Teoria general de la brossa

Parc temàtic abandonat | Matt Gribbon | CC. 0

El 1920, Paul Klee pinta l’aquarel·la Angelus Novus.

Angelus Novus. Paul Klee, 1920 | Wikidata | Domini Públic

Poc temps després, Walter Benjamin, en una de les passejades urbanes que feia sovint, va veure’n una còpia, la va comprar, se la va mirar detingudament nit rere nit i, en una d’aquelles observacions, va considerar que, en aquell àngel, hi veia l’Àngel de la Història i, per tant, l’al·legoria del moment històric en què aleshores Occident es trobava immers: el progrés com a horitzó darrer. Aquesta idea, com sabem, Benjamin la va descriure així:

Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. S’hi veu un àngel, sembla que en el moment en què s’allunya d’una cosa en la qual clava la mirada. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales esteses.

L’Àngel de la Història també deu tenir aquest aspecte.

Té el rostre girat cap al passat. Per nosaltres aquest passat només és una cadena d’esdeveniments, però ell hi veu una catàstrofe única que li aboca runa als peus, una runa que no para d’apilonar-se. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre tot el que s’ha destruït. Però hi ha un huracà que bufa des del paradís i se li arremolina a les ales, i és tan fort que l’àngel ja no pot plegar-les. Aquest huracà l’arrossega indefectiblement cap al futur, vers el qual es gira d’esquena mentre el cúmul de runa creix davant seu i arriba fins al cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés.

D’aquesta manera, l’Àngel de la Història mira cap al passat –cap a la runa del passat que se li apilona davant dels ulls–, però alhora és desplaçat –d’esquena– per l’huracà que l’empeny cap a un futur que no pot defugir, un futur que no és sinó l’encarnació del progrés.

Aquest paràgraf, que durant un segle ha estat objecte de tota mena d’interpretacions i reutilitzacions, dona a la Història –la Història en majúscules– un valor sentimentalment ambigu: és pessimista des del moment que el progrés, per molt esperançador que ens sembli, no està exempt de la contemplació d’allò que, destruït, anem deixant enrere. I resulta optimista en la mesura que ens diu que, fins i tot si és girats d’esquena, avancem cap a un futur de troballes prometedores.

Qualsevol persona que tingui coneixements d’aerodinàmica, però, sap que si el vent –l’huracà del text de Benjamin– impacta de cara contra les ales d’un ocell, l’animal s’elevarà i es desplaçarà en el sentit oposat al del vent, és a dir, exactament al revés del que postula Benjamin.

Àngel de la Història | © Agustín Fernández Mallo

Com pot veure’s, l’Àngel de la Història no només mira cap al passat (zona de passat), sinó que també s’hi dirigeix directament. Aquesta força, tècnicament anomenada empenta, el duu cap al lloc en què, per tant, s’acumula la runa, i no pas cap al futur o el progrés. I això implica que, tard o d’hora, l’Àngel hi col·lidirà i, en la mesura que parlem de l’Àngel de la Història, arribarà la fi de la Història. O potser no?

Com que no sé si això ha quedat prou clar, intentaré explicar-ho d’una altra manera, amb un símil de caràcter teatral o cinematogràfic que separo en tres parts.

1. Quan en una pel·lícula, en una sèrie de televisió o fins i tot en un reality show de primera generació els actors beuen whisky, en realitat beuen te, i quan beuen ginebra en realitat beuen aigua, i quan mengen un plat de sopa en realitat no mengen res. L’espectador ho sap. Això, depenent de cada situació en concret, rebaixa el grau de realitat i incrementa el de simulació d’aquesta realitat. A la darreria del segle xx, aquest fenomen va ser designat, en termes generals, com a postmodernisme.
2. La segona possibilitat és la mateixa que la primera, però de signe contrari: els actors, quan beuen te, el que beuen es whisky; quan beuen aigua, el que beuen de debò és ginebra; quan beuen Coca-Cola, el que en realitat beuen és un combinat; quan mengen aliments bio en realitat mengen productes elaborats amb grasses trans, etc. En aquest cas, l’espectador no ho sap (o només ho saben els que estan molt informats). Aquesta inversió en relació amb el primer cas és la porta cap al que podem designar com a simulació negativa, pròpia d’una època que es va anomenar modernitat i que, com el nom indica, és anterior a la postmoderna.

Deixem per a més endavant l’exposició de la tercera possibilitat.

El que diferencia aquests dos posicionaments, com sabem, és una actitud que és tan estètica com política. La postmoderna genera la runa històrica a través de simulacres embellits, preparats ad hoc i sobretematitzats; pensem, per exemple, en parcs temàtics com Port Aventura i Disneyland, o en realitats paral·leles com Las Vegas, que «simulen» que beuen whisky quan el que beuen és realment te, i que tenen com a exemple la figura de la mascota, la «mascotització del món». La segona actitud, la de la modernitat, genera la runa a través de la construcció de l’èpica de l’heroi, mitjançant simulacions que juguen amb el que és abjecte, amb un posat que vol arribar a un hipotètic fons en el qual s’amaguen totes aquestes «veritats» que, rere el prisma d’una moral tradicional, no són sinó material de mal gust o de desfeta –pensem en les peregrinacions de turistes a Auschwitz, que simulen beure te quan el que s’empassen és whisky, o, sense anar gaire lluny, pensem en l’ús que es dona a símbols com el Guernica de Picasso–. Dit d’una altra manera: la finalitat de la postmodernitat va ser jugar amb la moral tradicional a través d’una ironia que posa en ús el que és vertader/fals –i, per tant, que apel·la al joc i a la seducció–. En canvi, la modernitat va intentar embellir la desfeta que, per definició, la moral tradicional menysprea o amaga, i per aconseguir-ho va valdre’s de subcultures que apel·laven a valors de caràcter essencialista: la fidelitat, la noblesa, allò «autèntic» o la veritat.

