Terraformar la Terra, redissenyar el món

pikist.com | Domini públic

Durant la pandèmia de la Covid-19 vam assistir a la proliferació de discursos (que molts titllaven d’ecofeixistes) que reforçaven la imatge idíl·lica de la naturalesa que es recupera i s’obre pas quan l’activitat humana s’atura: els dofins tornen als ports, els canals es desperten amb aigües cristal·lines, la contaminació baixa… «Nature is healing, we are the virus.».

La idea que la natura té una balança interna (o que, si es deixa lliure, torna a un estat d’equilibri) té molt de recorregut, i durant molt de temps va tenir sentit, perquè en estadis previs al desenvolupament tecnocientífic els únics grans canvis que podíem percebre eren cíclics, com el pas d’una estació a una altra. Això no obstant, molt abans de la fi del segle passat aquesta idea es va abandonar, per la càrrega romàntica i la inexactitud a l’hora de descriure el que en realitat és caos o agitació dinàmica perpètua: els ecosistemes es desestabilitzen regularment en absència d’influència humana, i fins i tot les parts «salvatges» que queden al món es troben en canvi constant.

El motiu pel qual he posat la paraula salvatges entre cometes és que es tracta d’una categoria problemàtica filosòficament i científica. Per a algunes persones, connecta un cert tipus de pensament ambiental amb històries de colonialisme i genocidi. Però, més enllà del debat sobre si és una construcció cultural o no, aquesta naturalesa verge i pristina –si és que ha existit mai– ja no es troba enlloc. Hem transformat el medi en conjunt, i el nostre impacte (com a agents geològics, que és allò a què remet el concepte «Antropocè») s’estén per tots els racons del planeta. Per tant, no podem esperar que l’equilibri natural es restableixi, perquè això no passarà. Com suggereix Christopher Preston, «paradoxalment, podria ser que la natura necessités un grau considerable de manipulació humana per sobreviure com a tal en aquesta nova època».[1]

Fins ara, aquesta manipulació no ha estat planificada, i ha tingut efectes devastadors en l’entorn i sobre les formes de vida no humanes. Això no obstant, l’emergència climàtica ens obliga a actuar de manera més responsable i a aprofitar la nostra capacitat d’intervenir sobre els processos planetaris per convertir les operacions naturals més bàsiques en decisions conscients orientades a la reparació dels danys causats al planeta.

Això ens situa en el terreny de la terraformació, també denominada «enginyeria planetària». Com afirma Benjamin Bratton:

El terme terraformació sol fer referència a la transformació dels ecosistemes d’altres planetes o satèl·lits perquè puguin suportar una vida similar a la de la Terra, però les conseqüències ecològiques imminents del que s’ha convingut d’anomenar «Antropocè» suggereixen que en les properes dècades haurem de transformar la Terra perquè pugui continuar allotjant de manera viable les formes de vida pròpies.[2]

El nucli d’aquesta proposta és que la resposta al canvi climàtic antropogènic ha de ser igualment antropogènica o artificial (en el sentit d’intencional i dissenyada). Això inclou algunes solucions climàtiques naturals, com la forestació o l’agricultura regenerativa, però no poden ser l’única resposta al desastre actual. Calen altres mesures.

Una d’aquestes mesures consistiria a fer servir la nanotecnologia per explotar la reactivitat i la inestabilitat dels materials a nanoescala. Molts ambientalistes es mostren reticents a la idea de manipular la matèria a escala atòmica i molecular, com si hi hagués alguna raó ulterior per la qual aquestes propietats haguessin estat ocultes a la vista fins ara. Tot i que alguns d’aquests dubtes són raonables, no es pot negar que la nanotecnologia podria contribuir massivament a la sostenibilitat ambiental. En l’àmbit de l’energia, les nanoestructures dissenyades amb unes propietats termoelèctriques particulars poden capturar la calor residual i convertir-la novament en electricitat. La nanotecnologia també permet el desenvolupament de tecnologies solars més eficients que poden alimentar bateries recarregables més potents i més ràpides, o de panells fotovoltaics flexibles o fins i tot pintables que es poden aplicar a qualsevol cosa que estigui al sol, des d’un cotxe fins a la porta del garatge. A més, usats com a catalitzadors, els nanomaterials poden fer que la combustió sigui més eficient i, doncs, poden ajudar a descompondre els materials de les plantes llenyoses perquè es converteixin en biocombustibles més ràpidament. La llista és prou llarga per no descartar la nanotecnologia com una solució possible a alguns dels problemes que el canvi climàtic planteja.

