Zona lliure de dades

Senyal que prohibeix buscar bolets a Willowvale Park, Toronto, c. 1914 | City of Toronto Archives, Wikimedia commons | Domini públic

«La nova autoritat són l’austeritat, l’avaluació i la burocràcia.» Marina Garcés traça així les bases d’una dictadura dels resultats que ha impactat de ple en les polítiques públiques, i que es legitima a través de l’amenaça sempre present d’una retallada de pressupostos. Al llibre Escola d’aprenents (Galàxia Gutenberg, 2020), la filòsofa se centra en les implicacions que això ha tingut en el model educatiu, i adverteix que també es podria aplicar al sistema mèdic, les entitats socials o les institucions culturals. I és que en els últims anys la cultura dels indicadors, provinent del món de la gestió empresarial, s’ha anat infiltrant en el sector cultural. Davant dels efectes de l’última crisi i les retallades en cultura, les dades s’han vist com una manera objectiva de defensar i legitimar la feina feta.

Que les xifres siguin el barem que determina el futur d’un projecte no és res de nou. La indústria cultural s’ha emmotllat sovint als gustos del públic a partir de les xifres de vendes. Els patrons repetitius de la música pop o el cinema de Hollywood en són bons exemples, i les dades tenen cada cop més pes a l’hora de detectar què triomfa i així poder-ho imitar. Fa gairebé deu anys, científics de la Universitat de Bristol van crear un algoritme per predir l’èxit que tindria una cançó. Si en aquell moment la notícia apareixia com una mera curiositat científica, avui dia és una pràctica totalment estesa, i fins i tot Netflix fa gala d’analitzar en detall els hàbits i els comportaments de l’audiència per crear continguts nous.

Les dades són enormement útils. Ens permeten analitzar l’impacte del que es programa i tenir pistes sobre el que el públic troba més interessant. En el món virtual, l’anàlisi de públics permet resoldre problemes tècnics i millorar les eines, cosa que aporta un gran coneixement sobre l’ús real que se’n fa. Cal acceptar-ho, les dades ens agraden (sobretot si són bones). Però el problema d’aquest desplegament de xifres és que va de bracet amb la idea de la rendibilitat.

La funció dels indicadors és aportar informació per fer la presa de decisions més segura. Però més enllà de lemes, la cultura no és segura, perquè implica risc i atreviment, preguntes sense resposta. Així doncs, aquestes dades ens poden donar una falsa sensació de control, de fer les coses bé quan allò realment important queda amagat. Els números enlluernen, i quan ens expliquem posant l’èmfasi en les dades correm el perill d’amagar, sense voler, una valoració més profunda.

Aquí és on irromp Internet i la seva promesa d’un públic potencial planetari. Quan fins i tot els espais més marginals són susceptibles de viralitzar-se, la invitació a adaptar-se a l’algoritme és molt temptadora. D’altra banda, i sovint amb el pretext d’augmentar la participació ciutadana i fer més poroses les institucions, s’han adoptat premisses empresarials molt encarades a un augment quantitatiu del públic. Hem parlat de crear nous públics. Hem buscat altres formes d’arribar al públic, amb la promesa que n’hi ha i que l’únic que cal és trobar-lo. Ens hem repetit que cal posar el públic al centre sense acabar d’entendre del tot a què ens referíem, i a vegades adoptant-ho simplement com un versió més amable del clàssic el client sempre té la raó. Malgrat la bona intenció d’aquestes comeses, massa vegades la recerca d’una xifra més elevada ha eclipsat la complexitat del que realment es buscava.

Però quin problema hi ha a buscar la major audiència possible? No hauria de ser un objectiu dels centres públics, precisament, fer extensiu el seu servei a tanta gent com es pugui? No caiem en l’elitisme quan despleguem programes destinats a una minoria selecta? Elizabeth Duval va aprofitar la seva aparició a First Dates per explicar teoria queer a una audiència inabastable, per àmplia i per diversa, des de qualsevol centre cultural. Quan hi reflexiona, fa una distinció interessant entre espais d’elaboració del discurs i espais on es difon, perquè ens permet separar dues intencions que sovint s’entremesclen.

Lluny d’un únic objectiu monolític, la cultura té diferents propòsits que intenta assolir amb gran varietat de formes. Aquesta diversitat, però, no troba una transposició en els taulers de control. L’exemple paradigmàtic el trobem a Google Analytics, que s’ha convertit en un estàndard en l’anàlisi de dades web. L’estructura i la presentació dels seus informes ha estat clau per determinar com analitzem els projectes web. Més enllà de la seva utilitat, aquestes eines ens proporcionen plantilles conceptuals que estandarditzen i defineixen què és important analitzar. El problema no és mesurar, sinó mesurar-ho tot amb la mateixa vara.

Plantilla d’un panell de control d’anàlisi de dades web | freepik.com

Així doncs, ens trobem massa sovint amb dos escenaris. En el primer destinem esforços a generar informes rutinaris que difícilment són capaços de copsar la complexitat a la qual ens enfrontem. Són documents que treballen amb indicadors molt generals perquè diversos projectes els puguin compartir, però precisament aquest poc detall els resta utilitat. No obstant això, la seva senzillesa els fa idonis per comunicar-los públicament. Com explica Mark Fisher, més que permetre correccions o millores en els projectes, «l’avaluació permet augmentar o disminuir el prestigi de certa institució» (Realismo capitalista, Caja Negra Editora, 2016).

Per contra, els informes ens són més útils quan les dades: més que avaluar el projecte en si, ens orienten per emmotllar-lo dins les lleis dels algoritmes. I és aquí on apareixen la temptació de modular el discurs i el risc de desvirtuar els objectius propis. L’algoritme no conjuga gaire bé amb la creació perquè premia més la còpia i la reproducció que la innovació (malgrat que estimuli la novetat). Com podem produir allò estrany o inesperat si la nostra mesura és allò que ja és popular? No obstant això, pot ser una eina útil per portar idees i debats a altres públics, si es troba la manera de cavalcar l’algoritme i adaptar els discursos a les seves normes.

El moment actual situa les dades en un lloc privilegiat. La digitalització creixent i els avenços en el processament de les dades massives fan que cada cop siguin més fàcils d’obtenir i d’analitzar. Podem, doncs, resistir a la temptació i delimitar espais que no sucumbeixin al domini de les xifres? Com podem defensar allò inútil i incalculable en uns temps en què tot se’ns presenta mesurable?

La cultura és, per naturalesa, un àmbit reticent a la quantificació. En alguns casos, portar al límit aquesta idea i eliminar les dades de l’equació ens permetria generar processos més lliures. Fins i tot quan les xifres no tenen conseqüències directes en un projecte, sí que modulen la manera com ens el mirem. Per molt que en neguem la importància, la suma del públic continua sent una coordenada bàsica per valorar qualsevol obra. Sens dubte, privar-nos de l’accés a les dades afectaria la pressió o les expectatives sobre què fem i, per tant, sobre el resultat final.

Perquè, més enllà del que expliquem amb les dades, el seu mer ús i la importància que els donem també ens defineix a nosaltres mateixos.