Coincidint amb la publicació del contingut dels posts del blog LAB en Creative Commons, i a tall de ressenya del llibre Spreadable Media. Creating value in a Networked Culture de Henry Jenkins, Sam Ford i Joshua Green (2013), aquest post analitza com el contingut circula per la xarxa posant de rellevància els dilemes de la cultura de la participació, les noves formes d’adquisició de valor i de circulació de continguts, i com això afecta museus i institucions culturals.
El nou model híbrid sorgit de la tensió entre el tradicional model prescriptiu i el col·laboratiu és el que descriu el llibre Spreadable Media. Un nou model que determina com el material es comparteix a través i entre cultures de maneres més participatives. Aquest canvi de distribució a circulació de continguts assenyala un moviment cap a un model més participatiu de cultura, que no veu el públic com un simple consumidor de missatges prefabricats, sinó com persones que donen forma, comparteixen, recontextualitzen i remesclen continguts de múltiples maneres. I ho fan en àmplies comunitats i xarxes, per servir els seus propis interessos. Les institucions culturals ja hem pogut comprovar com el públic virtual ha anat adquirint importància, i sovint és més nombrós que el presencial. La xarxa ens permet expandir la vida dels continguts més enllà de les activitats, però encara topem amb reticències a l’hora d’alliberar continguts. Per què no facilitar aquesta circulació?
Podem traduir el concepte spread com propagació o disseminació. Segons els autors, fa referència a les formes de circulació mediàtica, als recursos que faciliten la difusió d’uns continguts per sobre d’uns altres, les estructures econòmiques que donen suport o restringeixen aquesta circulació, els atributs dels textos mediàtics que fan que una comunitat vulgui compartir-ho i les xarxes socials que enllacen la gent a través de l’intercanvi de bits de significat. Un context que, sens dubte, pot resultar-nos familiar a museus i institucions culturals.
El circuit
Gràcies a la tecnologia popularment coneguda com a Web 2.0, s’han anat traçant els vasos comunicants d’aquest sistema circulatori que genera dues visions enfrontades: la que hi diposita esperances de millora i apoderament, i l’empresarial, que busca com capturar i explotar aquesta cultura de la participació. Això comporta un seguit de contradiccions, conflictes i divisions entre els interessos dels productors i les audiències, que, d’una banda, fa que la lliure circulació del contingut pels mitjans es mantingui com una pràctica impugnada, i, de l’altra, evidencia que les audiències no sempre accepten cegament els termes de la Web 2.0, ans al contrari, cada cop es reafirmen més en els seus propis interessos. Per entendre-ho, cal reconèixer la varietat i complexitat del tipus de valor generat amb l’intercanvi de contingut.
Richard Sennett explica com els artesans antigament eren recompensats de maneres intangibles com el reconeixement, la reputació, l’estatus, la satisfacció i, per sobre de tot, l’orgull de la feina ben feta. Del canvi d’aquest sistema a un altre on esdevenien contribuïdors anònims i intercanviables d’una cadena de muntatge en va resultar el concepte de treball alienador. L’obra de Sennett permet comprendre per què els participants es poden comprometre en feines que no els comporten benefici econòmic o, fins i tot, que els poden comportar despeses però que són taxades per sistemes alternatius de valor. Igual com els artesans de Sennett, els milions d’usuaris que pugen vídeos a Youtube o escriuen blogs, comparteixen continguts que els interessen perquè obtenen valor d’altres maneres: l’autopromoció, el desig de diàleg i discurs, de reforçar relacions socials, d’augmentar comunitats a través de la circulació de missatges… Cal descriure aquestes audiències com a «compromeses», reconeixent que aquestes comunitats persegueixen els seus propis interessos, estan connectades i informades a través de les xarxes socials. Manuel Borja-Villel feia una crida a un canvi radical en els museus en una entrevista on reivindicava «ir contra la idea de que la cultura solo es válida cuando tiene un valor contable». I també, cal aprendre a respondre a les expectatives reals dels nostres seguidors, que també busquen reconeixement, influir en la cultura i expressar-se ells mateixos.
Al cor del model «spreadable media» hi ha la idea que l’audiència és més que dades, que les seves discussions col·lectives i reflexions i la seva implicació activa a valorar i fer circular el contingut són generatives. Per això, cal escoltar amb honestedat el que les audiències tenen a dir-hi. Escoltar demanda una resposta activa: no tan sols recollir dades, sinó accions concretes. Tal actitud pot implicar acostar-se fins al que les audiències estan dient: agrair-los el seu entusiasme, oferint suport o recursos addicionals, fer-los arribar preocupacions o corregint malentesos. En altres casos, pot portar a canvis interns i no totes les institucions estan preparades o disposades a escoltar.
