Universos amagats a plena llum del dia

Muhlenberg. L’obra de titelles, 1949 | New York Public Library Archives | Domini públic

Si bé la contemporaneïtat ha tendit a vincular, desacuradament, l’entramat teòric sobre el multivers amb la tradició científica desenvolupada al vell continent, la història ens mostra que, des de fa segles, altres societats allunyades dels marcs de pensament eurocèntrics han desenvolupat complexes projeccions cosmològiques que qüestionen la unicitat de l’univers conegut. En una obra recent de dos volums, el col·lectiu Black Quantum Futurism, promogut entre d’altres per l’artista afroamericana Rasheedah Phillips, elucida la forma en què sistemes espirituals subsaharians arrelats a pobles com el ioruba han desplegat imaginaris sobre la realitat que distorsionen els conceptes d’espai i temps tal com es defineixen des de la ciència clàssica, és a dir, amb un caràcter lineal i progressiu. Per exemple, a través de la projecció d’esperits com els loas o els orixàs, aquest grup majoritàriament assentat a la costa occidental africana manifesta diferents ordres de la realitat. Acompanyats de música i litúrgies sonores, evoquen una cosmologia en què els ritmes de la naturalesa, els esdeveniments i el temps es fonen entre si. Com expressa la mateixa Phillips, l’ethos del seu col·lectiu, nodrit per la tradició estètica negra, radica en la vivència de la realitat i l’experimentació a través de la manipulació de l’espai-temps, per visionar futurs possibles i/o el col·lapse d’aquestes coordenades en un futur anhelat amb l’objectiu de materialitzar-lo.

De forma semblant, tot i les diferències tècniques, la tradició de pensament occidental, en particular la física teòrica, també ha explorat escrupolosament la possibilitat de l’existència de múltiples realitats o universos. Entre d’altres, Gabriele Veneziano, als anys setanta, i Katrin Becker, més recentment, han popularitzat la teoria de cordes, un exercici de coneixement especulatiu des del camp de la física de partícules pel qual aquests elements fonamentals de la matèria són teòricament substituïts per cordes unidimensionals. Així com les partícules, els diferents estat vibracionals d’aquestes cordes contindrien les diferents propietats de la matèria, com ara la massa, la càrrega elèctrica i la força gravitacional. Per dir-ho d’una manera maldestrament simplificada, les diferents variants de la teoria de cordes, així com la teoria M, que compon el marc teòric que les engloba, suggereixen l’existència simultània de fins a onze dimensions espai-temps, i obren així la possibilitat de l’existència de branes (provinent de «membranes») que podrien acomodar altres universos.

Ciència i ciència-ficció coincideixen en aquestes precioses construccions intel·lectuals que molts físics consideren alienes al terreny propi de la ciència, perquè les seves teories matemàtiques no ofereixen cap hipòtesi experimentalment comprovable. Havent seduït una suculenta reserva de talent jove i de l’imaginari col·lectiu, les «teories del tot» (que són, per cert, oxímorons) romanen fora de la realitat «de carn i ossos», refugiades a les pissarres dels despatxos de tantes ments prodigioses. Més enllà d’aquestes aventures especulatives antropogèniques sobre la multiplicitat ontològica del cosmos, se’ns presenta una qüestió prèvia sobre l’hipotètic accés del subjecte humà a la realitat, sigui material (el planeta Terra) o digital (el metavers), universal (l’univers de Newton) o multiversal (les realitats dels ioruba). Especialment des de la revolució quàntica, la realitat en tota la seva plenitud s’ha considerat inabastable des de la cognició humana. Principis com la dualitat ona-partícula, per la qual la matèria és capaç d’instanciar el fascinant i enigmàtic principi de complementarietat (la virtualitat de ser ona i alhora partícula), o el principi d’incertesa de Heisenberg, pel qual s’impossibilita mesurar simultàniament la posició i la velocitat amb precisió, van evidenciar fa dècades els límits de l’empresa humana de conquesta intel·lectual de la realitat.

Al llarg de les últimes dues dècades, moviments de pensament com el realisme especulatiu han amplificat aquesta premissa filosòfica, desmitificant la relació determinista entre l’existència del subjecte pensant i l’existència de la realitat. Ian Bogost, un reconegut autor nord-americà notablement influït pel realisme especulatiu, redueix la realitat als límits de la fenomenologia, és a dir, a tot fenomen que l’ésser humà pot percebre. Amb un to més humorístic i sovint polèmic, en una entrevista recent el popular pensador Slavoj Žižek comparava la realitat amb un videojoc dels anys noranta, concretament amb aquell moment en què el protagonista topa amb el límit del disseny paisatgístic digital i la pantalla es torna borrosa. Per al filòsof eslovè, aquesta àrea difuminada de la pantalla representa el que és la realitat: «Sabem que existeix però som tan incapaços de conèixer-la que Déu ni tan sols es va molestar a materialitzar-la.»

