Webdocs pel canvi social

Marxa per l’alliberament de la dona, Londres, 1979. Font: Tony Hall.

Alma, hija de la violencia és la història d’una assassina, Alma, una dona de 26 anys que va pertànyer a una de les bandes criminals més violentes de Guatemala. Si heu vist aquest documental, a la web o a la vostra tauleta, haureu pogut escollir entre la confessió de la protagonista mirant directament a càmera o veure les imatges animades a què ella fa referència. Alma és un documental interactiu on les teves accions són importants per a l’esdevenir de la història.

Un webdoc és un documental narrat a través d’una interfície digital en què es requereixen les accions físiques de l’espectador per poder avançar en la història. Sandra Gaudenzi, un dels noms més destacats en l’estudi d’aquest àmbit, fa servir el d’i-docs per definir «qualsevol projecte que intenta documentar la realitat i que ho fa a partir de tecnologies digitals interactives». El terme de webdoc fa referència a la creació de documentals interactius dissenyats expressament per a la web.

Un sector efervescent

Els webdocs són actualitat perquè el nombre de produccions web comença a ser elevat i durant els últims tres anys s’han realitzat projectes d’alt nivell premiats en els festivals de cinema i documental més importants del món. No són ni un concepte ni un format nou (hi ha projectes anteriors en format documental web o CD-ROM excel·lents), però sí un context nou que està generant molt d’interès.

Durant els darrers anys s’han dut a terme moltes iniciatives a escala local que evidencien l’interès per aquestes produccions. Dintre de les moltes activitats i trobades locals que intenten agitar el webdoc, en destaca a la ciutat de Barcelona el festival internacional de documentals DocsBarcelona. Des de l’edició del 2012, el festival ha dedicat una secció exclusiva al documental interactiu programant una destacada jornada de presentacions i conferències anomenada InterDocsBarcelona.

Aquest any la conferència s’ha dut a terme en el teatre del CCCB i hi han estat convidats destacats agents del sector com Mandy Rose, directora del Digital Cultures Research Centre de Bristol i anterior responsable del New Media Department de la BBC, o Remko Vlaanderen, de la destacada productora de noves narratives digitals holandesa Submarine Channel.

Webdocs participatius

Un dels aspectes que actualment s’està debatent amb més intensitat és l’impacte real que els webdocs tenen sobre les audiències i la seva participació. I no és un debat menor, perquè no tan sols ens estem referint a «mètrica dels clics», sinó també a l’impacte emocional i a la seva repercussió social. Els webdocs poden ser una gran eina per fer-nos arribar en primera persona la veu de persones que viuen conflictes socials arreu del món, on els mateixos protagonistes, de manera col·laborativa, poden construir el seu propi discurs i aportar la seva experiència directa a través de mitjans audiovisuals.

Una experiència pionera de participació en la pràctica documental va ser el programa Challenge For Change: Activist Documentary, de la National Film Board. Dintre d’aquest programa, el 1967 es va enviar un equip a l’illa de Pogo (una regió canadenca de Navanut) per documentar les queixes de la comunitat inuit sobre les polítiques de desallotjament que els natius estaven patint. Els reporters van decidir realitzar petits curtmetratges dirigits pels mateixos membres de la comunitat. Aquest gest, molt innovador en aquell moment, va dotar d’una mirada genuïna el contingut d’aquells reportatges.

La comunicació pel desenvolupament ha estat un concepte recurrent en les organitzacions no governamentals durant els últims vint anys que ha fet referència a l’ús de les tecnologies de la informació i els mitjans de comunicació com a instruments mediadors, participatius i generadors de canvis en els conflictes socials. Podria ser el webdoc una nova eina mediadora per al canvi?

Aquesta implicació activa per part dels espectadors i dels protagonistes de la història s’ha vehiculat fins ara en la majoria dels webdocs a partir de mòduls participatius on els usuaris podien afegir comentaris o aportar continguts al projecte. Un clar exemple n’és A Short History of the Highrise, on es poden consultar en un apartat fotografies pujades pels lectors. És un treball dirigit per Katerina Cizek que explora la història i l’evolució dels blocs de pisos i les seves comunitats. Ha estat coproduït pel New York Times i la National Film Board del Canadà i ja és tot un referent que recentment ha estat guardonat amb el World Press Photo sota la nova categoria d’«Interactive documentaries».