Les institucions culturals anem adonant-nos-en, tal com demostren iniciatives com la plataforma de la Comunidad de Medialab Prado, on els usuaris poden crear i coordinar projectes o participar com a col·laboradors en treballs d’altres usuaris; les comunitats en línia de Rhizome Community i Tate Collectives, on els usuaris troben un espai per compartir i debatre sobre l’art que els interessa, o el projecte Transcriu-me de la Biblioteca de Catalunya, que crida a la col·laboració de la gent per transcriure els documents que la biblioteca va digitalitzant. La cultura en xarxa està donant lloc a formes més elaborades de co-creació i «produsage» que ens fan reconsiderar les relacions entre institucions i audiències. Es tracta d’un altre model de col·laboració en el qual els participants treballen plegats per aconseguir quelcom que cadascú per la seva banda no aconseguiria.
El contingut
Així, el que els autors anomenen «Spreadability» parteix del fet que la circulació constitueix una de les forces clau en el paisatge mediàtic actual. El que es difon en aquest entorn participatiu són textos que constitueixen recursos a fi que les comunitats participatives despleguin les seves interaccions. Els principis pels quals podem intentar dissenyar material que esdevingui circulable són:
- Reconèixer que el grau d’èxit és imprevisible: que s’avança a base d’assaig i error, el que alguns anomenen Beta permanent o Institutional Wabi Sabi.
- El contingut és més probable que sigui compartit si és disponible quan les audiències el volen, és portable, és fàcilment reutilitzable en multitud de maneres, és rellevant a múltiples audiències i és part d’un material fix. Per exemple, la Radio Web MACBA, els programes de la qual estan disponibles per a l’escolta a la carta (sota demanda), per descàrrega i per subscripció mitjançant podcast.
- Cal parar atenció als patrons i motivacions de la circulació mediàtica, ambdós conseqüència del significat que la gent deriva del contingut; al cap i a la fi, els humans rarament ens comprometem amb activitats sense sentit. L’exemple paradigmàtic sempre és el de Wikipedia, on, per exemple, en la iniciativa Wiki Loves Monuments del 2012, va recollir 360.000 fotografies que es van carregar a Wikimedia Commons sota una llicència lliure.
- Alguns tipus de continguts són més probablement circulats que d’altres.
El valor i el significat es creen a mesura que les comunitats de base accedeixen a productes creatius com a recursos per a les seves pròpies converses i els difonen entre d’altres amb qui comparteixen interessos. Els membres de l’audiència utilitzen els textos mediàtics a la seva disposició per forjar connexions entre ells, per portar a terme relacions socials que donen sentit al món del seu voltant. Seleccionen material que els importa de l’àmplia diversitat de contingut que els és ofert; transformen el material a través de processos de producció activa o de les seves crítiques i comentaris. El contingut circula de maneres i en direccions imprevisibles, no resultat del disseny top-down, sinó de la multitud de decisions locals fetes per agents autònoms que negocien el seu camí a través de diversos espais culturals. Per això les institucions pateixen per perdre el control i els preocupa la destinació dels seus cadells intel·lectuals. Però el cert és que en aquest nou entorn si no es difon, mor.
Si no circula, mor
Els autors se centren sobretot en la circulació de continguts generats per empreses, de l’entreteniment o comercials, però els seus consells poden funcionar també en l’entorn de les institucions culturals. Per a ells, els «spreadable media» se centren en:
- El flux d’idees. La majoria d’aquests intercanvis tenen lloc en el si de comunitats existents i les seves converses. Cal que les institucions pensin en qüestions com la transparència i l’autenticitat, i les diferències entre les pròpies motivacions i les motivacions de la comunitat i el tipus de contingut que volen o necessiten. Vegeu, a tall d’exemple, els exhaustius informes anuals que prepara la TATE si no construeixen confiança, o els espais per a comunitats que hem anomenat abans.
- Material dispers. El públic pot donar forma a actes localitzats i participatius de curadoria i circulació per als seus propis interessos, els creadors de contingut de tot tipus tenen gran interès en com el seu contingut circula. Per això, els creadors han de pensar a crear múltiples punts d’accés a continguts i textos que siguin agafables i citables. Això, d’una banda, connecta amb el fet d’obrir les col·leccions (la més sonada darrerament és la del Rijks Museum, que ha digitalitzat i alliberat 125.000 obres del seu fons per a ús lliure) i, de l’altra, amb el debat que es genera al voltant de la necessitat dels webs de museus més enllà de la programació si el nostre contingut ja és a xarxes socials.
