L’objectiu dels tallers de co-creació amb ADN obert és explorar de manera col·lectiva diverses possibilitats de construir projectes i iniciatives en relació amb el bé comú i utilitzant eines, dades i continguts de lliure accés. En aquests tallers els participants tenen l’oportunitat de produir amb agilitat escenaris nous, aprendre i debatre entorn de diverses maneres d’enfocar el lliure accés i de crear prototips de solucions basats en els seus propis objectius, bagatges i necessitats.
Co-creació per fer què?
Havent evolucionat a partir del camp de les organitzacions empresarials que fa uns quants anys van començar a adherir-se al pensament creatiu aplicat a nous productes i serveis, els processos de co-creació i de co-disseny amb la col·laboració de l’“usuari final” o el “client” han proliferat darrerament per moltes vies i en molts formats diferents. Això, tanmateix, ha tingut lloc en entorns tancats en els quals el coneixement s’acumula com un valor estratègic i, només en acabat, es processa i s’envasa per entrar al Mercat. A més, aquests processos s’han basat en interpretacions diferents de la filosofia de fons de la creació cooperativa, molt sovint associats amb les versions més “egoistes” del proveïment participatiu (crowdsourcing, en anglès), en virtut de les quals les idees i les energies de la “gent” creen béns, siguin materials o no, per a una empresa privada que només tornen a estar a l’abast de la societat al final del procés de producció (tot i que, llavors, d’una manera massa restringida: amb un preu i una forma concrets).
Ara bé, què passa quan aquests contextos de creació cooperativa es poden basar en continguts, productes o dinàmiques preexistents i de lliure accés? I, sobretot, quan tot el procés pot ser inclusiu, transparent i reutilitzable? Per nosaltres, aquestes preguntes enllacen directament amb la necessitat de produir béns comuns sota llicències de copyleft o amb alguna altra mena de garantia perquè els resultats es puguin difondre, la gent se’ls pugui apropiar o puguin servir de punt de partida d’altres béns, sobretot en relació amb els nous paradigmes de l’economia compartida i el consum cooperatiu. Quan es tracta de generar valor i solucions sostenibles, aplicacions digitals, serveis innovadors, béns culturals, etc. (tant amb ànim de lucre com sense), des de les ONGs fins a les associacions civils i el tercer sector, però també les institucions culturals, els governs locals i, fins i tot, les empreses emergents i els emprenedors socials de tota mena, el repte i l’oportunitat reals que se’ls planteja és crear aquesta mena de béns tenint en compte l’ADN obert de les coses.
El nostre bagatge (de lliure accés)
Amb aquesta perspectiva, vam començar fa dos anys la versió viable de co-creació i desenvolupament de Goteo, una plataforma de micromecenatge de codi obert que actualment podem dir que ha ajudat a aconseguir més d’1,5 milions d’euros (i centenars de col·laboracions no econòmiques) per a projectes que creen valor social en forma de beneficis col·lectius. Confirmem cada dia que tots els projectes —des de música i audiovisuals, fins a manuals o dissenys, codi font i, fins i tot, dades de lliure accés— tenen algun element amb prou valor per ser compartit digitalment, i el coneixement o la creativitat que comporten poden trobar una via d’accés a l’ecosistema obert associant-se a llicències de Creative Commons o altres de semblants.
Però a banda de millorar i gestionar Goteo, un altre camp d’acció que per nosaltres és important és el “factor de co-creació”, en el qual vam començar a treballar en paral·lel, ja des de la posada en marxa de l’eina Goteo, moderant tallers de micromecenatge enfocats a comunitats amb pràctiques i interessos diversos en els quals aplicàvem la nostra pròpia metodologia basada en experiències de tallers anteriors dirigides per Platoniq, com ara el Banc de coneixements comuns, Ideiazoka / Mercat d’idees que reboten o UrbanLabs, i també participant (de vegades amb una certa frustració a causa del caràcter efímer dels resultats) en maratons de hackers, barcamps i altres menes de desconferències.
