Són vius, els virus?

Adaptacions de Study for Critters de Marija Avramovic, Xenoangel, 2020-21

Roc Jiménez de Cisneros (RJdC): Una idea que m’ha rondat des que va començar la pandèmia –i, com molta gent, vaig llegir tot el que vaig poder sobre virus i epidèmies– és l’estatus que atorguem (que permetem) als virus al món. O sigui, no tant com funciona o què fa un virus respecte a altres organismes, sinó la categoria que té respecte a ells. Quin lloc ocupa un virus en la jerarquia de la vida. I la resposta semioficial sembla que és que «cap»: la visió que preval en la comunitat científica és que un virus no és viu. Òbviament, interacciona amb altres organismes vius però, tècnicament, no viu. La qual cosa em sembla, en el menor dels casos, una mica excèntric.

El llenguatge segurament és la màquina més complexa que la majoria dels humans fem servir al llarg de la vida. I aquesta màquina articula i ordena de manera transparent la nostra realitat. Sovint, n’hi ha prou d’enunciar alguna cosa de manera col·lectiva per cristal·litzar conceptes que no són només enunciats, són estructures mentals, socials i polítiques (que alhora en generen d’altres, que alhora en generen d’altres…). Aquesta capacitat del llenguatge és tan fascinant com perillosa, perquè també la fem servir constantment per generar estructures si més no qüestionables. Perquè aquesta màquina complexa que és el llenguatge és col·lectiva, però no per això és horitzontal; està subjecta a una jerarquia molt definida.

Així, per exemple, l’afirmació que els virus no són vius perquè són un paquet d’ARN o ADN sense cèl·lules, i que, per tant, necessiten segrestar maquinària cel·lular d’altres organismes per reproduir-se, em sembla un d’aquests axiomes de què podem aprendre. I qüestionar.

Serafín Álvarez (S.Á.): A mi també em va sorprendre descobrir que, pel que sembla, un virus no es considera una forma de vida. Com a tu, aquest descobriment també em va convidar a fer-me preguntes pel que fa a com el llenguatge ens ordena la realitat –per cert, podries desenvolupar una mica més a què et refereixes quan dius que ho fa de manera transparent? El primer que vaig fer va ser preguntar-me quines són les propietats que caracteritzen una cosa per tal que puguem considerar-la viva. Vaig mirar de respondre aquesta pregunta amb les meves paraules i coneixements, elaborant una llista de checks que un ésser viu satisfà i alguna cosa que no és viva, no. Vaig fracassar. Quan vaig intentar comprovar la fiabilitat d’aquesta llista, no parava de trobar coses no vives que tenen diverses d’aquestes propietats, i, en canvi, éssers vius que no en satisfan d’altres. La llista que intentava construir no parava d’ensorrar-se, era com intentar dibuixar el límit del mar sobre la sorra, un límit que es desfà amb cada onada nova. Tanmateix, aquest meu fracàs en l’intent d’identificar com determinem quan alguna cosa és un ésser viu i quan no ho és, lluny de frustrar-me, em va semblar extremadament estimulant. En el nostre dia a dia ens sol ser molt senzill mirar al nostre voltant i discernir-hi què està viu i què no ho està, però mirar de descriure aquesta diferència amb precisió és obrir una closca que conté un pou enorme de complexitat, i que posa a prova aquest mateix llenguatge que fem servir per descriure-la.

Humberto Maturana i Francisco Varela, per exemple, van intentar respondre aquesta pregunta de manera diferent, no pas atenent a l’enumeració tradicional de propietats, sinó a certa mena d’organització dinàmica, que, segons ells, és característica dels éssers vius; una organització que van anomenar autopoiesi, la capacitat d’un ésser viu de produir-se a si mateix. Tot i que em sembla que aquesta aproximació tampoc no és infal·lible.

Un virus es troba en els límits d’allò que considerem vida, i trobo que aquests límits són fascinants. A Les paraules i les coses, Michel Foucault explica que la vida és una categoria de classificació que no existia fins a finals del segle XVIII. Com tota la resta de categories, depèn del criteri que hi adoptem, i els límits són movibles, és impossible delimitar-los amb precisió.

