Llibres en expansió i impressió postdigital

En l’època post-digital, la impressió pot arribar a ser subversiva quan fem servir de manera estratègica la seva característica distintiva, la inalterabilitat.

Oficina d'Impressió del Govern, Washington, DC

Oficina d’Impressió del Govern, Washington, DC. Font: Library of Congress.

Una de les característiques essencials de la impremta de caràcters mòbils és garantir la reproducció exacta dels continguts, ràpidament i en còpies múltiples. Ara, en una nova onada de produccions, els artistes fan servir la impressió de diverses maneres, treuen profit de les tecnologies d’impressió a petició per produir llibres d’artista i revistes d’una manera prou econòmica i transvasen continguts d’Internet al paper, però també fan servir processos estructurats i programari per crear noves menes de publicacions que trenquen regles i convencions. En l’època post-digital, la impressió pot arribar a ser subversiva quan fem servir de manera estratègica la seva característica distintiva, la inalterabilitat, en lloc d’acusar-la d’estar passada de moda comparada amb els objectes digitals.

Els llibres com a bases de dades, l’art que fa servir la impressió com a arxiu

Una de les característiques essencials de la impremta de caràcters mòbils és garantir la reproducció exacta dels continguts, ràpidament i en còpies múltiples. Històricament aquesta característica ha comportat, com a mínim, un parell de conseqüències importants: d’una banda, la impressió «valida» el contingut, com que un cop imprès no es pot canviar, genera una aura pròpia de contingut «oficial»; d’altra banda, hi ha la disponibilitat permanent dels continguts gràcies a l’estabilitat intrínseca del mitjà imprès, la qual, des del punt de vista de la conservació, fins i tot queda reforçada per la difusió d’exemplars en diversos llocs diferents (propietaris privats, biblioteques, etc.), la qual val a dir que és l’estratègia que permet conservar per més temps les dades digitals. El material imprès no costa pas gaire de conservar: el llibre imprès més antic que ens ha pervingut, el Sutra del diamant, va ser editat cap al mes de maig del 868 dC, es calcula que té uns 1145 anys. De fet, la impressió deu ser el mitjà més durador que hi ha, i, per tant, es mereix plenament l’estatus que té de mitjà «arxivístic». Aquesta és una de les raons que explica per què encara tenim en compte la impressió per arxivar continguts digitals, malgrat la considerable proliferació de publicacions en digital.

Taxonomia de publicacions que recullen informació d’internet

La combinació estratègica de continguts gratuïts disponibles a internet, coneguts popularment com a macrodades (big data), i les assequibles plataformes en línia de publicació a petició (que permeten imprimir per un preu mòdic uns quants exemplars de llibres electrònics, prèviament carregats a la xarxa, que es poden actualitzar a voluntat) ha generat una entera nova generació de llibres d’artista. Es confeccionen recollint continguts d’internet i reelaborant-los en un format de llibre més o menys clàssic. Compilar tuits, per exemple, és un subgènere en si mateix. Entre els molts títols que hi ha, trobem: My life in tweets (‘La meva vida en tuits’), de James Bridle, 2009, un dels primers «diaris de viatge en tuits»; #Occupy Books, 2012, una col·lecció de tuits relacionats amb el fenomen Occupy Wall Street emesos al llarg de 24 hores; i l’efímer Working on my novel (‘Treballo en la meva novel·la’), de Cory Arcangel, 2014, que recopila tuits de persones que anuncien que estan treballant en les seves novel·les.

L’artista Paul Sollelis ha mirat de definir aquesta estratègia ja clàssica d’imprimir dades recollides d’internet com una seqüència de «cerca, compilació i publicació». La producció artística d’aquesta mena l’anomena la «biblioteca de la xarxa impresa», i ha provat de compilar-ne un esborrany de taxonomia fent servir tres categories que estan basades en les estratègies predominants en cadascuna d’elles: «Arreplegar» (i descartar), «Caçar» i «Realitzar» (Sollelis ha imprès repetidament dos «catàlegs» de publicacions que ha seleccionat per cadascuna de les tres categories.)

