Valeria Luiselli: «Quin dret tenim a parlar de temes que no són nostres?»

Fa uns quants dies vaig arribar a un fil de Twitter que es qüestionava què fa que una obra sigui realment de classe treballadora: l’extracció de classe de l’autor, el context social dels protagonistes… O bé si n’hi ha prou, per exemple, que el text aporti alguna cosa rellevant per a la classe obrera. Una literatura que es posiciona partint de la lluita de classes, independentment de l’origen socioeconòmic de l’autor. L’anàlisi és interessant, perquè es focalitza en la necessitat d’identificar una mirada proletària en el món de la narrativa, un àmbit en què hi ha un biaix de classe evident. Els que ens narren, els que editen, els que publiquen i els que són protagonistes són, majoritàriament, persones de classe mitjana o alta. I així ho indica, també, un informe del 2018 del Regne Unit que analitza la composició dels que conformen les indústries creatives o culturals del país.

En aquest sentit, recentment també s’ha publicat un article a Another Gaze que analitza Fleabag i Girls amb perspectiva de classe i que assenyala que hi ha certes lògiques capitalistes i, possiblement, també racistes que han establert com a relats o narratives generacionals les històries de protagonistes blanques, de classe mitjana, que viuen amb ironia unes vides més o menys destructives. «Caldria que ens preguntéssim què és el que els dona aquesta capacitat de ser tan descarades, i qui és que, en conseqüència, en queda al marge», apunta l’article.

Totes aquestes qüestions em van menar a l’entrevista amb l’escriptora Valeria Luiselli (Mèxic, 1983), que fa poc va visitar el CCCB. L’autora mexicana estava de pas per Barcelona, presentant l’últim llibre, Desierto sonoro. Una novel·la romàntica frustrada i de destrucció, una novel·la de viatges essencialment política, que reprèn un tema que ja havia abordat en l’assaig anterior, Los niños perdidos, en el qual aprofundia en la situació dels menors indocumentats que travessen la frontera de Mèxic cap als Estats Units i articulava el discurs a través de les preguntes reals que els formulen en els qüestionaris d’admissió. Per què has vingut als Estats Units? Algú t’ha fet mal, t’ha amenaçat o t’ha espantat des que hi has arribat?

A El Cultural, llegeixo que Luiselli primer va voler escriure aquest assaig en forma de novel·la, però que ràpidament va avortar la missió perquè es va adonar que estava convertint un mitjà –el d’una obra novel·lada– en «un fi» –això és, «un receptacle, dipòsit dels testimonis que sentia». La novel·la que no va arribar mai a ser li servia, a ella i sols a ella, per canalitzar la ràbia, la frustració i la tristesa. Però tenia dubtes que pogués ser útil per a ningú més. A l’entrevista, la mateixa Luiselli assegura que «la novel·la era francament il·legible». Per això va decidir abandonar-la.

La qüestió em sembla rellevant: el moment en què un autor pren consciència de la posició que ocupa en relació amb un tema i, en funció d’això, decideix esborrar la seva petjada, suprimir-se. S’adona que no té legitimitat per parlar d’algú o d’alguna cosa. Pren consciència que la seva mirada no és útil. «On són les nostres possibilitats i les nostres limitacions? I, també, quin dret tenim a parlar de temes que ens són propers però no són nostres? Quina responsabilitat ètica tenim en el moment que ens acostem a un tema? On són els límits del dret a investigar?», es demana Luiselli. Cada cop que emprèn un projecte, l’escriptora es fa aquestes preguntes.

Valeria Luiselli explica que ha tingut una infantesa «mòbil, nòmada», cosa que la va situar, de ben petita, en un espai «liminar». Luiselli ha viscut a Costa Rica, Sud-àfrica, Corea del Sud, la Índia. Ara viu als Estats Units. Aquesta vida mòbil li ha ensenyat una manera de ser, de situar-se en el món, de sentir-se còmoda en el paper d’«observadora perenne». Això no obstant, no és aliena al privilegi de classe que implica ser la filla d’un diplomàtic. La infantesa nòmada, a diferència dels menors indocumentats a Mèxic, dels migrants i els refugiats, és per a ella un marcador de classe. I n’és conscient. A propòsit de la traïció de classe, l’escriptor italià Alberto Prunetti assegura que «escriure històries working class és la seva manera de no ser un traïdor de classe». Alguna cosa semblant s’activa en la literatura de Luiselli, que té una vocació deliberada d’entendre i explicar l’alteritat sense que sigui ella qui la narra, sinó qui facilita el canal. Perquè ella sí que el té.

