
Marxa per l’alliberament de la dona, Londres, 1979. Font: Tony Hall.
Els últims anys hem pogut observar a la web el sorgiment del documental interactiu, un subgènere del documental a mig camí entre la praxi documental i el disseny d’interactius. Està centrant l’atenció d’autors, festivals, productores i cadenes europees. A finals del mes de maig, es va celebrar a Barcelona una jornada dedicada exclusivament a aquesta tipologia de projectes dins del festival de documentals DocsBarcelona. Hi destacaven aquells projectes concebuts amb una voluntat de canvi social. Aquestes noves narracions documentals interactives plantegen situacions de participació i col·laboració ciutadana que poden aportar noves estratègies per a l’apoderament social.
Alma, hija de la violencia és la història d’una assassina, Alma, una dona de 26 anys que va pertànyer a una de les bandes criminals més violentes de Guatemala. Si heu vist aquest documental, a la web o a la vostra tauleta, haureu pogut escollir entre la confessió de la protagonista mirant directament a càmera o veure les imatges animades a què ella fa referència. Alma és un documental interactiu on les teves accions són importants per a l’esdevenir de la història.
Un webdoc és un documental narrat a través d’una interfície digital en què es requereixen les accions físiques de l’espectador per poder avançar en la història. Sandra Gaudenzi, un dels noms més destacats en l’estudi d’aquest àmbit, fa servir el d’i-docs per definir «qualsevol projecte que intenta documentar la realitat i que ho fa a partir de tecnologies digitals interactives». El terme de webdoc fa referència a la creació de documentals interactius dissenyats expressament per a la web.
Un sector efervescent
Els webdocs són actualitat perquè el nombre de produccions web comença a ser elevat i durant els últims tres anys s’han realitzat projectes d’alt nivell premiats en els festivals de cinema i documental més importants del món. No són ni un concepte ni un format nou (hi ha projectes anteriors en format documental web o CD-ROM excel·lents), però sí un context nou que està generant molt d’interès.
Durant els darrers anys s’han dut a terme moltes iniciatives a escala local que evidencien l’interès per aquestes produccions. Dintre de les moltes activitats i trobades locals que intenten agitar el webdoc, en destaca a la ciutat de Barcelona el festival internacional de documentals DocsBarcelona. Des de l’edició del 2012, el festival ha dedicat una secció exclusiva al documental interactiu programant una destacada jornada de presentacions i conferències anomenada InterDocsBarcelona.
Aquest any la conferència s’ha dut a terme en el teatre del CCCB i hi han estat convidats destacats agents del sector com Mandy Rose, directora del Digital Cultures Research Centre de Bristol i anterior responsable del New Media Department de la BBC, o Remko Vlaanderen, de la destacada productora de noves narratives digitals holandesa Submarine Channel.
Webdocs participatius
Un dels aspectes que actualment s’està debatent amb més intensitat és l’impacte real que els webdocs tenen sobre les audiències i la seva participació. I no és un debat menor, perquè no tan sols ens estem referint a «mètrica dels clics», sinó també a l’impacte emocional i a la seva repercussió social. Els webdocs poden ser una gran eina per fer-nos arribar en primera persona la veu de persones que viuen conflictes socials arreu del món, on els mateixos protagonistes, de manera col·laborativa, poden construir el seu propi discurs i aportar la seva experiència directa a través de mitjans audiovisuals.
Una experiència pionera de participació en la pràctica documental va ser el programa Challenge For Change: Activist Documentary, de la National Film Board. Dintre d’aquest programa, el 1967 es va enviar un equip a l’illa de Pogo (una regió canadenca de Navanut) per documentar les queixes de la comunitat inuit sobre les polítiques de desallotjament que els natius estaven patint. Els reporters van decidir realitzar petits curtmetratges dirigits pels mateixos membres de la comunitat. Aquest gest, molt innovador en aquell moment, va dotar d’una mirada genuïna el contingut d’aquells reportatges.
