Una història secreta: la informàtica femenina

No han estat poques les dones que han participat activament en el desenvolupament de la computació, per això mereixen ser recordades.

Tres de les integrants de l'equip d'Adele Katz que va treballar al'ENIAC (circa 1942-1945).

Tres de les integrants de l’equip d’Adele Katz que va treballar al’ENIAC. Philadelphia, Pennsylvania, c. 1942-1945 | Wikimedia | Domini públic

Cal remuntar-se a la primera meitat del segle XIX per trobar la pionera de la informàtica, Ada Lovelace, i a dates molt recents per arribar a la hacker i activista feminista Jude Milhon, fundadora del moviment ciberpunk. Pel camí, no han estat poques les dones que han participat activament en el desenvolupament de la computació, des de Rózsa Péter fins a l’equip de joves talentoses encapçalat per Adele Katz, passant per Grace Murray Hopper i Frances Elizabeth Allen. Fins i tot l’actriu Hedy Lamarr ocupa un lloc significatiu en aquesta imparable revolució cientificotecnològica, que encara no sabem on ens portarà. Mereixen ser recordades, si més no, per certificar que, avui dia, el progrés és, per sort per a tothom, el fruit d’un esforç compartit.

Eudora Welty va ser una escriptora nord-americana nascuda a Mississipí a principis del segle XX i autora de novel·les com La filla de l’optimista, amb la qual va guanyar el premi Pulitzer, i també d’un bon grapat de relats consagrats a retratar l’univers meridional. Un d’ells («Per què visc a l’oficina de correus») va captivar l’enginyer de software Steve Dorner, de la Universitat d’Illinois, el qual, al final dels anys vuitanta, va batejar amb el nom de l’autora, Eudora, un client de correu electrònic per a Apple i Microsoft, destinat a desar els correus en format mbox i que fins i tot va derivar en una webmail.

Acostumats a moure’ns a l’ombra de gegants masculins com Bill Gates, Steve Jobs o Mr. Facebook (és a dir Mark Zuckerberg), que ens porten a pensar que les dones tenen prohibida l’entrada a Sillicon Valley, és fàcil caure en la temptació de conjecturar que els ordinadors, i amb ells aquest gran invent que és Internet, són el resultat d’intel·ligències exclusivament virils, propietat d’aquells que, com vol el tòpic encara vigent, tenen més capacitat de concentració i tenen més desenvolupat l’hemisferi esquerre del cervell, i amb ell les aptituds espacials i d’orientació (d’aquí allò que diu que les dones no sabem llegir els mapes). Però Eudora no és l’única petjada femenina en l’evolució d’aquesta sàvia aliança entre software i hardware, i de la mateixa manera que hi ha dones més que rellevants en la història de la química (Marie Curie), de la física nuclear (Lise Meitner), de la genètica (Barbara McClintock) o fins i tot de l’enginyeria electrònica (Edith Clarke), han estat unes quantes les que han sobresortit en el procés de gestació de la vida digital, encara que trobar-se en minoria numèrica hagi contribuït a fer-les invisibles.

També està vinculada amb la literatura la que es considera la primera programadora informàtica, Ada Lovelace (1815-1852), ja que era la filla del poeta Lord Byron, aquell que va escriure que era fàcil morir per una dona, però molt difícil viure-hi. Encara que en la seva època no existien els ordinadors, i trigarien a arribar, aquesta matemàtica va consagrar la seva feina a la calculadora mecànica i se li atribueix el primer algorisme codificat destinat a ser processat per una màquina (ella proposava que a través de targetes perforades), cosa que li permet tenir un lloc destacat en la història de la computació. Com a just homenatge, el 1979, el Departament de Defensa dels Estats Units va crear un llenguatge de programació que porta el seu nom, Ada.

Retrat d'Ada Lovelace, primera programadora de la història dels computadors.

