En un temps en què les organitzacions, grups i institucions culturals comencen a repensar-se en el seu modus operandi, en les seves maneres d’entendre el coneixement, en la seva forma de crear-lo, compartir-lo i distribuir-lo, sobren els dogmes, les postures fonamentalistes i els laments sobre tot allò que en aparença es perd, i també les apologies acrítiques sobre el món emergent. El nou escenari es desplega sobre un bon nombre d’incerteses, i al mateix temps, ofereix algunes oportunitats per fixar certs mapes, tot i la volubilitat de les brúixoles, els guardians dels argots i la resistència al canvi que a tots ens concerneix.
Xarxes
La consciència que vivim en una societat en xarxa – i també en un món-xarxa– suggereix, entre altres coses, la necessitat de conèixer un cos teòric esmentat amb insistència en diferents projectes [1]. Ser conscients que tot està format per xarxes: xarxes de la vida i la matèria, xarxes neuronals, xarxes del llenguatge, xarxes mercantils, xarxes culturals, xarxes de transport, xarxes informàtiques, xarxes socials, etc. revela una complexa interdependència, confirma l’esterilitat de les visions reduccionistes i sotmet la raó a desafiaments inèdits. Així com la càrrega d’irracionalitat de certs sistemes i ideologies -que segueixen legitimant com racionals- fa insostenible la defensa d’un racionalisme erràtic, també cal persistir en la recerca d’una racionalitat integradora que assumeixi la possibilitat de seguir pensant el tot i les seves parts [2].
Pensar, crear i actuar en xarxa afecta substancialment a la nostra manera d’estar en el món. Les xarxes són tan antigues com les religions, però les eines cognitives disponibles i les noves tecnologies de la informació, revelen un territori sense cartografies definitives. La singular obsessió per mapejar-ho tot, visibilitzar totes les dades i seguir augmentant els fluxos d’informació, s’enfronta als dilemes cada vegada més subtils dels sistemes complexos. Complex és precisament allò que no pot pensar-se per separat: el teixit de la vida, el món i la societat que estem creant. L’esdevenir a les xarxes, l’esdevenir a la Xarxa, és un procés de canvis accelerats, la naturalesa no pot reduir-se a una disputa entre tecnòfils i tecnòfobs. No només disposem de barrets [3] de diversos colors, inclosa la gamma dels grisos: també estem aprenent -o recordant- que tothom sap alguna cosa, però ningú ho sap tot. I han tornat els dilemes que planteja la intel ligència col.lectiva, encara que una part de tot allò que en l’humà ens emociona i ens sorprèn, potser derivi d’aquesta.
Processos
Gairebé totes les accepcions del terme procés, d’acord al camp o la disciplina a la qual s’apliquin, remeten al seu origen etimològic, que fa referència a l‘acció d’anar cap endavant, al transcurs del temps i al conjunt de fases successives d’un fenomen natural o d’una operació artificial. El món cultural s’ha convertit en l’escenari per al desenvolupament d’una sèrie de processos de canvi on diferents concepcions de la innovació pugnen per legitimar-se. L’aposta per una innovació emergent que permeti permear el camp social, amb les seves pròpies nocions d’excel.lència, es confronta amb visions mercantilistes, productivistes, reduccionistes i oportunistes: ja sabem que creativitat i innovació s’han convertit en fetitxes semàntics, útils per dinamitzar canvis evolutius, però també per a noves operacions epidèrmiques. Quin tipus de processos es necessiten per encausar el cabal de creativitat i les innovacions potencials d’una ciutadania cada vegada més activa i participativa? Quins processos convé afavorir en un món de contribuidors, prosumers i bricoleurs? Quins són els debats impostergables que requereix una economia de la contribució? Quins canvis conceptuals i jurídics requereix la noció de propietat intel.lectual? Quins són els béns comuns (o procomú) de l’anomenada societat del coneixement i la informació?
