Je suis Madame Bovary et vous êtes Chewbacca

La necessitat d’explicar històries sempre ha acompanyat l’ésser humà, tant per explicar la seva realitat com per projectar mons alternatius.
Foto d'aquest article publicat a Jot Down Magazine nº 10, especial Filias y fobias (y parafilias)

Foto d’aquest article publicat a Jot Down Magazine nº 10, especial Filias y fobias (y parafilias).

La necessitat d’explicar històries sempre ha acompanyat l’ésser humà, tant per explicar la seva realitat com per projectar mons alternatius. La lectura ens fa herois, aventurers, alienígenes, detectius, amants i éssers amb mil màscares en escenaris utòpics i temps inventats. Aquest exercici d’escapisme mental pot traspassar els fulls d’un llibre i crear subcultures que intentin recrear els mons en què ens somiem veure. Podeu trobar l’article complet a Jot Down Magazine nº 10.

Oh, saps que no tinc tirada a resar, però, si ets allà dalt, salva’m, Superman!
Homer Simpson

Hi havia una vegada, a la ciutat de Providence, un escriptor que es deia Howard Phillips Lovecraft, amb una gran traça per construir relats de terror que el va conduir a inventar-se un llibre màgic de malignes poders que es titulava Necronomicon. La versemblança amb què va embolcallar cada detall d’aquest grimori va ser tal, que molts dels seus lectors es van preguntar si no devia existir de debò, i alguns fins i tot ho van afirmar categòricament. Per perpetuar l’engany, alguns artistes van decidir crear la seva pròpia rèplica de l’obra. L’Antiquarian Bookman va publicar, en una de les edicions del 1962, un anunci de venda d’una còpia «una mica esgarrinxada» del volum, i no van faltar les biblioteques universitàries amb registres que van acabar contenint fitxes amb aquest títol. Encara avui dia hi ha nombrosos individus que defensen que l’origen ficcional del Necronomicon està inspirat en una realitat molt més aterridora i fosca. Cthulhu els cria i ells s’ajunten.

Res de nou. El Quixot patia un afartament tal de literatura cavalleresca que, víctima de les seves al·lucinacions, acabava carregant contra molins que confonia amb gegants o destrossant a cops d’espasa un teatret de titelles per salvar una parella cristiana de les hosts del rei Marsilio. Emma Bovary era incapaç de trobar en el seu marit Charles l’amor passional que havia llegit en tantes novel·les romàntiques i es veia obligada a buscar-lo en els braços i altres membres de diferents amants. En Bastian era un orfe solitari que buscava en la lectura de La història interminable un refugi en el qual amagar-se dels assetjadors i acabava descobrint un món, Fantasia, que creixia a mesura que demanava desitjos.

El gust de l’ésser humà per explicar històries és universal. Des de les rudimentàries narracions orals de tribus aïllades de qualsevol indici de civilització fins a les experiències multimèdia de la nostra societat, la immensa majoria de persones ha gaudit alguna vegada de la sensació de llegir un relat i perdre’s en els seus esdeveniments. El nostre enginy ha aconseguit contenir l’essència dels antics oradors en formats accessibles als nostres diferents interessos: teatre, literatura, cinema, còmics o videojocs. Si una història és bona, trobarà la manera d’arribar fins a nosaltres.

Aquesta predilecció pel relat no és una cosa casual: el nostre pensament neix d’una contínua i infatigable construcció de narracions. Entenem el món al nostre voltant gràcies a què recordem els esdeveniments pretèrits, avaluem i interpretem els presents i planegem i imaginem els futurs, i en totes aquestes accions estem explicant una història.

L’estret lligam entre el funcionament del nostre cervell i la seva participació en els relats ha estat estudiat en investigacions com la que Gregory Berns i els seus companys van dur a terme el 2013. Els científics van analitzar mitjançant ressonància magnètica funcional els efectes a curt i llarg termini que la lectura de la novel·la Pompeia provocava en els pacients. Els resultats van mostrar un augment de la connectivitat neuronal a les àrees associades al moviment i a les sensacions físiques, i això portà Berns a la conclusió que la lectura ens pot posar en la pell del protagonista no solament en un sentit figurat, sinó també biològic.