La comunicació pel desenvolupament ha estat un concepte recurrent en les organitzacions no governamentals durant els últims vint anys que ha fet referència a l’ús de les tecnologies de la informació i els mitjans de comunicació com a instruments mediadors, participatius i generadors de canvis en els conflictes socials. Podria ser el webdoc una nova eina mediadora per al canvi?
Aquesta implicació activa per part dels espectadors i dels protagonistes de la història s’ha vehiculat fins ara en la majoria dels webdocs a partir de mòduls participatius on els usuaris podien afegir comentaris o aportar continguts al projecte. Un clar exemple n’és A Short History of the Highrise, on es poden consultar en un apartat fotografies pujades pels lectors. És un treball dirigit per Katerina Cizek que explora la història i l’evolució dels blocs de pisos i les seves comunitats. Ha estat coproduït pel New York Times i la National Film Board del Canadà i ja és tot un referent que recentment ha estat guardonat amb el World Press Photo sota la nova categoria d’«Interactive documentaries».
La participació de les audiències digitals és una font inesgotable de debat que obre infinites possibilitats al disseny d’interactius i desplaça la figura de l’autor cap a la d’un dissenyador de «finestres narratives», d’eines i marcs a partir dels quals els espectadors poden participar expressant-se o bé aportant continguts a la narració. Però, què entenem per participació? En aquest sentit, Henry Jenkins, en una conversa publicada recentment a l’International Journal of Communication, feia una aportació interessant (citada per Mandy Rose a la jornada InterDocs del CCCB): «I object to calling it participation if the people involved have no sense of themselves as belonging to something bigger than the individual. For me, participation starts at that moment when we see ourselves as part of a group that is seeking to achieve some shared goals through collective effort.»
Aquest sentir-se part «d’una cosa més gran» és el que proposa QuestionBridge, un projecte multiplataforma realitzat amb la voluntat de crear un espai de diàleg i d’expressió per a la comunitat afroamericana. En aquest webdoc, els espectadors poden deixar preguntes sobre el que ells creuen que defineix la identitat negra, o bé gravar-se en un vídeo per respondre’n alguna de les preguntes. És un projecte pensat per a la comunitat a qui dirigeix la mirada.
Mandy Rose, a la jornada d’InterDocs, a Barcelona, va qüestionar l’impacte que els documentals poden tenir en les realitats que documentem i criticava el fet que fins al moment s’hagin dissenyat documentals interactius que no han estat pensats per a la comunitat que es mostra. «No estem dissenyant productes pensant en els seus interessos (els de la comunitat)», va dir.
Webdocs pel canvi
Podrien els webdocs millorar o ajudar a crear canvis significatius en les vides dels seus protagonistes? Estarem d’acord que aquesta és una pregunta recurrent en el món del documental, però que ara podria esdevenir molt més rellevant en el documental digital. I diem això perquè creiem que algunes de les eines digitals que són a l’abast dels autors dels webdocs poden establir un diàleg molt més participatiu amb els seus protagonistes i difondre el seu missatge a escala global. Però també especialment perquè aquestes «plataformes» digitals poden esdevenir eines de comunicació, acció i coordinació d’estratègies que les comunitats poden fer seves. I aquí és on pot haver-hi una transformació, un canvi.
En aquesta línia treballa l’equip que hi ha darrere de Quipu-Project. El projecte vol fer arribar al món la veu de les dones que van patir l’esterilització forçada que Fujimori va decretar en algunes zones indígenes del Perú. Els responsables del webdoc van donar telèfons mòbils (no hi ha cobertura 3G en aquelles regions) a les protagonistes per gravar, escoltar i compartir les seves històries i fer-les així (al web) accessibles a tothom.
