El director de trànsit inspeccionant els nous semàfors, 1926 | Library of Congress | Domini públic
Ens projectem en les vides que els altres comparteixen per les xarxes. Ens relacionem amb aquells que ja no hi són a través del seu llegat digital. Llegim els perfils propis per entendre’ns a nosaltres mateixes. Com ens relacionem amb aquesta bogeria?
«”En saps res, de _____?”, li va preguntar la seva mare per telèfon, invocant l’espectre d’una companya de classe que havia aconseguit fugir, que era impossible de trobar en cap d’aquests llocs on buscaves els noms de la gent. Tenia una feina tant de debò que semblava un retret: enginyeria aeroespacial». Patricia Lockwood, al llibre No One Is Talking About This, parla d’un personatge esqueixat i amb el cervell cuit de tenir tres mil pestanyes obertes i passar-se el dia xerrant amb desconeguts d’internet o eliminant el fons d’una imatge d’uns pèsols per fer-ne un mem.
En un moment determinat, la protagonista parla de la línia temporal de l’antiga companya de curs: on deu ser? On es deu haver ficat? És que potser, es demana la narradora, «havia aconseguit, mitjançant la bondat i la concentració, irrompre en una d’aquestes línies temporals millors?». Millor que la seva, si més no?
Internet, ens recorda el llibre, és ple de bromes i acudits sobre el desig de sortir d’aquesta «línia temporal» –la línia que ocupem, el nostre ara–, i esquitllar-nos en altres vides possibles. Potser perquè és molt més fàcil de projectar-nos en altres llocs: de saber exactament, per tant, quina cara fa, quina casa té o quants diners remena la xicota nova d’un examant. De saber que la teva amiga de l’institut ja ha sigut mare (dues vegades). De poder arrossegar-se com un cuc bavós pel compte de Twitter d’una examiga fins a arribar a la resposta que va escriure ahir a la matinada al compte d’un polític per una nova normativa que afecta el seu gos. La teva examiga estava emprenyadíssima ahir a la matinada, i tu coneixes el seu gos, i no hi eres per consolar-la. Poc o molt et fas una idea del seu patiment i de les coses que l’amoïnen, i fer scroll per les respostes és, durant una estona, com tenir-hi una conversa. Com refrescar-ne la pàgina.
En canvi, quan has perdut el rastre digital d’algú, també et pot passar com a la protagonista del Lockwood: que t’imaginis que inevitablement aquella persona s’ha enlairat cap a un lloc millor, una cosa així com el regne del cel analògic. Tant és que encara tingui totes les xarxes actives, la diferència és que tu ja no ho veus. El fet de no poder imaginar-te-la l’envolta amb una aurèola de misteri i, fins i tot, de progrés. Ha d’estar bé; segur que tot li va bé. Segur que tot li va tan bé que m’ha oblidat. En el fons, tampoc no hi ha tanta gent introbable (si més no, jo no en conec pas gaires que hagin desconnectat del tot). Més aviat es podria dir que de vegades a la gent li cal desconnectar per una qüestió d’estricta supervivència (i de preservació del temps propi, que és una forma d’amor propi). Per això deixem de seguir, i silenciem, i bloquegem. Em sembla.
Alguna vegada amb les meves amigues ens deixem els mòbils les unes a les altres per entrar en aquestes dimensions que tenim més o menys restringides, i quan ho fem hi adoptem formes primitives. Té, té, aquí el tens, però només una mica. Mira. Treu-hi el cap com un gosset. Han tallat. Xicota nova. Què li passa? Per què fa aquests vídeos? Quina criatura més lletja que ha tingut. Uh. Esborra l’historial.
Enmig d’aquest scroll compulsiu, em veig a mi mateixa dilatant totes les feines llegint articles que no entenc d’una investigadora que es diu com jo. El web d’Academia, amb l’estratègia habitual de spam vanitós, m’indaguen constantment amb preguntes sobre qui soc. És a dir, un ens extern m’obliga cada cinc o deu dies a corroborar que soc la persona en la qual m’he convertit i a descartar totes aquelles que no he estat i que ara ja no seré. És molt més compromès que no pas respondre la pregunta de si ets un robot.