Antany, quan, convidat per Galileu, l’ull humà va desfer-se de la invisibilitat de les estrelles fixes, encara calia decidir si aquell aparell celestial era un microscopi o un telescopi, és a dir, si l’explicació de les dades òptiques tenia a veure amb el fet que les estrelles eren massa petites per ser vistes a ull nu o, al contrari, amb el fet que eren gegants però es trobaven inconcebiblement lluny. A l’obra Del món tancat a l’univers infinit, l’historiador de la ciència francès Alexandre Koyre remarca que, ateses les dades empíriques, ambdues interpretacions del descobriment eren viables per a la gent de l’època; la decisió d’inclinar-se per la segona va ser deguda més a preferències filosòfiques que a qüestions científiques. Es tracta doncs de repensar, inspirats pel brillant assaig Librerías, de Jorge Carrión, «aquella representació del món –dels molts mons que anomenem món– que té tant de mapa».

Com apunta el pensador anglès Tim Ingold, la pregunta central és per què la gent percep l’entorn de manera diferent. Els etòlegs i neurobiòlegs, malgrat que tenen unes eines cada cop més sofisticades, tampoc no poden defugir la qüestió sobre quins mons habiten les seves criatures de laboratori. La noció d’umwelt, magistralment introduïda pel zoòleg bàltic Jakob von Uexküll, ens recorda que tots els organismes vius compartim un món, però que no tots tenim un món en comú: un arbre és un arbre, però un arbre per a un esquirol no és el mateix arbre que per a un fuster. Des d’aquesta visió, les coses no són per si mateixes o en si mateixes, sinó que esdevenen oportunitats d’acció, de tal manera que la nostra percepció queda íntimament i inexorable entrellaçada amb tot el que ens envolta. Dit d’una altra manera, l’existència en general no existeix. Ja sigui mitjançant la psicologia ecològica, la biosemiòtica o fins i tot la fenomenologia continental, se’ns convida a explorar una nova forma d’estudiar els mons de manera que, com suggereix Ingold, busquem un diàleg participatiu en el qual la naturalesa de les relacions no sigui «entre» els elements que la configuren, ni tan sols «a dins» seu, sinó «al llarg» d’ells. La correspondència és la mare de la nova ciència.

Així, submergits en el zeitgeist actual dominat per multiversos (conjecturals, però també tangibles) i metaversos (ni conjecturals ni tangibles), cada cop és més difícil saber què és realment real. I els contes ja no es tenen en compte; tan sols els comptes de la ciència compten, i compten com si no foren un conte. La imaginació no és òrfena de realitat. No obstant això, les imatges traeixen. El pintor surrealista belga René Magritte ho va plasmar genialment a l’obra Ceci n’est pas une pipe –si hagués escrit que sí que ho era hauria mentit. Així, si ens convencen (ens convencem!) que la re-presentació dels mons iguala (o fins i tot supera) l’acte simple de presenciar-los, ens fem trampes al solitari. Invocant la magnífica metàfora del pensador anglès Owen Barfield, seria com creure’ns que ofegar-se és una manera de nedar. La còpia no és l’original. Els jocs d’imitació –quasi necessaris, i perniciosament omnipresents des de les guerres mundials– no transmuten, per si mateixos, el «ser com» en simplement «ser». La realitat es desdobla, sí, però l’oracle i la seva profecia es retroben en el moment de la decisió final de l’ésser lliure. En temps de postveritat pandèmica, els experts són exhortats a separar els fets de les ficcions. Com a corol·lari, la imaginació sembla que no tingui cabuda a la vida real. Cal cosir la ferida entre mons reals i mons imaginats.

Co-creem mons de tota mena probablement pel mateix motiu que els navegants han inventat illes al llarg de la història: per navegar la mateixa incertesa del món i atrevir-se a transitar pel que, essent desconegut, ens pot ser familiar. Potser cal somiar lúcidament, en lloc de consumir mons virtuals artificials inoculats per grans corporacions. Potser cal viure despert, tenir els ulls oberts i gaudir, ni que sigui durant uns llargs segons, de les branques d’un arbre bellugades per la brisa de tardor. La vella pregunta sobre l’existència de l’arbre que cau quan ningú no el mira es torna bella quan descobrim que som nosaltres els que deixem d’existir quan entreguem la nostra percepció a les màquines o a les abstraccions. Abraçar la concreció de la rosa pansida per falta d’aigua o del nen que plora quan la seva germana li pren la pilota ens revela tots aquests mons amagats a plena llum del dia. Al final, com ens recordava l’artista Antònia Folguera en un poema recent publicat en aquest magazín, potser «el metavers era una fugida de la realitat».