Si és transparent, millor

Per les institucions culturals, oferir públicament dades obertamen pot convertir-se en una nova forma de diàleg que promou el compromís i la innovació.
La medusa comú (Aurelia aurita). cliff1066™.

La medusa comú (Aurelia aurita). cliff1066™.

Mentre Espanya debat la llei de transparència, hi ha noves iniciatives governamentals que promouen pràctiques de transparència a diversos sectors de l’administració pública. Fa tres mesos va ser el torn de les institucions culturals, i això fou rebut amb cert nerviosisme tant a museus com a centres culturals a qui mai abans se’ls havia exigit que retessin comptes a través de les seves pàgines web. Però més enllà d’estar obligades a compartir certes dades, les institucions haurien de saber que oferir públicament aquestes dades obertament no només va d’acord amb una ciutadania que requereix cada cop més accés a la informació, sinó que a més, pot convertir-se en una nova forma de diàleg que promou el compromís i la innovació.

En el marc de l’administració pública, la transparència és un mecanisme que prevé actes de corrupció i que permet a la ciutadania de conèixer el funcionament intern de les institucions i de saber com es manegen els fons que aquestes institucions reben. Tot i no ser un concepte nou, en el marc de la Web2.0 i la datificació de pràcticament tot, des d’organitzacions fins a humans, la importància d’activar mecanismes de transparència pren especial relleu. D’una banda, la tecnologia ens brinda la possibilitat de rescatar, emmagatzemar i compartir quantitats inusitades de dades. D’altra banda, permet l’existència de plataformes des d’on aquestes dades es poden distribuir (Open Data Bcn), i altres on els ciutadans poden exigir accés a les informacions que els competeixen. Organitzacions com Transparency International, per exemple, vetllen per l’accés a la informació pública amb un clar enfocament a la lluita contra la corrupció i l’activació de processos per retre comptes. A Espanya, la fundació ciutadana Civio busca contribuir al reconeixement del dret a l’accés de la informació per tal que més ciutadans sol·licitin, accedeixin i utilitzin dades.

Aquest juny, l’Institut d’Art Contemporani (IAC), va iniciar un programa anomenat “Transparència al sector artístic” que obliga els centres d’art contemporani i museus que són finançats totalment o parcialment amb diners públics, a exposar les seves dades obertament i a disposició de la ciutadania a les seves pàgines web. A més a més,l’IAC ha creat una taula de categories que permet mesurar el compliment d’aquesta iniciativa tot assignant punts a les institucions segons si han compartit informació o no, referent a la informació de l’entitat i les persones que hi treballen (qui); a la informació sobre què fa l’entitat, les seves línies d’actuació, activitats i serveis (què); i a com i quan es porten a terme aquestes activitats i serveis, quin és el seu cost i com es gestiona. Segons els impulsors d’aquesta iniciativa, un dels objectius del rànquing de transparència és el d’ajudar a les institucions a ser més eficients a l’hora de manejar els seus recursos i que la ciutadania tingui accés a informació respecte a la seva actuació.

A ningú li agrada ser avaluat i encara menys si les categories sobre les quals es realitza aquesta avaluació han estat definides sense la participació d’aquells que seran jutjats. La transició cap a pràctiques més transparents pot ser un procés complex que implica orquestració de diferents àrees de les institucions, així com també de presa de decisions respecte a com presentar les dades per tal que es converteixin en informacions que tinguin sentit pels ciutadans. Però és una transformació necessària: el 2010, la Fundació Compromís i Transparència, va publicar l’informe “A través del espejo. Transparencia en la web de los museos españoles”, on es posava en evidència la opacitat amb la qual, en general, els museus espanyols manegen la seva informació. Segons la investigació, per exemple, tres anys enrere, tan sols un 2% dels museus espanyols publicava el seu pla estratègic; només el 20% donava a conèixer informació relativa a les seves decisions sobre l’adquisició i els préstecs de les seves col·leccions; i cap de les institucions publicava el perfil complet de la seva estructura directiva, de la plantilla, i dels membres del patronat.

Més enllà de les dades que estiguin obligats a compartir o no, és cert que algunes institucions culturals han descobert que compartir dades obertament a través de les pàgines web, pot ser una manera excel·lent d’establir noves formes de diàleg amb la ciutadania, de fomentar la seva participació i fins i tot de disparar la innovació cultural. Al món anglosaxó, la pràctica de posar informació interna a disposició del ciutadà fa més d’una dècada que es practica: la British Library de Londres, publica un Annual Report & Accounts al seu web des de 1999, i inclou a la seva web tota mena de dades que poden servir als ciutadans o a altres institucions. El Museu d’Art d’Indianapolis, per exemple, des de 2008 es comunica amb els ciutadans a través d’una secció a la seva web anomenada “dashboard”, on s’hi publiquen dades obertes a temps real, no només respecte als comptes de la institució, sinó també al consum d’energia de l’edifici, les obres d’art que actualment s’hi exhibeixen, el valor de la dotació del museu, la mitjana de temps de visites a l’espai web, etc. Al web del Rijks Museum, és possible accedir a tota la seva col·lecció a través d’imatges d’alta resolució: vols crear una app amb aquest contingut, muntar una exposició virtual, o fer un quadre? Benvingut!