- Experiències diverses. Els fans evangelitzen tipus de contingut que volen que d’altres gaudeixin en funció del valor que ha tingut per a ells. Les audiències actuen com a multiplicadors que afegeixen nou significat a les propietats originals. Nosaltres mateixos, per a Kosmopolis, vam contactar amb bloguers per fer les cròniques de les diferents activitats.
- Participació de final obert. La participació cultural pren diferents formes segons el context legal, econòmic i tecnològic. La cultura contemporània està esdevenint més participativa, i també possibilita la col·laboració entre rols tradicionalment oposats. L’entorn cultural també ha patit la dèria dels projectes participatius, però cal tenir en compte que no tothom és autoritzat a participar, no tothom pot i no tothom vol fer-ho.
- Motivar i facilitar l’intercanvi. La digitalització ha simplificat el canvi de format i ha abaratit la circulació de contingut, malgrat que hi ha molts conflictes relatius a la propietat intel·lectual. En el nostre context, això fa referència a l’obertura de dades i a l’enllaç entre elles, tal com promou la iniciativa Linked Open Data in Libraries, Archives, and Museums. O, per exemple, el cas de l’Smithsonian Cooper-Hewitt National Design Museum, que ja té el 60% de la seva col·lecció a la xarxa. Cada objecte inclou una descripció, permet ser compartit en xarxes socials, que els usuaris comparteixin si en tenen fotos o maquetes, com cal que el citin Wikipedia i fins i tot que avisin d’un error en la catalogació.
- Comunicació temporal i localitzada. Cal que escoltem de prop els nostres seguidors, trobant-nos-hi quan i on els seguidors tinguin una conversa per tractar els temes que els interessen, no només els que tenen a veure amb la nostra institució.
No hi ha cap certesa de cap a on tendeix el nou model que descriuen els autors, el que ja és un fet és la circulació de continguts i això requereix que les institucions culturals oferim accés a la informació i més transparència. Al LAB ja fa temps que treballem per la promoció d’una cultura lliure, oberta i distribuïda, i hem volgut fer una petita passa més amb aquest procés de posar en Creative Commons els continguts del blog. Això enceta un seguit de dubtes que volem estudiar de prop. Com afecten les llicències la circulació de continguts? Repercuteix l’obertura de continguts virtuals en el públic presencial? Quin valor pot treure la nostra institució de l’alliberament de continguts? Quina és la vostra opinió al respecte?
Ampliar informació
Jenkins, H.; Ford, S.; Green, J. Spreadable Media. Creating Value in a Networked Culture. New York University Press, 2013.
Scolari, C. Spreadable Media: entre la cultura de masas y la colaborativa (I). Hipermediaciones, 2013.
Scolari, C. Spreadable Media: entre la cultura de masas y la colaborativa (II). Hipermediaciones, 2013.
Voss, J. Radically Open Cultural Heritage Data on the Web. Museums and the web, 2012.
Sam Ford | 24 octubre 2013
Thanks for sharing, Maria. I’ve been quite intrigued to see the ideas from the book picked up and increasingly applied to the museum and art worlds, among other spaces. As you think about how these issues play out further in your space, I hope you will keep the dialogue open and stay in touch.
Maria | 24 octubre 2013
Thank you for your words, it’s such an honour. You are right, your book can be applied to many knowledge environments: schools, media, libraries, museums, etc. Same elephant different blind men. We will continue research in this issue, and of course keep you informed.
Observer | 06 novembre 2013
Enhorabuena por el artículo, sin embargo me gustaría poner en crisis el enunciado con el que lo titulas. “Si no circula muere”, ese presupuesto del río de Heráclito refigurado contemporáneamente vía Whitehead y Deleuze, es en realidad el slogan nuclear del capitalismo líquido. La plasticidad infinita de las subjetividades y la fluidez incontenible de las formas de vida distan de ser estrategias hábiles de subversión social, pues ilustran la articulación de las relaciones económicas postfordistas. Soy excéptico respecto a muchos dogmas relacionados con lo difuso, lo trasversal, lo reticular, lo rizomático, lo procesual, lo molecular… figuras epistemológicas fundadas en la confianza en la vieja idea moderna del Progreso, o la utopía deslocalizada a un futuro por esencia inalcanzable. Esa concepción de la Contemporaneidadad, tal y como reconoce Boris Groys, imposibilita la experimentación del tiempo presente. En fín, hay que ir a tientas y ser siempre escéptico ante eldeslumbramiento del tecno-optimismo del “código abierto”, que insinúa como contrapunto tenebroso la distopía de un mundo que se desvanece en su espera de un futuro que nunca termina de llegar. Un saludo y enhorabuena de nuevo!
Deixa un comentari