Una utopia envoltada de brossa

Japonesos-americans abocant escombraries. Oregon, 1942 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic

La frase «el passat sempre és millor» sol destil·lar cert aire conservador, però aplicada a la internet d’avui pren molt de sentit. Qualsevol persona que hagi navegat en les primeres èpoques de la World Wide Web sap que l’experiència dels últims anys és molt diferent… i en la majoria dels casos força pitjor. És un raonament contraintuïtiu si tenim en compte els progressos tecnològics (que ens permeten de fer moltes més coses en línia ara que no pas abans), però fa sentit si mirem l’assumpte amb deteniment.

En els últims anys, internet s’ha omplert de contingut patrocinat, en general produït de manera automatitzada partint de termes claus o d’alguna tendència popular. Si busquem informació a Google, per exemple, sol passar que els primers resultats estan reservats per als anuncis, que no responen gairebé mai a la nostra consulta, i més avall ens apareixen llocs amb titulars que semblaria que s’ajusten al que ens interessa, però que, després de fer-hi clic i fer scroll al llarg de paràgrafs i més paràgrafs de contingut redundant, escrits per satisfer designis algorítmics, al final no ofereixen mai el que prometien.

Per a més inri, hi ha ocasions en què les pàgines promocionades amaguen scams, clons de llocs oficials de bancs, serveis de venda d’entrades o targetes de crèdit que volen robar-nos les dades personals.

A les xarxes socials, grans catedrals de la web 2.0, la cosa no va gaire més bé. Des que va adquirir-lo Elon Musk, Twitter no només ha canviat de nom, sinó que també s’ha tornat una mena de Salvatge Oest en què qualsevol persona pot promoure la desinformació o discursos d’odi sense que la plataforma el represaliï. Més aviat al contrari: per aconseguir més visibilitat i rellevància, molts usuaris publiquen idees escandaloses amb l’objectiu d’encoratjar els partidaris i encendre els detractors. Si a això hi afegim la nova política de Musk en relació amb els usuaris premium (obtenir el blue check i més abast en les publicacions a partir d’una subscripció mensual), aconseguir engagement, per bons o mals motius, resulta temptador des d’una òptica econòmica, perquè retorna en forma de diners.

Ras i curt: dir barrabassades s’ha tornat un negoci a la web actual.

Instagram i Facebook van en una direcció semblant des de fa temps. Enfocades cada cop més a imposar publicitats o temes populars als feeds, fins i tot quan l’usuari no segueix comptes relacionats amb el motiu en qüestió, les xarxes de Meta s’han tornat una ombra del que havien estat. Pitjor encara: el boom de la IA generativa pot ajudar aquests propòsits, com en el cas d’imatges creades amb algun programari per generar engagement farming, alts nivells d’interacció a partir de fotografies falses.

Tant en el cas d’X com en aquests últims, l’algoritme ordena les directius, a vegades justificades en nom d’una llibertat d’opinió elàstica i opinable.

¿Què passa amb internet? Entre altres coses, que les grans empreses del món en línia necessiten redissenyar els seus models de negoci. La cruïlla semblaria que es troba en un punt intermedi entre els diners i la manipulació: o bé es paga un preu pel contingut de qualitat (subscripcions a plataformes, paywalls als espais informatius) o bé es manté la gratuïtat a costa de la nostra atenció, cada cop més alterada per material sensacionalista i perible. Hauríem d’haver-ho intuït fa anys, en crear el compte de Facebook, quan la pàgina d’inici deia «és gratis (i sempre ho serà)». El negoci era el nostre temps.

L’escriptor i activista Cory Doctorow va crear un terme per descriure aquesta etapa d’internet, enshittification, que explica el procés de deteriorament d’una manera tan clara que fins i tot va ser escollit mot de l’any 2023 per l’American Dialect Society. El concepte, encunyat el novembre del 2022, fa referència a un cicle que travessen les plataformes, amb una primera etapa atractiva per als usuaris, que hi munten una comunitat i creen enteses; una segona etapa que sedueix els anunciants, fins i tot a costa d’empitjorar l’experiència de l’usuari, i una tercera fase en què es perjudica tant els clients com els usuaris, i en què la plataforma es queda amb el que és més valuós, que són les nostres dades.

A tall de coda, finalment li arriba la mort, promoguda per accionistes que reclamen els retorns dels inversors i que, en no veure resultats favorables, es fan enrere. És un procés similar al d’una ciutat fantasma: els veïns la van abandonant perquè no hi queda res del que la feia atractiva i habitable.

Si bé el neologisme Enshitification fa referència al món de les plataformes digitals (des de les xarxes socials fins als serveis de streaming i d’e-commerce), també és aplicable a altres indústries, com el periodisme, que avui intenta sobreviure al web després d’una etapa maximalista que apel·lava a continguts de baixa qualitat en superabundància, addicte al clickbait, amb la intenció de caçar usuaris dels serveis de Meta i Alphabet. Totes aquestes estratègies eren de supervivència, i tanmateix van fulminar el prestigi dels mitjans de comunicació, fins i tot dels més seriosos.