Retrat d’Ada Lovelace, primera programadora de la història dels computadors | William Henry Mote, 1838. The Ada Picture Gallery | Domini públic

El segle de la computació

Però és evident que, al costat d’altres avenços com l’eradicació de les pandèmies (lamentablement tan sols al món desenvolupat) i l’ús massiu de l’automòbil (a costa de l’augment de la contaminació), el segle XX ha estat el de l’enginyeria informàtica, que ha fet possible, entre altres coses, l’actual democratització en la transmissió de la informació. En primer lloc, tenim l’hongaresa Rózsa Péter (1905-1977), que és una de les fundadores de la teoria de la recursivitat i que va acabar aplicant les funcions recursives als ordinadors. Una mica després, cap als anys cinquanta, la membre de l’exèrcit Grace Murray Hopper (1906-1992) va ser pionera a fer servir l’ordinador electromecànic i més tard va inventar el llenguatge de programació COBOL destinat a usuaris neòfits.

També a l’equador del segle, un grupet de noies amb rebeques ajustades i vestits pin-up van contribuir a què la primera computadora de la història, anomenada ENIAC (presentada en societat l’any 1946), es fes realitat. Es tractava de l’equip d’Adele Katz (1920-1946), que va ser la redactora del seu manual d’ús, i l’enèrgica brigada la formaven Kay McNulty, Jean Bartik, Betty Snyder, Marlyn Wescoff, Frances Bilas i Ruth Teitelbaum, llavors amb poc més de vint anys. Capitanejades per Katz, de casada Adele Goldstine, van ser elles les que van desenvolupar els primers programes de software.

I qui no recorda l’actriu vienesa i d’origen jueu Hedy Lamarr (1914-2000), que, en plena Segona Guerra Mundial, va inventar la tecnologia precursora del wifi, que avui serveix a gairebé tots els usuaris de les múltiples pantalles amb què convivim. Superdotada i enginyera de telecomunicacions, Lamarr va ser una de les belles més belles de Hollywood, cert, però, alhora, una gran aficionada als invents. Per aquest motiu, entre altres enginys, va inventar un sistema de comunicació secret a força de freqüències i que als anys vuitanta es va començar a emprar en enginyeria civil: serviria de base a la comunicació sense fils que avui ens sembla el pa de cada dia i que s’aplica a mòbils, mòdems i també, no cal dir-ho, als útils GPS. Quina ironia, ens acusen de no saber llegir els mapes i inventem el GPS! Cada 9 de novembre hauríem de recordar Lamarr, ja que en el seu honor ha estat designat Dia de l’Inventor, o n’hauríem de dir de la inventora?

Crida també molt l’atenció que fos, així mateix, una dona, amb el seu hemisferi cerebral dret, la que va desenvolupar el primer processador de textos, encara que potser no ens hauria d’estranyar, per tal com la dona sempre ha estat un ésser enganxat a un costurer o, si no, a una màquina d’escriure. Evelyn Berezin (1925) era una empleada de l’empresa Underwood quan va inventar el primer ordinador d’oficina. Això va passar l’any 1953, però no va ser fins al revolucionari 1968 que va crear un programa que permetia tant emmagatzemar com editar textos. Per la seva banda, Lynn Conway (1938), transsexual avui dona, professora emèrita d’enginyeria elèctrica i de ciències de la computació, va dedicar la seva atenció als xips de silici i als anys seixanta va formar part de l’equip responsable del primer ordinador superescalar. Encara que, tot i que sembli exòtic, va ser una religiosa, la germana Mary Kenneth Keller (1914-1985), la que va rebre el primer doctorat en computació o ciències informàtiques a mitjan aquesta dècada. Va treballar després en un laboratori only for men, on va contribuir al desenvolupament del llenguatge de programació BASIC.