La participació de les audiències digitals és una font inesgotable de debat que obre infinites possibilitats al disseny d’interactius i desplaça la figura de l’autor cap a la d’un dissenyador de «finestres narratives», d’eines i marcs a partir dels quals els espectadors poden participar expressant-se o bé aportant continguts a la narració. Però, què entenem per participació? En aquest sentit, Henry Jenkins, en una conversa publicada recentment a l’International Journal of Communication, feia una aportació interessant (citada per Mandy Rose a la jornada InterDocs del CCCB): «I object to calling it participation if the people involved have no sense of themselves as belonging to something bigger than the individual. For me, participation starts at that moment when we see ourselves as part of a group that is seeking to achieve some shared goals through collective effort.»

Aquest sentir-se part «d’una cosa més gran» és el que proposa QuestionBridge, un projecte multiplataforma realitzat amb la voluntat de crear un espai de diàleg i d’expressió per a la comunitat afroamericana. En aquest webdoc, els espectadors poden deixar preguntes sobre el que ells creuen que defineix la identitat negra, o bé gravar-se en un vídeo per respondre’n alguna de les preguntes. És un projecte pensat per a la comunitat a qui dirigeix la mirada.

Mandy Rose, a la jornada d’InterDocs, a Barcelona, va qüestionar l’impacte que els documentals poden tenir en les realitats que documentem i criticava el fet que fins al moment s’hagin dissenyat documentals interactius que no han estat pensats per a la comunitat que es mostra. «No estem dissenyant productes pensant en els seus interessos (els de la comunitat)», va dir.

Webdocs pel canvi

Podrien els webdocs millorar o ajudar a crear canvis significatius en les vides dels seus protagonistes? Estarem d’acord que aquesta és una pregunta recurrent en el món del documental, però que ara podria esdevenir molt més rellevant en el documental digital. I diem això perquè creiem que algunes de les eines digitals que són a l’abast dels autors dels webdocs poden establir un diàleg molt més participatiu amb els seus protagonistes i difondre el seu missatge a escala global. Però també especialment perquè aquestes «plataformes» digitals poden esdevenir eines de comunicació, acció i coordinació d’estratègies que les comunitats poden fer seves. I aquí és on pot haver-hi una transformació, un canvi.

En aquesta línia treballa l’equip que hi ha darrere de Quipu-Project. El projecte vol fer arribar al món la veu de les dones que van patir l’esterilització forçada que Fujimori va decretar en algunes zones indígenes del Perú. Els responsables del webdoc van donar telèfons mòbils (no hi ha cobertura 3G en aquelles regions) a les protagonistes per gravar, escoltar i compartir les seves històries i fer-les així (al web) accessibles a tothom.

0Responsables n’és un altre exemple. És possible que conegueu el programa que Jordi Évole va dedicar als clarobscurs de la comissió d’investigació judicial sobre l’accident de metro de València del 2006. Doncs sapigueu que al darrere hi ha un web documental impulsat per l’associació de víctimes que va inspirar l’especial de Salvados. Dintre d’aquest webdoc podrem escoltar una comissió d’investigació ciutadana amb testimonis que aporten dades rellevants que van ser vetades en la investigació judicial. L’impacte social que va tenir el programa de Salvados després de la pressió que el webdoc i la premsa havien estat exercint ha forçat la reobertura del cas.

Un altre projecte que intenta buscar el canvi social és The Invisible Picture Show. Fa ús de les trucades telefòniques de nens immigrants retinguts en els centres de detenció de sense papers per visualitzar una realitat existent poc explicada pels mitjans de comunicació. L’espectador és apel·lat durant el documental a participar-hi pujant-hi vídeos de suport o bé directament posant-se en contacte amb l’associació que intenta acabar amb la praxi legal.

El webdoc com a eina d’apoderament

Ens explicava la documentalista del projecte Quipu durant la jornada InterDocs (on es va presentar el documental encara en fase beta) que es plantegen la possibilitat que la comunitat faci servir la plataforma per fer públiques altres reivindicacions. Això significaria un punt d’inflexió en els documentals interactius, perquè el projecte passaria a ser també una eina d’apoderament social. I també representaria un punt d’inflexió en la praxi documental, perquè, a diferència del documentalista clàssic que acostuma a entrar i sortir de la realitat que documenta en un temps concret i sovint curt, la plataforma digital aportaria continuïtat i diàleg entre els protagonistes i amb els espectadors.

Els webdocs podrien esdevenir una bona eina de difusió per ajudar a situar en un mapa global conflictes locals poc atesos. Les estratègies de col·laboració i participació ciutadana de la xarxa estructurades al voltant del fil argumental d’una història real comencen a ser una realitat que caldria escoltar i recolzar institucionalment.