No ficció dibuixada: un panorama

La reflexió és un procés tant lingüístic com imaginat, parlem de periodisme en vinyetes, assaig il·lustrat, periodisme dibuixat, visual thinking o sketching.

Mural d'Ilya Bolotowsky per al Saló de Ciències Mèdiques de la 1939 New York World's Fair

Mural d’Ilya Bolotowsky per al Saló de Ciències Mèdiques de la 1939 New York World’s Fair. Wikipedia. Domini públic.

Parlem d’«assaig il·lustrat», «periodisme en vinyetes», «periodisme dibuixat», «visual thinking» o «sketching» com si es tractés de fenòmens radicalment nous, quan de fet són noves formulacions de pràctiques tenen dècades, fins i tot segles d’existència. Com a mínim des del segle XVIII es publiquen vinyetes, en general d’opinió satírica, en els diaris europeus. També és habitual la presència de caricatures o de retrats que acompanyin o il·lustrin els textos. El «pensament visual» és un procés de reflexió comú a tots els nens escolaritzats: comencem a representar el món amb imatges i sols més tard incorporem la paraula a aquesta representació. I els «esbossos del natural» són tan antics com la mateixa pintura. El que sí que és cert és que a finals del segle XX es va normalitzar, per la mestria d’autors com Joe Sacco o Art Spiegelman, la novel·la gràfica de no-ficció sobre temes històrics o d’actualitat. I que al segle XXI totes aquestes formes que combinen reportatge, assaig i il·lustració han esdevingut normals, majoritàries, de consum habitual entre un públic adult. I un fèrtil laboratori d’experimentació amb la realitat.

Com a guia de lectura o com a invitació a pensar un fenomen complex, la no-ficció text-visual i dibuixada potser es podria dividir en els següents nivells o àmbits, que resumeixo de manera esquemàtica, sense ànim d’assajar, com a núvol de vincles, invitacions a la lectura.

Pensament visual

La reflexió és un procés tant lingüístic com imaginat. Hi ha una connexió entre l’ull, el cervell i la mà. El pensament visual estimula aquesta connexió i representa el desenvolupament de processos cognitius complexos a través de la hibridació de dibuix i text, en esquemes que reten compte del disseny de projectes individuals o col·lectius. Les seves tècniques permeten tant desenvolupar la creativitat com resumir o ordenar o jerarquitzar informació compartida. S’expandeix cap al disseny manual o digital i cap a la cartografia, la psicogeografia, la infografia, la visualització de dades. És una estratègia de representació habitual en l’art contemporani (des de Seymour Chwast o Francis Alys fins a Efrén Álvarez. En els últims temps s’han reformulat en aquests termes gèneres de la divulgació tan codificats i, alhora, amb tant de potencial com el «manual d’instruccions». Google va encarregar a Scott MacCloud, per exemple, el còmic que explica els mecanismes i el funcionament de Google Chrome.

Sketching

El periodisme de jutjat sempre ha utilitzat les eines pròpies del dibuix del natural. El quadern de viatge, de llarga tradició si més no des del Grand Tour, ha fet servir la combinació del diari i de la il·lustració per expandir visualment la literatura de viatge. L’«sketching» té la immediatesa i la frescor de la fotografia en temps real, però amb un grau d’interpretació i de distorsió aliè al procés fotogràfic. Permet l’experimentació amb formats de crònica que registrin fets, amb l’entrevista, amb l’opinió i amb altres gèneres. França ha estat el seu gran àmbit cultural de desenvolupament, amb la tradició del «carnet de voyage», que té, entre molts altres exponents vivus i actius, el clàssic Titouan Lamazou i el jove Lapin. S’expandeix cap al disseny editorial i cap a l’animació (vegeu Niños del holocausto o Cuentos de viejos).

