Vinyetes marcianes

Membres de la tripulació pugen Marine Rock a Devon Island, a prop de la Flashline Mars Arctic Research Station. 2001 | The Mars Society, Wikimedia Commons | CC BY-SA

En poc més d’un segle, el planeta Mart ha passat de tenir gravat «hic sunt dracones» a la superfície a ser un possible destí turístic i una alternativa remota per acollir les restes d’una raça abocada a l’extinció. Sembla, doncs, que la nostra relació amb el planeta vermell ha guanyat confiança a mesura que hem sabut més i més coses sobre la seva atmosfera o sobre la seva capacitat de terraformació. Els misteris s’han esvaït a poc a poc, o com a mínim s’han transformat en unes altres incògnites més terrenals. I les nostres ficcions han donat compte d’això al llarg dels anys.

En concret, la narrativa de ciència-ficció s’ha afartat de marcianades des que, cap a la darreria del segle XIX, es va especular amb la existència de vida al planeta veí. Probablement l’exemple més paradigmàtic d’això sigui la novel·la de 1898 La guerra dels mons, de H. G. Wells, però molts altres mitjans han atestat aquest punt vermell en el cel: com ara el còmic, un format l’etapa moderna del qual es trobava en plena eclosió i irrompia en la premsa de masses.

Pulp i tires dominicals

La voracitat colonialista i les diverses menes d’exploracions havien constatat, a poc a poc, una realitat cada cop més òbvia: a l’ésser humà li quedaven pocs racons recòndits per explorar en terra ferma. El mapamundi era cada cop més precís, així que vam decidir-nos a fer el mapa d’altres llocs, d’altres mons. I va ser precisament durant l’elaboració de les cartografies marcianes, cada cop més refinades, de les acaballes del segle XIX, que es van fer dues observacions —totes dues errònies, per cert— que van catapultar-nos la imaginació a l’atmosfera d’aquest planeta tan inhòspit. D’una banda, es va dir que a la superfície de Mart hi havia aigua; de l’altra, es va assegurar que al planeta hi havia una xarxa de canals artificials, ergo, que algú l’havia construïda, ergo, que hi havia vida.

Els canals de Mart són línies que diversos astrònoms han cregut veure en la superfície del planeta Mart. Mapa de Mart de Giovanni Schiaparelli, 1877 | NASA | Domini públic

Les tires còmiques setmanals dels diaris van omplir-se d’un ampli assortiment d’aventurers intrèpids que decidien viatjar al planeta vermell per trobar-hi criatures extraterrestres o misteris insondables. A la tira nord-americana Connie –coneguda, a l’Estat espanyol, com María Cortés y la Dra. Alden–, una colla de savis de Venus reclamaven l’ajuda d’una protagonista inspirada en les heroïnes pulp dels anys vint per explorar els estranys canals de Mart. Connie hi trobava éssers telepàtics, assassins revolucionaris, homes peix, homes ocell i feres monstruoses; tot aquest exotisme, però, en el fons no feia sinó reflectir uns conflictes força quotidians per al terrícola de peu pla. L’heroïna seguia, d’aquesta manera, el camí iniciat per Buck Rogers, Flash Gordon i companyia. (Un Flash Gordon a qui, per cert, van canviar el destí, en una de les pel·lícules que protagonitzava, per enviar-lo a Mart: així aprofitaven l’onada d’èxit d’un programa de ràdio que a les acaballes dels anys trenta havia revolucionat la història del mitjà de comunicació. Ens referim, per descomptat, a la retransmissió de La guerra dels mons, d’Orson Welles.)

John Carter va ser un altre dels grans aventurers encarregats de trepitjar Mart –en aquest cas, mitjançant la projecció astral– per impartir-hi una justícia molt terràqüia. El que als anys quaranta havia començat com una adaptació de les històries del personatge d’Edgar Rice Burroughs va convertir-se, amb el pas dels anys, en una presència intermitent en diferents sèries, protagonitzades per ell mateix o en les quals feia cameos ­–com en el còmic de Tarzan, als anys cinquanta.