Adaptacions de Study for Critters de Marija Avramovic, Xenoangel, 2020-21

RJdC: He fet servir transparent en el sentit de «pràcticament invisible». El llenguatge és una cosa que permea la majoria de la nostra activitat i és tan ubic i necessari que sovint no ens adonem que hi és ni de com arriba a modelar la nostra manera d’entendre-ho tot. Un bon exemple n’és el plegament de proteïnes, que és el procés a través del qual una proteïna es desplega en la seva estructura tridimensional. De tant en tant, una d’aquestes proteïnes es plega i adopta estructures que són nocives per a algunes espècies, com la nostra. Te’n recordes, de les vaques boges? Doncs això. Aquella malaltia és causada per prions, que són aquestes proteïnes que la ciència, sense gens de vergonya, en diu «mal plegades». I em sembla que dir-ne així és fer un ús molt fort del llenguatge. Què vol dir, mal plegades? Que no siguin òptimes per a la nostra existència no significa pas que no estiguin bé. De l’estructura tridimensional òptima, en canvi, se’n diu «estructura nativa», que també arrossega una motxilla gairebé bíblica. I per si no n’hi hagués prou, del fet que una proteïna d’aquestes perdi l’estructura nativa, se’n diu «desnaturalització» (la qual cosa s’acosta tremendament a equiparar allò que és natural amb allò que és humà). Tots aquests termes gairebé parlen més de nosaltres que de les proteïnes. Em sembla pretensiós dir que un prió, la proteïna que causa aquestes encefalopaties espongiformes, «no funciona». És obvi que no és pas ideal per a molts mamífers, però els prions funcionen perfectament. Això és el que passa quan fem servir un llenguatge dissenyat per parlar d’humans per parlar de coses tan increïblement diferents de nosaltres.

Tal com assenyales, el terme clau aquí són els límits. Sense llindars, no hi ha taxonomia, i el criteri de la teva citació de Foucault ho és tot. El consens gairebé unànime de la biologia avui dia assenyala la presència de cèl·lules com a línia vermella per desmarcar la categoria d’allò que considerem viu. La meva pregunta és si aquest llindar en concret és el més adequat. Un parameci, amb una única cèl·lula, ocupa la mateixa categoria (no pas el mateix lloc en la jerarquia, però sí que forma part del subgrup de «vius») que un mamífer amb trilions de cèl·lules. I, és clar, no pretenc pas qüestionar que els organismes unicel·lulars no estiguin vius; més aviat proposo reexaminar la manera com aquests llindars afecten casos particulars, com és ara el dels virus.

Perquè un virus és molt diferent d’un cos humà, d’una planta d’alfàbrega o d’un dofí, però també ho és un protozou. O sigui que la porta d’entrada al club dels organismes vius no és pas una qüestió de diferència morfològica, de fisiologia. Em fa l’efecte que aquest accés implica una pila de prejudicis més o menys subtils que fan que la noció de «vida» es defineixi segons unes condicions molt específiques –aquests checks que tu esmentaves: metabolitzar energia, créixer, reproduir-se, etc., que tenen cert sentit, però que sembla que fan caure la balança perillosament cap a una fenomenologia i una fisiologia clarament humanes.

Acceptem de bona gana com a vius alguns animals i plantes que tenen característiques força estranyes comparades amb les nostres. Alguns insectes, rèptils i taurons poden reproduir-se sense aparellar-se. El mateix passa amb l’hydra, aquest depredador invertebrat hermafrodita de pocs mil·límetres que caça llançant neurotoxines a les preses i que sembla que no té cervell. Algunes espècies d’estrelles de mar poden regenerar una extremitat escapçada. I l’extremitat amputada de vegades pot desenvolupar un disc central i uns braços nous, fins que forma una estrella de mar nova, completa. Res a veure amb la reproducció de la majoria de mamífers. En fi: la llista d’éssers vius que funcionen seguint normes molt diferents de les del nostre cicle vital és llarga, però a ningú no se li acut proposar que aquests organismes no siguin éssers vius pel fet que siguin radicalment diferents d’uns altres. Per això em sembla arbitrari que un virus formi part d’aquesta categoria pel fet de no tenir cèl·lules. I no podria ser una excepció més d’aquesta llarga llista que constitueix la diversitat dels éssers vius, això?

En aquest sentit, el projecte de Maturana i Varela em sembla efectivament una de les aproximacions més interessants, perquè prescindeix de moltes d’aquestes precondicions i mira de portar-ho a un nivell més baix, parlant en termes d’autonomia, de relacions amb l’entorn, de cicles, de cadenes d’estats, d’intercanvi d’informació amb el medi i amb altres unitats.

