Una geologia dels mitjans

La materialitat dels mitjans no es limita a qüestions econòmiques o tècniques, sinó que està íntimament connectada amb el sòl, l’aire i la natura.

Arqueòlegs treballant a la ciutat de Sigtuna. Suècia, 1941

Arqueòlegs treballant a la ciutat de Sigtuna. Suècia, 1941 | Carl Gustaf Rosenberg, Swedish National Heritage Board | Domini públic

Per entendre adequadament la cultura dels mitjans contemporanis hem de fixar-nos en les realitats materials que la precedeixen: la història de la Terra, les formacions geològiques i minerals i l’energia. En parar-hi atenció, ens enfrontem amb les profundes conseqüències socials i mediambientals que tenen les nostres vides connectades en xarxa. No només calen minerals rars per fer que els nostres aparells digitals funcionin, sinó que, a més, les tecnologies de mitjans obsoletes tornen a la terra com a residu de la cultura digital i, doncs, contribueixen a engruixir les capes de residus tòxics sobre les quals treballaran els arqueòlegs del futur. Per cortesia de Caja Negra Editora, publiquem un avançament editorial de A Geology of Media, de Jussi Parikka.

Volem reunir tots aquests components: l’obsolescència programada, la naturalesa material de la informació i els residus electrònics. L’obsolescència programada va introduir-se com la lògica dels cicles de consum tecnològic, inherent a la cultura de les tecnologies informatives materials. Aquestes tecnologies s’han d’entendre cada cop més a través de la química, els components tòxics i els residus que generen després que la seva funció com a mitjans hagi estat, per dir-ho d’alguna manera, «consumida». La constatació que la tecnologia de la informació no és mai efímera i, doncs, no pot morir mai del tot té una importància tant ecològica com medioarqueològica. Com a material d’acoblament, la tecnologia de la informació té una durada que no es restringeix només al valor centrat en l’ús humà: els objectes medioculturals i la tecnologia de la informació estan íntimament relacionats amb el sòl, l’aire i la natura com a realitats concretes i temporals. Així com la natura és el suport per a la fabricació de les tecnologies de la informació –i, per exemple, la gutaperxa va ser un material essencial per aïllar les línies telegràfiques del segle xix, com la columbita i la tantalita són minerals essencials per a un ampli ventall d’aparells d’alta tecnologia contemporanis–, aquests dispositius retornen també a la natura.[1]

En resum, les tecnologies de la informació impliquen diverses ecologies: de l’economia política a l’ecologia natural.[2] Aquesta visió guattariana de l’ecologia dels mitjans connecta amb un supòsit ecofilosòfic: la consciència que la superposició d’ecologies alimenta les interrelacions entre allò social, allò mental, allò somàtic, allò no-orgànic i allò animal. En aquest sentit, doncs, tal com apunta Sean Cubitt, sostenim que les arqueologies de la pantalla i els mitjans de les tecnologies de la informació haurien de centrar-se no només en el passat, sinó també, i cada cop més, en l’interior de la pantalla, per mostrar una visió totalment diferent de l’avantguarda orientada al futur:

El reialme digital és avantguardista en la mesura que el guien la innovació i la destrucció perpètues. L’obsolescència integrada en la cultura digital, la porfídia amb què llencem a les escombraries els models antiquats de l’any passat, el malbaratament de bateries i telèfons mòbils i monitors i ratolins… i tots els metalls pesants i totes les toxines que enviem a algun punt de reciclatge remot de la Xina… És això, l’avantguarda digital.[3]

La nostra proposta d’una arqueologia alternativa centrada a apedaçar, barrejar i mesclar no partirà de Duchamp i companyia, sinó del desmuntatge dels aparells tecnològics, la pantalla i el sistema.

