Identificació d’insectes, 1938 | Arthur Rothstein, Library of Congress | Domini públic
A Espècies inanimades, Joana Moll proposa expressar l’extinció i la contaminació[1] des de l’analogia, d’una manera força literal: comparant la invasió dels microxips amb l’extinció dels insectes. La comparació entre aquests dos grups d’éssers, tan similars des d’un punt de vista visual,[2] és una mesura de l’artificialitat de la contaminació, així com de les incoherències que caracteritzen els mètodes de mesurament. L’intent de classificar els microxips a partir de les regles que governen la taxonomització de la vida, que ja és un mètode artificial aplicat a la natura, assenyala un possible camí per arribar a un acord sobre mesures i valors compartits.
Parlar de contaminació: carbó, colonialisme i apropiació
L’augment de les emissions de combustibles fòssils és una de les principals causes de contaminació antropogènica, ja que incrementen la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera[3] i contribueixen a l’escalfament global del planeta. Per contrarestar aquesta contaminació mesurable, moltes veus han proposat formes d’equiparar els nivells d’aquestes emissions amb algun tipus d’inversió monetària. L’estudi Global Carbon Budget [Pressupost anual del carboni global] és una destacada iniciativa de mediació entre emissions i inversió, entre coneixement científic i decisions polítiques.[4] La globalitat que planteja el pressupost de carboni pinta un món unit i considera les emissions com una simple acumulació. El pressupost global, però, no és directament equiparable a l’increment de la temperatura del planeta. Una translació directa entre tots dos simplifica en excés la dinàmica del clima: la temperatura augmenta de manera diferent en funció de la distribució de les emissions de carboni al llarg del temps. No obstant això, avui dia els científics accepten que els pressupostos poden ser l’indicador més sòlid i científicament acotat de les emissions permeses dins uns límits específics d’increment de la temperatura.
La prioritat sobre les emissions permeses presenta la contaminació com un fenomen que es pot mesurar i gestionar, i pressuposa així un accés i un dret sense traves a la terra i els recursos, la capacitat assimilativa dels quals pot ser mesurada. Max Liboiron va demostrar a Pollution is Colonialism[5] que el sol fet d’entendre la contaminació com quelcom «assimilable» comporta una relació extractiva amb la terra en la qual se suposa que aquesta ha de ser el pou on llençar tot allò que es rebutja. La contaminació apareix quan el pou ja no és capaç de netejar-se per si mateix. Dit altrament, la contaminació només és problemàtica i només és realment contaminació quan satura un cert llindar de mesurament. Aquest és, per a Liboiron, un dels nombrosos exemples de relació colonial amb la terra. La contaminació, afirma, no és un símptoma del capitalisme sinó un violent exercici de relacions colonials que reclama l’accés a les terres indígenes. En resum, la contaminació és colonialisme.
Tot acte de contaminació és alhora un acte d’apropiació. Michel Serres va parlar d’aquesta co-incidència al seu llibre sobre les diferents formes en què la contaminació transmet poder i hegemonia.[6] El món és el nostre amfitrió, i nosaltres ens l’apropiem omplint l’aire d’emissions de combustibles fòssils, deixant anar substàncies tòxiques a l’aigua o saturant els mercats de productes que no necessitem; convertim el món en objectes que es poden posseir, en propietats. Serres proposa que, en lloc de situar-nos nosaltres al centre, reservem el centre per a les coses i ens considerem nosaltres a dins seu, com a paràsits.[7] Malgrat que és important recordar que el fet de dir «nosaltres» en el context de la contaminació tendeix a eclipsar les diferències quant a responsabilitat i accés als recursos, la proposta de Serres es podria entendre com una crida a suspendre el judici sobre el dret. Ser un paràsit implica viure de l’aliment i l’energia de l’amfitrió. No és casualitat que el terme paràsit es basi en el concepte de parasitos provinent del grec antic: el d’una persona que menja a la taula d’una altra, que s’alimenta al costat dels rics i que es guanya l’estima d’aquests amb l’adulació.[8] Ser paràsit i contaminar no és el mateix, però ambdós fan palesa l’apropiació i la subversió dels recursos mentre es mengen el món l’un al costat de l’altre.
