Una ploradeta i endavant

Un grup de persones empenyent un cotxe encallat al fang. 1938, Horodenka | Narodowe Archiwum Cyfrowe | Domini públic

El capitalisme produeix tristesa i la tecnologia en treu plusvàlua.
Marcus Gilroy-Ware

El temps que passem mirant les pantalles no afecta més el nostre malestar que la quantitat de patates que mengem. És una de les conclusions a què han arribat els acadèmics Andrew Przybylski i Amy Orben després de dur a terme un dels estudis més complets sobre l’impacte de l’ús de pantalles entre la joventut. En aquest estudi es determinava que el temps passat a les xarxes socials només explicava amb claredat prop del 0,4 % dels símptomes depressius en adolescents, un factor irrellevant en comparació amb esmorzar o dormir prou hores. En un altre estudi, aquesta vegada juntament amb Matti Vuorre, comparaven l’adopció d’internet entre la població de més de cent cinquanta països durant els últims vint anys, i no van observar cap vincle amb els canvis en tendències de trastorns psicològics.

No tots els estudis són tan optimistes quant als resultats, encara que pocs han estat tan intricats com aquests. «El problema és que pots analitzar les mateixes dades i arribar a resultats completament diferents», deia Przybylski respecte a les seves investigacions. Tot depèn de la intencionalitat que atorguis a segons quins factors. Per exemple, en un informe d’UNICEF sobre el mateix tema destacava que la immensa majoria de joves relacionaven internet sobretot amb emocions positives. Al mateix temps, se sentenciava que els qui en feien un ús problemàtic tenien una taxa de depressió associada que triplicava la de la resta. ¿Com poden haver-hi conclusions tan contradictòries i alhora tan absolutes?

La qüestió subjacent aquí és que no es pot establir una relació de causa-efecte entre l’ús d’una tecnologia i l’addicció, la depressió o altres trastorns –cosa que no significa que no estiguin relacionats. És d’aquesta relació que treuen profit les publicacions i els titulars escandalosos, escudant-se en termes com «vinculat a», «associat amb» i «augment de casos de». Per exemple, la llum del mòbil a la nit, directa a la cara, no és aconsellable, però són els problemes de son els que influiran en el nostre malestar, no el dispositiu per se. La clau és pensar els problemes psicològics relacionats amb les xarxes des de la comorbiditat, és a dir, com a malalties que apareixen juntes i a vegades fins i tot s’expliquen mútuament. ¿Què vol dir això? Doncs que ningú no pateix depressió per passar massa temps a internet, sinó que la depressió pot ser un factor que ens empenyi a passar un temps excessiu a les xarxes. A això hi afegim que l’arquitectura de les plataformes comercials i la seva capacitat de retenir-nos no ens ajuda a afrontar els problemes de salut mental; al contrari, pot exacerbar-los, com ja hem esmentat abans i com bé saben els amos d’aquestes plataformes.

Si volem fer-les servir per aïllar-nos del nostre context vital o bloquejar un malestar, les xarxes socials funcionen com a estratègia d’evitació perfecta. Ens empenyen a distreure’ns i no pensar en els nostres conflictes. Això pot suposar un problema lleu (no permetre’ns l’avorriment o desatendre les nostres tasques) o greu (no afrontar conflictes o emocions d’ansietat i angoixa). En realitat, qualsevol passatemps pot servir com a estratègia d’evasió, però les plataformes comercials, pel seu propi objectiu de capturar-nos l’atenció per extreure dades, compleixen de meravella aquesta funció. Això es representa perfectament en el que anomenem doomscrolling, terme que es va posar de moda durant la pandèmia i que ens remet a aquesta sensació de ser en un carreró sense sortida en el qual no abandonem el canal de notícies de la xarxa social, però tampoc n’esperem res de nou ni emocionant. També caldria pensar si l’allau de contingut amb què ens esclafen ens priva d’un temps d’inactivitat cognitiva, és a dir, si el fet de no poder avorrir-nos pot afectar-nos la creativitat o els processos mentals. Però això ja ho deixem per a un altre llibre.

Sigui com sigui, és important no acostar-nos a aquestes qüestions des del paternalisme ni el menyspreu. Fer-nos preguntes complexes per entendre l’envergadura del fenomen i no simplificar-lo dient «les xarxes causen aquest problema». A les xarxes hi ha odi, assetjament i desencadenants de la dismòrfia corporal, però les arrels d’aquests mals són l’individualisme, la competitivitat, l’odi al diferent, els cànons de bellesa o les exigències patriarcals. Internet o els mòbils en són, a tot estirar, catalitzadors. Durant la pandèmia, van créixer en paral·lel l’ús de pantalles i els diagnòstics depressius o d’ansietat. Però donar la culpa únicament al fet que passem més temps navegant en línia, sense tenir en compte tots els factors associats a la situació extrema que vivim, seria fer un tort a la veritat. La solitud, l’atur, la precarietat o la falta de perspectives de futur també afecten el nostre estat mental. Internet, que enmig del confinament ens va permetre de comunicar-nos amb la gent que estimem, més aviat ens va salvar la vida.