Periodisme en vinyetes

Pel seu lligam emocional amb la infantesa, el còmic és un llenguatge en principi de digestió amable, que permet explorar tota mena de temes adults d’una manera que no ofereix la resistència d’altres formats. Per la seva extensió, com a reportatge gràfic o com a novel·la gràfica de no-ficció, permet incorporar tant els recursos del mateix còmic com els del pensament visual, la cartografia, la infografia, la fotografia o l’sketching (i expandir-se cap a l’animació, el multimèdia i el transmèdia). Seguint la mestria individual de Joe Sacco i col·lectiva de projectes com ara La Revue Dessinée francesa, els Estats Units i França són els dos grans espais de desenvolupament del gènere (amb autors com Dan Archer, o Emmanuel Lepage. A Itàlia també hi ha un alt nivell de periodisme en vinyetes. El seu autor més popular, Zerocalcare, ha publicat Kobane Calling, una extensa crònica de viatge que va néixer d’un reportatge per a Internazionale. A més, és italiana la revista Mamma!, pionera en el «giornalismo a fumetti». En els països de parla hispana es constata un interès creixent pel periodisme de vinyetes: a Colòmbia (amb projectes vinculats amb la memòria del conflicte o l’entrevista de Power Paola a Liniers, que al seu torn havia entrevistat en còmic Les Luthiers); al Perú (on el moviment el lidera Jesús Cossio i on es va editar la revista Cometa en còmic); a l’Argentina (on els més actius potser són Julián Gorodischer, en format paper, i l’equip Documedia de la Universitat de Rosario, en format transmèdia), o a Espanya (amb la publicació de reportatges en vinyetes en mitjans mainstream com El País, i de la primera novel·la gràfica periodística, Barcelona. Los vagabundos de la chatarra).

Narratives autobiogràfiques

Un dels àmbits tradicionals de desenvolupament del llenguatge del còmic ha estat el de la biografia de personatges famosos o exemplars. A partir d’Art Spiegelman als anys vuitanta, aquesta possibilitat s’expandeix a l’autobiografia i la biografia familiar, en el marc del relat del trauma (en aquest cas, de l’holocaust). Al segle XXI, amb autores com Alison Bechdel es treballa àmpliament amb la qüestió de gènere i el que és queer; o amb David B., el tema de la malaltia). A Espanya, Miguel Gallardo ha treballat en aquesta direcció amb les seves dues obres sobre la seva relació amb la seva filla María i amb els seus quaderns de viatge humorístics. En el context de l’autorealitat i del selfie, aquestes obres i moltes més (de Craig Thompson a Guy DeLisle) adquireixen una rellevància particular per la dimensió artística i artesanal del llenguatge, que representa la confessió i la introspecció en termes molt diferents dels escrits o audiovisuals. La gran difusió d’obres autobiogràfiques que expliquen la transformació del món àrab, com Persépolis de Marjane Satrapi o El árabe del futuro de Riad Sattouf, connecta aquestes narratives en primera persona amb la divulgació històrica i l’opinió política.

Assaig il·lustrat

El còmic té una gran força de divulgació, perquè és per a totes les edats (si més no, en teoria). La història i la ciència l’han fet servir tradicionalment per divulgar. En els últims anys destaquen obres com Los mejores enemigos. Una historia de las relaciones entre Oriente y los Estados Unidos de David B. i Jean-Pierre Filiu, entre un panorama molt ric i assortit de llibres d’historietes que aborden tots els temes possibles, fins i tot la gastronomia o el canvi climàtic (un exemple de tractament divulgatiu; un altre, més sofisticat. Si en l’estricte canvi de segle W.G. Sebald va normalitzar l’ús de la fotografia en les narratives assagístiques i el llibre de viatge, ara ha estat Frederik Pajak qui ha creat un altre gènere híbrid, que fa dialogar amb normalitat dibuixos i textos propis, sense que hi predomini cap dels dos llenguatges. El còmic és, a més, cada vegada més comú en àmbits acadèmics. Nick Sousanis ha publicat la seva tesi doctoral en còmic a la Universitat de Harvard. I Una duu a terme tasques d’activisme i assaig autobiogràfic en aquest llenguatge. Potser el pioner n’és Scott McCloud, que fa servir l’assaig en còmic per pensar i per explicar el còmic mateix com un llenguatge subtil i complex.

L’autor d’aquest article se’n reserva tots els drets

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

No ficció dibuixada: un panorama