Traduïda a més de vint-i-cinc idiomes i reconeguda pel magnetisme dels seus relats fantàstics, Samanta Schweblin explica com va crear dues de les seves obres més destacades: Kentukis i Distancia de rescate. Parla d’escriure en temps pandèmia i de la passió pel conte com a dispositiu per condensar el terror. Reivindica les autores llatinoamericanes de la seva generació i els tallers d’escriptura com a espais ideals per aprendre l’ofici d’escriure.
Que una escriptora es trobi immersa en un conte d’una de les seves autores preferides no passa cada dia. A Samanta Schweblin (Buenos Aires, 1978) li va passar: de cop, un dia es va convertir en un personatge de Shirley Jackson.
A l’autora, que fa nou anys que viu a Berlín, l’esclat de la pandèmia la va agafar «al sud del sud de l’Argentina», on viu la seva família, en un poble de 2.000 habitants. «Vaig anar-hi una setmana a visitar la meva mare i ja no en vaig tornar. El govern va prohibir moure’s entre províncies i vaig quedar-hi atrapada durant quatre mesos. Vaig llogar un petit xalet de fusta, que no tenia res, una espècie de cabaneta feta miques, per anar-hi a escriure. Recordo una tarda de pluja, ja fosquejava. Era al vespre, anava vestida amb roba de ma mare, amb unes botes de plàstic, ben escabellada, el mate i el termos a la mà… Em vaig veure al mirall i vaig pensar: qui és aquesta dona?»
Com a tants altres escriptors, se li va encallar el que tenia entre mans i la solució per sortir del col·lapse va ser començar a escriure un guió a quatre mans a través de Zoom amb la directora Claudia Llosa, que viu a Barcelona. Totes dues es connectaven des de fusos horaris diferents i, juntes, sortien de la fixació pandèmica. En realitat, el seu amor a primera vista professional havia nascut feia uns quants anys, quan varen quedar per parlar de la possibilitat que Llosa adaptés Distancia de rescate (Literatura Random House, 2015), la novel·la de Schweblin que és un retrat aclaparador de la maternitat i els mitjans.
«No acostumo a tenir problemes per deixar anar els meus textos –explica l’autora–. Ja m’han fet diverses adaptacions i sento que els textos ja no em pertanyen quan els acabo. Però amb Distancia sentia que hi havia alguna cosa personal, delicada. Era important que emocionalment la lectura fos molt propera al lector. Havia dit que no a moltes adaptacions, fins que va aparèixer la Claudia. Vam anar a fer un cafè i al cap de deu minuts vaig pensar: «Ja està, t’ho dono tot, tot el que vulguis». Entre totes dues van elaborar el guió d’un film que van protagonitzar Dolores Fonzi i María Valverde, i que es va estrenar el setembre passat a Netflix.
CC BY-NC-SA CCCB, Pau Fabregat, 2022
Distancia de rescate també va ser el relat que va allunyar Schweblin del seu primer amor, el conte, i la va portar fins a la novel·la. Però l’argentina, que ha publicat volums de relats com Pájaros en la boca (Literatura Random House, 2008) i Siete cases vacías (Páginas de Espuma, 2009) encara es considera una contista de cor. «No vaig pas pensar: ara seré una escriptora adulta, faré coses de debò; faré una novel·la. El que va passar va ser que el text em va sobrepassar. Em vaig posar a escriure un conte de vint pàgines i de cop em vaig adonar que en portava cent», diu. Quan algú li recomana un autor nou, el primer que fa és anar als contes: «Sento que és la manera més ràpida i efectiva de conèixer-lo. No dic pas que el conte sigui millor que la novel·la, però quan un relat molt potent aconsegueix trasbalsar-me, quan em capgira el pensament, m’al·lucina. M’encanta l’economia del dispositiu, l’efectivitat que té. I, de vegades, m’estranya que, de la manera que som obsessius amb el temps, encara sigui el gènere que llegim menys».