Espècies inanimades, una instal·lació de Joana Moll
Terrenys metabòlics: això es menjarà allò
A Espècies inanimades, Joana Moll rastreja sistemàticament dues tendències que, aparentment, no tenen cap relació entre elles: l’augment del nombre de microxips i la seva proliferació, i la pèrdua del volum i el nombre d’espècies d’insectes conegudes. Observant, d’una banda, l’Intel® 4004, el primer processador comercial programable d’ús general, i, de l’altra, el ritme actual d’extinció dels insectes, el projecte artístic de Moll planteja la problemàtica que comporta fer el seguiment de la pèrdua de biodiversitat. La creació del microprocessador d’Intel el 1971 es podria datar, de manera alternativa, com a «any 1», d’acord amb l’hora Unix.[9] No és casual que amb el seu llançament comercial es poguessin emmagatzemar i manipular enormes quantitats de dades a gran escala. També va coincidir amb la introducció d’una documentació sistemàtica sobre la pèrdua de biodiversitat. Així, mentre que la pèrdua del nombre d’espècies és difícil de determinar i normalment es mesura comparant els volums de la massa d’insectes, la proliferació de microxips es pot mesurar amb precisió fent un recompte de la quantitat de transistors, actualment expressada en desenes de sixtilions (1036).
El projecte de Joana Moll sembla proposar una relació metabòlica entre els microxips i els insectes, conformada per la contaminació, el parasitisme i la destrucció de l’hàbitat. Els microprocessadors consumeixen energia per funcionar. La fabricació de microprocessadors comporta el foradament dels terrenys d’on s’extrauen minerals amb elements de les terres rares, mentre que la complexitat del garbuix format per combustibles, químics, aigua i mà d’obra deixa una important petjada mediambiental. Tot i que alguns insectes, com l’escarabat piloter, metabolitzen el sòl treballant amb excrements d’altres animals per facilitar-ne l’absorció al terra, si els comparem amb la proliferació dels microxips sembla que una espècie inanimada estigui a punt de menjar-se la vida. És important assenyalar que la hipòtesi d’Espècies inanimades no entra en arguments polèmics sobre relacions causals. La comparació entre l’augment de la massa antropogènica i la reducció de la biomassa dels insectes posa sobre la taula la qüestió de què es pot considerar «vida».
El mesurament de la contaminació: topologia i taxonomia
El principi rector que permet situar al mateix nivell la pèrdua de la biodiversitat i la contaminació antropogènica és d’ordre visual: els microprocessadors semblen escarabats. El mesurament de la massa antropogènica es podria expressar com a equiparació de la proporcionalitat, com una sistematicitat simbòlica. Vera Bühlmann va tractar aquest enfocament comparatiu de la simbolització a la seva entrada «Equiparació» del llibre Posthuman Glossary. L’equació funciona més enllà de l’equiparació de quantitats com la magnitud i la multitud (per exemple, «quantes» espècies perdudes), cap a una sistematicitat simbòlica que estableix un mètode comparatiu. De la mateixa manera, la no causalitat en el tractament que Espècies inanimades fa dels microprocessadors i els insectes comporta l’articulació d’una comparació proporcional de magnituds no relacionades. Amb aquesta equiparació, Joana Moll codifica i descodifica les relacions i les seves qualitats.
El mesurament de l’extinció també podria ser considerat des d’un punt de vista topològic: les transformacions contínues protegeixen certes propietats de les deformacions, alhora que propaguen el canvi a tot l’espai topològic. A Contagious Architecture, Luciana Parisi ampliava el seu estudi de la indeterminació en els processos algorítmics a les relacions mereotopològiques.[10] La mereotopologia és una tècnica que estudia les relacions entre les parts, les relacions de les parts amb el tot i els límits entre les parts. Com es poden comptabilitzar les parts que són més grans que el tot? L’espai (mereo)topològic de la contaminació no respon als nostres intents de mesurar-lo discretament. L’estranya taxonomia que resulta del treball de Joana Moll es fonamenta en l’interès en les relacions que poden articular-se en terme de localitzacions, o topoi, organitzant una similitud visual entre microxips i insectes, i entre els mateixos microxips.
