«Te quiero ride como a mi bike»: i si no tinguéssim por de la policia del cringe?

Frank Thone | Smithsonian Institution | Domini públic

«No s’ha de tenir por del cringe (…). La gent que arriba a aconseguir el que vol, la gent who makes it, fa cringe.» Quan Rosalía va dir això al podcast La Pija y la Quinqui, pronunciant cringe a l’espanyola, com fa la gent que està al dia, amb una g dura, a la castellana, com la de geranio, i una e ben sonora, també reformulava un aforisme molt antic del món de l’art: per transcendir, primer cal fer el ridícul. Al llibre d’assajos A Director Prepares: Seven Essays on Art and Theatre, la directora teatral Anne Bogart diu el mateix però d’una altra manera: «Si la teva feina no t’avergonyeix prou, llavors el més probable és que no emocioni ningú.»

Fins i tot quan es preparava per al llançament de Motomami, amb tot el vent mediàtic a favor i instal·lada al millor lloc on pot viure un artista ­–el que combina el fervor del públic massiu i el respecte dels (quasi sempre autoproclamats) gatekeepers–, Rosalía va tornar a sentir en la pròpia pell el que és provocar cringe a gran escala. Al gener, quan a poc a poc anava ensenyant pistes del que seria el seu nou àlbum, va publicar a TikTok un vídeo de vint-i-quatre segons en què, enfilada a un telecadira, feia playback i mímica sobre una estrofa del tema «Hentai»: just l’estrofa que ara tothom recita, i que fa «Te quiero ride como a mi bike. Hazme un tape modo Spike. Yo lo batí hasta que se montó, segundo es chingarte, lo primero Dios».

La combinació de la melodia desacomplexadament bonica (perquè cap frontera no es transita més de pressa que la que separa, o no, el que és bonic del que fa cringe), la lletra mig de reggaeton lasciu i el mateix vídeo, que recorda el mem d’Emma Roberts a la platja però amb neu, va provocar un curtcircuit estètic en la majoria dels que van escoltar el tema per primer cop, que no van entendre en quina direcció volia anar Rosalía amb el nou disc, ni per què cantava aquelles frases tan aparentment ridícules.

Tot just cinc mesos després, masses de persones entonaven aquella melodia als concerts, tombant el cap com se sol fer amb les balades canòniques, i el meu fill de quatre anys assolia els seus millors aguts cantant pel passadís de casa «enamorá de tu pistola / roja amapola». El viatge del cringe a la plena acceptació cultural havia conclòs en el temps que dura una digestió en el pop.

Cada cert temps es debat sobre com caldria traduir aquest concepte tan ubic i alhora tan específic. En castellà sempre hi ha qui ofereix grima, però aquesta paraula, d’altra banda tan recuperable, només comparteix el 60 % o el 70 % de l’espai semàntic amb cringe. En efecte, grima tira més cap al fàstic, i no s’ocupa tant de la vergonya que senten els altres, ni dona compte de la bellesa que hi pot haver en el que fa cringe, detectable fins i tot per qui en sent amb més virulència. Només cal anar als exemples per adonar-se’n. Fixem-nos en en Bussi, la mascota del servei d’autobusos de Sabadell, amb un cos gegantí i un cap ben petit; contemplem el ball amb què va donar-se a conèixer. Fa cringe? Oh, i tant. Fa grima? Gens ni mica. Qualsevol persona de bé s’enduria en Bussi a casa seva.

L’Optimot, el servei de consultes lingüístiques de la Generalitat de Catalunya, va oferir a Twitter diverses possibilitats per no haver de recórrer al cringe quan s’escriu en català. La millor de totes és vergonyeta. No és el mateix passar vergonya que passar vergonyeta, no és el mateix notar-la en la pròpia pell que patir-la per algú altre. El component físic és important: en anglès, cringe deriva de cringan, que és com es designava en anglès antic el fet de caure en una batalla. No va ser fins al segle xix que el significat d’‘encongir-se per la vergonya’ va fixar-se del tot.

Fer historiografia d’Internet sempre és complicat, però hi ha algunes fites quantificables en la línia temporal del cringe. El 2012 es va obrir el primer subfòrum a Reddit dedicat a les coses que desperten aquesta sensació de vergonya per dèficit d’ironia. S’hi van començar a arxivar monemes digitals com el vídeo dels executius de Microsoft ballant durant la presentació del Windows 95, o un vídeo de YouTube que va fer-se molt famós, en el qual un adolescent declara l’amor per la seva xicota, amb motiu dels set mesos de relació. La paraula cringe va popularitzar-se, es va començar a fer servir alhora com a verb, substantiu i adjectiu, i va amarar-ho tot fins que el 2016 va eclosionar a Tik Tok, la xarxa social en què tothom fa el ridícul a tota hora, de manera conscient i mirant la càmera.