Les nostres sessions de #learnbyfunding congreguen persones i institucions que ja tenen idees de projecte o ja tenen prototips; hi poden debatre, entendre i compartir aspectes importants dels sistemes de finançament col·lectiu a fi de projectar un prototip de les seves campanyes, i també determinar-hi la mena de resultats de copyleft que representarien la situació en què més hi sortirien guanyant, durant els seus processos de micromecenatge i després. Aquestes metodologies estan basades en diverses dinàmiques de canvi de rols (passar de donar suport a una campanya a assessorar-la o comunicar-la), debats en grup i presa de decisions, ponderació col·lectiva d’indicadors i valors, i comparacions obertes i pluja d’idees sobre recompenses i beneficis col·lectius.
L’any passat, aquestes bases van confluir amb l’oportunitat de formar part del projecte eCreative juntament amb algunes institucions internacionals importants com ara Europeana, Kenninsland, la Universitat d’Aalto, la Biblioteca Britànica o la Xarxa Europea de Laboratoris Vius (European Network of Living Labs), entre altres, amb l’objectiu de promoure una més gran reutilització dels recursos del patrimoni cultural per part de les indústries creatives d’Europa. Vam començar a treballar estretament amb grups d’interès, desenvolupadors, usuaris potencials dels productes resultants i institucions proveïdores de continguts, com a responsables de planificar i moderar diversos tallers de co-creació per crear i desenvolupar noves aplicacions i productes digitals que mostren, a tall de prova del que la idea dóna de si, el potencial dels continguts digitals per ser reutilitzats en nous productes i serveis. En camps com ara el turisme, l’educació, el disseny i les xarxes socials, vam barrejar tècniques i principis diversos provinents del pensament creatiu, el prototipatge ràpid i el desenvolupament àgil, i, taller rere taller, vam observar-ne l’evolució i els resultats en conjunt, ja que els moderadors també intervenen en els processos de desenvolupament i d’avaluació de les aplicacions co-creades. I, alhora, vam compartir els resultats obtinguts de la metodologia entesa com a treball en curs, mirant de trobar l’equilibri entre el seu caràcter obert i l’adquisició d’un coneixement prou interessant.
Trenquem el gel: qui és qui i, alhora, formem un mapa mòbil d’habilitats
Molt bé, doncs, ara imaginem-nos que iniciem el taller de co-creació. Estem a punt de començar i sembla que tenim molt de temps i moltes coses a fer. Ara bé, d’una manera o altra, les hem de fer junts. Una de les coses que hem après els últims anys després d’organitzar (literalment) centenars de tallers és que cal que hi hagi sempre una manera de trencar el gel entre els participants que també funcioni com a primer pas de les dinàmiques que s’han d’anar construint posteriorment l’una sobre l’altra.
En aquest cas, el fet d’acreditar-se es converteix en una molt bona oportunitat, no solament per saber qui assistirà al taller, sinó també per permetre que les persones s’identifiquin elles mateixes aportant alguna cosa més que el nom, el compte de twitter o l’organització on treballen. Què me’n dieu si també els fem triar un dels rols que tenen a l’abast en forma d’enganxina, acompanyada, idealment, d’una imatge ben maca? Quants programadors o tecnòlegs hi ha a la sala? Quants dissenyadors i ments creatives? Grups d’interès, institucions? Usuaris potencials? Aquesta manera tan simple d’identificar habilitats, interessos i formacions diversos en l’espai, coordinada amb una invitació o la difusió prèvia del taller i, naturalment, amb el context concret del procés co-creatiu que es desitgi, a banda de ser constructiva des del punt de vista social, pot ser decisiva per acabar assegurant que posteriorment hi hagi una bona barreja de persones en els diversos grups de treball.
Context mínim compartit i normes de l’espai
I és que tot gira al voltant del treball en grup i de la iteració. Més concretament: es tracta de formar petites unitats operatives de persones que puguin arribar a debatre i crear juntes. I que, després, ho expliquin a la resta, ho comentin i prenguin decisions col·lectivament. A continuació, cal tornar a formar grups per fer un pas més. Per aconseguir-ho, les “normes de l’espai” han de ser clares però mínimes. Per exemple, encoratgem que s’adaptin alguns dels principis de la tecnologia de l’espai obert, que a parer nostre tenen molt sentit.