Espècies inanimades, una instal·lació de Joana Moll
La inevitable importància de menjar
L’equiparació del mesurament discret de la contaminació amb un pressupost i l’observació dels llindars de contaminació són mètodes inadequats per abordar la relació, indirecta però perceptible, entre l’augment de la massa antropogènica i la disminució de la biodiversitat. La comparació s’articula en similituds visuals que escapen a la relació d’equivalència directa en favor de la proporcionalitat i la sistematicitat. Aquest mesurament pot ser una manera de consensuar-ne la posició i els valors. Espècies inanimades proposa un enfocament experimental sobre l’establiment de formes de mesurar la contaminació i fer-la visible.
Tornant a la noció de paràsit, quins mètodes podríem adoptar per mesurar la informació, o les infraestructures d’informació, que forma part de la massa antropogènica? La idea de menjar al costat d’algú altre pot implicar perfectament menjar d’algú altre. La pràctica d’elaborar una taxonomia dels microxips hauria de servir com un valuós gest de reconeixement de la seva integració en el món vivent. Articula la polaritat entre l’augment del volum de microxips i la disminució de la biodiversitat. La contaminació és desorganitzada, i sí que es podria beneficiar d’una taxonomia per detectar formes de menjar-se la vida.
[1] Aquest text és una paràbola sobre l’extinció i la contaminació, i sobre com es poden mesurar. Parlar de paràbola [parable, en anglès], que és un recurs narratiu per expressar metafòricament una cosa a través d’una altra, és aquí més fàcil per la seva proximitat a la forma geomètrica, la paràbola [parabola, en anglès], que concentra la reverberació, com el disc parabòlic amb les antenes de satèl·lit. El debat sobre l’extinció i la contaminació acostuma a ser moralitzador, i aquesta paràbola ens pot portar a plantejar-nos de quina manera es podria centrar més aquesta energia en les causes que en els efectes de la contaminació.
[2] Plantejar una similitud visual va més enllà de la superficialitat de l’aparença i dels gestos, i es pronuncia a favor de la importància i la persistència de la visió, tal com argumenta Donna Haraway a «Situated Knowledges: The Science Question in Feminism and the Privilege of Partial Perspective», Feminist Studies 14, núm. 3 (1988): 575.
[3] El mesurament sistemàtic de la relació entre l’activitat industrial humana i l’augment del contingut en diòxid de carboni a l’atmosfera va servir per posar fi a un debat científic suscitat entre un petit grup d’oceanògrafs i geoquímics britànics i estatunidencs a la dècada del 1950. Vegeu Guy S. Callendar, «The Artificial Production of Carbon Dioxide and Its Influence on Temperature», Quarterly Journal of the Royal Meteorological Society 64, núm. 275 (abril 1938): 223–40. El mesurament continu més llarg és fa des del 1957 al cim del volcà hawaià Mauna Loa, ja extint. La corba derivada d’aquest mesurament continua sent ascendent, amb la qual cosa es refuta l’opinió inicial que els oceans podrien absorbir totes les emissions de CO2 produïdes pels humans.
[4] Bård Lahn, «A History of the Global Carbon Budget», WIREs Climate Change 11, núm. 3 (maig 2020).
[5] Max Liboiron, Pollution Is Colonialism, Durham: Duke University Press, 2021.
[6] Michel Serres, Le mal propre: polluer pour s’approprier ?, París: Éd. Le Pommier, 2012. El terme francès propre fa referència a la propietat, en el sentit de ser d’un mateix, així com a la qualitat d’estar net.
[7] L’anàlisi més destacada del concepte de paràsit es pot trobar al llibre de Serres del mateix títol, si bé la figura de paràsit apareix recurrentment en totes les seves reflexions i escrits. Vegeu Michel Serres, Le parasite (París: B. Grasset, 1980).
[8] Entrada de paràsit a l’Online Etymology Dictionary.
[9] El terme època Unix o hora Unix indica una data arbitrària programada en el sistema operatiu d’Unix pels enginyers de Bell Labs. Aquesta data, escollida per raons de conveniència, és l’1 de gener del 1970.
[10] Luciana Parisi, Contagious Architecture: Computation, Aesthetics, and Space, Technologies of Lived Abstraction, Cambridge (Massachusetts) i Londres (Anglaterra): The MIT Press, 2013. La mereotopologia de Parisi segueix l’obra del matemàtic Alfred North Whitehead, i s’amplia a partir de la noció de topologia analitzada per Deleuze i Guattari
Deixa un comentari