Sense nosaltres, res: pràctiques culturals anticapacitistes ara mateix!

Una foto mostra un text escrit amb guix verd en un paviment de formigó a l’aire lliure. Forma part d’una performance recent de MELT a la Floating University de Berlín titulada «Against Curing». Les lletres ressegueixen una esquerda i diuen: consolidant l’accessibilitat? Som en una rampa de formigó.

L’anticapacitisme és una pràctica cultural que entén la discapacitat com un lloc vàlid per a la comprensió i la percepció del món, i que forneix eines útils per desfer la percepció equivocada que hi ha una manera de ser/moure’s/percebre que és millor que les altres. L’accessibilitat hi està vinculada, però no ens referim només a això. L’accessibilitat té relació amb els estàndards: la mesura de l’ample de les portes, les guies per escriure textos alternatius a les pàgines web i per formular-los en llenguatge planer. No ens mal interpreteu: això és important, esclar, i encara calen molts recursos per cobrir aquestes mancances amb la cura que pertoca; però res de tot això mena a la plena igualtat, en la mesura que no promou el canvi en les normes capacitistes que ens regeixen. El capacitisme essencialitza el cos no-discapacitat com a norma i com a estàndard d’humà complet, i devalua tota cosa i tothom que no encaixa en aquest estricte règim d’aptitud. Per a la cultura capacitista, l’accessibilitat és una cosa que cal oferir a la gent discapacitada, una cosa en la qual cal invertir un pressupost extra, una cosa per a la qual cal contractar especialistes. En l’imaginari capacitista, la gent discapacitada sempre és en alguna altra banda, mai allà on es prenen les decisions.

Sobre ACCESS SERVER

Com a artistes, promovem les pràctiques anticapacitistes arreu del món, per mitjà d’intervencions friccionals de disseny i art com ara ACCESS SERVER. ACCESS SERVER duu aquí la nostra crida en favor d’unes institucions anticapacitistes fins a les mateixes safates d’entrada dels treballadors del sector cultural. Es tracta d’un servidor de correu electrònic que recull, fa anònimes i compensa econòmicament les sol·licituds d’accés que gent discapacitada adreça a les institucions culturals. Això vol dir que qualsevol persona discapacitada pot enviar un missatge a una institució cultural demanant-hi accés de manera anònima a través d’ACCESS SERVER, i rebrà vint euros per la feina feta. Aquest projecte encara està en fase de desenvolupament de prototips.

ACCESS SERVER combat simultàniament el capacitisme des de múltiples sectors. El projecte sosté, empodera i incentiva la gent discapacitada perquè s’adreci a les institucions culturals i els paga per la feina feta. Ofereix models de correu electrònic per fer que la formulació dels missatges sigui més accessible, i connecta entre si els missatges adreçats a la mateixa institució, de manera que les persones que els escriuen poden tenir la certesa que no són les úniques que hi demanen accés. ACCESS SERVER també treballa amb les institucions culturals en si i les ajuda a incrementar els coneixements sobre accessibilitat, compartint-hi recursos destinats a promoure un canvi en les pràctiques internes que afavoreixin aquesta obertura. Això vol dir que quan els treballadors culturals reben demandes d’accés, també se’ls ofereixen eines per aprendre a redreçar les discriminacions i les dificultats d’accés denunciades.

ACCESS SERVER ofereix una compensació de vint euros a les persones discapacitades per cada missatge que envien, per posar en valor la seva tasca, que opera per microreparacions. El projecte subratlla la importància de sol·licitar accés a espais a què la majoria de persones no-discapacitades sí que poden accedir. L’anonimat vetlla per la seva protecció, perquè, d’acord amb l’afirmació de Sara Ahmed, «quan assenyales un problema, ets tu qui esdevé el problema». ACCESS SERVER funciona com una interfície comunicativa entre les institucions i les persones discapacitades, que, d’aquesta manera, no se senten intimidades ni qüestionades quan fan una petició a la qual els treballadors culturals encara no estan avesats.

Benvolguts organitzadors de l’exposició Van Gogh de Londres,

He vist que no fan servir llums estroboscòpics en les seves exposicions, però ¿podrien confirmar-me, sisplau, que no empren cap altra mena de patró lumínic repetitiu que pugui provocar atacs en persones amb epilèpsia fotosensible? En cas que no sigui així, podrien, sisplau, actualitzar la informació sobre accessibilitat a la secció de preguntes freqüents de la seva pàgina web? Gràcies per ocupar-se’n.

Cordialment,

Sol·licitant d’accessibilitat

Com a projecte, ACCESS SERVER lluita des de diferents òptiques contra el capacitisme: fent-ne evidents les manifestacions internalitzades, contrarestant-lo amb accions col·lectives i desarticulant el capacitisme institucional. Aquesta eina desarticuladora del capacitisme funciona una mica com si descordés o alliberés coses: una xarxa d’un marc, una tela de l’obstacle que la reté de caure, una cortina d’una barra, un vaixell d’una àncora. Després del despreniment, s’allibera pes i les coses retingudes es desplacen cap avall o cap enfora: és aquesta l’energia que pot transformar-se.