Però abans de començar a construir coses de “manera co-creativa”, en la major part dels casos també és decisiu establir una bona base que faci de context: exemples o problemes propis de l’àrea predeterminada en la qual es vol que els resultats de la co-creació tinguin un cert impacte. D’entrada, cada participant ha d’aportar, idealment per mitjà de la pantalla d’una tauleta o d’un telèfon intel·ligent, un exemple o un cas representatiu del que ells consideren una bona pràctica (aplicació, portal, servei, contingut, etc.) i, en parelles, s’han de comparar els uns amb els altres. El fet de seleccionar-ne un i compartir per què s’ha triat amb la resta de participants, fent servir alguna mena de “termòmetre” per mesurar nivells indicadors com ara la innovació, la capacitat d’entretenir, la practicabilitat, etc., sembla que també sol ajudar a començar a establir criteris comuns per decidir coses conjuntament.
Que cal més context? Si són molt breus i van molt al gra, al començament, les presentacions llampec sobre exemples (no solament conceptes) de copyleft, dades o continguts de lliure accés, transparència, solucions innovadores, etc., també poden ajudar molt a evitar que es deixi ningú de banda per manca de coneixement sobre el tema en qüestió.
Escenaris estructurats per poder classificar, combinar i seleccionar
El punt de partida fonamental de la co-creació és l’escenari (bé, i també el “personatge” o usuari; això ho ampliem en una altra secció, més avall). Però per crear, compartir, debatre i, fins i tot, mesclar escenaris, cal que aquests estiguin dotats d’una certa estructura. Amb vista a això, invitem els participants a imaginar-se’ls descrivint-los en una frase dividida en un màxim de quatre post-its d’un color diferent per cada part de la frase. Sense ser exactament el mateix que les històries d’usuari que els desenvolupadors de programari necessiten pels seus programes, els escenaris hi poden tenir alguna cosa en comú, comencen com una frase simple amb “Què passaria si com a…”, i llavors s’hi afegeix una primera referència a tall de temptativa a la persona que serà el tipus d’usuari actiu de la mena d’escenari co-creat (o bé se’n beneficiarà).
A continuació, com a segona part de l’escenari estructurat, ve la mena d’ús que se’n fa, l’acció. Es pot escriure, per exemple: “…podria…”, fent servir com a mínim un verb descriptiu. Després, animem a afegir com a màxim dues parts més per frase a l’escenari, que tothom pot inventar-se imaginant la millor solució possible per un context o un àmbit determinats. En aquest cas podria ser “…amb…”, assenyalant, de manera modular, un determinat contingut de lliure accés en línia sota una llicència de Creative Commons, o d’una altra mena semblant, més adequada. En el cas que ens ocupa, l’última part hauria de remarcar la meta de l’escenari, l’objectiu final descrit d’una manera breu però ben clara, com ara: “…a fi de”.
Pot semblar molt simple, però és increïble la diversitat de combinacions que poden aparèixer fent pluges d’idees així, utilitzant frases curtes. El sentit de descriure els escenaris per mitjà de post-its de diversos colors, formant una estructura modular, és que llavors és més fàcil recombinar-los (quan s’ocupen de la mateixa mena d’objectius per part de l’usuari, per exemple), per poder-ne comentar millor els resultats abans del procés de selecció.
Al gra: les decisions col·lectives
Perquè, arribats a aquest punt de la metodologia de co-creació que descrivim, és important dir sí o no de manera conjunta, i acabar seleccionant només uns quants escenaris. Cal, doncs, prendre decisions col·lectives, bàsicament, per reduir les possibilitats d’acord amb el que els participants troben més interessant o valuós dels resultats obtinguts. Així, cal disposar de prou temps i espai perquè cada grup pugui exposar els escenaris que ha creat o combinat. Per fer-ho, una tècnica que resulta útil és proposar d’entrada una classificació ad hoc dels subtemes o les subàrees del tema principal del taller. El fet de distribuir a la paret els diversos espais en els quals s’hauran de situar els escenaris hauria d’ajudar a formar nous grups i, fins i tot, noves barreges entre els escenaris produïts en cada grup.
