Les institucions culturals durant la pandèmia

Analitzem l’evolució durant la pandèmia d’institucions d’arreu del món dedicades al patrimoni cultural.

Exposició al Louvre

Exposició al Louvre | Pixabay | Domini públic

Teletreball, canvis organitzatius, pèrdua d’ingressos, acceleració dels processos de digitalització… Els efectes de la pandèmia en les institucions culturals han estat diversos, però s’observen algunes constants arreu del món, tal com recull l’estudi «Com han evolucionat durant la pandèmia les institucions dedicades al patrimoni cultural arreu del món?». La investigació analitza la situació de setze institucions vinculades al patrimoni cultural d’arreu del món, i es va presentar als EUA els passats 22 i 23 d’octubre en el marc de les 43es jornades anuals de la National Association of Business, Economics and Technology, enguany celebrades via Zoom. Els autors en comparteixen les conclusions.

Aquest any 2020 passarà a la història com un moment dels anomenats «VUCA», per les sigles en anglès: un període caracteritzat per la volatilitat (volatility), la incertesa (uncertainty), la complexitat (complexity) i l’ambigüitat (ambiguity). Segons alguns autors, la pandèmia actual ha comportat el tancament temporal o definitiu de moltes companyies d’arreu del món. Així, doncs, les institucions dedicades al patrimoni cultural també han estat afectades per la situació a diferents nivells.

En la cerca bibliogràfica de fonts que tractessin l’afectació i l’evolució de les institucions culturals durant la pandèmia, de forma rigorosa, no vam trobar cap publicació que fos rellevant per a l’estudi. Això es justifica per la immediatesa de la situació, que no ha deixat prou temps perquè es publiquin les obres. Fins aquí els resultats semblen lògics, però què passa amb tots els documents i articles publicats en línia que parlen del tema? Com dèiem, aquesta qüestió s’ha tractat molt, darrerament, i pot semblar que ja està tot dit. Sorprenentment, les conclusions de l’anàlisi d’aquestes fonts eren molt lluny de confirmar la suposició.

Efectivament, es parla molt de com la pandèmia, el confinament i les mesures posteriors han afectat les institucions culturals, però aquestes fonts recullen, principalment, veus individuals d’una institució concreta explicant la seva situació particular. Com a molt, la fan extensiva a un col·lectiu concret. Així, trobem opinions sobre les dificultats afrontades pels museus, pels teatres, etc. Opinions. Experiències particulars.

D’altra banda, els estudis fets amb vocació més objectiva –perquè efectivament n’hi ha– els han dut a terme organitzacions, locals, nacionals o internacionals, implicades directament en la gestió d’un determinat grup d’institucions. Són especialment interesants investigacions com les de l’ International Council of Museums (ICOM) o el Network of European Museums Organisation (NEMO), que tenen a l’abast un gran nombre de dades i mitjans però que formen part, en aquest cas, del mateix món de la gestió de museus.

Coronavirus: 'Stay safe' beamed on Egypt's Great Pyramid | AFP
Coronavirus: 'Stay safe' beamed on Egypt's Great Pyramid | AFP

En conseqüència, es va considerar que era necessària una recerca d’aproximació científica, externa a les macroorganitzacions de gestió cultural. També era important que aquesta recerca, a diferència dels estudis previs, tingués en compte no només un tipus específic d’institució cultural (p. e., museus), i que no es limités a una sola zona (p. e., Europa). El nostre estudi, doncs, s’ha fet seguint aquestes premisses: calia que la metodologia i l’aproximació fossin científiques, objectives i independents; calia analitzar diferents tipus d’institucions dedicades al patrimoni cultural (no només una tipologia), i s’havia d’aconseguir una visió global (no limitada a una zona). Després de contactar amb nombroses entitats de tot el món, van participar en l’estudi setze institucions, repartides en sis àrees geogràfiques: Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Europa, Àfrica, Àsia i Oceania. El conjunt resultant incloïa diferents tipus d’organismes, que es van reagrupar en quatre categories: museus, centres culturals, festivals i agències governamentals de cultura.

Es van fer entrevistes en profunditat, amb l’objectiu d’entendre les accions i les reaccions de cada entitat durant el període primavera-tardor 2020, i es van obtenir resultats especialment interessants, com la dada que el confinament de març no va ser general per a totes les institucions participants, i que en molts llocs es va pensar que seria una situació de curta durada i aviat es tornaria a la normalitat. En aquests casos, es va decidir no prendre mesures extremes de canvi, ni estructurals ni de models d’oferta, i esperar per veure com evolucionava tot. D’altra banda, no totes les institucions mesuren l’èxit de la mateixa manera, però la pandèmia les va afectar totes molt significativament pel que fa a la pèrdua d’ingressos. Els problemes econòmics i les retallades de personal han estat generalitzats i, sovint, han arribat a posar en perill la supervivència de la institució.