Arreplegar, fer servir els buscadors com a agents automàtics (no com a editors)

En la categoria d’«Arreplegar» Sollelis inclou artistes que fan cerques a la xarxa i utilitzen els resultats que n’obtenen. Normalment els interessa la manera com el cercador interpreta la seva idea inicial articulada gràcies una clau de cerca adequada. N’és un bon exemple 56 Broken Kindle Screens (‘56 pantalles de Kindle trencades’), de Silvio Lorusso i Sebastian Schmieg, una obra en la qual els autors van aplegar lectors electrònics amb captures de pantalla que reflectien problemes tècnics i les van combinar per confegir una petita publicació conceptual (i susceptible de ser arxivada) (Lorusso és investigador i un bon coneixedor del panorama dels llibres d’art que s’imprimeixen a petició). Hi ha un subgènere específic centrat en la Wikipedia i que n’extreu seleccions significatives (a banda de la tasca editorial que ja porta a terme la seva PediaPress). En donem uns quants exemples: Wikipedia, de Rob Matthews, 2009, que aplega articles destacats; una altra iniciativa de Bridle, The Iraq War: A History of Wikipedia Changelogs (‘La guerra de l’Iraq: una història del registre de canvis de la Wikipedia’), 2010, un registre imprès (l’autor l’anomena historiografia) de tots els canvis que hi ha hagut en l’entrada del títol (en anglès) des que es va crear, al desembre del 2004, fins al novembre del 2009; i The Wiki Truth (‘La veritat wiki’), de Kyra van Ineveld, 2012, cinc gruixuts volums amb els cent articles més llargs de la Wikipedia.

"The Iraq War: A Historiography of Wikipedia Changelogs"

“The Iraq War: A Historiography of Wikipedia Changelogs”. James Bridle.

Caçar, buscar una agulla en un paller

Amb la categoria «Caçar» Sollelis vol mostrar que és evident que reproduir una captura de pantalla molt concreta pot servir per sostenir una idea. Els artistes que treballen des d’aquest punt de partida rebutgen la majoria de resultats que obtenen perquè busquen «excepcions». Hi ha molts llibres de fotografies que han estat compilats seguint estratègies semblants a aquesta, però asoue, que és l’acrònim de «a series of unfortunate events» (‘una sèrie de fets desafortunats’), de Michael Wolf, ocupa un lloc especial en aquesta categoria. Wolf ha fet fotografies de parts concretes d’una pantalla (mentre s’hi mostren llocs del Google Street View) com si les hagués fet al carrer i les ha publicat com si fossin un llibre de fotos clàssic (un altre format típic de llibres d’art impresos a petició). L’actitud «editorial» de totes aquestes estratègies resta intacta en altres temptatives anàlogues, potser inspirades per la possibilitat de practicar l’edició amateur que permet l’accés a les dades que ofereixen els cercadors. Un exemple rellevant és el zine City Strips i el seu primer exemplar, titulat «The Amazing City», 2014, que està compost exclusivament de panoràmiques extretes de la sèrie Amazing Spiderman a Nova York, des de l’any 1963 al 1974, que reconstrueixen les vistes de la ciutat al llarg dels anys esmentats per mitjà de vinyetes de còmic sense text que figuren elements arquitectònics. Amb aquest relat silenciós, és indubtable que la publicació encoratja els lectors a reapropiar-se les imatges, i ho fa definint l’algorisme coherent que aquestes representen havent estat seleccionades i recompostes a partir de còmics d’èxit protegits per drets d’autor, amb un projecte de més envergadura que el de merament col·leccionar-les.

Realitzar, la impressió com un procés basat en internet

«Editar realitzant internet» és la manera com Solellis descriu aquesta tercera categoria, que inclou artistes que fan servir una metodologia procedimental, amb un relat que es materialitza performativament a cavall d’internet i del material imprès. El principal exemple que en dóna és American Psycho, de Jason Huff i Mimi Cabell, una versió de la novel·la original de Brett Easton Ellis en la qual el text del llibre sencer (escrit en lletres blanques, és a dir, «invisibles») ha estat anotat amb anuncis contextuals que s’han obtingut enviant-lo, pàgina per pàgina, per mitjà de Gmail. Aquesta publicació és un exemple del que es pot definir més àmpliament com a «edició procedimental», en virtut de la qual la naturalesa procedimental del procés d’edició (que en aquest cas coincideix amb el procés que porta a terme el programari) acaba determinant l’obra. En tenim un altre exemple en l’obra d’art Capture, de Gregory Chatonsky: Capture és un grup de rock molt prolífic que crea cançons noves basant-se en lletres que treu d’internet. Fan concerts en directe on toquen la música que creen ells mateixos i són molt actius a les xarxes socials. Ara bé, parlem d’un grup completament inventat, la biografia i els altres textos explicatius del qual s’han compilat anant a buscar imatges i textos a internet i, posteriorment, component-los seguint un esquema determinat, amb cura però de manera automàtica, i imprimint-los. Aquestes biografies impreses són llibres d’art i, alhora, llibres normals, a més de formar part d’una obra d’art més complexa.