La novel·la Contenido (2023), de Carlo Padial, reflecteix aquest moment d’enshittification a través d’un col·laborador de Zenfire, un mitjà apuntat a la generació mil·lennista i enfocat als continguts de vídeo, que funciona amb una lògica més semblant a una empresa emergent que no pas a una redacció tradicional, i que condueix Israel de la Plata, un CEO de conductes extravagants. Després d’obtenir milions de visualitzacions amb els seus productes audiovisuals, el lloc gairebé perd tot el capital (simbòlic i econòmic) per un canvi en l’algoritme de Facebook, fins aleshores el seu millor aliat, que de sobte opta per què als usuaris els apareguin menys notícies de mitjans als feeds i més contingut d’usuaris comuns. «El que era més important era viure en una novetat permanent. L’Israel era la personificació humana d’internet, i se sentia àvid de novetats», diu el narrador en un moment, a propòsit del cap de Zenfire, i és un bon resum de com van les coses a la web d’avui: tot ha de ser nou i de consum ràpid.

Una de les conseqüències d’aquesta fase d’internet és que els que van créixer fent-la servir d’una altra manera, una manera més orientada a descobrir coses interessants que no pas al mer entreteniment frívol, ja no troben gaire raons per defensar-la, preocupats per un present de continguts fugaços.

«¿Recordes quan et diverties a internet? Significava entrar de casualitat en un lloc web que no sabies ni que existia, rebre un mem que no havies vist abans regurgitat una dotzena de cops i potser també jugar a algun videojoc al navegador. Aquestes experiències ara no són tan fàcils d’obtenir com ho eren fa una dècada», va escriure la periodista Kyle Chayka l’octubre passat a The New Yorker, en una columna el títol de la qual sembla que descrigui l’estat d’ànim de l’època: «Per què internet ja no és divertida». «En bona mesura, això es deu al fet que un grapat de xarxes socials gegants van apoderar-se de l’espai obert d’internet i van centralitzar i homogeneïtzar les nostres experiències a través dels seus propis sistemes opacs i canviants de classificació de continguts.»

Al començament d’aquest any, Doctorow va publicar un nou assaig a Financial Times en el qual explica que el problema s’està agreujant i que som a les portes d’un «Enshittocè» (la traducció al català és una mica problemàtica), perquè a les iniciatives independents els resulta cada cop més complicat destacar o lluitar contra els gegants. «La major part de l’economia global està dominada per cinc o menys empreses globals. Si les empreses més petites es neguen a vendre’s a aquests càrtels, els gegants tenen via lliure per burlar encara més la llei de competència, amb “preus predadors” que impedeixen que qualsevol rival independent guanyi terreny», analitza l’activista.

Arribats a aquest punt, val la pena demanar-se si hi ha cap mena de sortida possible d’aquest laberint. Una opció podria ser escapar-ne per dalt: esborrar els nostres perfils de les xarxes socials i deixar al marge la tirania dels telèfons intel·ligents. Això no obstant, la desconnexió digital és un privilegi que molt poca gent pot assumir, perquè n’hi ha molta que depèn de les grans plataformes per subsistir, ja sigui amb la venda de productes o serveis a través de les xarxes socials, ja sigui gràcies a la visibilització del seu negoci a través d’aplicacions de geolocalització.

Com va apuntar la filòsofa i videoassagista Alba Lafarga en aquest mateix espai, «la capitalització de la desconnexió i el minimalisme ens assenyalen que el dret a la desconnexió no està reconegut per a tot el món, i és evident que per a molta gent és més aviat un privilegi. En realitat ens venen la desconnexió com una pausa necessària per recarregar les piles abans de tornar al sistema; són meres eines al servei de la productivitat que no oferiran mai una solució al problema de base, que és el de l’economia de l’atenció».

Hi ha altres autors que parlen de Fediverso, basat en programari lliure, en referència a una federació de servidors que permet publicar contingut al web, tant en llocs com en xarxes socials, sense que sigui important quina implementació particular del programari executa cada servidor. Bluesky o Mastodon són exemples de xarxes socials que poden connectar-se a Fediverso, però avui dia no tenen tanta popularitat com X, per exemple, cosa que evidencia que les plataformes més populars tenen el capital social en les comunitats respectives.

Una internet descentralitzada, com la que promou Web3, podria ser una altra de les solucions possibles al problema. En sentir o llegir paraules com blockchain (la tecnologia en què es basa aquesta nova World Wide Web), tokens o criptomonedes, a molta gent se li encenen les alarmes, perquè aquestes eines s’han fet servir en estafes en nom de la innovació. Al llibre Read Write Own (2024, no traduït ni al català ni al castellà), el programador i inversor Chris Dixon defensa la Web3 com la millor manera de restaurar una internet oberta i democràtica, i estableix una diferència entre la «cultura de l’ordinador» (que defensa aquests principis) i la «cultura casino» (en què tot d’oportunistes i falsos gurus de les finances venen duros a quatre pessetes i solucions fàcils). Web3, però, de moment no ha superat la barrera promesa, almenys no de manera massiva.

Davant de l’escenari actual de domini per part de les plataformes, el pas més prudent és estar alerta, ser conscients de la situació i pensar maneres d’habitar un terreny que han cobert de brossa molt rendible. És un primer pas en aquesta batalla desigual.