Virginia Eckles vestida de lletera amb una vaca. 1919 | Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor
Del feminisme se’n diu moviment perquè sempre està actiu i en transformació, en un moviment constant i sense fi. Els canvis esdevinguts en els darrers deu anys són un reflex de les transformacions generals que han tingut lloc en els àmbits de la societat i de la política. Avancem, per cortesia de Pol·len Edicions, la introducció del nou llibre de Mari Luz Esteban, El feminisme i les transformacions en la política, que, partint de la seva experiència en el context basc, reflexiona sobre el moviment feminista, una identitat col·lectiva (i multigeneracional) que es basa en pràctiques plurals.
En aquest llibre escric sobre els canvis que el feminisme ha viscut els darrers quaranta anys, centrant-me en el context basc,[1] tot i que considero que moltes de les idees recollides aquí transcendeixen tant les fronteres d’aquest context com les del mateix moviment feminista.[2] El feminisme basc, com qualsevol feminisme, ha estat i és heterogeni, múltiple i divers, i agrupa posicions, línies d’actuació i col·lectius molt variats, alguns dels quals són compatibles i d’altres, en canvi, no.
No estic en disposició de dibuixar un retrat complet i detallat de tota aquesta diversitat,[3] però sí que em fixaré en les tendències i en els trets més destacats, tot posant atenció en els principals àmbits d’intervenció del feminisme, com l’associatiu, l’institucional, el professional i l’acadèmic. Soc ben conscient que moltes de nosaltres participem en més d’un àmbit i que això confereix una gran complexitat a la nostra activitat i, en conseqüència, a les nostres anàlisis.
Els darrers anys, experts i expertes en els moviments socials han posat en qüestió el concepte de moviment. La sociòloga de la Universitat del País Basc (UPV/EHU) María Martínez, per exemple, ha problematitzat aquest terme en la seva tesi doctoral sobre el feminisme a l’Estat espanyol i ha proposat parlar de «mobilitzacions feministes»,[4] argumentant que la realitat actual és massa diversa i està massa fragmentada perquè aquest terme pugui cobrir tota l’activitat feminista.
No nego que aquest enfocament sigui suggeridor, però jo continuo privilegiant la categoria de moviment feminista, ja que estic convençuda que vivim en una totalitat, en una unitat, malgrat que de vegades se’ns presenti de manera fragmentada o internament contradictòria. O vull veure-ho així. Més encara si tenim en compte la bona disposició que el feminisme basc ha mostrat per actuar conjuntament, com veurem més endavant. En altres paraules, i tal com explica Jone M. Hernández[5], ser feminista és una identitat col·lectiva que es construeix sobre pràctiques plurals.
Vaga Feminista del 8 de març. Bilbao, 2018 | Txeng Meng | CC BY-NC
El feminisme sempre ha estat en moviment i així continua. Està sempre actiu i en transformació, en un moviment constant i sense fi. Així ha estat, si més no, fins ara, malgrat els alts i baixos, les crisis i les transformacions. Sigui com sigui, els canvis esdevinguts els darrers deu anys no són només un reflex de les transformacions que hi ha hagut en el si del feminisme, sinó que també inclouen les transformacions generals que han tingut lloc en els àmbits de la societat i de la política.
Jo soc de Basauri (Bizkaia) i vaig fer els primers passos en el feminisme en el Grup de Dones de Basauri (i en l’Assemblea de Dones de Biscaia). El fet d’haver estat criada i educada en un poble obrer i combatiu, alimentat per la indústria i encarnat per la immigració, ha modelat la meva manera de veure i de practicar la política. Amb els anys he pres part en diferents iniciatives i espais feministes i avui dia continuo formant part del Grup de Dones de Basauri i participo a Marienea – Casa de les Dones de Basauri, així com en algunes iniciatives al voltant de «la pau i la convivència», a les quals em referiré més endavant. La meva feina sempre ha estat lligada a àmbits relacionats amb el feminisme: durant uns quants anys vaig ser metgessa de planificació familiar a Basauri i ara faig classes d’Antropologia Social a la Universitat del País Basc (UPV/EHU), a més de fer recerca en l’àmbit de l’antropologia feminista. Aquesta experiència múltiple ha tingut un gran impacte en la meva trajectòria. Però crec que aquestes dobles o triples pertinences són habituals en moltes de nosaltres, i que és necessari reflexionar sobre les seves interaccions, els seus vincles i les seves conseqüències.