La recepta consisteix a evitar el determinisme tecnològic. Si considerem que una tecnologia sempre implicarà conseqüències ineludibles, neguem tota agència humana i capacitat de canvi. En comptes d’això, pensem en el disseny i les decisions que hi ha darrere de cada màquina per entendre què podem esperar-ne i quin marge de maniobra tenim. El poder informàtic és el poder de la pirateria, el d’estudiar els codis d’una tecnologia per entendre-la, obrir-la i utilitzar-la com no està permès per aconseguir resultats imprevistos. Al cap i a la fi, als oligarques digitals no hi ha res que els vagi més bé que sentir que la seva tecnologia és imparable i que tenen la possibilitat de controlar-nos i segrestar-nos la ment. Això és el que volen sentir els seus creditors i la gent a la qual venen espais publicitaris.

Cory Doctorow alertava que «donem per descomptat que si els anunciants compren el que les grans tecnologies venen, és que els venen una cosa real. Tant defensors com opositors del capitalisme de vigilància han assegurat que si es recopilen prou dades, es podran fer actes màgics de control mental». Però el Big Tech no ven control mental. Què més voldria. Com a molt, ven persuasió i engany. La il·lusió de poder predir el nostre comportament i convèncer-nos de fer alguna cosa (adquirir un article, votar un partit, etc.) és el producte estrella d’aquestes empreses. Els mitjans s’han empassat aquesta història de totpoderosos manipuladors, la qual cosa no deixa de ser exactament el que més els afavoreix. Exageren fins i tot el determinisme tecnològic i ens porten de cap a la mistificació. Hi ha mitjans i periodistes que han posat en dubte aquesta retòrica tremendista; per desgràcia, però, no són gaires.

En comptes d’infantilitzar l’audiència i promoure visions d’omnipotència algorítmica, és més profitós entendre que certes tecnologies potencien determinats comportaments als quals ja teníem tendència, o ens hi predisposen. Però en cap cas poden obligar-nos a fer una cosa. De fet, com escriu Marcus Gilroy-Ware, «totes les empreses de xarxes socials saben que, de la mateixa manera que els usuaris són lliures de començar a utilitzar el seu programari, també són teòricament lliures d’abandonar-lo. ¿Per què no ho fan? […] Faríem bé de començar-nos a demanar què hi ha en nosaltres que ens fa utilitzar compulsivament una determinada tecnologia». Al llibre Filling the Void (2017) suggereix que l’ús que fem de les xarxes és essencialment emocional i hedonista. Al cap i a la fi, és una resposta coherent amb la manera com el capitalisme ens impulsa a comportar-nos. La qüestió no és només per què continuem connectats a les xarxes, sinó també com podríem resistir-nos a l’atracció que exerceixen. Google o Facebook s’han convertit en espais on tenim amistats i amors; aquestes corporacions ho saben i ho exploten tant com poden perquè hi participem.

Si un extrem de l’assumpte és el determinisme tecnològic, que ens situa com a titelles o víctimes indefenses i sense voluntat, l’altre extrem l’encarna l’individualisme. Donar un toc d’atenció a algú per un ús excessiu de les xarxes està bé a escala personal, però no podem culpabilitzar a tothom per fer exactament el que les plataformes predisposen a fer per disseny. Gilroy-Ware recordava que «la responsabilitat individual és la reserva sagrada de l’economia, la justícia i l’ètica modernes» i analitzava que «la relació compulsiva i altament dependent que moltes persones han desenvolupat amb les xarxes socials, si bé no s’ha de jutjar ni menysprear, s’ha d’entendre més bé per poder-la canviar. El que aquest ús diu sobre els nostres estats mentals i les nostres societats és una lliçó no tant sobre tecnologia, sinó més aviat sobre la societat i la subjectivitat humana».

Per això hem de deixar de veure les xarxes socials com una cosa separada de la nostra existència, una cosa inherentment tòxica, dicotòmica i de la qual hem d’allunyar-nos per mantenir la salut o «desconnectar per tornar a connectar millor». Sancionar i patologitzar els qui tenen comportaments «desviats» és absurd, perquè tothom forma part de l’estructura social, psicològica, política i econòmica que construeix i és construïda per la internet comercial. Podem millorar la salut i el vincle amb les xarxes canviant d’hàbits, prenent decisions conscients sobre les nostres rutines i no deixant-nos emportar per la inèrcia. Però amb les decisions individuals no n’hi ha prou. Fa falta una reestructuració radical del nostre entorn en tots els àmbits (laboral, educatiu, institucional i fins i tot familiar). Fer que el benefici econòmic immediat sigui menys important i que el bé comú a llarg termini compti més. I per això cal l’acció col·lectiva.

No tothom pot permetre’s deixar de contestar missatges de correu electrònic, apagar el mòbil o pujar la descendència lluny de les pantalles, com es vanen de fer alguns dels milionaris de Silicon Valley. A Ayuno digital (2023), Sergi Onorato proposava canviar la perspectiva de l’autoajuda individual i les depuracions digitals, i començar a parlar d’una vaga col·lectiva en aquest àmbit. Si volem canviar la situació, cal veure-hi més enllà del que ens ofereix el Big Tech, transformar radicalment la nostra existència en línia i començar a construir la relació que volem tenir amb la tecnologia pensant en les nostres necessitats en comú.