Adaptacions de Study for Critters de Marija Avramovic, Xenoangel, 2020-21

S.Á.: El concepte d’autopoiesi és interessantíssim i fascinant, i gran part de l’interès que té, a parer meu, es troba en això que assenyales de mirar de veure-ho des d’un nivell més baix. L’autopoiesi precedeix la reproducció i altres checks a l’hora de determinar si una cosa és viva o no. És per això que els virus no es consideren vius, perquè no metabolitzen, no es mantenen a si mateixos, de manera autònoma, no són per si mateixos autopoiètics, cal que entrin en una altra entitat que sí que ho sigui, com és ara una cèl·lula. El que volia dir és que em penso que l’autopoiesi tampoc no és infal·lible al 100% a l’hora de descriure què és un ésser viu, de la mateixa manera que no pot ser-ho cap altra definició. I és allò que et comentava, que aquesta impossibilitat no em frustra pas, ben al contrari: m’excita.

És una qüestió de límits un altre cop. Parlant de cèl·lules: la majoria de cèl·lules que tenim al cos no són humanes, són cèl·lules de bacteris. Però si no en tinguéssim, no podríem sobreviure; ens calen per mantenir aquesta autoorganització, perquè el cos ens funcioni. Som holobionts, no podem traçar una línia divisòria clara. Si considerem que l’ésser humà està viu malgrat que per aconseguir-ho depengui d’altres éssers més petits, per què determinem que un virus no ho està pel fet que depèn d’éssers més grans? No intento pas proposar que un virus sigui un ésser viu, eh, senzillament, com tu mateix proposes, intento qüestionar-ho i aprendre’n. El que vull dir és que de vegades no és fàcil determinar on acaba un organisme i on en comença un altre, i és en aquest marge on em penso que el concepte d’autopoiesi no és infal·lible, perquè assumeix una unitat clarament distingible. I aquí hi tenim una qüestió d’escales, una altra cosa que també em fascina. Considerem el nostre cos com una unitat, però, si ens el mirem a través d’un microscopi, hi veiem aquestes cèl·lules com unitats separades autoorganitzades. Maturana i Varela van proposar les cèl·lules com a unitat mínima autopoiètica, però si ens hi anem acostant, veiem que les cèl·lules estan formades per molècules, que estan formades per àtoms, que estan formats per partícules subatòmiques, que estan formades per partícules més petites… i en tots aquests nivells hi trobem autoorganització. Si en comptes d’acostar-nos-hi ens n’allunyem, tindrem sistemes socials, planetes, galàxies, etcètera. Un ecosistema, el planeta Terra o la biosfera són éssers vius? No en soc un expert, però em fa l’efecte que, en principi, responen als criteris d’autoorganització i automanteniment que proposava l’autopoiesi. Maturana i Varela no n’estaven segurs, i van ser reticents a l’adopció del concepte per part d’altres àrees, com posem per cas les ciències socials, però sens dubte és una qüestió interessant.

RJdC: I tant. I és una pena que no hagi fet més forat en l’imaginari col·lectiu. Vaja, que si no considerem els virus com a éssers vius, m’estranyaria molt que s’acceptés la idea d’una galàxia com a organisme. Potser un dels principals esculls en tot això és que, com assenyales en el cas de Maturana i Varela, la mateixa noció de cèl·lula ha adquirit un paper massa central en la nostra manera de veure el món. Potser aquest pensament cel·lulocèntric que, si més no a Occident, és totalment normatiu, és allò que relega altres visions de la vida (autoorganització = vida) a un pla quasi de ficció.

Com dius, els virus necessiten les cèl·lules d’un altre agent per reproduir-se, i aquesta manca d’aparell cel·lular (o aquest gest més o menys parasitari) és el que sembla desqualificar-los. Potser seria més constructiu veure aquest intercanvi com un dels marcadors d’allò que és viu. Les plantes necessiten llum i nutrients del sòl; a nosaltres ens cal menjar, aigua, etcètera. Són patrons molt diferents, però el principi és semblant: fem servir altres agents per mantenir l’homeòstasi a través d’intercanvis d’energia.

L’altre prejudici que assenyales, el de l’escala, també és crucial en tot això. Si els virus fossin de la mida dels gossos, de les orques o dels pops, a ningú no se li acudiria de pensar que no són organismes vius. Sabem que estem condicionats per ignorar aquestes coses extremadament petites com si no tinguessin dret a la vida (matar un insecte no sol estar tan mal vist com matar una balena). Però és que en aquest cas va més enllà. No és pas que l’escala microscòpica incideixi en el dret a la vida d’un virus, és que ni tan sols se’ls atorga el dret de ser considerats vius. I aquesta exclusió de la categoria d’allò que és viu comporta altres implicacions interessants. Quan algú afirma que un virus «no és viu», segurament no vol pas dir que sigui «mort». Significa, més aviat, que es troba en una mena de llimbs ontològics, ni viu ni mort. Que és molt semblant a la categoria que atorguem a aquells éssers mitològics com ara vampirs o zombis. Els no-morts, els morts vivents, que també habiten aquesta zona ontològica grisa, completament estanca. Per tant, en aquest sentit, segons el consens actual, els virus són no-morts, també. I encara que hi estigui d’acord, amb aquests llindars, la taxonomia que proposa la ciència significa d’alguna manera que estem envoltats de no-morts, fins i tot fora de la nostra ficció.

