Silvia Fehrmann: «Davant l’enfortiment del feixisme, crear xarxes i comunitats és més important que mai»

Des que va arribar a Berlín, provinent de Buenos Aires, ja fa dues dècades, la periodista i productora cultural Silvia Fehrmann ha participat intensament en la vida cultural de la ciutat. Des de fa cinc anys, dirigeix el programa internacional de residències artístiques «Artists-in-Berlin», del Servei Alemany d’Intercanvi Acadèmic (DAAD), i és portaveu del Consell de les Arts de Berlín. Ha deixat enrere la feina com a directora de comunicació i projectes educatius a la Casa de les Cultures del Món (HKW), on va impulsar alguns dels programes més emblemàtics de la institució, com «Les escoles de demà», així com la participació en el projecte del mític teatre del poble, Volksbühne, dirigit per Frank Castorf. En tots aquests fronts, la seva voluntat ha estat la de crear i enfortir espais culturals plurals, oberts a la diferència i que fomentin la circulació del pensament crític. Ferma defensora del finançament públic de la cultura, «en moments en què el feixisme guanya força», afirma, «la capacitat dels espais culturals per crear xarxes i comunitats és més important que mai».

Des de Berlín, capital cultural d’Europa i pol d’atracció per a una nodrida comunitat d’artistes d’arreu del món, el programa de residències que dirigeix Silvia Fehrmann és un d’aquests espais que promouen activament la circulació d’idees i persones i la creació de comunitats. Durant els últims seixanta anys hi han participat més d’un miler de músics, cineastes, artistes plàstics i visuals, ballarins i escriptors a sumar-se a la ciutadania cultural de la ciutat. La llista és llarga, llarguíssima, i hi consten alguns dels grans creadors de la cultura de les últimes dècades, com John Cage, Susan Sontag, Svetlana Aleksièvitx, Jim Jarmusch, Andréi Tarkovski o Marina Abramović, per citar-ne només uns quants. Més recentment, han passat pel programa les escriptores Fernanda Melchor i Samanta Schweblin o l’artista Teresa Margolles, i, en un cercle més proper, Eulàlia Valldosera, Cesc Gelabert, Antoni Miralda o Mathias Enard.

Cada any, el programa ofereix a entre vint i trenta artistes de trajectòria consolidada la possibilitat de viure a la ciutat entre sis i dotze mesos, amb totes les necessitats cobertes i sense cap condició ni obligació. «No hi ha res que impulsi més la creativitat que la invitació de tenir llibertat absoluta», apunta Fehrmann, «i, als artistes, “Artists-in-Berlin” els dona temps i la possibilitat d’acumular capital simbòlic». Després de la residència n’hi ha que, com Samanta Schweblin o Svetlana Aleksièvitx, s’han instal·lat a la ciutat; per a la majoria, però, l’experiència de sortir del context habitual i submergir-se en una altra vida cultural i artística els marca un punt d’inflexió en la trajectòria artística: «Desplaçar-se sempre ha estat un procediment estètic, permet adoptar una nova mirada, trencar els hàbits, desacostumar la percepció.»

D’acord amb Fehrmann, l’efecte d’un programa de residències com «Artists-in-Berlin» sobre la vida de la ciutat i sobre la producció cultural local i internacional és molt més profund que el de biennals i festivals, «que no permeten crear comunitat, no entronquen amb els agents locals, no tenen relació amb el context». Així, la riquesa del projecte es basa en la capacitat que té no només de promoure la circulació internacional de persones i idees, sinó també, i sobretot, de teixir xarxes i actuar com a caixa de ressonància que promou que els artistes participin en els debats estètics i polítics de la ciutat i es connectin activament amb creadors i institucions locals. «Passar mig any o un any en una residència permet ancorar-se en un lloc, i en l’era de la globalització això és un avantatge tant per als artistes com per a la comunitat, perquè aquest ancoratge crea altres continguts, possibilita altres mirades, un altre aprofundiment. En aquest sentit, Berlín es beneficia d’aquests artistes internacionals, que milloren la qualitat de la producció del que es fa a la ciutat en l’àmbit de les arts, tant contemporànies com clàssiques.»

«Artists-in-Berlin», que ha nodrit la ciutat amb un cabal ininterromput de creadors durant els últims seixanta anys, va ser creat per la Ford Foundation en plena guerra freda com una estratègia de poder tou. En aquell moment es va confiar en la capacitat de l’art per obrir la ciutat després de l’alçament del mur i per combatre les continuïtats del feixisme en la cultura. Avui, en un moment en què el continent europeu es replega sobre si mateix i és sacsejat per una nova onada de moviments autoritaris, un programa com el que dirigeix Silvia Fehrmann continua sent un gest de resistència contra el tancament.

Decididament obert al sud global –entre els residents més recents hi ha artistes d’arreu del planeta, des de Sri Lanka o Nicaragua fins als Estats Units–, el programa acull una heterogeneïtat de procedències i pràctiques que responen a contextos institucionals i culturals diversos. «Rere cada artista individual sol haver-hi una xarxa de col·legues, institucions, crítics, pensadors o escoles. Encara que molts dels artistes s’instal·lin a Berlín, mantenen igualment l’activitat als seus països d’origen, cosa que deriva en una recirculació de les idees i també una recirculació econòmica. No només potenciem artistes individuals, sinó que, reconeixent-los a ells, donem rellevància i reconeixement a altres artistes i escenes locals.» Per a Fehrmann, aquesta és, de fet, una de les claus del projecte: no fer-se ressò dels sistemes de valor que imposen les biennals internacionals, sinó donar rellevància a artistes que són importants en els seus contextos locals. «L’efecte és que, després, els nostres artistes comencen a treballar en biennals i festivals reconeguts i diversifiquen les pràctiques artístiques.»

L’objectiu és, doncs, teixir xarxes, crear comunitats i posar en relació lògiques de producció i de creació heterogènies que connectin amb els contextos locals: desplaçar les veus, però també combinar-les, articular-les de maneres diferents, crear connexions i relacions noves: «Em sembla que a les institucions de tots els camps ens cal reinventar-nos per fer front a la complexitat d’aquest moment, i crear rearticulacions d’agents canvia la manera de pensar. Quan es rearticulen els interlocutors neixen noves preguntes i nous pensaments.»

«Un dels papers de la cultura», afirma, «és insistir en la possibilitat de topar amb la complexitat sense caure en formes de crueltat; mantenir aquests espais públics és clau en aquests moments, i cal intentar convidar-hi tants actors socials com sigui possible, actors socials que estiguin d’aquest bàndol, del bàndol de les idees democràtiques i a favor d’un intercanvi pacífic.»