Whitehead i els mons d’avui

Alfred North Whitehead | Wellcome Images | CC BY

En el marc del gir teòric i pràctic antropocènic, i d’acord amb la voluntat d’alguns cercles epistèmics de desdibuixar les fronteres entre les ciències naturals i les socials, són nombrosos els autors contemporanis que han referenciat Whitehead en la seva obra actual. Entre els més populars figuren Steven Shaviro, Bruno Latour, Graham Harman i, de forma més prominent, Isabelle Stengers, una de les pensadores més influents del segle XXI. Grosso modo, la principal tesi de Process and Reality (‘Procés i realitat’) que instrumentalitzen i discuteixen aquest gruix d’intel·lectuals és sobre el caràcter relacional intrínsec a tot ésser, humà i no humà, orgànic i inorgànic. Per a Whitehead, el fet relacional és previ a la mateixa condició de ser, tal com es desglossa amb més detall en les línies següents.

Per contextualitzar aquesta obra, és rellevant esmentar que el filòsof anglès segueix de prop i amb entusiasme la discussió de mitjan dècada dels anys vint entre Niels Bohr, físic de l’escola de Copenhaguen, i el físic austríac Albert Einstein sobre el principis de l’esdeveniment quàntic. Sembla que la realitat sempre conté un component incert, inabastable per a la ciència moderna. És amb aquest pretext que Whitehead edifica el que descriu com el «coneixement especulatiu». Ell mateix ho explica gràficament: si un veu un avió enlairar-se fins a perdre’l de vista, i al cap de pocs minuts el mateix avió li reapareix al camp de visió, podem afirmar que durant el temps que no era visible l’avió ha estat volant? La resposta que ens dona: empíricament, no; especulativament, sí.

Tot intentant sintetitzar les grans línies argumentals de Process and Reality, a continuació es despleguen tres grans contribucions que fa el llibre i que són cabdals per entendre certs debats contemporanis sobre el caràcter de l’ésser a l’univers. També serveixen per copsar la relació entre l’ésser humà i el seu entorn material, tal com intenten desgranar disciplines com els Estudis de Ciència i Tecnologia, les Ciències de la Terra o l’Antropologia, entre d’altres. Aquest llibre és la peça en què Whitehead introdueix la seva filosofia de l’organisme, en la qual es revela un materialisme orgànic, és a dir que la matèria passa de concebre’s com una configuració estàtica a entendre’s com una energia en flux.

Alfred North Whitehead | Harvard University Archives

La primera gran tasca d’aquesta obra aprofundeix en els pilars del coneixement especulatiu. Whitehead ha llegit i estudiat minuciosament els textos que engendren l’empirisme de Francis Bacon i David Hume, pares de la ciència moderna. Des d’aquesta posició fonamentada, Process and Reality exposa els límits d’aquesta racionalitat epistemològica, de la fe irracional en la idea que la relació causa-efecte deriva de l’experiència. Tal com explica el llibre, les categories kantianes, que suposadament defineixen els objectes del món, no són afirmacions dogmàtiques d’allò que és obvi, sinó generalitzacions temptatives. El coneixement especulatiu, com també han elucidat autors contemporanis com Quentin Meillassoux, defuig la reducció de la realitat al mer mode en què l’ésser humà l’experimenta i, fent un exercici d’humilitat, reconeix que aquesta realitat és inaccessible íntegrament per al coneixement humà. En el fons, Whitehead ordeix una crítica punyent de la colonització intel·lectual de la naturalesa, que justifica la humanitat com a propietària del món i que ha desencadenat els actuals sistemes d’organització econòmica, bastats en l’extracció i la pertorbació de l’entorn material fins a l’exhauribilitat.

El coneixement especulatiu obre alternatives curoses i sensibles a les infinites possibilitats que ofereix la lectura del món, més enllà dels anhels de conquesta de la ciència moderna. L’antropòloga Anna Tsing, practicant l’story-telling, traça el procés de mercantilització d’un bolet japonès (matsutake) per revelar l’entrellaçament d’històries de vides migrades i modes de subsistència en el marc del que l’autora descriu com les ruïnes del capitalisme. De forma semblant, Donna Haraway utilitza faules especulatives, una pràctica narrativa que té com a objectiu distorsionar la percepció de la realitat, per qüestionar formes convencionals de producció de coneixement i possibilitar nous mons a través de les microinteraccions entre éssers i matèria del dia a dia. Per tant, el coneixement especulatiu és una invitació a tornar a imaginar les infinites possibilitats en què els esdeveniments es poden desplegar.