Una altra mesura seria gestionar la radiació solar. Fent servir la tecnologia per refredar artificialment el planeta, es faria que la Terra fos més reflectant i s’enviaria una quantitat significativa de l’energia que rep novament cap a l’espai, abans que la temperatura del globus pugés més. D’això se’n diu enginyeria solar o climàtica. Les vies per dur-la a terme són múltiples (i n’hi ha que encara són massa especulatives): col·locar milions de miralls minúsculs en l’òrbita terrestre per reflectir la llum solar abans que arribi a l’atmosfera, pintar grans extensions de superfície terrestre de color blanc, modificar genèticament els conreus comuns per fer-los més reflectants, injectar aerosols a l’estratosfera, augmentar la brillantor dels núvols ruixant-los amb aigua salada a través de brocs especialment dissenyats per a flotes d’embarcacions de moviment lent…

El problema és que això es limita a aplacar un dels efectes del diòxid de carboni, però no n’elimina la causa principal: l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Si volem restaurar l’atmosfera i fer que tingui unes concentracions de carboni acceptables, no només caldrà que en reduïm les emissions actuals, sinó que també haurem de perseguir el que ja s’ha emès. L’eliminació del diòxid de carboni pot aconseguir-ho. Hi ha diverses vies per fer-ho: plantar més arbres, generar floracions massives de fitoplàncton als oceans o accelerar artificialment el procés de mineralització perquè el diòxid de carboni es converteixi en pedra. Una altra manera d’aconseguir-ho és segrestar i eliminar el carboni per mitjà d’arbres artificials, creats a una escala prou gran perquè produeixin canvis significatius. Aquesta mesura, però, presenta alguns problemes (necessitats de manufactura, transport, energia, aigua…), per això hauria de combinar-se amb biocombustibles que permetessin una emissió negativa, és a dir, que permetessin segrestar més carboni del que s’emet i, doncs, reduir les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera.

En relació amb les espècies perjudicades pel canvi climàtic, es proposa la migració assistida o reubicació planificada: afavorir el desplaçament de totes les espècies els ecosistemes de les quals presenten condicions adverses (sigui per causa humana o no), assumint que tenim l’obligació moral de redissenyar la natura o intervenir-hi per ajudar els animals no humans i reduir-ne el patiment, tal com suggereixen Catia Faria[3] i Eze Paez,[4] entre altres. Si ens preocupen els animals no humans –i ens haurien de preocupar, si considerem la sintiència com a criteri bàsic de consideració moral–, necessitem estar preparats per fabricar ecosistemes més propicis.

Totes aquestes mesures poden donar-nos a entendre que la terratransformació és només un conjunt d’intervencions tecnològiques més o menys sofisticades. En realitat, però, no es tracta d’una «tecnologia» ni d’un artefacte sorgit d’una caixa d’eines al costat de la genètica i la robòtica, sinó d’una varietat de pràctiques que inclouen les persones en les seves diverses relacions amb la naturalesa i entre si. Com afirma Holly Jean Buck:

En comptes de ser simplement tecnologies emergents, tant la geoenginyeria solar com l’eliminació de carboni són pràctiques que combinen aspectes d’infraestructura i d’intervenció social. No hem d’encasellar-les en l’àmbit de la tecnologia, en què només es permeten experts; hem de veure-les com projectes, programes i pràctiques sobre els quals la societat civil pot decidir.[5]

Per tant, es tracta d’un projecte que requereix un compromís expressament polític i que no substitueix de cap manera la necessitat d’un canvi sistèmic o de mitjans econòmics contra un capitalisme que és, en bona mesura, responsable de la crisi ecològica actual. Veure-ho d’una altra manera comportaria caure en la trampa del solucionisme tecnològic.

Per descomptat, la terraformació no és un projecte com qualsevol altre: el perjudici d’una mala execució no es mesura en costos o oportunitats perdudes per invertir en altres coses, sinó en perills ecològics. És comprensible que desperti recel pels nombrosos riscs que comporta, però això no és sinó una altra raó per començar a discutir sobre el tema (estenent la discussió al conjunt de la societat, en comptes de relegar-la a comitès d’experts): no podem permetre que les corporacions culpables de la devastació ecològica s’apropiïn d’aquest discurs per justificar algun tipus de capitalisme verd, ni esperar fins que sigui massa tard i ens trobem en un punt de no retorn.