ACCESS SERVER ajuda les persones discapacitades a assenyalar i desafiar les inaccessibilitats i l’statu quo del capacitisme per mitjà d’accions empoderadores. Els «sol·licitants d’accessibilitat» (access seekers) són agents desarticuladors del capacitisme com a forma d’opressió estructural, i s’oposen al silenci i la isolació a què els confina el sistema capacitista. L’accés als missatges de denúncia escrits per altres agents com ells els permet experimentar –tot i que potser ja en són conscients– que les necessitats d’accés que expressen no són peticions circumstancials aïllades sinó qüestions estructurals. Això atenua el rebuig a identificar-se amb la cultura discapacitada i desestigmatitza la discapacitat com a tret identitari negatiu. A llarg termini, aquestes experiències poden ajudar a rebaixar el capacitisme internalitzat, que dona compte del fet que les persones discapacitades de vegades podem arribar a promoure valors capacitistes envers nosaltres mateixos i els altres, perquè se’ns ha ensenyat que som menys importants. ACCESS SERVER encoratja els usuaris a desaprendre els valors culturals dominants que ens neguen els cossos i les ments, i promou l’atenuació dels principis capacitistes internalitzats col·lectivament.

ACCESS SERVER promulga l’acció col·lectiva com a mitjà de desarticulació del capacitisme. Tots els «sol·licitants d’accessibilitat» cobren i s’empoderen, cosa que honora la nostra condició física i mental i ens permet d’obtenir el que volem. El projecte advoca per l’accessibilitat col·lectiva qüestionant les infraestructures de «prova»: no exigeix als usuaris que parlin de cap discapacitat concreta ni que provin les seves necessitats amb paperassa expedida per doctors i institucions estatals.

ACCESS SERVER fomenta la desarticulació del capacitisme institucional ajudant els centres culturals a adonar-se que sovint no disposen de prou recursos per vetllar per l’accessibilitat. Els forneix mètodes per començar a resoldre el problema partint del punt en què es troben, acceptant que no ho fan 100% bé, i els encoratja a avançar experimentant amb l’accessibilitat, més que no pas quedant-se on són, bloquejats per la por. En comptes de plantejar l’accessibilitat com una qüestió aïllada i concreta, el projecte estén la idea que les experiències d’opressió s’interrelacionen entre si i s’han d’afrontar conjuntament. ACCESS SERVER impulsa el foment de capacitats per assegurar que les institucions destinen prou temps i energies a comprovar que, per exemple, la subtitulació automàtica funciona i que els ascensors són accessibles sense haver de recórrer al servei tècnic de l’edifici –de manera que la possibilitat d’entrada no depengui dels porters ni comporti gestions apressades d’última hora. Això implica desfer el supòsit que els recursos d’accessibilitat han d’estar disponibles només quan algú els necessita, i difondre, en canvi, la cultura de compartir allò de què disposem i posar-ho a l’abast de tothom. ACCESS SERVER ajuda les institucions a assumir amb comoditat el discurs de «a poc a poc ens estem ocupant i responsabilitzant del que encara és inaccessible, i estem en vies de resoldre-ho».

Sobre els somnis

¿Has somiat mai en l’amplada d’una porta? ¿En el parell de centímetres que et permeten de travessar-la? ¿I en una porta amb un mecanisme d’obertura accessible i amb regulació antiincendis? ¿I en un ascensor amb botons en Braille? Segurament no. Moltes mesures d’accessibilitat no són, tampoc, com nosaltres les imaginem. Travessar una porta i no trobar obstacles que t’impedeixin la participació i l’accés és el mínim esperable –un mínim a què, tanmateix, les persones discapacitades sovint no arriben. L’anticapacitisme és un toc d’atenció a l’statu quo capacitista generalitzat, i alhora ens permet continuar somiant en un futur-present organitzat d’una altra manera.

Somiem una mica, ara. Prenguem-nos aquest somieig com una forma empoderada i col·lectiva d’expressió i de resistència. Somiem junt amb Audre Lorde, la poesia de la qual vertebrava un esquelet arquitectònic que havia d’ajudar a construir «un pont que travessi la por que ens fa el que encara no ha passat mai».

Somiem que la nostra realitat compartida ja no l’estructura més el capacitisme, ni el racisme, ni el classisme, ni, ni, ni. Que la divisió entre la gent que ha de demanar accés als llocs i la que el té assegurat per defecte es dilueix. Somiem en institucions que donin la benvinguda a públics, artistes i treballadors culturals amb discapacitats. En un món en què la consigna del moviment pro-tolits i esguerrats de l’Alemanya Occidental dels anys vuitanta, que resava que «els tolits som sistemàticament aniquilats» (Udo Sierck) ja no té validesa ni és certa, si bé actualment encara ho és: la gent discapacitada encara es veu reclosa i aïllada en centres especials, i se’ls barra l’accés als espais públics.

