tecnologies s’implementen aprofitant i explotant les seves característiques com a recursos semiòtics i transformen l’activitat conjunta entre professorat i alumnat al voltant del contingut i les tasques, impacten tant en el procés d’aprenentatge (amplificant els processos de construcció de coneixement i d’atribució de sentit dels alumnes als continguts i tasques) com en el procés d’ensenyament (incrementant, diversificant i ajustant les ajudes sistemàtiques i sostingudes i els suports a l’aprenentatge dels alumnes per part del professor i d’altres alumnes).

En conclusió, es pot afirmar que, en el marc que entén l’educació des d’un model socioconstructivista, l’ús de les TIC com a instrument psicològic de connexió entre els tres elements del triangle interactiu atorga qualitat pedagògica en el procés d’ensenyar i aprendre amb tecnologies digitals.

Vegeu comentaris2

  • Ambrosio Gassol | 24 juliol 2018

  • Juan Barajas H | 09 agost 2018

Deixa un comentari

Aprendre i ensenyar amb tecnologies digitals