L’Enric i la Charlotte tornen al poble a passar les festes de Nadal amb la família. Olor d’escudella, polvorons i sobretaules. Una retrobada amb el passat per resituar-se.
—He hagut d’anul·lar un bolo al Clamores perquè si no vaig a sopar a casa la nit de Nadal a ma mare li agafa un sopónsio!
L’Enric fa gairebé deu anys que viu a Madrid, ciutat que va escollir per desplegar la carrera com a cantautor veient que ni a la seva terra natal ni a Barcelona tenia gaire èxit.
—A Madrid és una altra història, allà és on passa tot. Madrid és lo rovell de l’ou.
Quan voltava pels bars mig buits de Barcelona amb la guitarra, es feia presentar com a Enric Moreso —el seu nom real, de fet. A Madrid es fa dir Henry. Henry More. I més o menys li dona resultat, perquè amb les actuacions es pot permetre de treballar només a mitja jornada en una gestoria. D’un a tres bolos per setmana sempre els fa, i ja fa temps que ha establert un mínim d’honoraris per bolo, independentment de si hi va gent o no. Per a dur gratis a artistes, que hi vagin els joves, tu, que ell ja ha complert els quaranta i no fa cap favor al sector acceptant feines per quatre duros. Però que et programin en una sala gran costa molt. Potser és una cosa que passa una vegada a l’any, i sovint en el marc d’un festival, juntament amb altres artistes. Però aquesta vegada, al Clamores, havien apostat per ell. Era l’únic artista de la nit de Nadal programat en aquella sala on, després del sopar nadalenc i abans de la disco de música dels seixanta ell rebria els clients amb el seu millor repertori de referències clarament sabíniques. Totes pròpies, això sí, i en castellà. Té fins i tot un hit que es diu «Tu mirada», que sona de tant en tant a Cadena Dial.
–¿Tu saps, Enriquet, lo disgust que s’enduria ta iaia si no vinguesses a passar el Nadal al poble? […] Fes lo favor de no dir més burrades i agafar un tren i tirar cap aquí! ¿Que quant te paguen? ¿Quant te paguen de l’actuació esta? ¿Cinquanta euros? Ja te’ls pagarà el papa, fes lo favor, que este any hem tingut bona collita, que per cinquanta euros de merda te pergues estos dies en la família, dona-te’n pena, Enriquet, desde luego. […] Ni que en siguen cent! M’és igual! Quin preu té l’últim Nadal en ta iaia, que ja en té noranta-quatre! I tu com un tontaina en la guitarreta cantant per a quatre pijos per Madrid! Ademés, este any venen tons tios Magdalena i Jacquie de Perpinyà, que saps que venen cada dos anys. I me pareix que també ve la xica, que es veu que s’ha separat i este any se’n ve en ells; què ha de fer, pobra.
La xica és la Charlotte i té tres anys més que l’Enric. Tres anys exactes perquè, com a curiositat, van néixer el mateix dia de febrer. Des de petits i fins ben entrada la joventut, només la veia durant una setmana als estius i un Nadal de cada dos, l’any que tocava anar amb la família de la Magdalena, germana de la seva mare. L’Enric va créixer absolutament fascinat per la Charlotte, que parlava en aquell català de la Catalunya Nord amb ells i amb la mare, i en francès amb el pare. Tant, que s’ha passat la vida comparant totes les dones que ha conegut amb ella, i totes hi han sortit perdent. Alta, prima, des d’adolescent que es pintava els llavis de vermell intens i duia els cabells curts o recollits, de manera que sempre li quedava el clatell a l’aire. A l’Enric, desarmat davant l’exotisme de la cosina nord-catalana, sempre li havia semblat que ella el devia trobar un pèl retardat, perquè a ell no li acabaven de sortir les paraules quan la tenia al davant i sovint s’encallava.
Ara devia fer deu anys que no la veia, des del seu casament amb el Mark —va ser llavors quan l’Enric va decidir anar-se’n a provar sort a Madrid—, un home de negocis francès, guapot i quadrat, sempre encorbatat, més baixet que ella, i amb qui l’Enric va pressentir que la cosina faria mal matrimoni. No han tingut fills. Així que, ara que sap que es tornarà a trobar la Charlotte, ja no li sembla tan dramàtic això de perdre’s l’actuació al Clamores.
Arriba el mateix dia 24 de desembre prompte a la tarda a la casa de Sant Jaume d’Enveja. L’ambient fa olor de caldo d’escudella. La mare i la tieta Magdalena, que havia arribat el dia anterior amb l’home i la filla, s’han encarregat de cuinar i decorar-ho tot. El pare escura les hores al tros, aliè a l’època i les visites, intentant obviar el fet que estigui passant res d’especial —excepte quan s’asseu a taula, que, llavors sí, no perdona ni un plat ni un entremès ni un polvoró.
—En lo bonic que seria tindre una criatura per aquí gatejant ara al Nadal, eh, Magda, però, manos meus! Vaia mala sort hem fet, xiqueta!