Tinc cinquanta-nou anys. Com jo, un gran nombre de feministes ens estem fent grans i cada vegada es veuen més cabells blancs en les nostres trobades. Algunes han deixat enrere l’activitat política, però continuen disposades a aportar la seva perspectiva o a participar en les cites més importants. D’altres continuen pencant com sempre, cadascuna en el seu àmbit. Com va dir la bertsolari[6] Maialen Lujanbio, «no envellirem tan joves com voldríem, amb un cutis suau i bonic… Com tampoc no hem madurat tan joves com ens pensàvem, ni tan trencadores o diferents com ens crèiem».[7]
El moviment feminista té una llarga trajectòria, de no menys de quaranta anys (depenent de com se n’escrigui la història), però l’experiència que l’edat ens dona pot servir-nos per alleugerir el dia a dia, com també pot acabar resultant una motxilla pesada. A més a més, correm el risc d’haver perdut ja l’energia i l’espontaneïtat que les joves mostren davant les injustícies. I és que l’experiència no ho és tot.
El feminisme es fa gran i es rejoveneix alhora, i la convivència i la coincidència de diferents generacions és molt més important que tots els reconeixements que vulguem per a nosaltres. Sempre hi han conviscut diferents generacions, en el feminisme. En la dècada dels vuitanta, per exemple, també vam ser testimonis del sorgiment de col·lectius de feministes joves, però la diferència d’edat entre les unes i les altres no era tan significativa com ara. En les IV Jornades Feministes d’Euskal Herria (maig del 2008), les darreres, va quedar palesa l’existència de tota una nova generació de feministes, gràcies a la qual podem afirmar que el futur pròxim està garantit. Això va ser un gran motiu d’alegria.
I aquí veiem les feministes més joves desenvolupant les seves pròpies activitats i propostes i intentant fer equilibris entre els esforços per trobar el seu lloc i el fet d’haver-lo trobat. Veiem, d’altra banda, com aquestes joves tenen més títols universitaris que mai, però que, alhora, moltes estan a l’atur o fan feines precàries.
Sigui com sigui, entre les joves també podem distingir diferents trams d’edat i de maneres de fer, ja que no estem davant d’una generació única o homogènia. En qualsevol cas, en termes generals, es pot afirmar que el moviment –si més no la part del moviment que es manté fora de les institucions– està passant cada cop més a mans de les joves. Moltes gràcies a totes! Moltes de les que no som tan joves també hi som i volem valorar la seva tasca, tot i que de tant en tant ens preocupem una mica per la seva manca de memòria, mentre intentem controlar la temptació de pensar que tot temps passat va ser millor.
Vaga Feminista del 8 de març. Bilbao, 2018 | strassenstriche.net | CC BY-NC
La teoria feminista ha demostrat una gran capacitat per revisar-se i per renovar els continguts, fins a esdevenir cada cop més extensa, més complexa, més sofisticada i més abstracta. Tan complexa i sofisticada que més d’un cop s’ha distanciat i es distancia massa de la pràctica. Entre molts altres interrogants que deixaré en l’aire, en aquest llibre vull preguntar, precisament, si no hi ha un cert desequilibri entre la teoria i la pràctica.