En aquesta dècada es duen a terme diferents incursions en l’art seqüencial que canvien el to predominant d’«heroi humà arregla els problemes marcians». El número 9 de Weird Fantasy, de 1951, incloïa el relat «Spawn of Mars», de Wallace Wood: una de les primeres històries de lladres de cossos, amb embaràs interespecial inclòs. El número 255 de Detective Comics ens presentava per primer cop Martian Manhunter, el primer heroi que seguia el camí invers entre els dos planetes. El nostre detectiu marcià era alt, verd i calb, a més de telepàtic, mutant de formes i (per posar-li algun defecte) molt sensible al foc. I, encara, no podem deixar de mencionar la potra de Jack Kirby, que el 1958 va descriure, a The Face on Mars, com un grup d’exploradors descobrien una estructura artificial en forma de rostre a la superfície de Mart. Sí, la mateixa pareidolia que als anys setanta va fer anar de corcoll tota una generació de conspiranoics quan la NASA va descobrir-hi un accident geogràfic molt semblant.

La «Cara» de Mart és una estructura distintiva de la superfície del planeta Mart ubicada a la regió marciana de Cidonia, que segons algunes persones sembla un rostre humà | Viking 1, NASA | Domini públic

Buit existencial i colonialisme interplanetari

A mesura que els nostres telescopis exploraven Mart i no hi descobrien cap veí marcià que ens saludés, la visió enigmàtica de l’astre va anar deixant pas a la idea d’un planeta buit que, com una tela en blanc, ens permetia de retratar la psique humana. I si Mart havia de ser un terreny desèrtic i inhòspit, doncs que així fos: als nostres autors ja els anava bé. I si no que ho diguin a Alan Moore, que va fer servir aquells ermots infinits per al retir espiritual del Dr. Manhattan a Watchmen. El superheroi s’allunyava així del soroll incessant d’una humanitat en disputa contínua, amb la Guerra Freda com a teló de fons. De la paranoia anticomunista també se’n feia ressò Commies form Mars, tot i que amb un enfocament molt més acostat a la sàtira i a la conya més bandarra. Aquesta col·lecció, coordinada per Ted Boxwell, es va encarregar de reunir alguns dels millors artistes underground de l’època perquè creessin diferents històries breus, la premissa de les quals havia de ser sempre la mateixa: la presència d’invasors comunistes de Mart.

I aleshores vam caminar per primer cop sobre la superfície marciana –si bé ho vam fer amb un peu (més aviat una roda) robotitzat. Els prometedors progressos tecnològics que han arribat amb el segle xxi, i la possibilitat cada cop menys remota de fer un viatge tripulat a Mart, han estat el catalitzador de moltes històries de ciència-ficció al llarg de les últimes dècades. Aquest és el punt de partida d’obres com Aria, un còmic manga de ciència-ficció fantàstica de Kozue Amano en el qual s’explica que hem aconseguit terraformar Mart i convertir-lo en un planeta quasi completament cobert d’oceans la capital del qual s’anomena Neovenècia. Seguint el camí del manga trobem, també, Terra Formars, la història d’una expedició de la U-NASA enviada al planeta vermell per lluitar contra una raça d’escarabats gegants fins a deixar-los arrossegant-se per la rogenca terra. Però si el que cal és seleccionar una obra que conjugui virtuosisme formal i mestratge narratiu, és obligatori parlar de Chris Ware i The Seeing-Eye Dogs of Mars. Aquest relat dins d’un altre relat que forma part de l’Acme Novelty Library #19 construeix un atractiu drama domèstic disfressat d’epopeia marciana. Una història amb múltiples i inesgotables lectures –com tots els relats de Ware– que converteix Mart en una perfecta al·legoria de la solitud i l’aïllament. Perquè aquest punt brillant en el cel que amb prou feines distingim de la resta d’estrelles no ha deixat mai de ser això: la metàfora d’un món possible. Un símbol de l’alteritat i, per això mateix, de la nostra pròpia naturalesa. Un mirall en el qual podem mirar-nos i, potser, descobrir que no ens agrada el que veiem. Vejam qui gosa mirar-s’hi primer.