Els mètodes medioarqueològics han definit en termes d’històries medioculturals les temporalitats complexes, solapades i multidimensionals del món humà; enmig de la crisi ecològica que ens assola, però, cal urgentment una visió no-humana. En aquest context, doblegar l’arqueologia dels mitjans per fer-ne una metodologia artística pot veure’s com una manera d’explorar el potencial ecofilosòfic de pràctiques com el circuit bending, el pirateig de hardware i altres formes de reutilitzar i reintroduir els mitjans morts en un nou cicle de vida per a aquests objectes. En forma de noves construccions, aquestes idees i aquests materials esdevenen zombis que traginen històries, però que també ens recorden les temporalitats no-humanes implicades en els mitjans tècnics. Els mitjans tècnics processen i operen a velocitats i freqüències subfenomenològiques,[4] però alhora també exploten les temporalitats de la natura –centenars, fins i tot milions d’anys d’història no-lineal i no-humana.[5]

Fases dels mitjans en relació amb l’economia política: els nous mitjans i la medioarqueologia se superposen als diagrames del grup Gartner pel que fa a la corba del cicle de sobreexpectació i la corba d’adopció, representacions gràfiques de la maduresa econòmica, l’adopció i l’aplicació comercial de tecnologies específiques. Diagrama de Garnet Hertz.

Fases dels mitjans en relació amb l’economia política: els nous mitjans i la medioarqueologia se superposen als diagrames del grup Gartner pel que fa a la corba del cicle de sobreexpectació i la corba d’adopció, representacions gràfiques de la maduresa econòmica, l’adopció i l’aplicació comercial de tecnologies específiques. Diagrama de Garnet Hertz.

En conclusió, les comunicacions han anat més enllà de la fase dels nous mitjans, a través de la fase del producte de consum, i en bona mesura ja són obsoletes i es troben en una «fase arqueològica». La pràctica aficionada i diletant del fes-t’ho-tu-mateix (DIY) caracteritza no només l’adopció primerenca de les tecnologies, sinó també la fase d’obsolescència. Cronològicament, els mitjans digitals han passat de ser una oportunitat especulativa durant els anys noranta a ser adoptats massivament com a productes de consum al llarg de la dècada del dos mil, i ara són arqueològics. En conseqüència, estudiar les maneres de reutilitzar, mesclar i mostrejar ha esdevingut més important que discutir sobre el potencial tècnic. A més, si la temporalitat circula, es modula i s’emmagatzema cada cop més en dispositius mediotècnics –els diagrames i els circuits concrets que penetren en la microtemporalitat oculta rere el llindar de la percepció humana conscient–, és necessari, aleshores, que desenvolupem pràctiques similars de circuit bending, art i activisme com a metodologies analítiques i creatives. D’aquí, doncs, el gir cap als arxius en un sentit més ampli, que inclogui també circuits, commutadors, xips i altres processos d’alta tecnologia. No és només que aquestes tasques arqueològiques siguin d’interès artístic, sinó que, a més, s’obren a l’esfera ecofilosòfica en la mesura que entenen i reinventen les relacions entre les diferents ecologies a través de la subjectivitat, la naturalesa i la tecnologia.

Encara que la idea de la mort dels mitjans pot ser útil com a manera d’oposar-se a la discussió centrada només en el seu caràcter innovador, creiem que en realitat els mitjans no moren mai: es descomponen, es podreixen, canvien, s’entremesclen i s’historicitzen, es reinterpreten i es col·leccionen. I, o bé es mantenen vius com a residus en el sòl i com a mitjans tòxics zombis, o bé ens n’apropiem de nou a través de mètodes de manipulació artística.

[1] La gutaperxa és una goma de làtex natural feta d’arbres tropicals del sud-est asiàtic i del nord d’Australàsia. La columbita i la tantalita, anomenades «coltan», són minerals d’un color negre opac procedents de l’est de la República Democràtica del Congo, l’exportació dels quals s’ha assenyalat com un dels mitjans de finançament del conflicte actual del país.

[2] Félix Guattari, Les Trois Écologies, Galilée, París, 1989.

[3] Sean Cubbit, entrevistat per Simon Mills, Framed.

[4] Aquestes «epistemologies de la vida quotidiana», ocultes però d’allò més reals i materials, s’estudien des del vessant medioarqueològic a l’Institute for Algorhythmics.

[5] Manuel Delanda, A Thousand Years of Non-Linear History, ZoneBooks, Nova York, 1997.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Una geologia dels mitjans