La nostra societat és plena de feministes (joves) més ben preparades que mai per fer diagnòstics i per dur a terme tota mena de plans i de projectes. Algunes ja treballen i d’altres esperen una oportunitat. Jo no soc de les que defensen que les feministes són capaces d’arribar a qualsevol lloc o que són les que poden afrontar millor qualsevol responsabilitat. A més a més, una cosa és la preparació teòrica i una altra de molt diferent és saber o poder jugar en l’extens i complicat terreny de la política.
D’altra banda, la teoria feminista i la teoria política «general» ocupen massa sovint mons paral·lels, amb pocs punts de trobada, i, quan n’hi ha, sol ser perquè les dones s’hi obstinen. I aquí és on som, apartades de les (de vegades) invisibles xarxes dels homes que controlen el terreny de la política. De forma cavallerosa i políticament correcta, això sí. També hi ha homes feministes, és cert: homes activament compromesos amb el feminisme que actuen sense donar-se importància a si mateixos. Aquests homes també són fonamentals.
Al llarg de les pàgines d’aquest llibre utilitzaré els termes dona i home, sempre en el sentit social, ja que totes i tots som dones o homes socialment designats com a tals. Que la lectora hi posi les cometes corresponents mentre va llegint. Hi faré servir textos que he publicat i conferències que he anat pronunciant aquí i allà els darrers anys, amb la voluntat d’aprofundir en les meves idees, d’ordenar-les i de completar-les. Però deixaré al tinter molts temes sobre els quals no he reflexionat tant.
A més d’aquesta introducció, els continguts del llibre estan estructurats en tres grans blocs, que són dos capítols i un epíleg. Començaré la primera part amb la pregunta següent: «Estem reinventant la política?». La meva intenció és reflexionar sobre les principals característiques del feminisme (basc) dels darrers quaranta anys i sobre les seves transformacions. Aquí també desglossaré alguns desafiaments que tenim al davant.
Quan vaig començar a escriure aquest llibre no em pensava que hi hagués hagut tants canvis: tenia la sensació que d’alguna manera manteníem l’essència dels nostres inicis i que continuàvem essent les de sempre. Però he de confessar que, a mesura que l’escrivia, he anat trobant nombroses continuïtats, sí, però també una gran quantitat de canvis, alguns de molt profunds, que són propis dels nous temps que vivim. Alguns d’aquests canvis em preocupen bastant; d’altres, no tant.
A la segona part, titulada «Llums i ombres d’alguns temes estrella», em centraré en tres qüestions que tenen la màxima importància avui dia: el poder, la violència i les cures. Els dos últims temes són al bell mig del debat feminista i han esdevingut qüestions fonamentals. M’hi referiré sense fer-ne una anàlisi excessivament profunda, però sí que vull dir on veig jo els elements de debat.
Vaga Feminista del 8 de març. Pamplona, 2018 | Ekinklik | CC BY-SA
Per acabar, vull tancar aquest llibre amb una idea, a manera d’epíleg: la idea de veure i viure el feminisme com un cos col·lectiu, que aplega intel·lecte, raó, matèria, emoció, sensació, imaginació, etc., tot alhora. Jo entenc el feminisme com un estar juntes, com un fer coses juntes.
M’agradaria que les lectores rebessin les idees presentades com una proposta, una espurna per al debat, i que les passessin, també les que quedin una mica desmanegades, pel filtre dels seus propis arguments i experiències.
«Ruminant» és el títol que he posat a aquesta introducció, captivada per l’«epistemologia ruminant» de Lucrecia Masson, feminista criada entre vaques a l’Argentina i que lluita, entre altres coses, contra la gordofòbia.[8] Com a l’Argentina, a Euskal Herria també tenim relacions materials i simbòliques amb les vaques. A més, si alguna cosa som les feministes és betizus, és a dir, vaques semisalvatges, indòmites, feréstegues.
Acabo la introducció amb algunes idees il·lustratives del pensament remugant de Masson:[9]
El caminar de les vaques em va quedar molt ben guardat a les retines; caminen lentament, caminen juntes.
[…]
El ruminant és irreverent i iconoclasta.
