La pedagogia Montessori considera l’infant com un individu complet que hem d’acompanyar cap a la seva autonomia, respectant les seves necessitats d’aprenentage. Per què un mètode i filosofia de l’educació del principi del segle passat continua essent vigent avui en dia? Des d’aquesta perspectiva, com es percep el futur canviant i volàtil? Com interactua amb la tecnologia i els entorns digitals? En parlem amb Ève Herrmann, dissenyadora gràfica i autora de diversos llibres i guies Montessori, en motiu de la seva visita a Barcelona. Compartim amb ella reflexions sobre l’educació actual, l’aportació d’aquest mètode i la seva experiència d’escolaritzar a casa les seves dues filles.
Ève Herrmann no té gaire records de l’escola primària francesa on va anar a partir dels sis anys, només recorda que s’hi avorria i que dibuixava molt perquè li deixaven dibuixar. L’etapa de l’institut no va ser gaire agradable, ella tenia ganes d’aprendre i el centre no responia a aquesta necessitat: «Tenia la sensació d’estar amb una colla de nens estúpids molt sorollosos, amb professors que no sabien gestionar els alumnes.»
Herrmann es va interessar pel mètode Montessori quan va néixer la seva primera filla, en veure com era l’educació francesa: «Una escola que dirigeix, modela i castiga els nens. No tenia ganes de seguir aquest camí i vaig començar a buscar, fins que en llegir Maria Montessori vaig constatar que es corresponia amb el que tenia dins meu i el que volia per a la meva filla. I des d’aleshores he continuat buscant en aquesta direcció.»
Maria Montessori, que al principi del segle passat va crear aquest mètode, va començar treballant amb infants amb necessitats educatives especials i risc d’exclusió social. De seguida va entendre que també tenia sentit oferir aquella adaptació d’espais i materials per atendre millor el desenvolupament a tots els nens i nenes. Una de les característiques principals que fonamenten el mètode és l’observació exhaustiva dels infants i l’aplicació del mètode científic i la recerca duta a terme per Maria Montessori.
El mètode Montessori es basa a oferir uns espais cuidats, simples i agradables, on cada element té sentit per al desenvolupament dels infants. Dins d’aquests espais, s’ofereix llibertat de moviment perquè cada nen i nena decideixi de manera autònoma què vol fer, quant temps s’hi vol dedicar, etc. Els materials han estat dissenyats específicament, després de molts anys de recerca i observació, i estan pensats per desenvolupar diferents capacitats i habilitats, de manera que donen la responsabilitat del procés d’aprenentatge a l’infant. Herrmann explica que Maria Montessori volia que els nens tinguessin ganes d’apropiar-se dels materials i els generessin atracció; per això cuidava tant aquests detalls. A més a més, donava molta importància als sentits (com el tacte, la vista, etc.) i triava coses boniques (de fusta, etc.) buscant la puresa, la sobrietat o la claredat per marcar els sentits i atraure els infants.
Són materials que permeten investigar i explorar de manera individual i independent, possibiliten la repetició i fomenten la concentració. Alhora promouen el control de l’error, perquè és el material mateix que mostra a l’infant si l’ha utilitzat correctament o no, i així l’error s’introdueix en el procés d’aprenentatge de manera positiva.
Herrmann explica la importància del joc, amb peces de fusta, per exemple, per preparar els infants per a un futur canviant: «El joc lliure permetrà als nens ser actors de l’activitat, deixar treballar la imaginació… I això són capacitats i habilitats necessàries per a la seva vida futura.»
L’organització dels infants a les escoles Montessori està pensada per fomentar el sentiment de comunitat i les interaccions socials, atès que els alumnes s’agrupen per franges d’edat àmplies: de zero a tres anys, de tres a sis, de sis a dotze i de dotze a divuit. Això facilita que aprenguin els uns dels altres i s’ajudin entre ells. Herrmann destaca que en les edats primerenques aquest mètode se centra en les capacitats i les habilitats més individuals; a mesura que els alumnes es fan grans, però, s’inicia l’etapa que s’anomena «Cosmic Education», en la qual es reforça tota la part de comunitat i societat. Per fomentar les interaccions socials de les seves filles –ja que les escolaritza a casa–, diu que ha de fer un petit esforç: «No quedar-me a casa i sortir i conèixer gent. I tenim sort perquè tenim temps, tenim temps d’anar a conèixer gent molt diferent, d’edats molt diferents, i això fa moltes interaccions molt riques.»
