Totes les pel·lícules són la mateixa

En temps de saturació de propostes sembla que els productes culturals hagin perdut la capacitat de deixar-nos empremta.

Mare i fill mirant la televisió. Saint Louis, Missouri, 1965

Mare i fill mirant la televisió. Saint Louis, Missouri, 1965 | Library of Congress | Sense restriccions d’ús conegudes

Cada cop hi ha més productes culturals; una producció diversa, constant i de qualitat. Malgrat l’accés immediat i il·limitat, la sensació és que les cançons, els llibres o les pel·lícules ja no ens marquen com ho havien fet. Davant l’apatia de lliscar per l’agoritme somiem a recuperar la sensibilitat perduda.

Fa poc llegia l’últim llibre d’un filòsof francès i vaig sentir un cansament infinit. El filòsof analitzava l’estat de la cultura des d’un pessimisme sord. Disparava clixés a raig, desproveït de l’elegància argumentativa que l’havia caracteritzat. La conclusió era previsible: un magma antiintel·lectual format per «neofeministes» i «antiracistes» està dinamitant la cultura amb el seu odi fanàtic per l’ambigüitat, la jerarquia i la bellesa en totes les formes. La cultura, conclou el filòsof, ha perdut la capacitat d’esculpir les ànimes del futur: a aquestes ànimes només els interessa la immediatesa banal dels eslògans igualitaris i els espais segurs. L’ambivalència genial de les grans obres d’art, de la literatura en majúscula, els resulta insuportable.

Quan en posem excessivament fatalistes sobre els temps que corren, pensava llegint el filòsof, sovint no fem més que projectar un greuge particular. Els altres veuen el greuge de forma nítida; es va fent més evident a mesura que envellim i entenem menys les coses ens envolten. Si deixem que guiï la nostra relació amb el món acabem sucumbint a la seva lògica simplificadora, com el filòsof francès. Ens convertim, sense adonar-nos-en, en el vell que crida als núvols.

Deixo aquí aquest recordatori per tenir-lo present mentre admeto que fa temps que tinc una sensació inquietant: tot els productes culturals –cine, llibres, audiovisuals diversos– em semblen exactament el mateix.

No cal pensar-hi gaire per veure que la frase és absurda, però tot i així la sensació preval. He de precisar que no parlo d’una davallada en la qualitat, l’originalitat o la profunditat dels productes culturals. Més aviat al contrari. Si agafo un volum de la taula de novetats, estic segura que contindrà una veu fresca, lúcida i atrevida; fa la sensació que no hi havia hagut mai tanta gent que sabés escriure bé com ara. Passa el mateix amb les pel·lícules-sèries-documentals. Les novetats són incessants, variades i engrescadores; les possibilitats d’entreteniment i aliment espiritual, infinites. Per als que som vulnerables al cicle de hypes i fomos que sosté la indústria cultural, la tasca de mantenir-se al dia és feliçment inacabable.

Tinc un amic que es nega a pagar l’Spotify, tot i guanyar-se bé la vida, perquè li agrada la publicitat entre cançons. Si sap que tard o d’hora irromprà un anunci estrident gaudeix la música amb més intenció. L’accés immediat i il·limitat, en canvi, li abarateix i li empitjora l’experiència auditiva. Quan m’ho va explicar vaig pensar que estava totalment guillat, que la seva llarga estada en un país fosc del nord li havia acabat de fregir les neurones. Però l’altre dia vaig acabar de veure una pel·lícula finíssima, que abordava amb sensibilitat exquisida els límits de l’amistat i les dinàmiques que perpetuen els conflictes civils, i l’únic que vaig sentir era una lleu impaciència mentre revisava la resta de títols disponibles al catàleg. El meu cervell ja havia classificat la pel·lícula («fi amistat/guerra civil») i demanava teca fresca.

Una dona i nens mirant la televisió. 1969

Una dona i nens mirant la televisió. 1969 | Library of Congress | Sense restriccions d’ús conegudes

Se m’ha instal·lat al cap un buròcrata molt eficient que ho col·loca tot en carpetes i després les arxiva per sempre. El buròcrata apareix amb una torre d’arxivadors en el moment que premo play al primer capítol de The Last of Us: «distopia/canvi climàtic». Treu el cap ja als primers minuts de Cinco lobitos: «dificultats maternitat». M’impedeix gaudir de Tár: «cultura de la cancel·lació». Neutralitza ràpidament Triangle of Sadness, The White Lotus i The Menu: «rics ridículs de vacances». Moltes de les etiquetes les posa sense gairebé ni mirar, badallant mentre juga al solitari amb la mà esquerra: «Llibre/pel·lícula/sèrie sobre el #metoo». «Llibre/pel·lícula sobre forma de vida rural amenaçada». «Llibre/article/pòdcast sobre la precarietat, l’autoexplotació i la insatisfacció de la generació millennial».