No creu en idees pròpies, se sap no original. Sap que, sempre que parla, tradueix.
El ruminant aposta per un exercici d’invenció política que és col·lectiu, sempre. Procura donar-se, a si mateix i a la seva comunitat, eines, i entén que aquestes eines no són res a què s’arriba, sinó una cosa en constant construcció.
[…]
El mètode remugant és:
lent, mandrós, poc productiu, poc sexi, gran, excessiu, de cuir molt dur, poc delicat, poc refinat, camina lentament, és ociós, deixat, abandonat a les seves formes.
L’epistemologia ruminant rebutja els rígids discursos de la salvació. I creu que hi ha molts relats possibles.
Per aquest mateix camí m’agradaria caminar a mi. Plantejant preguntes més que no pas fent afirmacions rotundes, per conversar amb les que vulguin i entre les que vulguin: joves o velles, expertes o experimentades, teòriques o practicants, professionals o activistes, feministes públiques o anònimes, dones o homes designats com a tals… Desafiant també les topades entre totes aquestes distincions, que no sempre ens són útils.
El 4 de novembre, Mari Luz Esteban oferirà una conferència al CCCB dins el cicle Les paraules que encara no tenim.
[1] En aquest llibre els termes País Basc i Euskal Herria s’utilitzen com a sinònims i inclouen tots els territoris bascos, no només els de la Comunitat Autònoma Basca.
[2] El llibre El feminisme i les transformacions en la política (Barcelona: Pol·len Edicions, 2019, traducció de Maria Colera Intxausti) és una traducció revisada i actualitzada d’un llibre amb el mateix títol publicat el 2017, en basc (Feminismoa eta politikaren eraldaketak. Zarautz: Susa. Col·lecció Lisipe). Vull agrair a Edorta Arana, Miren Guillo, Marta Luxán, Isabel Otxoa i Biki Pozo la seva ajuda per millorar-lo.
[3] Per aprofundir en la història del moviment feminista basc és necessari consultar les ponències de les jornades dels anys 1977, 1984, 1994 i 2008. Hi ha altres publicacions que s’han referit directament a aquesta història, entre les quals destaco dos llibres: Movimiento de mujeres. Mujeres en movimiento, de Begoña Zabala (Tafalla: Txalaparta, 2008), i Gure genealogia feministak. Euskal Herriko mugimendu feministaren kronika bat (‘Les nostres genealogies feministes. Una crònica del moviment feminista d’Euskal Herria’), d’Edurne Epelde Pagola, Miren Aranguren Etxarte i Iratxe Retolaza Gutiérrez (Andoain: Emagin Elkartea 2015).
[4] Martínez González, María (2015). Identidades feministas en proceso. Reiteraciones relacionales y activaciones emocionales en las movilizaciones feministas en el Estado español. Tesi doctoral. Universidad del País Vasco (UPV/EHU). Altres feministes, com ara Silvia Gil (Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Madrid: Traficantes de Sueños, 2011), han parlat de la pèrdua de la unitat del subjecte feminista únic, com veurem més endavant. Però que el subjecte no sigui únic no contradiu l’existència d’una identitat global general.
[5] Hernández, Jone M. (2018). «Multifaceted feminism: promoting diversity in the twenty-first century Basque Country». A: Bermúdez, Silvia; Johnson, Roberta (ed.) A New History of Iberian Feminisms. Toronto: University of Toronto Press.
[6] N. de la T.: Persona que improvisa versos en basc a partir de melodies tradicionals, a l’estil dels glosadors de Mallorca.
[8] Masson és l’autora d’un fanzín titulat Epistemología rumiante (2015). La seva proposta es basa en l’animalitat, a través de la qual s’atreveix a desafiar els límits que li han estat imposats, tant al propi cos com a la humanitat en general.
[9] Masson, Lucrecia (2015). Op. cit., p. 5, 9, 10, 19 i 21.
Deixa un comentari