«Are you the Anna Pacheco who…?»
«Ets l’Anna Pacheco que ha escrit “Calibratge i avaluació d’un Domini de freqüència…”?»
«Ets l’Anna Pacheco que ha escrit “Mapeig de la humitat del sòl usant dades RADARSAT-2 i local…”?»
«Ets l’Anna Pacheco que ha escrit “Aplicació de la teledetecció hiperespectral per a flors…”? »
No, no ho soc. Però tant de bo. Ara vull ser-ho. Què vol dir això de ser hiperespectral per les flors. Què és això de mapejar la humitat del sòl i per què no en sé, per què no he après a fer-ho. Cerca al Google: com es mapeja el sòl. Es pot anhelar una vida que ni tan sols has tingut a prop? Tinc dret d’ofendre’m perquè hi hagi una Ana Pacheco que és DJ i que actuarà al Sónar, i que gent desconeguda em pregunti si soc jo? El que em pregunto, aleshores, és per què no soc jo i qui és ella i si deu estar bé i llavors tant me fa. La primera Ana Pacheco que vaig trobar era exguerrillera. És, de totes nosaltres, qui ostenta els titulars de premsa més suggeridors: «De nena guerrillera a model, la guerrillera que es despulla». Però fa molt temps que no en sé res, i a més a més el seu nom és només amb una sola ena.
Mirar-se a si mateixa enmig de violències salvatges és, sens dubte, un impuls narcís i burgès, però tinc internet i treballo moltes hores asseguda davant de la pantalla. Per tant, mirem enfora i endins, a nosaltres i a la resta, llegim pàgines senceres de la Viquipèdia i els nostres perfils per mirar d’entendre com ens deuen veure des de fora. Cerquem. Cerquem. Cerquem. Cerco: candidiasi persistent, com cuinar un dia i menjar tota la setmana, astènia primaveral quant dura. Monitoritzem timelines sencers de subjectes desconeguts com si hi cerquéssim alguna cosa concreta. I de vegades no sé pas què busco fins que no ho trobo. I de vegades no sé què necessito fins que no ho tinc.
Lorrie Moore, a Who Will Run the Frog Hospital?, diu: «Déu meu, la vida és plena de moments que haurien d’haver passat d’una altra manera, però no». Però no. Les coses passen d’una manera, però tota l’estona podrien passar d’una altra sense que de vegades ni tan sols ens n’aparegui el trencant. I em sembla que jo de vegades faig servir internet com una bandida que busca trencants i més trencants, per tornar a un començament. Chica, qué dices. El meu amic més marxista em diria que potser el que em passa és que tinc aquest esguerro capitalista que en diuen fomo crònic i que obri una mica la finestra per ventilar l’habitació.
Tampoc no puc oblidar dues qüestions a propòsit de la guerra. Quan van començar els bombardejos a Ucraïna, al cap de poques hores, l’etiqueta «noies ucraïneses» era el número u al rànquing de pàgines més visitades de Pornhub. Respecte a això, tinc una sensació molt semblant a la d’un vídeo viral en què es veia com una televisió interrompia la connexió amb la guerra per posar un anunci d’una hamburguesa greixosa i suculenta.
Penso en una massa compacta d’homes (segur que en són molts), assabentant-se de l’atac de Rússia a la ciutat de Mariúpol; me’ls imagino asseguts a davant d’un ordinador, recordant que hi ha un país que es diu Ucraïna i que en aquell país hi ha dones i que aquelles dones, dins del seu cap, estan molt bé. I, llavors, procedint, diligents, a teclejar l’adreça del web i el seu nou interès. I, llavors, la palla. D’aquestes en horari laboral, en què l’ésser humà, en realitat, és un servent de la palla. I, llavors, veig tots aquests homes reprenent la jornada. Obrint la pestanya de Mariúpol, ara de debò, per veure què ha passat. Un tros de paper higiènic, dos. La massa d’homes es desfà i sembla fang. El que vull dir és que de vegades som hamburguesa i bombardeig, i suposo que fem fàstic.