La ciència del cringe també té doctors; un dels quals és Michael Dombkowski, l’administrador del grup de Reddit citat, que manté unes normes tan fèrries sobre el que és cringe i el que no que va acabar provocant una escissió en el grup. Ara n’hi ha un altre anomenat «Cringe anarchy», amb menys regles. Una altra de les doctores és Leia Jospé, una fotògrafa i camerògrafa que condueix l’hiperpopular compte d’Instagram @favetiktoks420, i a la qual s’ha proclamat com a «comissària del cringe» per l’habilitat que té de trobar els vídeos de Tik Tok més sincers i ridículs. Tot i que només té trenta anys, i que per tant és una millennial de la franja més jove, el seu compte també es llegeix com un exposé de la generació zeta, que es considera, si un creu en aquesta mena de generalitzacions, més immune a la por de fer riure, menys temorosa de la policia del cringe. «Jo em sentiria humiliada actuant així, fins i tot si estigués sola a la meva habitació, davant la càmera. Els nois de Tik Tok van més enllà d’aquesta autopercepció. No els cal, no els importa, no l’han tinguda mai», exposava Jospé en una entrevista.

Si la seva teoria és certa, els ciutadans més joves d’Internet –el naixement dels quals ja es va cobrir gràficament al compte de Facebook dels seus pares, en unes entrades que avui farien vergonyeta (que malament que envelleixen, les publicacions a les xarxes socials)– ja serien immunes a la capacitat de repressió de la policia del cringe, al criteri dels que decideixen qui s’ha posat en evidència i qui no.

Dena Yago, una artista membre del col·lectiu K-Hole, una agrupació artística que es dedica mig irònicament a la predicció de tendències (no ha quedat mai clar si són un estudi de màrqueting de veritat, un col·lectiu que juga a ser-ho o totes dues coses alhora), creu que el cringe entès com una forma de sinceritat excessiva i de dèficit d’ironia ha acabat dominant l’art contemporani, i cita Marina Abramovic, KAWS i Yoko Ono com a autors que causen aquesta sensació. I Melissa Dahl, una periodista especialitzada en ciència i psicologia, argumenta al llibre Cringeworthy: A Theory of Awkwardness que, de tant en tant, despertar vergonya en els altres no només és saludable, sinó també necessari, i defineix la seva «teoria del cringe», inspirada en el psicòleg Philippe Rochat, com la diferència entre el jo que percebem i el que veuen els altres.

És totalment comprensible que sucumbim a l’acció repressora de la policia del cringe, igual que sucumbim a l’acció repressora de qualsevol mena de policia. «La gent té bones raons per evitar la vergonya», diu Bogart a l’assaig esmentat. «Posar-nos en evidència i reviure moments incòmodes no sempre resulta segur. No volem mostrar-nos vulnerables davant dels altres». Però doblegar-s’hi és més que una claudicació estètica. «El cringe és l’escletxa entre com et veuen els altres i com vols que et vegin, cosa que deixa una finestra oberta a l’ambigüitat sobre com et veus tu», escrivia fa uns quants mesos Charlie Markbreiter en un text per al The New Inquiry sobre la relació entre el cringe i la disfòria en les persones trans, un article que concloïa que la vergonya passiva actua també com a arma de control biopolític. La videoassagista Natalie Wynn, coneguda com a Contrapoints, afegeix una capa psicologista a aquesta teoria: el que ens produeix cringe, diu, és el que ens recorda el que odiem de nosaltres mateixos.

Mentre jo mateixa repassava aquests textos i vídeos i escrivia tot això, preparant-me per arribar a una conclusió pro-cringe, una exhortació en la línia de Dahl, Rosalía i fins i tot Taylor Swift, que en un discurs de graduació va aconsellar als estudiats acabats de llicenciar de la Universitat de Nova York que «abracessin el cringe»; mentre intentava resumir tot això amb persuasió, vaig distreure’m uns quants cops xafardejant per Twitter, com faig compulsivament cada pocs minuts. En aquell moment vaig fer un gest que també repeteixo molts cops al dia: fer una captura d’una piulada o d’una publicació d’Instagram que em sembla cursi, excessivament solemne o postissa i enviar-la a dos dels meus amics més extremament online. «Mira quin cringe», els dic sense dir-ho. Sens dubte, segur que algú altre fa el mateix amb les piulades que faig, i la idea de despertar vergonya en un xat en el qual no participo em fa més por que a Rosalía.

No tinc Tik Tok, no formo part de la generació zeta, i arribo a la millennial pels pèls. Ni tan sols no pronuncio cringe amb la g castellana de geranio. Potser no aconseguiré mai alliberar-me del tot de l’amor per la ironia en què em van educar. Sospito que em falta el talent específic i utilíssim de no tenir por del ridícul; tot i que en tinc prou per guanyar-me les garrofes escrivint, que és una cosa francament cringe.