La nova praxi cultural suggereix un procés de transició, on ningú està exempt de revisar els seus criteris operatius: les idees amb què es creen i conceben els projectes, les metodologies de treball, els processos de producció, els estils de representació, la capacitat per ser sostenibles o no, les maneres de comunicar, disseminar i compartir el coneixement. Reivindicar processos que permetin aprofundir la democratització de la cultura, és a dir, l’accés cultural a la informació, als equips de producció i a la reproducció, comença a ser un dret inalienable, l’exercici del qual no pot ser només capitalitzat per les indústries culturals. Benvingudes són les ciutats creatives, la cultura innovadora, i fins i tot les invocacions a allò radicalment nou, però sense esquivar les dimensions de l’actual escenari, la seva radical complexitat i el nou paradigma implícit en tots els processos de canvi social evolutiu.
Plataformes
Afavorir les condicions per al desenvolupament de la innovació emergent, en un món de xarxes distribuïdes i processos oberts requereix la preservació, creació i consolidació de plataformes de treball que materialitzin objectius comuns. Una part de la realitat social que s’engloba sota la denominació de tercer sector, per diferenciar-la tant de l’àmbit estatal, com de l’economia privada, està creant des de fa temps plataformes per al canvi on es privilegien els processos democràtics de decisió i on la finalitat primordial no és el lucre. Es podria dir que la influència creixent del tercer sector en l’àmbit de la cultura és decisiva per crear un ecosistema cultural ric, plural i evolutiu, sense oblidar que les fronteres entre sectors poden ser també difuses.
Quin és el rol de les institucions culturals en aquest debat? Quin tipus de polítiques culturals es necessiten en un horitzó de canvis profunds i accelerats? És necessari redefinir la noció de proximitat? Les preguntes s’acumulen. I hi ha respostes per a tots els gustos. No obstant això, és la imprescindible porositat dels agents implicats la que permetrà aconseguir la cohesió bàsica per assumir els reptes del nou escenari. L’apologia incondicional de les noves tecnologies de la informació i el coneixement (TIC) pot resultar tan pueril com les critiques maximalistes. Projectes, programes, metodologies de treball, gèneres i formats, la noció de propietat intel·lectual, l’economia de la cultura, el futur de les aules, les biblioteques, els museus i els arxius. Tot sembla afectat per una portentosa mutació la naturalesa de la qual recentment comencem a entreveure. No hi ha mapes definitius per a aquests territoris, cosa que no impedeix que hi hagi noves cartografies. El kit d’eines cognitives i tecnològiques continua ampliant-se. I en molts casos, la prescripció o la teoria sempre arriben tard. Fins al punt que podríem especular amb l’emergència d’una nova generació que interactua amb els tres sectors esmentats, tant per revelar les seves contradiccions, com per crear vasos comunicants. És el món en què es mouen i creixen els nadius digitals.
El sentit
Mentre la pregunta pel sentit segueixi resultant incòmoda, convé exercitar-la: per a què?
Xarxes: per a què els projectes es connectin, per continuar comprenent un món de xarxes distribuïdes on cada node pugui comunicar potencialment amb tots els nodes, a partir dels sis graus de separació o sense ells. Consciència d’un món en xarxa per a admetre allò que encara no podem pensar o que només pot ser pensat entre tots, però que desterra les visions unívoques del que definim com “real” i converteix el binomi real-virtual en unitat indissoluble d’una “realitat”que sempre s’expandeix.
Processos: per a desenvolupar els projectes, els programes, els mètodes i les tècniques que ens connectin millor i revelin totes les connexions existents, encara les més insospitades, i també la impossibilitat de societats i obres tancades. No per negar la sintaxi, els llenguatges propis, les identitats o la coherència interna dels relats i les maneres que tenim de construir mons, sinó per instal·lar-hi una inalterable precaució ontològica de resituar el nostre lloc en l’univers. I en el petit món que també habitem.