Un cop tots els escenaris seleccionats per cada grup s’hagin pogut presentar breument, i se n’hagi pogut debatre el que hagi calgut, és hora d’aplicar un mètode per seleccionar els que es s’acabaran de desenvolupar com a co-dissenys. Un possible mètode “qualitatiu” per portar a terme la selecció, depenent del nombre d’escenaris (si no n’hi ha gaires), consisteix a tornar a fer servir els indicadors de la sessió inicial, formant un eix en el qual dos d’aquests indicadors fan de valors positiu i negatiu. En la majoria dels casos, això serveix per equilibrar cada escenari i situar-lo en relació amb el grau d’innovació i de practicabilitat percebut pels participants de cara a desenvolupar-lo. Atès el caràcter orgànic d’aquest debat, cada argument a favor o en contra dels indicadors d’un escenari en concret el farà moure al llarg de l’eix; finalment, els que obtinguin una puntuació més alta pel que fa a la innovació i la practicabilitat seran els escollits.
Amb tot, el plantejament que acabem de descriure pot requerir força temps i no sol ser viable quan hi ha molts escenaris atapeint la paret. En aquests casos, una altra tècnica, més d’acord amb els principis de la democràcia dels gomets, o gometocràcia, pot resultar útil a l’hora de detectar els escenaris que connecten més amb la majoria dels participants. Es tracta de fer servir un nombre limitat de gomets verds com a vots anònims positius, que mostraran, d’un sol cop d’ull, l’interès estadístic en els escenaris, i també gomets vermells per indicar, no pas que alguns escenaris no agraden, sinó la percepció dels participants experts en una àrea determinada (desenvolupament, estratègia, disseny, practicabilitat, llicències, etc.) que hi ha algun obstacle o algun aspecte d’un escenari determinat que contribueix a la seva complexitat i que cal tenir en compte.
Prototipatge: definim personatges i en fem un collage
Quan arribi el moment en què s’han seleccionat i tornat a debatre els millors escenaris (i els descartats s’han arxivat per servir de documentació), molts participants ja tindran un cert interès en algunes d’aquestes situacions. Llavors és hora de tornar a formar grups petits, seguint la llei dels dos peus, amb l’objectiu principal de crear alguna cosa més concreta visualment. En primer lloc cal, de cada escenari, determinar en detall els personatges. Qui en serà l’usuari o l’actor principal, del producte, servei o procés que descrivim? Què li agrada o a què està acostumat? Qui més hi ha d’intervenir? Imaginar-nos aquests arquetips és important per moltes raons. Són el nucli del procés de co-creació a l’hora de definir les necessitats, mancances i limitacions del producte, servei o procés tal com queda definit pel paradigma del disseny centrat en l’usuari.
Així que, omplint unes targetes especials, els hem definit una mica més, ha arribat l’hora de construir el diagrama més clar possible al voltant d’aquests personatges. Quan el contingut sigui un aspecte important —en aplicacions, plataformes digitals o altres àmbits orientats al coneixement, com ara els actius d’Europeana o alguna altra mena de contingut generat pels usuaris amb copyleft—, resultarà pràctic preparar amb antelació targetes visuals (amb imatges, text, codis QR per a arxius multimèdia, etc.), que també es poden connectar gràficament als personatges. El que s’hi posi, com a explicacions visuals de les relacions i les accions de cada ítem després de la descripció de l’escenari, hauria de dependre dels participants i del material que tinguin sobre la taula: només caldrà que dibuixin o retallin i enganxin. Per desencadenar la creativitat i la pluja d’idees manual, normalment n’hi ha prou amb una discreta tasca per part dels moderadors, que a més gestionen el temps (però tan sols quan hi ha alguna posició o aspecte tècnic que obstaculitza el procés), i una certa quantitat de retoladors del colors, icones i símbols, fotos o revistes i, fins i tot, “matèria primera en 3D” com ara peces de Lego o plastilina. Aquesta part també podria consistir en un debat intens i una sessió d’“aprenentatge de P2P”, alhora que es construeixen explicacions metafòriques que haurien de descriure el procés que s’està portant a terme i que, en acabat, s’ha de poder explicar als altres des del començament fins al final.
Fem presentacions i continuem preguntant, prepareu-vos per l’SCRUM
Pot ser que tot plegat fins ara sembli planer o senzill, però no és un conjunt d’activitats gens fàcil de preparar, moderar i gestionar, sobretot si han d’estar adaptades adequadament a la mena de context i participants amb vista als quals ha de tenir lloc la co-creació. El lector d’aquesta presentació de la metodologia hauria de tenir en compte que, des de la nostra experiència, per seguir tots els passos (amb prou temps per fer pauses pel cafè, dinar o, fins i tot, fer una breu visita guiada pel lloc que acull el taller :), cal, per anar bé, un mínim d’un dia o 6 o 8 hores.