Després de Distancia, que va ser finalista del premi Booker, va arribar Kentukis, una novel·la que també es podria concebre com un conjunt de relats. Per al pare de Samanta Schweblin, és un consol que el llibre s’hagi traduït a més de vint llengües, hagi acabat d’instal·lar la seva filla a la primera línia de la ficció global i que es converteixi, d’aquí poc, en una minisèrie, sobre la qual encara no es pot dir gaire res. Perquè la primera vegada que pare i filla varen parlar d’allò que era la idea-llavor de Kentukis, l’home va tenir una decepció.
«Quan la idea va sorgir era tan insòlita –explica Schweblin– que no la vaig associar a una idea literària. Vaig quedar amb el meu pare per dinar, la hi vaig explicar i em va dir: “Cal registrar-ho de seguida; si no, els xinesos hi faran una fortuna i nosaltres no en veurem ni un cèntim”. Li vaig dir que no en tenia ganes, que no tenia temps per registrar res, que és un procés molt complicat, i el meu pare, molt decebut, va respondre: vinga, posa’t a escriure una novel·la.»
La idea insòlita, inspirada per la moda dels drons casolans que es veia en aquell moment a Buenos Aires, és que podria existir un ninot de peluix amb un mòbil a dins gestionat per un ésser humà, i que qualsevol es podria comprar un kentuki o ser-ne un a través del dispositiu. Malgrat que la relació entre un humà i el seu kentuki es podria assemblar a la d’algú amb la seva mascota, en realitat l’amo seria conscient que allà dins, en algun lloc, hi ha un ésser humà, la qual cosa, en la ment d’una novel·lista, genera un reguitzell de preguntes tan inquietants com temptadores.
Qui qualifiqui Kentukis –i n’hi ha que ho han fet– de ciència-ficció o de distopia futurista, s’equivoca de mig a mig. Al cap i a la fi, la tecnologia que podria fer possible criatures d’aquesta mena ja fa temps que està disponible. I el marc mental és el mateix en què ens movem tots. «Feia molt temps que m’ho preguntava –admet l’autora–. Vivim en un món hipertecnologitzat. A mi no em sorprèn enviar missatgets de veu a ma mare, que els rebrà immediatament a 11.000 quilòmetres de distància, però, en el moment en què aquesta mateixa tecnologia surt enquadernada en un llibre aleshores és high tech, és futurisme. Aquí hi ha un grinyol que em sembla interessantíssim».
A Schweblin, el fet de construir una novel·la –o un aplec de contes, segons com es miri– tan coral i transnacional, amb personatges escampats arreu del món i de nacionalitats diferents, li va solucionar, de passada, un altre problema que tenia: què passa amb la llengua quan vius lluny del lloc on la vas aprendre a parlar. L’autora afirma que viu en una «bombolla llatinoamericana» a la capital alemanya, una comunitat de parlants mexicans, xilens, guatemalencs i colombians que suavitzen els respectius localismes per fer-se entendre i, alhora, agafen les troballes més bones de cada varietat dialectal. «Un cop tens el joder, ja no pots tornar al pucha: són coses diferents».
N’hi ha una altra, de bombolla, més informal, a la qual Schweblin també sent que pertany: la de les escriptores llatinoamericanes de la seva generació, gent com Mariana Enríquez, Selva Amada, Fernanda Melchor, Valeria Luiselli i Brenda Navarro. Hi ha un grup? «Hi ha un grup. No totes som amigues, no ens coneixem pas totes. Però totes ens llegim. Hi ha molta admiració mútua i hi ha l’alegria de ser en una festa en el millor moment. Fa deu o quinze anys, la literatura escrita per dones no tenia aquesta visibilitat. I també em sembla que totes estem d’acord que ens molesta l’etiqueta del “nou boom llatinoamericà”. Això del boom m’hi sobra: com vols que el que escriu l’altra meitat de la població sigui un moviment comercial o una moda?» O sigui que, de boom, no n’hi ha, però de festa, sí.
Deixa un comentari