0Responsables n’és un altre exemple. És possible que conegueu el programa que Jordi Évole va dedicar als clarobscurs de la comissió d’investigació judicial sobre l’accident de metro de València del 2006. Doncs sapigueu que al darrere hi ha un web documental impulsat per l’associació de víctimes que va inspirar l’especial de Salvados. Dintre d’aquest webdoc podrem escoltar una comissió d’investigació ciutadana amb testimonis que aporten dades rellevants que van ser vetades en la investigació judicial. L’impacte social que va tenir el programa de Salvados després de la pressió que el webdoc i la premsa havien estat exercint ha forçat la reobertura del cas.
Un altre projecte que intenta buscar el canvi social és The Invisible Picture Show. Fa ús de les trucades telefòniques de nens immigrants retinguts en els centres de detenció de sense papers per visualitzar una realitat existent poc explicada pels mitjans de comunicació. L’espectador és apel·lat durant el documental a participar-hi pujant-hi vídeos de suport o bé directament posant-se en contacte amb l’associació que intenta acabar amb la praxi legal.
El webdoc com a eina d’apoderament
Ens explicava la documentalista del projecte Quipu durant la jornada InterDocs (on es va presentar el documental encara en fase beta) que es plantegen la possibilitat que la comunitat faci servir la plataforma per fer públiques altres reivindicacions. Això significaria un punt d’inflexió en els documentals interactius, perquè el projecte passaria a ser també una eina d’apoderament social. I també representaria un punt d’inflexió en la praxi documental, perquè, a diferència del documentalista clàssic que acostuma a entrar i sortir de la realitat que documenta en un temps concret i sovint curt, la plataforma digital aportaria continuïtat i diàleg entre els protagonistes i amb els espectadors.
Els webdocs podrien esdevenir una bona eina de difusió per ajudar a situar en un mapa global conflictes locals poc atesos. Les estratègies de col·laboració i participació ciutadana de la xarxa estructurades al voltant del fil argumental d’una història real comencen a ser una realitat que caldria escoltar i recolzar institucionalment.
Clàudia Prat | 18 juliol 2014
Hey Carles! Yo también confio que los documentales transforamdos “a la web” sean útiles a su misma narración ;D
Pregunta, ¿por qué acabas tu artículo llamando al apoyo institucional?
saludos!
Clàu xx
Carles Sora | 22 juliol 2014
Hola Clàudia,
Tens raó que la referència que faig a les institucions locals no és prou explícita, així que aprofito aquest espai per desenvolupar-ho una mica.
Qualsevol que estigui mínimament interessat pels webdocs haurà vist com França, Alemanya, Anglaterra, EEUU i Canadà fa anys que hi dedica diners i visibilitat. L’ajuda institucional ve de les cadenes públiques que hi dediquen diners en les coproduccions, i també dels fons de finançament del cinema que han vist clar que aquest format ha nascut, possiblement, per quedar-se. Però la nostra realitat és una mica més lenta. Si mirem la guia de finançament de projectes transmèdia i interactius editada per Media Antena Catalunya del 2012 no hi trobarem cap institució estatal que hi posi diners. (http://www.europacreativamedia.cat/rcs_auth/convocatories/guiatransmediafr_cat.pdf)
Els últims dos anys hi ha hagut moviments significatius com el laboratori de la RTVE (http://lab.rtve.es/) que ha dut a terme diversos experiments interactius amb continguts de la casa i alguna producció adhoc per webdoc. La creació del primer concurs de Projectes Transmèdia organitzat pel Mercat Audiovisual de Catalunya i Guionistes Associats de Catalunya. O la incorporació en el DocsBarcelona d’una secció dedicada al webdoc. Moviments significatius i necessaris però insuficients si tenim present la quantitat de ganes i gent que hi ha interessada, així com productores i altres agents del documental i l’audiovisual que veuen aquest espai de creació com una possibilitat de mercat.