Fer, parlar de qualsevol altre assumpte, tractar-lo des d’una altra posició, també és per a ella una mena de traïció.

«Com a mexicana, com a llatina als Estats Units, soc conscient que hi vaig arribar fa deu anys en circumstàncies privilegiades. És a dir, jo vaig arribar-hi a estudiar un doctorat, i no pas a peu, sinó en avió i amb un visat d’estudiant», exposa. Aquesta consciència, aquest saber-se situada en un cantó i no a l’altre, és el punt de partida des d’on arrenca a escriure. Les seves novel·les no defugen la qüestió política ni les condicions socials o materials que li possibiliten, a ella, l’escriptura, i als seus personatges, la vida mateixa. A Desierto sonoro els dos protagonistes, un matrimoni de documentalistes en crisi vital, travessen el desert fins a Arizona. La diàspora de nens que arriben a la frontera sud buscant asil és un eix central de la trama, però l’autora no intenta fer-se seva una veu que no li és pròpia. El matrimoni és de classe mitjana, i és des d’aquesta mirada –sense paternalisme, sense condescendència, però amb un coneixement vast del tema– que Luiselli s’acosta al motiu dels menors migrants. En una altra entrevista a SModa l’autora afirmava que, en el seu cas, no és «una escriptora capaç de crear un embolcall en el buit, una bombolla dins de la qual pugui escriure». Teixeix, diu, «sempre de manera fictícia», però hi ha certes fibres que procedeixen de la seva vida personal i de la seva experiència.

«Com a membre de la comunitat hispana, però en unes circumstàncies radicalment diferents de les de la majoria, sento que tinc la responsabilitat d’usar els espais que la feina m’ha anat obrint –espais de publicació, de debat públic, d’opinió– per guanyar terreny per a la meva comunitat i donar-li més joc», suggereix. En aquest sentit, cada cop que s’embarca en una nova trama, Luiselli emprèn una tasca immersiva, quasi periodística. Abans d’escriure Desierto sonoro i Los niños perdidos va treballar com a traductora per a la defensa dels nens migrants a la cort migratòria de Nova York. Per preparar La historia de mis dientes, la segona novel·la, va col·laborar amb treballadors de la fàbrica de sucs Jumex de Mèxic.

«Crec que callar no és una opció i que, al contrari, cal denunciar les coses de què som testimonis, sobretot si es tracta de la violència política, institucional, que exerceixen els càrrecs governants o les classes en el poder», exposa Luiselli. Aquesta labor, diu, requereix un exercici d’autoconsciència constant. «Cal saber des d’on s’escriu, reconèixer les limitacions de la posició que un ocupa i tenir sentit comú, intel·ligència i sensibilitat.» En aquest sentit, el text de Prunetti, traduït a La Marea, deixa clar que pot incloure’s en la narrativa working class la que escriuen autors d’extracció burgesa, i posa com a exemples Émile Zola o George Orwell, entre altres.

L’intel·lectual Ramón Fernández, en una carta que va escriure a André Gide als anys trenta, resumia així una idea que crec que encara és vigent avui dia: «Es tracta de guanyar els intel·lectuals per a la causa obrera, fent que prenguin consciència de la identitat que hi ha entre el seu quefer intel·lectual i la seva condició de productors.»

La qüestió de la funció de l’art, la funció de l’intel·lectual d’esquerres en la literatura, ha estat àmpliament debatuda al llarg dels últims segles. El filòsof Walter Benjamin es demanava, en el discurs L’autor com a productor, quina posició havia d’adoptar en integrar-se a les forces proletàries, i quin risc corria de convertir-se en un simple «patró ideològic», cosa que ell anomenava la trampa de la logocràcia. Això és: quan l’obra polititzada i compromesa políticament es converteix en un fi en si mateix, que capitalitza l’intel·lectual i acaba esclafant més la classe oprimida, la classe narrada. El pensador alemany critica els autors que només se serveixen de la «tendència», però s’obliden de fer que el rendiment tingui una qualitat veritable.

Les reflexions de Luiselli sobre la posició que ocupa cada cop que s’embarca en un llibre són interessants, i fan palès que hi ha en l’autora una autoconsciència latent al llarg de tot el procés. «Tots els llibres que he escrit m’han exigit un període de temps per entendre quin ha de ser el procés entre el mètode i el resultat, i m’interessa, sobretot, escurçar la distància entre aquests dos punts. El procés d’escriptura d’un llibre ha de deixar les empremtes dactilars com a resultat, de manera que el lector que s’hi acosti pugui ser guiat fins a les arrels del projecte», conclou Luiselli.