I, per sobre de tot, somiem a desmuntar el mite de la productivitat i trencar el vincle entre el treball capitalista i el valor humà. Exigim un món en què la discapacitat no es despatxi com una forma de guerra biopolítica feixista i en què la gent discapacitada no sigui deixada de banda quan cauen bombes o hi ha inundacions. Somiem, de fet, en un món sense bombes: la violència només mena a la destrucció, l’arraconament i el patiment. Somien en un món en què la discapacitat no sigui un motiu perquè se’t denegui el permís d’immigració; és més, somiem en un món que no organitza l’accés a la vida en funció de l’estat-nació en què un casualment ha nascut. Somiem en un món en què la toxicitat de l’aigua, la terra i l’aire (d’acord amb Mel Chen) no provoqui malalties, i en què les possibilitats d’empoderament passin de les circumstàncies discapacitadores del dia a dia a un present anticapacitista.

Amb aquests somnis ben fonamentats, les nostres peticions anticapacitistes es fan més sòlides. Us convidem a endinsar-vos en aquests somnis i fer-vos-en agents. Fixeu l’amplada concreta de les portes i després somieu en gran.

Sobre l’anticapacitisme

Anticapacitisme és un terme transitori que designa les pràctiques promotores de l’aniquilació de les jerarquies de capacitat. Això té relació amb la posada en valor de les expressions, les experiències i les vides discapacitades. Com que el capacitisme no actua de forma isolada ni local, la reestructuració d’aquest sistema opressiu demana, també, una reestructuració de les realitats colonials en curs, que deshumanitzen i devaluen vides a diferents nivells. L’anticapacitisme ens impel·leix, doncs, a tenir cura de la terra, la gent i les cultures que són contínuament desposseïdes a través de paradigmes colonials com la pol·lució, el desplaçament, l’extractivisme i la guerra.

Comprometre’s amb l’anticapacitisme és comprometre’s a estudiar i reconduir el capacitisme com una ideologia que afirma necessàriament l’aptitud corporal i mental de la gent, que està profundament arrelada en el procés de socialització general i que vol molta feina –una feina encara en curs– per ser contrarestada. En aquesta tasca ingent cal la col·laboració de col·legues que aportin les seves experiències interseccionals per entrellaçar resistències. L’anticapacitisme entén la discapacitat i la malaltia com a aspectes de la diversitat humana que actualment es veuen bandejats del sector cultural europeu. L’anticapacitisme demana que ens qüestionem conceptes i idees com la intel·ligència com un valor quantificable i mesurable; el cos humà com un constructe constituït de parts específiques, racialitzades i fixades en gèneres que funcionen d’acord amb unes ràtios i unes funcionalitats estandarditzades; la parla com a principal forma d’expressió; la visió com a forma primordial de percepció sensorial; l’atenció i la memòria com a processos estables i lineals. L’anticapacitisme aborda la discapacitat i la posa explícitament en valor; per tant, refusa l’avergonyiment i el silenciament de l’expressió de la diferència en percepcions, expressions, necessitats i manifestacions culturals discapacitades. L’anticapacitisme com a pràctica es reflecteix en la revalorització de les formes en què la gent es dona a conèixer, físicament, digitalment i per altres vies a través d’una no-presència activa, i crea maneres de ser, de fer i de moure’s que posen èmfasi en l’accessibilitat.

Una mostra de “Conspiring Timelines, Shimmering Temporalities” exposada a TIER (Berlín). Distribuïts pel terra de fusta càlid hi ha tot de coixins coberts amb fundes de plàstic reciclat, piles de marbre i sorra i una projecció d’un vídeo que mostra una recol·lecta de fulles de saüc.

Per poder ser anticapacitistes, les institucions necessiten deixar de participar en la promoció del capacitisme d’una manera holística, desenvolupant valors i ètiques anticapacitistes i fent-se’n responsables. Cal que canviïn els hàbits comunicatius discriminatoris, i que es qüestionin els paradigmes existents que privilegien un moment com el més important. Aquesta última idea s’emmarca en el que la cultura discapacitada anomena «performance flexible», que ens allunya de la idea d’aquests pics d’intensitat i d’estrés. En la nostra exhibició “Shimmering Temporalities: Conspiring Timelines” a The Institute for Endotic Research (TIER) de Berlín (2021), vam partir d’aquest marc de treball per abraçar necessitats temporals múltiples oferint estructures i grups oberts i tancats, que permetien relacionar-se de múltiples maneres amb el temps, la programació i l’accés al contingut.

Com a pràctica, l’anticapacitisme està canviant la forma en què es conceptualitzen i es representen les estructures, el contingut i la programació, així com la forma en què s’hi accedeix. L’anticapacistisme, doncs, és just a la cantonada, i va agafant cos i forma per combatre els capacitismes estructurals i quotidians en què ens trobem immersos.