Arribats a aquest punt, quan tots els grups s’hagin esforçat prou a fer un collage en 2D o, fins i tot, en 3D entorn dels personatges de cada escenari seleccionat, és hora de fer les presentacions finals, un moment en què, idealment, una càmera de vídeo (o un telèfon intel·ligent) hauria de documentar la manera com una o dues persones de cada grup mostren a la resta els detalls de la seva idea en prototip. Aquestes solucions co-creades, a banda del torn de preguntes i respostes que n’ha de seguir la presentació, pot ser que s’hagin d’acabar d’aclarir i, sobretot, que calgui fer explícit un conjunt de tasques necessàries per desenvolupar-les.
En aquest moment és quan els conceptes de producte viable mínim i de desenvolupament àgil poden servir d’ajuda. Malgrat que entre els participants no hi hagi prou recursos o prou compromís a curt termini per desenvolupar el producte o servei, es continua necessitant que col·laborin per determinar de manera col·lectiva què caldria per fer una versió alfa o beta dels “prototips en 2D” co-creats. Així, doncs, fent servir una columna simple a la paret per a cada co-creació i separant-hi les menes de tasca (programació, estratègia, disseny, continguts, etc., depenent del tipus de producte), els participants es poden desplaçar de l’una a l’altra, afegint-hi post-its d’acord amb els seus coneixements, habilitats i experiència. Cada paperet enganxat a la paret hauria de descriure, de la manera menys tècnica possible, només una tasca o cosa que sigui necessària per desenvolupar el producte o servei co-creat. Aquests paperets configuren les “llistes de requisits Scrum” (Scrum backlogs, en anglès), que després un equip pot ampliar, bifurcar o prioritzar quan s’hagi entrat en el mode de producció.
Pot semblar una manera d’acabar les sessions molt oberta i mancada d’estructura, però cal que sigui efectivament així per adaptar-nos al potencial real d’un nombre de persones, un temps i uns recursos determinats a fi de desenvolupar un producte co-creat. Que hi ha un compromís de debò i les condicions necessàries per desenvolupar-lo? Aleshores cada llista de requisits hauria d’ajudar a acabar de determinar què és més factible, i una nova tanda de votacions decidirà el guanyador pel que fa a què cal desenvolupar (incloent-hi “plans B” addicionals). També pot ajudar a triar fixar-se en l’esbós de model de negoci de cada possibilitat. Que no hi ha diners d’entrada per fer un prototip operatiu o una versió mínimament viable? En aquest cas s’hauria de fer una estimació de les llistes de requisits també en termes econòmics, configurant-ne els costos mínims i òptims per poder entrar en “mode de micromecenatge”. O bé, potser a la sala encara hi ha temps, energies i habilitats per continuar treballant? Llavors potser tenim una base prou sòlida per entrar en el “mode de marató de hackers”, més que no pas quedar-nos programant en el buit, com passa de vegades en aquesta mena d’esdeveniments…
És la iteració!
Tot i que, tal com hem dit abans, l’èxit dels processos de co-creació, a parer nostre, depèn molt significativament del fet de dividir-se en grups petits (amb instruccions i exemples clars), recollir les impressions del grup i, a continuació, tornar-se a distribuir en unitats productives petites, també és veritat que perquè aquestes iteracions funcionin cal que diversos factors s’alineïn: La motivació, l’espai i, fins i tot, aspectes relacionats amb la comoditat, en quina mesura la tasca de co-creació té lloc de manera aïllada o bé forma part d’un programa més ampli com ara un congrés o una reunió (cosa que la fa més complicada de gestionar i fa difícil tenir prou temps o energies), etc.
A més, com a metodologia en un estat beta perpetu, itera amb ella mateixa i aprèn dels errors i dels reajustaments. L’hem començada a fer servir en diversos entorns relacionats amb continguts i dades de lliure accés —cultura, turisme, educació—, amb una connexió, en un moment o altre, amb el món digital (sobretot, pel que fa als resultats reutilitzables), però, tot i que ens fa la sensació que es podria adaptar a necessitats i escenaris sense cap mena de relació amb Internet, encara no hi hem arribat.
