Una breu Gran Història de quasi tot

Una classe de geografia matemàtica, estudiant la rotació de la terra al voltant de el sol, Hampton Institute. Hampton Virginia, 1899 | Frances Benjamin Johnston, Library of Congress | Domini públic

«És la primera classe en què he gaudit de la Història»; «m’entusiasmen les discussions que tenim»; «és la història de tot, però a gran escala». Que un adolescent surti de classe d’Història tan motivat no sembla, a priori, gaire habitual. Tots tenim presents –com a mínim els que ja som una mica entrats en dies– les hores eternes repletes de fets, dates, noms i dades desconnectats de les assignatures de Biologia, Història de l’Art, Literatura o Física que engolíem abans de l’examen i que després, irremeiablement, oblidàvem. Passàvem pel batxillerat sense haver unit els punts que ens haurien permès tenir una imatge global.

D’aquí que la promesa de David Christian, un professor d’Història australià de la Universitat Macquarie, resulti altament atractiva: «Quan [un estudiant] hagi acabat el curs, s’haurà format en tota la història de l’univers i sabrà com hi encaixa», assegura.

Fa quatre dècades, Christian estava cansat de veure que els seus alumnes s’avorrien a les classes d’Història, i no entenia per què les Ciències Dures s’imparteixen al marge de les Ciències Socials. Així que va començar a desdibuixar fronteres entre assignatures per crear-ne una de nova en la qual sintetitzava coneixements d’Història, però també de Biologia, Química, Astronomia i altres camps. D’aquesta manera va néixer la Big History, que intenta comprendre «la història integrada del cosmos, la Terra, la vida i la humanitat fent servir mètodes científics i la millor evidència empírica disponible». Una Gran Història de tot el que arrenca amb el naixement mateix del temps, de l’univers, fa 13.800 milions d’anys, i que relata tot el que va venir després. També nosaltres, els humans.

Que s’hagi convertit en un moviment mundial deu tenir molt a veure amb el fet que Bill Gates va interessar-se pel projecte el 1998, quan va veure una sèrie de conferències de Christian. «Aquells vídeos em van fer pensar que m’hauria agradat estudiar Big History de jove, perquè m’hauria permès donar forma a tot el que apreníem a escola i en les lectures que van venir després. En particular, col·loca les ciències en un context històric interessant i explica com aplicar-lo a molts problemes contemporanis», assenyala Gates.

Junts, Gates –que va invertir deu milions de dòlars de la seva fortuna personal en el projecte– i Christian van crear un equip per assolir el seu objectiu: que la Big History arribés a tants estudiants d’arreu del planeta com fos possible. Aquests alumnes, en comptes d’estudiar períodes separats, aprenen narratives que transcorren al llarg de milions d’anys.

Per exemple, una classe sobre el Big Bang comença amb una visió teocèntrica de l’univers, presenta Ptolomeu i la seva concepció de la Terra, repassa les versions heliocèntriques de pensadors com Copèrnic i Galileu i arriba al telescopi espacial Hubble i a l’univers en expansió. A l’hora de parlar de com s’han format les estrelles, estudien Einstein i la bomba d’hidrogen, i si exploren l’origen de la vida, parlen de Jane Goodall i Dian Fossey.

Aquesta iniciativa, que ha abandonat els llibres i disposa de materials en línia molt atractius, actualment té milions de defensors i entusiastes arreu del planeta. S’imparteix en instituts dels Estats Units, Austràlia, Corea del Sud, Holanda. Hi ha universitats que n’han fet un MOOC, l’Acadèmia Khan hi dedica un curs, així com la Universitat d’Amsterdam i fins i tot la de Yale. Tot i això, aquesta manera tan «èpica» d’explicar la història també s’ha guanyat crítics i detractors.

La unió de coneixements

La idea de fons de la Gran Història és assolir una mena de consiliència, un concepte que fa referència a la unitat de coneixement que han somiat molts científics i pensadors, com l’Escola dels Annals, un grup d’historiadors francesos de principi del segle XX que defensava que la Història ha d’explorar-se des de múltiples escales espaciotemporals. Christian reconeix la gran influència que n’ha rebut. Pren aquesta idea i el que fa és dividir la Història en vuit llindars diferenciats. El primer és el Big Bang; n’hi ha un altre que és l’origen de l’Homo sapiens, que comporta l’aparició d’una força poderosa, l’aprenentatge col·lectiu, i n’hi ha un altre que és l’aparició de l’agricultura.

«És una història potent en la qual els humans tenen un paper sorprenent i creatiu, tot i que també conté avisos: l’aprenentatge col·lectiu és una força molt important, i no està clar que els humans el tinguem controlat», assegura l’australià en una conferència TED que supera els onze milions de visualitzacions, en la qual aconsegueix explicar la història del món en divuit minuts. «Crec que la Big History serà una eina intel·lectual fonamental per a les noves generacions, perquè puguin fer front als desafiaments i les oportunitats que se’ls presentin», afirma Christian.

Per a Marco Madella, professor d’investigació ICREA del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), a Barcelona, «la Big History permet fer més gran l’escala amb què mirem la nostra espècie, la vida al planeta». Per a aquest investigador, el que resulta atractiu de l’enfocament és que no només la perspectiva, sinó també la metodologia és més àmplia i universal.