La majoria d’accions han estat impulsades per professionals i acadèmics interessats en aquest espai de creació que a títol personal han organitzat tallers, hackatons o trobades sobre webdocs. Si totes aquestes voluntats fossin empentades per les institucions (públiques o privades) dedicant recursos i voluntats als nous formats audiovisuals crec que podríem assolir, amb la distància que ens pertoqui, certes quotes internacionals. Tinc la sensació que part d’aquesta tensió està centrada en els productes d’entreteniment, especialment els videojocs. És evident que són dos sectors que no es poden comparar, però això no treu que la ficció i la no ficció interactiva pugui veure’s també com un nou espai d’innovació en formats i tecnologies digitals així com un nou mercat, de la mateixa manera que es veu a fora.
Hector Milla | 23 juliol 2014
Carles Sora ha resumido muy bien la situación actual del WebDoc, o en general de las narrativas interactivas, a nivel local. Hay, en Barcelona o en España, ganas de producir WebDocs pero no hay inversión institucional como ha ocurrido en particular en Francia y en Canadá, que por eso lideran este sector del audiovisual. Los pocos WebDocs producidos provienen de la universidad y son más bien iniciativas educacionales. Pero están apareciendo iniciativas profesionales como es el caso de Barret Films, o de A Navalla Suiza, o de mi productora Mondrian Lab. Y varias productoras audiovisuales están creando líneas de desarrollo de negocio en la interactividad. Así como startups que entran al negocio del software interactivo como es el caso de The Mad Viseo http://www.themadvideo.com/
Destaco aquí, en Barcelona, la iniciativa privada de Guy Spriggs, con Ramillas http://ramillas.wordpress.com/, que ha creado un fondo de inversión en este tipo de narrativas; y el evento reciente Storycode BCN http://www.meetup.com/StoryCode-Barcelona/events/190763812/, que ha tratado de este tema presentando algunos proyectos locales e internacionales.
Como emprendedor y productor audiovisual estoy dedicado al cien por cien a este tipo de narrativas, y actualmente, como Mondrian Lab, estamos produciendo un WebDoc sobre la luz en Barcelona para el 2015. Pienso que es hora de pensar globalmente, quizás podamos co-producir con studios y productoras más afianzadas en el mundo. Los dos ejes financieros son desde luego ARTE en Europa, y el NFB en Canadá. ¿Porqué no recurrir a ellos? ¿Porqué no buscar aliados en otros países y co-producir?.
Pero sería formidable, que en España donde hay un alto consumo de contenidos y mucha creatividad, podamos contar con fondos especialmente dedicados a la investigación, a la experimentación, a la innovación audiovisual. Si no me equivoco la industria del cine en Canadá invierte un 33% de sus recursos a las narrativas interactivas. No pido tanto compromiso, pero si sería importante que hayan fondos dedicados a incentivar la innovación en el audiovisual, un porcentaje decente. Más si el audiovisual está sometido a un cambio necesario para que se adapte a un consumo que ha cambiado radicalmente. Los usuarios quieren historias, calidad, ubicuidad de los contenidos, multipantalla, narrativas no lineales, experiencias transmedias, escenarios nuevos con lenguajes nuevos. De hecho, en el audiovisual, ya hay , nuevas profesiones en marcha, como por ejemplo el Story Architect, el Lead Author, o el Experience Designer…
Creo que es momento de crear mercado, de incentivar la iniciativa privada hacia las narrativas interactivas y transmedias, además de comprometer a las instituciones públicas a que inviertan en esta fase inicial de innovación acelerada en el que estamos.
Eva Domínguez | 24 juliol 2014
Gràcies, Carles, per aquesta interessant reflexió. Com que a mi el que més m’agrada és fer i fer-me preguntes, plantejo: Si hi hagués suport institucional al webdoc o les narratives interactives de no ficció, quins haurien de ser els criteris per donar el finançament? Han de ser només criteris de tema o també s’han d’incloure criteris d’innovació formal i ús de les tecnologies? Com ponderar uns més que d’altres? Una abraçada i bon estiu a tothom.
Deixa un comentari