Curiosament, vaguem per un continuum d’al·legories, paràboles, cròniques i rondalles i, malgrat tot, continuem tenint fam de més. Els creadors de totes aquestes experiències alternatives –escriptors, directors de cinema, dibuixants de còmic, guionistes– semblen tenir clar el motiu d’aquesta gana cultural: en les ficcions vivim altres vides i trepitgem altres universos que altrament –per improbables o per impossibles– mai no haguéssim visitat. Tan a prop i alhora tan lluny.

Il·lustració de Jules Férat en una novel·la de Jules Verne (1870).

Il·lustració de Jules Férat en una novel·la de Jules Verne (1870). Font: Wikipedia.

A través del mirall

Creuar aquesta fràgil frontera ontològica entre els àmbits del que és ficcional i del que és real és un peatge obligatori per a la majoria dels mortals, però hi ha moltes persones per a les quals capbussar-se en l’interior de qualsevol món inventat implica endur-se alguna cosa més que aquesta simple experiència. Aquests caminants de somnis poden dedicar fatigoses jornades a la reflexió sobre el tipus d’insecte en què es converteix Josef K. a La metamorfosi de Kafka i acabar a cops de puny per no arribar a un acord. D’altres veuran la pel·lícula d’Avatar i decidiran adoptar els costums dels Na’vi anant-se’n a viure sota un arbre. Fins i tot en coneixerem més d’una que després de la lectura d’una certa trilogia ha adoptat nous hàbits d’alcova i ha canviat el pijama de franel·la per la cotilla. En els seus viatges a aquests altres llocs, aquests homes i aquestes dones recullen ingredients ficcionals que en tornar els serveixen per elaborar el Bàlsam de Fierabrás que curi tots els seus mals terrenals. Són veritables alquimistes de la irrealitat.

Fa l’efecte que els mons de ficció es resisteixen a viure enclaustrats a les obres que els contenen i necessiten expandir-se de qualsevol manera possible en la nostra imaginació i fora d’ella. Uns més i d’altres menys, tots hem enyorat aquell personatge que hem acompanyat en les seves aventures o hem somiat de tornar a algun món fantàstic, però en aquesta mena de simbiosi certs individus no solament mantenen en el seu record personatges i llocs després del The End, sinó que creen un espai de subcultura al seu voltant digne d’elogi i de molts estudis sociològics. Organitzen part de la seva existència a donar continuïtat dins la nostra realitat tangible als universos que els han fet tan feliços, i ho aconsegueixen gràcies a què la mateixa llavor ha germinat en ments afins. Les fronteres s’esvaeixen quan el seu manga favorit s’estén de les pàgines als fòrums d’Internet, a fanfiction –cas paradigmàtic on aficionats a una obra reciclen els seus personatges i esdeveniments en nous relats–, a les obres sobre l’obra, als animes, a les figures fetes de resina i, evidentment, a les reunions en llibreries, botigues especialitzades i Salons del Manga on lluir el cosplay en què s’ha treballat els darrers mesos. Comparteixen amb d’altres la seva passió per aquest manga, aquelles pel·lícules o aquella sèrie i amb això estenen un regne de quimeres mitjançant el fèrtil terreny de les seves relacions socials. Alteren aquesta vida per sentir-s’hi més còmodes.

Còmodes i protegits. Els personatges de la història passen a ser persones en el nostre pensament i acabem simpatitzant-hi, els odiem o en fiquem a la seva pell per experimentar el que senten. Com és possible la creació d’uns vincles com aquests? El truc, com en la màgia, és en el que no es veu. Qualsevol història és, per definició, incompleta i requereix la nostra imaginació per completar-la, cosa que acabarà fent que tots els personatges i llocs tinguin una mica de nosaltres. Aquests llocs fantàstics acaben sent per a moltes d’aquestes persones un oasi de satisfacció dins de la seva avorrida rutina i s’acaben sentint-hi com a casa. Es miren en un mirall que torna la imatge del que són i de tot el que van poder ser. Aquest nivell d’intimitat i protecció és realment temptador per a aquells que, com Emma Bovary, estan descontents amb la seva avorrida existència i prefereixen qualsevol altra versió idealitzada en paper o en pel·lícula. Però aquí hi ha la saviesa popular per avisar-nos que qualsevol cosa en excés és dolenta.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Je suis Madame Bovary et vous êtes Chewbacca