La impressió subversiva com a gest performatiu

Fer servir el llibre com a receptacle explícit és fer entrar, conceptualment, una biblioteca mínima en un sol objecte. Fent referència a la fonamental «Biblioteca de Babel» de Jorge Luis Borges, Philipp Adrian ha compilat el seu An Index(5), dos volums que contenen totes les combinacions possibles de cinc lletres i que fan que l’autor sostingui haver imprès l’índex de la Biblioteca de Babel, atès que les cinc primeres lletres de qualsevol llibre imprès han de ser-hi per alguna banda. I si la impressió és també una mena de retrat, perquè, com en els retrats, els continguts queden congelats en el temps, les seves qualitats poden ser molt útils quan ens ocupem de la mateixa mena de continguts en format digital. Un exemple d’això el forneix E-book backup, de Jesse England, un llibre d’artista que conté el text sencer de 1984, de George Orwell, i en cada pàgina del qual hi ha una imatge fotocopiada d’aquella mateixa pàgina reproduïda en un Kindle d’Amazon, una operació que remet de manera explícita al controvertit accident del 2009 en què «els usuaris de Kindle van trobar-se que els havien eliminat els exemplars de 1984 i de La rebel·lió dels animals dels seus aparells Kindle sense cap avís previ i sense haver-los demanat el consentiment». Alguns dels llibres d’artista més bons miren d’omplir les seves pàgines amb allò que, per raons diverses, se suposa que no s’ha d’imprimir. En aquest sentit, es pot intentar fer diversos gestos subversius, sobretot els que tenen a veure amb cometre certes indiscrecions. Contacts, d’autor anònim, n’és un exemple excel·lent: aplega una selecció de targetes de visita de les personalitats més influents en els àmbits de la cultura, els mitjans de comunicació i la política, fruit de deu anys «d’establir de manera excessiva una xarxa de contactes». Una filtració estratègica d’informació privada. I la impressió s’ha fet servir com un arxiu subversiu d’una manera paradigmàtica i en la seva expressió més extremament emocional per l’artista (i fundador de l’UbuWeb) Kenneth Goldsmith. Com a mínim en dues obres, Goldsmith s’ha compromès a traslladar al món de l’art, per mitjà de la impressió, les idees d’Aaron Schwartz. Aaron Schwartz va descarregar de la base de dades acadèmica en línia JSTOR 2,7 milions de publicacions acadèmiques molt cares i protegides per drets d’autor i les va compartir, amb la intenció de fer un acte simbòlic i radical, però el van arrestar i el van amenaçar amb una possible multa d’un milió de dòlars a més de diversos anys de presó. Schwartz es va suïcidar l’any 2013 a l’edat de 26 anys. Una de les performances més famoses de Golsmith (inspirada per Schwartz) és Printing out the Internet (‘Imprimim internet’) en la qual va demanar que la gent imprimís el que volgués d’intenet per compartir-ho en una galeria d’art (LABOR, de Ciutat de Mèxic). Es van trametre unes quantes tones de paper i es va començar una marató de lectura (reading the entire internet, ‘llegim tot internet’). Naturalment, hi va haver reaccions negatives, per exemple, la petició espontània en línia que demanava a l’artista que aturés l’obra per motius ambientals. Més endavant, Goldsmith va anar encara més enllà i, en una instal·lació pública de la Kunsthalle de Dusseldorf que formava part de l’exposició Smart New World, va tornar a imprimir 250.000 pàgines dels fitxers que Schwartz havia alliberat, un gest que va fer expressament amb la intenció de retre justícia a les idees de Schwartz. El seu ús subversiu de la impressió com a mètode per arxivar informació digital sense permís fa servir aquest mitjà d’una manera il·legal força complicada, mitjançant l’accés a tecnologies i a dades sense descarregar-se-les, o streaming; una de les maneres encara avui més controvertides que hi ha de fer servir la impressió.

Vegeu comentaris1

  • Jason Cowling | 18 febrer 2016

Deixa un comentari

Llibres en expansió i impressió postdigital