Amb tot, ens fa la sensació que, tal com moltes altres veus dels sectors de la innovació social o de la cultura comencen a afirmar, hi ha prou lloc per començar a aplicar aquesta mena de processos de co-creació en més contextos. A parer nostre la qüestió que ens hem de plantejar és la mateixa: fins a quin punt això podrà tenir lloc amb l’”ADN” obert com a peça central?
Basat en l’experiència de Platoniq amb un conjunt de metodologies àgils i de pensament creatiu (design thinking, en anglès) enfocades a la creació col·lectiva.
Imatges: Platoniq / Maarten Brinkerink / Katharina Holas / Susanne Tremml / Kedume.
José A. Galaso | 22 març 2014
Enric
Al Cesar lo que es del Cesar.
Urbanlabs es un proyecto de Citilab y se ve si sigues el link, como algunas de las fotos que aparecen en este post.
También muchas de las actuaciones y metodologías de las que hablas.
Por el contrario no hay ninguna referencia a ello. Mal para ser un post que se recrea en el Creative Common.
Por el contrario Goteo es un proyecto magnifico y fantástico que está haciendo una gran labor en este ámbito y que es necesario que siga dando la imagen de confianza que se merece y que tiene de sobra acreditada.
Seamos pulcros con las palabras y veamos en nuestras raíces la forma de proyectar el futuro con fuerza.
Saludos
Enric Senabre | 26 març 2014
Hola José Antonio!
Gracias antes de nada por leer el artículo 🙂
Nadie dice que UrbanLabs no sea (o fuese, mejor dicho) un proyecto “de” Citilab, tal como muestra la carátula del vídeo efectivamente al seguir el link. Pero tampoco lo contrario 🙂 Yo hablo de una metodología “basada en experiencias de talleres anteriores dirigidas por Platoniq” y por tanto creo que es lícita la expresión, que se refiere (independientemente de quién provee la infraestructura o los recursos) a quien ensambló la metodología y a quien co-facilitó esos talleres, concretamente los de la segunda y última edición en 2009. En el original inglés era “leading” como “lideradas” en vez de “dirigidas”, pero ése me parece un muy leve matiz…
Estás en lo cierto en cuanto a una foto (que no fotos) que acompaña el post, concretamente la tercera de la primera fila por la derecha. Ya he pedido que añadan la referencia de autoría junto al resto que hay al final del artículo, pero no de Citilab sino de @Kedume que veo es el autor: http://www.flickr.com/photos/kedume/4069489165/ El resto de fotos creo que están adecuadamente referenciadas.
Si a parte de ese detalle de la mención a UrbanLabs me puedes pasar el link de alguna metodología o actuación de Citilab que mencione y no cite, encantado de conocerla, pero sinceramente no caigo en ello. De haber considerado alguna habría añadido el link para que se amplíe información, igual que con el resto de metodologías que se enlazan y recombinamos en la práctica. Creo que ya dejo claro (al menos en la versión original en inglés, puede que dé para otras interpretaciones la traducción a castellano o català) que en todo esto no hay nada nuevo bajo el sol sino mucha recombinación. Además para mí enfatizar que algo es “tuyo” o “mío” en este caso es no haber entendido del todo el contexto de la co-creación (ni la complejidad de citar fuentes de prácticas, de algo que está constantemente metarfoseado y no es contenido sino “continente”). En cierto sentido, si me permites que reutilice tu cita, es como referenciar la autoría de la receta de la ensalada César cada vez que se menciona 🙂
En fin, ahí está en el texto la profusión de links a más información y trazas digitales que creo útiles sobre muchas ideas, formatos y técnicas a rastrear y experimentar en todo esto, igual que hemos hecho nosotros. Algo también totalmente ampliable y discutible en cualquier caso.
Espero la extensión de mi respuesta sirva, al menos, para citar como se merece el Citilab y el fantástico trabajo que dicha institución lleva años haciendo en innovación social y educativa, dando oportunidades y marcos de testeo a los que como yo hemos podido aprender y desarrollarnos profesionalmente allí.
Salut,
Enric
Kedume | 04 abril 2014
Gracias por referenciar la autoría de la foto Enrique.
Equip CCCB LAB | 04 abril 2014
De nada, es lo mínimo.
Deixa un comentari