Plataformes: per desplegar la consciència d’una societat en xarxa i els processos que l’alimenten. Per crear amb transparència els nous “taulers” horitzontals i multidimensionals que assumeixin els reptes d’un món obert, mestís i canviant. Plataformes de treball orientades a la investigació, l’experimentació i la innovació permanents. I des de les quals puguin afavorir totes les idees d’una nova cultura local i planetària. Plataformes perquè puguin ser sostenibles les noves dinàmiques de creació, producció i post-producció. Plataformes per evitar criminalitzar a les joves generacions, per a una educació expandida dins i fora de les aules, per saber què fer amb els arxius, per aconseguir un diàleg intergeneracional més profund, per combatre les diferents escletxes i ser conseqüents amb el pensament creatiu sense oblidar un dels seus principals èmbols: el pensament crític.
Referències
Proximitat, cultura y tercer sector a Barcelona. Xavier Fina y Joan Subirats (dirs.). Nicolás Barbieri, Adriana Partal i Eva Merino. Icaria, 2011.
Productos y procesos abiertos a la participación. Irene Lapuente. Co-creating cultures.
Innovación en cultura. Una aproximación crítica a la genealogía y los usos del concepto. YProductions. Traficantes de Sueños, 2009.
Ciudades Creativas. Volumen 3. Economía creativa, desarrollo urbano y políticas públicas. Fundación Kreanta, 2011
Where Good Ideas Come From. The Natural History of Innovation. Steven Johnson. Riverhead Books, 2010.
[1] Vegeu per exemple la bibliografia reunida a les sessions d‘I + C + i des de 2007 o al projecte NOW entre 2006 i 2010.
[2] Alguns pensadors, com Edgar Morin, defensen una racionalitat que permeti assumir el desafiament de la complexitat: la presència de la incertesa, els processos aleatoris i la indeterminació, en el si dels sistemes ricament organitzats.
[3] Al. lusió al llibre d’Edgard de Bono Sis barrets per pensar, famós en l’àmbit del management de la innovació, i una de les múltiples aplicacions va poder observar-se en l’última sessió de I+C+i dedicada a l’Educació Expandida.
jordi güell | 20 maig 2011
L’objectiu primer és preservar el pensament crític, eina essencial per a la llibertat de ciutadans que ara mostren una nova aparença en xarxa. Xarxa que reuneix però que no dissolt la persona, l’individu, que no individualisme, i que és la partícula essencial de tota societat que vol preuar-se lliure i igualitària.
A partir d’aquesta premissa podem acordar que evidentment a Catalunya cal refer l’escenari cultural i educatiu, amb conseqüències que a tots ens afecten estructuralment. I caldrà reformar el que mai fins ara s’ha reformat amb la profunditat i rigor que tots mereixem, en un país que ha viscut atrapat en l’enfrontament fratricida i en la polaritat, com a sentit últim d’una estreta visió enverinada pel silenci i la ferida, mancada amés d’alguns dels processos polítics més cabdals del segle XIX i XX.
Compartim objectius. M’alegra. La llibertat és un objectiu que només pot definir-se un cop compartida, evidentment. Una llibertat que caldrà però dissenyar amb la serenitat, la ponderació, la claredat de qui viu i sobreviu en l’abundància, emoció que ens proporciona a tots una lliure i profunda estima per a tot allò que humanitza. Aprofito l’ocasió per saludar. Gràcies Juan !
J.
Oscar Martínez | 27 juny 2011
Juan, mira que he tardat en poder llegir amb calma aquest post. Saps que a mi el tema xarxes és un tema que m’apasiona, i no deixo de pensar (potser a tall de cièntific de la psicología social) que un punt d’elements d’aleatorietat i caos sempre existeix quan es tracta d’interacció entre humans.
Em sobta que encara plantegis tants interrogants, portem molt de temps fent-nos preguntes!! arribat aquest punt el que més busco o necessito son respostes. Aquestes esdevenen de l’acció, de plantejar directament xarxes de canvi, processos de canvi, plataformes de canvi. Cal testejar aquestes idees que acompanyen les preguntes, segur que alguna cosa passa. El pensament crític no s’acciona si l’entorn és estàtic i sempre passa el mateix.
Merci per un text motivador.
òscar
Deixa un comentari