La segona gran línia argumental del llibre desenvolupa el caràcter relacional de l’ésser, que per a Whitehead precedeix el mateix ésser. En altres paraules, tot ésser és un compòsit, per tant, és fruit d’una relació. Així doncs, a la gènesi de l’ésser no hi ha un element estàtic, sinó un procés relacional. L’autor fa una picada d’ullet a tradicions de pensament hinduistes i xineses, per a les quals la realitat també es concep com a procés, diferent de la major part de tradicions de pensament occidental, per a les quals l’essència de l’ésser és un fet complet i conclòs. A Process and Reality la causalitat determinista és substituïda per la creativitat, que precisament dona lloc a les infinites col·lisions indeterminables que acaben configurant l’estètica de l’univers. Una de les implicacions més notables d’aquesta dissertació, en la qual la relació és la condició primera per a tota possibilitat, es manifesta actualment en noves formes de materialismes, la narrativa crítica amb l’Antropocè o els moviments ecofeministes, entre d’altres. En el fons, la relacionalitat desvela la dependència i la vulnerabilitat de l’ésser, i el convida a repensar el seu futur, íntimament entreteixit amb l’entorn material.

Alfred North Whitehead | Harvard University Archives

Essencialment, per a Whitehead, la relacionalitat és una eina per erosionar el dualisme cartesià, que separa dràsticament les esferes del subjecte (humà) i l’objecte, o bé cultura i natura. Aquesta separació atorga una superioritat artificial a l’ésser humà en el pla terrenal, que al llarg dels últims tres segles ha degenerat en un progrés antropocèntric desenfrenat amb uns efectes planetaris devastadors. Aquesta separació també ha generat exclusions interracials, de gènere i respecte als cànons de bellesa, en la mesura que en l’imaginari cartesià el subjecte no és qualsevol subjecte humà, sinó, metafòricament parlant, la imatge del Vitruvi de Leonardo da Vinci: un home blanc i proporcionat. Process and Reality rebutja amb clarividència el que alguns autors actuals han descrit com el «correlacionisme», és a dir, el fet que l’existència d’un subjecte (humà) és condició sine qua non per a l’existència del món. Per al filòsof anglès, l’ésser humà i la naturalesa no es poden dissociar: formen part d’un mateix plec de la realitat.

Finalment, en sintonia amb la concepció relacional de l’ésser, així com amb els esdeveniments en el domini quàntic que ell mateix testimonia, Whitehead discorre sobre una concepció de l’espai-temps que trenca amb la geometria euclidiana i la física newtoniana, per a les quals l’espai-temps és una configuració lineal, un buit on l’ésser humà evoluciona progressivament i determinista de forma il·limitada. El filòsof anglès està notablement influenciat per Henri Bergson, que suggereix que l’intel·lecte humà té tendència a «espacialitzar» l’univers, i per tant a categoritzar-lo i a ignorar-ne la condició fluctuant. A Process and Reality l’espai-temps es descriu com un contínuum extensiu, és a dir, com un complex relacional que possibilita la concreció dels éssers. Aquest contínuum inclou el tot i les parts, punts i línies, passat, present i futur. Autors contemporanis han indagat perspicaçment aquesta concepció de la història no lineal, misteriosa i estrambòtica. Manuel Delanda, per exemple, argumenta que el temps no és un recipient on succeeixen esdeveniments, sinó que són aquests esdeveniments els que acaben ocasionant el temps. Aquesta tercera línia argumental implica repensar el paper de la humanitat a l’univers, tot desmitificant la teleologia d’arrel judeocristiana segons la qual l’esdevenir humà té un sentit i una direcció providencial i esperançadora.

Recapitulant, Whitehead ens ofereix eines de gran valor per rellegir els esdeveniments del present, des de la crisi ecològica fins a la guerra. En referència a aquest últim factor, el filòsof anglès ens diu en un text posterior, Adventures of Ideas (‘Aventures de les idees’), que la consecució de la pau dissortadament s’escapa del propòsit i la voluntat humana. La pau, segueix l’autor, no pot ser la font d’esperança per al futur, en la mesura que comprèn infinites variables inabastables íntegrament. Creure en la possibilitat de definir el futur simplement reprodueix el mite de la teleologia judeocristiana, segons el qual l’ésser humà ha vingut al món amb un propòsit. I aquesta posició arriscada aboca a la frustració. Anna Tsing, un cop més, ho diu clarament: també hem d’acceptar la possibilitat que no hi hagi un final feliç. La pau, segueix Whitehead, ha de ser entesa en relació amb els esdeveniments tràgics que la constitueixen: la pau és, doncs, la comprensió de la tragèdia i a la vegada la seva preservació. La tragèdia possibilita l’existència de la pau. Per al filòsof anglès, l’experiència humana de la pau proporciona una força generativa i una creativitat que certament obre tota possibilitat de futur, inclosa l’absència de la guerra. Però negligir el caràcter radicalment obert i incert dels esdeveniments que vindran tan sols pot conduir a l’abisme. Per concloure, Whitehead, concretament a Process and Reality, ens convida a projectar el món no pas com un teatre donat, sinó com el ròssec de la fricció entre una infinita multiplicitat d’esdeveniments possibles.