La transversalitat, la mescla de disciplines, és un dels punts més atractius del projecte. «Superar fronteres, dominis que es consideren complets però que tenen buits, és summament interessant, i és el que intento fer a la feina», apunta Saskia Sassen, professora de Sociologia de la Universitat de Columbia. Un argument amb què coincideix Ricard Solé, professor d’investigació ICREA a la UPF: «La investigació més interessant s’escau allà on es creuen les disciplines; seria fantàstic poder-ho traslladar a l’educació.»

«El propòsit d’intentar unificar tots els sabers de la humanitat ja l’havien perseguit la Il·lustració del segle XVIII i, més recentment, Edward O. Wilson (biòleg estatunidenc), que va ser el primer que va reivindicar aquest retorn a una il·lustració humanística i científica. Rere seu, fa molts anys que Jared Diamond intenta integrar Biologia i Història, per no parlar de Yuval Harari», indica Juan Luis Arsuaga, codirector del jaciment d’Atapuerca.

«En Big History s’utilitza el concepte d‘“història” anglosaxó: explicar una història, un relat. Els mateixos impulsors parlen de crear un nou mite, en el sentit d’una narració dels orígens de tot, del món, de la humanitat», explica Xavier Roqué, professor del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del Departament de Filosofia.

Un nou mite de la creació

«És realment molt temptador narrar històries a gran escala, èpiques, amb ganxo, i aprofitar-ne l’atractiu per canviar la manera d’explicar Història. En l’àmbit universitari també hi col·laboren professors de disciplines diferents, però sense intentar produir un relat únic.» Perquè, continua el físic i historiador Xavier Roqué, «la història és molt complexa i diversa; hi ha tants enfocaments que intentar crear una narració mestra és un projecte abocat al fracàs. No hi ha una única veritat, i la Big History no és transparent quant a les intencions, l’agenda i la ideologia que té».

Per a alguns crítics de la Gran Història, un dels problemes principals que presenta és la pèrdua de matisos. Segons Roqué, «integrar la visió científica en la manera d’estudiar els esdeveniments històrics és una idea temptadora, però el problema és que, tal com es construeix, la Història té una riquesa brutal. No sé fins a quin punt podem renunciar a aprofundir en la forma en què s’han produït els esdeveniments històrics.»

«La història es redefineix contínuament, planteja noves qüestions en què les generacions anteriors no havien pensat. La Big History homogeneïtza la humanitat, que, en el seu relat, apareix al final de la història de l’univers. Des d’aquesta perspectiva, l’ésser humà és un de sol. Però les diferències, que a aquesta escala poden resultar irrellevants, en l’escala a què vivim són crucials», sosté Roqué.

Pèrdua de veus i matisos

«La narrativa del Big Bang s’ofereix com una veritat absoluta, quan el que és cert és que des del Big Bang fins ara hi ha tota mena de controvèrsies, debats i desacords científics sobre què va passar i com; són debats que no apareixen en el relat i que, en canvi, contribueixen a fomentar la capacitat crítica. L’estètica seductora de la Big History és anestèsica, no prepara els xavals per desenvolupar una mentalitat crítica amb la qual puguin fer front als reptes del futur», assegura Clara Florensa, física, biòloga i historiadora de la ciència, professora titular de les Escoles Universitàries Gimbernat, adscrites a la UAB.

Traçant una història amb una narrativa potent i un tractament seductor, pensada per emocionar, la Big History planteja un relat molt poderós en el qual, si la història del cosmos durés divuit minuts, el capítol dedicat als humans amb prou feines duraria un parell de segons. «Qui decideix què s’explica durant aquests segons? Qui valora les històries humanes que s’hi expliquen?», qüestiona Roqué.

Com podem revolucionar les classes d’Història

A pesar dels punts dèbils que molts historiadors hi troben, està clar que la Big History aconsegueix motivar els xavals, i això encara és una assignatura pendent en l’assignatura d’Història (i en tantes altres matèries, cosa que el moviment Escola Nova XXI intenta remeiar en els nostres dies), si bé a poc a poc canvia. Per a Madella, un dels problemes de com s’ensenyava i, en molts casos, encara s’ensenya Història, és que es cau en «cert particularisme», i el que importa és saber una data, o una batalla, «però se’ns escapa la imatge global, la raó per la qual passa allò». En aquest sentit, la Big History «ofereix una visió global mitjançant la qual els alumnes no només aprenen dades, sinó també les grans dinàmiques del planeta».

Per a Solé, una forma interessant d’aprofitar la tirada atractiva de la Big History sense, però, renunciar a la profunditat en els temes, a la diversitat de visions, a la mirada crítica i als matisos, seria plantejar «què hauria passat si…». «Què hauria passat si Hitler no hagués mort? Això podria semblar un joc, però t’obliga a conèixer la història real, a tenir un coneixement profund del context i de tots els actors implicats i, sobretot, a pensar molt.»

«La revolució en educació no és ensenyar Big History, sinó aplicar una visió de la Història que introdueixi controvèrsies i desacords, que desgrani els processos de la construcció de consens –inseparables del context històric en què ocorren–, perquè la pràctica científica és bàsicament això. És molt més enriquidor presentar diferents punts de vista als xavals, explicar-los el que ocorre entre bambolines en la producció de coneixement científic i fomentar-los l’esperit investigador i crític, que no pas oferir-los un relat establert i mastegat. Cal ensenyar-los que el procés també és important, i això és el que, a la llarga, es perd amb la Big History», assenyala Florensa.