Adaptacions de Study for Critters de Marija Avramovic, Xenoangel, 2020-21

S.Á.: És interessant, aquesta analogia que proposes, encara que hi ha una diferència fonamental. En general, els no-morts de la mitologia i de la ficció eren vius abans d’esdevenir vampirs o zombis o fantasmes o el que sigui; vivien i ben bé no es varen morir, o es varen morir i varen «ressuscitar», i aquesta transformació és significativa: els no-morts sempre ho són envers un estat anterior en què sí que ho estaven, de vius. Un virus, en canvi, no ha tingut aquesta vida prèvia, ja neix en aquests llimbs ontològics.

Especular sobre les relacions hipotètiques entre els virus i els no-morts em recorda que en molts relats de zombis els virus en són els causants. Per exemple, a Resident Evil el desencadenant de la catàstrofe és un virus sintetitzat per una farmacèutica molt important per fer-ne una arma biològica. Això ens porta a un altre llindar interessant del que considerem viu: la biologia sintètica, la disciplina que s’ocupa de sintetitzar formes de vida in vitro. És a dir, formes de vida que no han nascut, sinó que han estat dissenyades i fabricades: els bacteris amb diverses aplicacions, posem per cas. Parlàvem de com el llenguatge construeix i afaiçona realitats des d’una perspectiva antropocèntrica, per exemple assenyalant i descrivint què és vida i què no n’és, o determinant si certes proteïnes estan «mal» plegades. Però aquí anem més enllà. Ja no es tracta únicament de dir si una cosa és viva o no, sinó de materialitzar-la, de portar-la al món. Si abans dèiem que el concepte de vida és un constructe, aquí literalment construïm organismes. El terme sintètic ja comporta una gran quantitat de problemàtiques: entenem que és sintètic tot allò artificial, en general en contraposició a tot allò natural, la qual cosa, depenent del context, de qui ho valora o del moment, pot tenir accepcions negatives –com si fos una cosa «falsa», que hom pretengués fer-la passar per una altra cosa: per exemple la carn cultivada, que és carn antinatural, que no és carn real…–; però també en pot tenir de positives –una cosa que en reprodueix una altra, però millorant-la (insisteixo en això del context, és clar que no trobarem pas cap millor universal) bé sigui en l’àmbit de la qualitat, de l’economia, etcètera, per exemple, la carn cultivada mateix, que reduiria la matança d’animals destinats al consum carni, i que permetria controlar els nutrients. És viu, un organisme autopoiètic sintetitzat? És possible dissenyar formes de vida? Quines implicacions ètiques comporta?

RJdC: Entenc la teva puntualització sobre els no-morts, però hi ha una cosa que m’interessa molt de la meva analogia original, i té a veure amb l’evolució de la figura del zombi en menys d’un segle de recorregut. Des de la mitologia i el folklore haitians, passats pel filtre hiperracista d’Occident (el zombi com el foraster, l’exòtic, l’infidel, etcètera), s’ha anat ressituant de mica en mica en el marc de la crisi ecològica global i, tal com apuntaves, avui dia té més a veure amb aquesta mena d’arguments (experiments fallits, pandèmies). El que trobo curiós és com totes dues nocions s’han alineat en una espècie de relació metonímica: la de la ficció, en què el zombi és el producte d’una pandèmia vírica, i la del virus com una cosa que podria semblar viva, però no ho és. Efectivament, més que no pas la mort, el zombi comporta un estat mental i fisiològic alterat que desafia les normes biològiques i socials. I aquesta capa de moralitat dista molt de la moral que porta a empènyer els virus cap als llimbs.

Pel que fa a la vida sintètica, la resposta depèn d’allò que consideris vida «dissenyada». L’agricultura és si fa no fa això, suposo. Però fins i tot n’hi ha de recents, d’exemples de vida sintètica en un sentit més literal, com aquells exemplars d’E. coli creats amb un genoma 100% sintètic, fa dos o tres anys. El problema torna a ser lingüístic i moral, em fa l’efecte. Ens entestem, encara, a associar allò que és sintètic i allò que és artificial, i a oposar-ho a tot allò que és natural, com bé dius. (El concepte natural em sembla perillosíssim.)