Totes dues actituds, a través de les simulacions respectives, que són antagòniques, van edificar i reverenciar la pròpia runa. És aquesta la runa que, segons Benjamin, avui observa l’Àngel de la Història mentre se n’allunya?

Escala 1:1

La tercera possibilitat, la que faltava abordar, és la que ens interessa aquí. Es tracta del que podem designar com l’escala 1:1, i és una mena de simulació molt especial, aparentment estèril, que podria descriure’s així: quan els actors beuen whisky, en realitat beuen whisky; quan beuen te en realitat beuen te; quan beuen aigua en realitat beuen aigua, i així sempre. Aparentment això és, només, el que és factual, el que s’esdevé i prou, la frase o el text que, per aquest motiu, no té autor ni adjectivació. Segur que hi ha veus que diuen que aquest cas és, senzillament, la Realitat o la veritat. Però no és així: és el que és real, el que hi ha de real en la realitat, és a dir, el conflicte implícit en tota imatge, tota enunciació, tot text, i avui dia aquest conflicte només pot generar-se a través d’aquesta classe especial de simulació, l’escala 1:1. La capacitat de generar realitat no redundant prové, en aquest cas, del dubte i l’estupor legítims que assalten l’espectador: «Si quan beuen aigua en realitat beuen aigua i quan beuen ginebra en realitat beuen ginebra, per què m’és presentat en forma de pel·lícula, de teatre, de representació?» Aflora, doncs, aquest dubte radical, un forat, una distorsió en la realitat, una anomalia que dinamita l’ordre de les coses i obre la porta a discursos no normatius; aquest conflicte és el que anomeno «Allò Real». Dit d’una altra manera: entre les dues simulacions de la realitat que havíem emprat –la moderna i la postmoderna– n’hi ha una altra instal·lada a la frontera, en l’equilibri inestable que fa de mitjancer entre l’una i l’altra, en el que fins ara s’havia descartat com a mer enderroc, perquè resultava aparentment va, però que, això no obstant, un cop esgotades les representacions conegudes, resulta que és una porta explorable.

Així doncs, abordem una nova lectura del text de Benjamin per dir que l’Àngel de la Història va cap a la runa del passat, cap a allò que les altres simulacions ocultaven: l’escala 1:1, que, pretenent utòpicament d’assolir Allò Real, acaba generant, tanmateix, l’aproximació més adequada a la narració del nostre present, perquè el posa en entredit. Dit d’una altra manera, no calia apel·lar a una representació de la realitat –ni moderna ni postmoderna– perquè aquesta representació existís: s’escau, no pot no escaure’s; fins i tot en les pretensions més realistes acaba apareixent.

El text de Benjamin ens deia que «l’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre tot el que s’ha destruït», i tot seguit ens indicava que això no era possible. Doncs bé, ara postulem que ja pot, que va directe cap als morts. Contràriament al que crèiem, l’Àngel de la Història no vol edificar un futur, ni tampoc vol plorar un passat, sinó que, en primer lloc, vol treballar l’escala 1:1 de la runa que han deixat les representacions antigues. Aquest, i no pas cap altre, és el fonament sobre el qual crec que cal edificar les narratives actuals: el que en altres llocs he designat com a realisme complex, que és realista perquè es basa en el que és real, en l’escala 1:1, i és complex perquè aquest teixit contemporani ja no pot estructurar-se de manera jeràrquica o arbòria, ni tan sols de manera rizomàtica, sinó com a xarxa. I no em refereixo a Internet, sinó als milers de xarxes analògiques, digitals o mesclades que ens amaren.

Visualització d’un analisi de Xarxa social. Martin Grandjean, 2014 | Wikimedia Commons | CC-BY-SA 3.0

Com veurem més endavant, es tracta d’intentar treure les coses i les representacions de les coses de la «presó del llenguatge» a què suposadament la filosofia continental les havia abocades, i de concebre la realitat narrativa com un sistema que ni és només una peça física objectiva, amb vida independent de l’ésser humà (a l’estil del realisme ingenu d’alguns positivistes radicals com Sokal, o d’altres positivistes moderats com Graham Harman), ni tampoc és només una construcció del llenguatge (a l’estil de Wittgenstein o Derrida), ni tampoc és només una construcció sociopolítica (a l’estil de Bordieu), sinó que es tracta d’una complexitat en què tots aquests camps es concilien, i cada objecte, cada narrativa o cada esdeveniment és en si mateix una xarxa complexa. Autors com Michel Serres, Bruno Latour o Manuel de Landa ens seran més propers en aquestes pàgines.