Si bé defensa que l’opció de homeschooling és una metodologia apta per a tots els pares i mares, i que podria ser un model massiu per educar els nens i nenes, té clar que és difícil, entre altres coses perquè l’Estat no està disposat a crear unes escoles on els nens puguin ser creadors, líders i esperits lliures. I amb relació a les llargues jornades laborals de molts pares i mares, afegeix: «És problemàtic, efectivament, perquè s’ha creat una cosa que no és natural. Els nens es tanquen a l’escola, en una capsa tot el dia, perquè no podem estar amb ells. I crec que s’ha d’invertir la tendència. Si mirem la història, o altres cultures, fins i tot hi ha llocs on els pares treballen amb els nens. I aquí anar a la feina amb els fills és una cosa impensable. Jo treballo amb les meves filles i he preguntat si podien venir, però no ha funcionat.»
Si bé el mètode Montessori se centra a desenvolupar habilitats i capacitats de l’infant (entre les quals hi ha la creativitat, l’autonomia, l’experimentació, etc.), encara es dona bastant l’esquena a la tecnologia. Com explica Herrmann, a la majoria d’escoles Montessori no s’utilitzen dispositius tecnològics o pantalles en edats primerenques, i en edats més avançades s’utilitzen els ordinadors sobretot per fer recerques. I afegeix: «A casa nostra la tecnologia la veiem com una eina, no podem viure fora del temps, no podem dir “això no existeix”. La farem servir de manera intel·ligent i perquè tingui una utilitat, per fabricar alguna cosa, per fer recerques, etc., però no per diversió pura.»
Quant al futur de la feina, l’aparició dels robots i com preparar les persones per ser competents en aquests entorns, Herrmann ho té bastant clar: «La base és realment ajudar els nens a aprendre per ells mateixos, a treballar per ells mateixos, i a començar una cosa amb plaer, amb alegria, amb tot el que els agrada; així, quan siguin més grans, continuaran fent això. Tot evoluciona, i nosaltres no sabem com seran les coses d’aquí a vint o trenta anys, però tindran aquestes ganes de crear, d’actuar, de buscar informació… Per tant, els nens evolucionaran d’acord amb el seu temps.»
La gran quantitat d’informació disponible immediatament, les xarxes socials, etc. són nous elements que no existien quan es va dissenyar aquest mètode; així i tot, Herrmann constata: «Crec que és una sort, en cert sentit, perquè amb un clic tenim accés a molta informació, cosa que fa que l’escola sigui cada cop més inútil. Els nens poden ser cada cop més actors dels seus aprenentatges, però els hem d’ensenyar a fer una tria, a saber on buscar la informació i no creure tot el que llegeixen. Hi ha molta gent que creu que tota cosa escrita és certa. I se’ls ha d’ensenyar que no és així.»
Després de molts anys centrant el gruix dels aprenentatges en els llibres, ara, en un món hiperestimulat, un dels reptes actuals de l’educació és tornar a connectar els infants amb els materials i els continguts. Segons Herrmann, la tecnologia ens allunya una mica dels sentits, de percebre els diferents materials, i perdem aquest poder d’atracció que Montessori utilitzava.
Però la inclusió del corrent maker en l’educació connecta de nou amb aquesta importància d’atraure l’atenció i la curiositat dels infants, unint la tecnologia amb els materials i els objectes físics. Makey Makey, la tauleta Tiggly, LittleBits o diferents tipus de robots com el BeeBot són eines que, amb el suport de la tecnologia, permeten als infants crear, imaginar, experimentar i descobrir, i alhora connecten amb alguns dels elements bàsics del mètode Montessori. Aquesta constatació també té molt de sentit per a les institucions culturals i els museus, i pot donar pistes sobre la manera d’enfocar la interacció amb els continguts o de formular diferents experiències d’aprenentatge.
Es poden extrapolar molts dels principis del mètode Montessori al disseny d’espais i experiències d’aprenentatge actuals, però també en entorns digitals. Alguns elements que poden servir d’inspiració per al disseny de plataformes i espais virtuals d’aprenentatge són:
- La concepció estètica i cuidada dels espais, en contraposició amb algunes plataformes complexes, sobrecarregades de funcionalitats i saturades d’informació.
- El progrés personalitzat i l’aprenentatge basat en competències.
- L’avaluació formativa i els cicles curts de retroacció.
- Els rols del docent com a guia i acompanyant del procés personal de cada alumne.
- L’objectiu de convertir els alumnes en aprenents al llarg de la vida, amb passió per aprendre.
Herrmann va optar per l’opció més radical d’escolaritzar les seves filles a casa, i ha aconseguit compaginar-ho amb la feina com a dissenyadora gràfica i escriptora. Per acabar, té molt clars els tres factors que defineixen aquesta decisió: el temps, la llibertat i l’alegria.
Deixa un comentari