El significat que té la paraula síntesi en química és el d’una combinació de reaccions, la qual cosa encaixa amb la seva arrel grega, lluny d’aquesta connotació aberrant de fals. Jo acostumo a reivindicar la idea de Robert Moog, el pare dels sintetitzadors, que hi va posar aquest nom pensant més en l’arrel grega que no pas en la idea d’artificialitat que encara impera avui. Al documental del 2004 sobre la seva vida i la seva obra, Moog deia: «Pels volts de 1967 […] pensàvem en el procés de fer els sons tot ajuntant-ne parts, que és el que significa sintetitzar: crear alguna cosa a partir de les seves parts. I va ser llavors quan vam decidir de fer servir la paraula sintetitzador. No volíem fer entendre que el que feia fossin sons […] falsos, eren sons sintetitzats reals.»

És com aquests bacteris sintetitzats en un laboratori de Gran Bretanya, que no són «falsos», són ben reals, encara que siguin sintetitzats. La síntesi, merament com a combinació de parts, és important, per exemple, en relació amb això que has esmentat al començament, que els nostres cossos estan formats, en part, per cèl·lules de bacteris no humans. En aquest sentit, tota la vida és sintètica, fruit de combinacions.

Adaptacions de Study for Critters de Marija Avramovic, Xenoangel, 2020-21

S.Á.: En efecte, el concepte de natural és envitricollat, la mateixa idea de natura és un artifici. El vídeo «Natura» d’Un vocabulari per al futur del CCCB, de Gerard Ortín Castellví i Bruno Latour, qüestiona la frontera entre el que entenem per natural i per cultural, i afirma que és una oposició que fem servir com a criteri moral. D’una manera semblant a com tu afirmes que, en cert sentit, tota la vida és sintètica –entenent síntesi com el procés de crear alguna cosa a partir de les parts–, Latour afirma que, en cert sentit, tot a la Terra és artificial perquè tot ha estat «dissenyat» per alguna forma de vida: una ciutat està produïda per l’acció humana d’una manera semblant a com l’oxigen és produït per cianobacteris.

En els binomis natural/artificial, natura/cultura, etcètera, topem frontalment amb allò que explicaves al començament d’aquesta conversa, de com el llenguatge ens ordena la realitat i genera una estructura molt important sobre la qual establim una gran quantitat d’aspectes de la nostra vida.

Passa el mateix amb el concepte de síntesi. Si tracéssim un recorregut per la història dels significats que ha tingut, veuríem que és un terme polivalent i relliscós, és allò que fa Sophia Roost en els interludis de Synthetic: How Life Got Made. És interessant, el plantejament que expliques que hi ha rere el nom sintetitzador, però, malgrat que això no sigui contrari a les intencions de Moog, és cert que la idea de síntesi sonora com a procés de mimesi o imitació d’una cosa «real» està efectivament molt arrelada i moltes vegades connota falsedat i artificialitat; de fet, molts dels pioners van evitar referir-se als seus instruments com a «sintetitzadors» per escapar d’aquestes connotacions. Sigui com vulgui, és interessant aquesta aproximació a la síntesi a partir de l’arrel etimològica grega, no pas del fet d’imitar alguna cosa existent, sinó de construir-ne una de nova a partir de la combinació de parts. Permet veure les coses d’una altra manera.

Em fa pensar en els xenobots, una… nova forma de vida? creada el 2020. Els xenobots són dissenyats per un ordinador i fabricats per mans humanes. L’ordinador crea un organisme digital mitjançant una configuració aleatòria de cèl·lules i verifica la capacitat d’aquest organisme per realitzar una tasca determinada, per exemple, desplaçar-se. Repeteix aquesta operació milers de vegades, i genera milers d’organismes virtuals, cadascun amb una configuració aleatòria de cèl·lules diferent, i en selecciona els més aptes per a aquella tasca, per exemple, els que aconsegueixen arribar més lluny. Després, científics humans fabriquen aquests organismes en un laboratori utilitzant teixits biològics, reproduint amb cèl·lules animals les millors configuracions de cèl·lules simulades digitalment. De les interaccions entre els organismes resultants, en sorgeixen comportaments inesperats, com ara que es multipliquin o que treballin en equip. Projectes com aquest sens dubte qüestionen els límits de la vida presents en tota la nostra conversa. No dic pas que els xenobots siguin éssers vius, però evidentment qüestionen què entenem per vida.

Si al començament dèiem, amb paraules de Foucault, que la vida és una categoria que no existia abans del segle xviii, podríem aventurar-nos a dir que, com a tal, potser va deixar d’existir a les acaballes del segle XX. Vejam quines formes de vida ens brindarà el segle XXI, i quines redefinicions.