Establertes les bases de la informàtica, i una vegada començada la carrera destinada a accelerar i perfeccionar el funcionament de les computadores, les dones es van incorporar en major mesura al sector. Així, la investigadora d’IBM Frances Elizabeth Allen (1932), pionera en l’optimització de compiladors i integrant del grup PTRAN, va consagrar la seva feina a millorar-ne el rendiment. Amb tan bons resultats que va merèixer tant el nomenament d’IBM Fellow (va ser la primera dona a rebre’l) com, l’any 2007, el prestigiós i milionari premi Turing, considerat el Nobel de la informàtica i que Intel i Google financen amb ni més ni menys que 250.000 dòlars.

Ja abans del canvi de segle, va començar el procés de rescat dels mèrits d’aquestes aguerrides aliades dels ordinadors, en un intent per establir una genealogia femenina que determinés en quina mesura havien contribuït als avançaments de què gaudim avui. Per posar un exemple, els noms de «les noies» d’Adele Katz van sortir a la llum als anys vuitanta gràcies a la recerca realitzada per Kathryn Kleiman a Harvard. Va ser un dels primers passos destinats a revelar el paper que havien fet les dones en la història de la computació.

Del segle XXI al cel tecnològic

Una vegada desenvolupada la computació fins a cotes abans impensades, i estès el seu ús enllà de mars i fronteres, no podia deixar de néixer la «filosofia hacker», inspiradora de l’esperit Wikileaks i destinada a posar en escac l’imparable flux d’informació, així com a inspirar personatges com la Lisbeth Salander de la cèlebre trilogia Millenium. I encara que el món dels pirates informàtics sembla exclusivament reservat a paios peluts i tatuats, que exhibeixen per Skype cares ulleroses i pàl·lides, va existir, entre d’altres, l’anomenada «Saint Jude». Jude Milhon (1939-2003) va ser hacker i va ser també activista feminista. Li devem el moviment ciberpunk i també un bon impuls pel que fa a la participació de les dones a la xarxa. Sempre en defensa del que és políticament incorrecte, allà on anava cridava: «Girls need modems!» (les noies necessiten mòdems).

A partir d’aquí s’obren camins impensats en aquesta evolució trepidant que traspassa els límits de la nostra imaginació i que relega George Orwell i companyia al terreny de la ucronia. Sigui com sigui, aquest serà un avenç compartit, en què homes i dones treballaran braç a braç tant a Califòrnia com en els centres investigadors de països emergents que fa uns lustres no estaven ni tan sols en el mapa de la computació.

I atès que les noves tecnologies no viuen als llimbs, és a dir no són neutrals, sinó que poden tant difondre les bondats de la democràcia com servir de coadjuvants a la igualtat de gènere, no estarà mai de més recordar aquestes aportacions clau que hem citat i les moltes altres que mereixien ser citades aquí. D’Ada Lovelace, mare de la programació informàtica, a les ciber que han passat a engrossir el terme ciberfeminisme (entre les exponents del qual destaca la filòsofa britànica Sadie Plant), són molts els ponts estesos per mà de dona en aquest univers tan aparentment masculí que és la tecnologia informàtica.

Una tecnologia que ens ajuda d’una manera inqüestionable a fomentar el diàleg entre les cultures i en què les pistes de la informació es revelen camins oberts a la recerca d’aquesta humanitat comuna de què parla Bauman. Que les mans que van modelar la seva argila siguin masculines i femenines, femenines i masculines, a diferència de les que van enginyar artefactes com els automòbils o els avions, no deixa de ser el senyal inequívoc que el nostre temps és ja el fruit d’una tasca compartida que no pot més que anunciar un futur millor, on avancem junts cap al cel tecnològic sense haver de salvar cap sostre de vidre.

Vegeu comentaris7

  • Jose Fernández | 06 març 2014

  • Mariona | 20 octubre 2014

  • Equip CCCB LAB | 20 octubre 2014

  • xavi | 31 gener 2015

  • Equip CCCB LAB | 02 febrer 2015

  • andrea cas | 17 maig 2015

  • Miguel Parada | 16 agost 2017

Deixa un comentari

Una història secreta: la informàtica femenina