A Les Olympiades, l’última pel·lícula de Jacques Audiard, una de les protagonistes es connecta a una pàgina eròtica per entaular conversa amb una persona que precisament li ha portat problemes per la semblança extrema que té amb ella. Entre tants desconeguts i possibilitats, ella d’alguna manera acaba buscant-se a si mateixa, potser per infiltrar-se en aquesta altra línia temporal en la qual funciona un xat per a adults, com qui es mira en un mirall per exigir explicacions de com li ha anat. O de com li podria haver anat. O de com li podria haver anat si hagués sabut com li aniria.
«Res del que escric seria com és si no ho escrivís avui, en aquest segle, amb un ordinador al davant que, com un oracle, com una bola màgica, com un mirall d’aigua, m’ensenya tot el que vull veure, i em sacia la primera set amb una resposta, una imatge, un so, un vídeo, la capacitat momentània de ser ocell, déu, núvol, de, per un moment, veure, entendre, saber el que no sé, el que no he après, el que he oblidat, el que no he vist ni viscut encara.» En aquest text, Irene Solà, autora de Canto jo i la muntanya balla, resumeix exactament el que implica tenir un ordinador amb connexió a internet. L’explicació em convenç. Així que llavors em dic que potser només vull ser ocell i déu i núvol buscant-ho tot, buscant-me a mi.
Altres qüestions: revisar compulsivament coses que no existeixen però que una vegada van existir. Quan algú es mor, pots passar-te mesos visitant les últimes converses de WhatsApp, rellegint-ho tot com si fos una manera de reviure-ho. Jo una vegada em vaig penedir, fins i tot, dels likes que no havia posat a temps. Així que, una nit, em vaig veure a mi mateixa borratxa en un portal d’un edifici liquidant els deutes amb un mort. Li deia que m’agradava tot el que havia fet aquí o allà, com havia quedat aquí o més enllà. Em fa pensar en aquest exercici de Gabriela Wiener, que explica a Huaco Retrato: «Des que va morir el meu pare, jugo a un joc solitari amb mi mateixa (o potser amb ell?), alguna cosa a mig camí entre la mort i les tecnologies. Escric el seu nom al Gmail i hi surten tots els seus correus, en trio un a l’atzar i el llegeixo com es llegeixen les tires de paper de les galetes de la sort». La mateixa pràctica és aplicable a tota mena de ruptures. Els mateixos fantasmes, amb cares diferents.
«A les tres de la matinada només quedaven dues preguntes, i eren si m’estic morint i si algú m’estima de debò», escriu Lockwood. Com el mem de l’insomni en què et veus reflectida tu mateixa a les tres de la matinada plorant en funerals futurs de gent que encara és viva, o al teu, al costat de l’epitafi de «She was so productive». De vegades em penso que el meu cap només funciona a partir d’hipervincles i una successió d’imatges aleatòries i catastròfiques. De vegades tinc molt mal de cap. De vegades voldria dormir, però estic tancada en un portal misteriós i excitant amb nom de cosa o de persona.
Una nit en què em cauen els ulls davant de la pantalla, em sembla que començo a delirar: sento que haig de buscar passos zebra en un CAPTCHA i que no aconsegueixo trobar-ne cap, em sento estúpida per no trobar cap pas zebra si soc un ésser humà. Perquè soc un humà, jo. Ho haig de ser. Em cau el mòbil a la cara i me la il·lumina, esporuguida entre una funda nòrdica en vigília laborable. El CAPTCHA encara no em reconeix, sol·licita que torni a provar-ho, aquest cop buscant semàfors. En el meu estat somnolent m’imagino vianants diminuts que sobresurten dels quadres i m’ovacionen, a mi i només a mi, fent moure molt les mans: guapa guapíssima xuliíssimaaa ets la millor, ets la millor espero que ho sàpigues que ets veritablement la millor. Però digues, com pot ser, com pot ser que no trobis un collons de semàfor?
Deixa un comentari