En l’estudi s’ha detectat que en alguns països la gestió de les institucions culturals està més descentralitzada que en d’altres, i les mesures s’han pres, per tant, per part dels governs o de la direcció de la institució. Possiblement la troballa més important ha estat la confirmació que la pandèmia ha accelerat, en general, una tendència ja existent prèviament: la de donar més pes específic a l’activitat en línia, tant en termes de procediments de treball com en termes de producció i comunicació d’activitats. A l’hora de dur a terme aquest canvi intern tan ràpid i inesperat cap al teletreball, les institucions sovint han patit la manca de preparació i coneixements tècnics dels treballadors, així com de recursos i d’equipament per lluitar contra la situació de crisi. En moltes entitats, la transició cap a la feina a distància ha estat un learning-by-doing (‘aprendre mentre es fa’), sense que els equips de treball estiguessin preparats i/o sense tenir, en molts casos, les eines tecnològiques que fessin possible fer la feina en condicions òptimes.

A causa de la pandèmia, el moviment cap a l’oferiment en línia dels continguts de les institucions culturals ha estat comú, però no tan general com es podia esperar. Els problemes de connectivitat poden explicar el fet només en un dels casos analitzats, i, sorprenentment, les propostes digitals més innovadores no han vingut dels països de l’anomenat «Nord global». Per exemple, cal destacar el cas del Museo de Arte Precolombino e Indígena (MAPI) de Montevideo, una institució d’Amèrica del Sud que va reaccionar amb gran celeritat i apostant clarament pels mitjans digitals, que ha sabut treure profit de la situació i que ha incrementat de forma molt significativa el posicionament a les xarxes socials, més enllà de l’entorn tradicional.

Pel que fa al futur i a la persistència de les mesures preses durant la pandèmia, malgrat sentir tan sovint la frase «els canvis han arribat per quedar-se», no totes les institucions consideren que vulguin fer-ho pel que fa als procediments de treball. Tampoc quant a la forma en què proposen els continguts i/o les propostes culturals. El que sí que resulta comú a totes les institucions és el desig de retornar a les activitats i a la feina presencials, complementats digitalment o no, tan aviat com sigui possible.

La recerca fa sortir a la llum noves preguntes que queden momentàniament obertes. Per exemple, el públic encara vol una interacció directa amb els continguts culturals, o està obert a noves experiències que permetin una aplicació nova/diferent de l’storytelling? Vol més experimentació o més contextualització? Ambdues tendències són complementàries o són excloents? Una altra pregunta seria si el contingut digital esdevindrà «el contingut», i no una simple eina per permetre la visibilitat de les institucions o per atraure nous públics. Caldria un altre estudi per poder donar resposta a aquestes i altres preguntes sobre el futur de l’oferta cultural.

D’altra banda, també es desperten inquietuds sobre si la pandèmia farà que les institucions evolucionin en la manera de funcionar internament i, si és així, sobre la manera de fer-ho de forma sostenible. La pandèmia pot provocar-los canvis en l’estructura interna i en la repartició de recursos. Els qui s’encarreguen dels continguts en línia són sovint persones externes a les institucions. Veient la gran importància que han pres durant la pandèmia, aquest servei esdevindrà intern a la institució? Es valorarà més, a partir d’ara, dins l’estructura? Fins ara, les institucions que ja tenien un equip dedicat als continguts digitals sovint consideraven que era subsidiari de la comunicació i els continguts «tradicionals». Com que habitualment era l’àrea que s’havia incorporat a la institució en darrer lloc, sovint eren equips amb recursos, humans i econòmics, limitats. Amb la pandèmia, aquests equips dedicats als continguts en línia han estat els que han fet possible que la institució continués endavant i es mantingués «activa» als ulls del públic. Aquest personal ha hagut de prendre les regnes de la visibilitat de la institució, i la manca de recursos de què disposa encara s’ha fet més evident. Així, doncs, la situació actual, en aquest sentit, no sembla sostenible a llarg termini. Canviarà?


Els participants en el nostre estudi són: ADCK Centre culturel Tjibaou (Nouméa, Nova Caledònia), ArtsQuest™ (Bethlehem, Pennsilvània, Estats Units), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)  (Barcelona, Estat espanyol), Francofolies (París/La Rochelle, França), Instituto de Cultura del Gobierno de la provincia de Corrientes (Corrientes, Argentina), Lahore Museum (Lahore, Pakistan), Museo de Arte Precolombino e Indígena (MAPI) (Montevideo, Uruguai), Ministry of Tourism and Antiquities, Development of Archeological Sites and Museums (El Caire, Egipte), Munch Museet (Oslo, Noruega), Museo de Bellas Artes Franklin Rawson (San Juan, Argentina), National Museum of Industrial History (NMIH)  (Bethlehem, Pennsilvània, Estats Units), Preservation PA (Harrisburg, Pennsilvània, Estats Units), Sustainable Sky Lantern Festival (districte de Pingxi, Taiwan), The Australian Armour Artillery Museum (Smithfield, Queensland, Austràlia), The National Gallery (Camberra, Austràlia) i Vikingeskibs Museet (Roskilde, Dinamarca).

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Les institucions culturals durant la pandèmia