Comparteix o buscarem sota la teva catifa

Sembla que el debat ja no passa per compartir dades o no compartir-les. En un món de “Govern obert”, Wikileaks i la recent StrongBox (la nova plataforma del New Yorker on els usuaris, de manera anònima, poden enviar documentació confidencial a periodistes), dades i transparència haurien d’anar de bracet. L’escàndol suscitat a partir de les declaracions d’Edward Snowden sobre les irregularitats comeses per l’Agència de la Seguretat Nacional dels Estats Units, coneguda com NSA, posa en evidència almenys dos fenòmens crucials: que el secretisme tendeix a esdevenir abús de poder i que la ciutadania, cada cop més, exigeix transparència.

Els ciutadans van a per totes: si no brindes les dades, pitjor per tu. Fa alguns mesos una nova iniciativa que utilitza les possibilitats de la tecnologia va causar furor entre els mitjans de comunicació. Des de la intimitat de casa seva, un jove programador va posar a disposició de tots els usuaris d’iPhone i d’Android una aplicació que permet als consumidors utilitzar la càmera dels seus telèfons per escanejar els productes del supermercat i així poder descobrir-ne la seva procedència. Es tracta de Buycott, una eina per descobrir quins productes estan directament o indirectament relacionats amb els multimilionaris conservadors Charles i David Koch, dos germans que controlen la segona empresa privada més gran dels EUA, Koch Industries.

I per què tota la feinada de programar una aplicació a fi de boicotejar una megaempresa? Els germans Koch havien finançat propostes destinades a detenir la legislació sobre el canvi climàtic a Califòrnia, les campanyes a Wisconsin per limitar el poder dels sindicats, a més de promoure la seva visió política a través de freqüents donacions a organitzacions que instiguen polítiques conservadores. Buyccot pretén posar aquesta informació a la vista dels consumidors a fi que ells mateixos gaudeixin del coneixement i l’autonomia necessària per decidir o no si volen comprar a empreses que recolzen causes que ells no considerin moralment qüestionables. La flamant aplicació per alertar el públic no és una iniciativa aïllada. Project Provenance, que s’obrirà al públic en tan sols escasses setmanes, permet  les empreses d’explicar “històries” darrera cada un dels seus productes (qui el va fer, on i per què) perquè els consumidors prenguin decisions informades. Provenance (proveniència) és una plataforma de transparència construïda sobre una col·lecció de dades obertes.

El desig per incrementar els nivells de transparència, així com també per castigar aquelles empreses o institucions que implementen polítiques èticament i moralment qüestionables, ha donat tracció a protestes ciutadanes com la que va condemnar Monsant pel seu ús d’Organismes Modificats Genèticament. “Marcha contra Monsanto” va néixer com una pàgina de Facebook i va arribar a inspirar protestes a 52 països. Plataformes comChange.org, School of data,  What Do They Know? (UK) o Legco Hansard Parser (Hong Kong), permeten els ciutadans crear peticions per obtenir accés a la informació o promouen pràctiques a favor de la transparència. I cada vegada en són més.

Sembla inevitable que les empreses i les administracions publiques hauran de reconèixer aquesta onada i trobar formes creatives per integrar les exigències d’una ciutadania que vol tenir accés a les dades (en molts casos, les seves pròpies dades). I això anirà cada cop a més: a mesura que despleguem més xarxes de sensors per obtenir dades respecte a tot el que conforma l’ecosistema urbà, incorporem la informàtica personal (Nike+ Fuelband, FitBit, etc.) a les nostres vides per quantificar cada un dels processos del nostre cos, els ciutadans es mouen activament a favor d’una major transparència, i creixen les preocupacions al voltant de qüestions de privacitat: quina mena de dades produeixes o reculls?, com me’ls mostres perquè siguin útils per mi? per a què els uses i com puc usar-los jo?

La transparència ajuda a crear confiança, un gran avantatge en un món interconnectat on la moneda de canvi serà la reputació. La confiança construeix capital social, un component clau per la riquesa de tota comunitat. La transparència és intel·ligent.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Si és transparent, millor