Ho reformulo, doncs. No és tant que tots els productes culturals siguin el mateix com que tots llisquen sense tocar os; és com trobar-se enmig d’un banquet abundant i exquisit ple de delícies dels cinc continents, però amb una covid persistent que ens hagués fet perdre el sentit del gust.

El març passat, el crític de cinema del New York Times A. O. Scott va deixar la feina després de vint-i-tres anys. L’explicació va ser que no trobava sentit a disseccionar pel·lícules que havien perdut la capacitat de deixar empremta. Culpava del seu desencant primer l’auge del «cinema franquícia», un model d’entreteniment totalitari i blindat a la crítica, i després la irrupció en la indústria cinematogràfica de les plataformes de streaming. Deia el crític que com que han finançat grans directors com Baumbach o Cuarón, i després han ofert les pel·lícules en línia, aquestes plataformes han atenuat la «presència cultural» del cinema. Com si seguissin la pista al crític, la revista Vulture explicava fa poc per què tots els documentals recents semblen idèntics l’un a l’altre, i el New Yorker desgranava les conseqüències de l’expansió global de Netflix. La disponibilitat i la tria per l’algoritme fomenten una mena de passivitat en l’audiència; una apatia incompatible amb la qualitat aspiracional del setè art.

El crític del New York Times havia passat l’adolescència veient velles pel·lícules de Hollywood en cinemes de París. Sabia el que era sortir al carrer traient papallones pels ulls, ebri de transcendència i possibilitats estètiques. És temptador concloure que no enyora altra cosa que sentir-se jove i testimoni privilegiat d’una cosa misteriosa, màgica i llunyana. El seu desencant s’assembla força al que narra Annie Ernaux a Els anys, la seva autobiografia generacional del segle vint francès. Els avenços tecnològics dels vuitanta van fer possible «el gran somni de veure cinema a casa», i ràpidament l’excitació inicial es va dissoldre en una mansuetud indiferent:

Finalment érem lliures per fer tot el que volguéssim a casa sense demanar res a ningú […]. La capacitat de sorprendre’s es desdibuixava. Oblidàvem que mai no hauríem cregut que un dia això fos possible. I ara ho era. I no passava res.

Potser la meva afecció no és el resultat de les malèvoles estratègies de Netflix sinó l’eco d’un desencant cíclic. O em dec haver contagiat d’un pessimisme generacional pel que fa a la capacitat de la cultura de deixar empremta, tant en les societats com en les persones; la sensació funesta que, com a creadors, només podem aspirar a aportar una goteta efímera al tsunami de contingut que surfegem dia i nit.

Un escriptor es preguntava fa poc quin sentit tindrà llegir ficció humana un cop la intel·ligència artificial escrigui de forma tan perspicaç i commovedora com una persona. La seva conclusió és que ningú no tindrà interès en la literatura generada per un bot. La gràcia d’endinsar-se en un text és obtenir una visió fugaç de la ment d’un altre humà, un flaix privilegiat de com ha gestionat l’enveja, l’amor, la pèrdua, l’ambició, la decepció inevitable; i sentir-se, durant aquest flaix breu, una mica menys sol en l’empresa tràgica de la vida.

Com a persona que viu d’escriure, aquest autor té un interès desesperat a pensar així. Fa bé. En èpoques incertes cadascú ha d’erigir-se el seu panteó particular. D’altra banda, sospito que aquestes qüestions deuen semblar força menys urgents fora de la cambra d’ecos i ambicions de la gent de la cultura. No és mai massa tard per buscar alternatives. Tinc un amic que en formava part i ara s’ha rehabilitat: ja només mira westerns antics i passa les tardes de braços plegats al jardí, o posant menjar als esquirols.

Per part meva, laments a banda, no perdo l’esperança de recuperar algun dia la sensibilitat perduda. Fins i tot els exmalalts de covid es lleven un matí, dies o mesos o anys després de la desfeta, i ploren d’emoció en percebre l’aroma de cafè.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris2

  • Eulàlia Bullich | 02 maig 2023

  • Eulàlia Bullich | 02 maig 2023

Deixa un comentari

Totes les pel·lícules són la mateixa