—Sí perquè a esta ja se li passat l’arròs, tan bones faenes, tan bones faenes…! Ella i el moniato anquell del Mark, i en acabat mira, ¿per a què? Lo pis venut i cap criatura! Ara, que te vaig a dir, per a separar-se, millor que no hi haigue criatures pel mig, que después tot són disputes.
—Això sí.
—I este què? —referint-se ara a l’Enric, que encara no s’ha tret el barret marró i el fulard beix del coll (fa temps que va adoptar aquests complements com a distintius de la seva marca personal) i l’americana gastada del mateix marró ranci que el barret—, que s’haurà de buscar una nòvia jove perquè les de la seua edat tampoc mos donaran cap descendència, ja.
L’Enric i la Charlotte encreuen mirades i, per primera vegada a la vida, o això li sembla a ell, connecten. Connecten en el tedi que els representa veure’s envoltats de tant de costumisme. D’haver aterrat al planeta de la passivoagressivitat impune que és la família. Fa dos petons a la mare, a la tieta i a l’àvia, que seu a la cuina amb la mirada perduda, i es guarda els dos petons de la Charlotte per al final, que els hi torna sense escarafalls. Fa molt bona olor. Ell no. Ell continua pensant que dutxar-se cada dia fa poc d’artista autèntic. Però aquesta tarda es dutxarà i es posarà colònia i intentarà seure al costat d’ella al sopar.
La Charlotte és sommelier. Treballa per a una de les millors bodegues franceses. Ha quedat en dues ocasions finalista del premi a millor sommelier jove de França i es fa un tip de viatjar. Es gasta un dineral en cremes antiedat i té un entrenador personal que l’obliga a fer un circuit per la ciutat els dilluns, i un altre al gimnàs els dimecres; una nutricionista que li permet fer algun excés en temporades com aquesta de Nadal només si ha aconseguit aprimar-se un parell de quilos els dies previs. Perruqueria, esteticista i massatgista un cop per setmana. Una habitació sencera reservada a la seva col·lecció de bosses i sabates. S’aguanta bé, que carai, està estupenda, això és el que li diu tothom, a pesar que la regla fa uns quants mesos que comença a fer-li el burro. I ningú no entén com és que el Mark l’ha deixat. Ella sí que ho entén: li ha xafardejat l’Instagram a fons i ha arribat a la conclusió que s’ha embolicat amb una joveneta de la feina. Un clàssic. Segur que amb la noia aquesta tindrà els fills que no ha tingut amb ella. Ara, que no sabria què fer-ne, tampoc, ella, arribats a aquest punt, d’un nadó.
—Va, Enriquet, canta-mos algo, vols? —li demana la tieta Magdalena, a qui encara li agafa el riure quan el veu cantar; sempre li ha semblat còmic.
Al pare, en canvi, el que li agafa és mala llet, i cada any acaba fent el comentari de «¿per a n’això mos vam esllomar per a pagar-te una carrera?». Ell assegura el tret i canta «Tu mirada», llançant-li ídems a la Charlotte, una mica animat pel vi del sopar. Ella fa rodar els ulls a mitja cançó, s’aixeca i se’n va cap al pis de dalt, cosa que ell interpreta com un clar senyal de «segueix-me». Quan acaba el tema, d’una revolada agafa barret i fulard i enfila escales amunt, cap a l’amagatall del terrat on fa trenta anys la va enxampar fumant d’amagat. Mentre puja, es va repetint «ets un home adult, ets un seductor». Abans, però, s’atura al lavabo del primer pis per assegurar-se que no té res entre les dents ni un moc traient-li el cap pel forat del nas.
Quasi cau de cul en veure que a l’espill hi ha un noi igual que ell quan tenia poc més de catorze anys (tot i que amb un barret llardós i un fulard sospitosament beix). Es palpa la cara de mec que hi veu reflectida i troba a faltar la barba que duia minuciosament mal afaitada i que tant interessant (es pensa que) el feia. Te l’impuls de soltar un crit però el reprimeix perquè l’últim que vol ara és convocar la família al lavabo. Així que amb la lleugeresa de pesar vint quilos menys grimpa per les escales fins al terrat. Es dirigeix al rogle darrere de la caseta del safareig i, efectivament, allà la té, la Charlotte de disset anys, amb aquell aire de femme fatal precoç que ja havia adoptat d’adolescent. Quan li mira la cara s’adona que duu la ratlla dels ulls escorreguda i el pintallavis escampat, com si dugués morrandes. Ella el mira decebuda, com esperant-lo.
L’Enriquet no troba ni mitja paraula a l’altura de la contundència de la Charlotte, que se li atansa i li acaricia amb un dit el costat esquerre de la cara fins que, amb el mateix índex, li tapa la boca i el mira molt seriosa. Ell, aterrit i amb el dit d’ella encara premut sobre els llavis, aconsegueix dir:
—¿I ara què hem de fer, tan joves una altra vegada?
Ella, categòrica com ha estat sempre, li assegura:
—Ara tornarem a viure, però sense ser patètics.
Deixa un comentari