Noi amb un telègraf. Washington, D.C., c. 1921 | Shorpy | Domini públic
Una casa no són només maons i morter. Els que l’habiten la transformen i hi donen sentit, igual que els canvis socials que hi ocorren a l’entorn. Fa dècades que les cases experimenten una revolució tecnològica que ha enderrocat les barreres entre el que és públic i el que és privat, el que és individual i el que és col·lectiu. El coronavirus ha accelerat el procés, perquè ha derruït els envans que separaven descans, consum, producció, oci, aprenentatge… Com passa amb altres transformacions profundes, les conseqüències d’això trigaran a cristal·litzar, però ja podem identificar-ne els primers impactes físics i simbòlics en la vida domèstica actual.
Què és, exactament, una casa? En totes les cultures, la vida transcorre a l’entorn d’un lloc en el qual podem refugiar-nos, rentar-nos, descansar, mantenir relacions sexuals… Aquest espai pot adoptar les formes més diverses, i els usos que hi donem no sempre coincideixen, però els éssers humans duem a terme certes activitats essencials a l’entorn d’un espai, central per a la vida, que tendim a considerar casa nostra.
Una casa no és mai un objecte acabat. És un work in progress continu en dos àmbits: el físic –decoració, reformes– i el cultural, segons els usos i els costums canviants dels habitants i les societats. Aquesta relació entre la producció de l’espai i la seva reproducció simbòlica va ser àmpliament analitzada durant els anys setanta per pensadors com Henri Lefebvre, pel moviment situacionista o per Michel Focault, que la descriu així: «No vivim en un espai homogeni i buit, sinó, ben al contrari, en un espai carregat de qualitats, un espai que potser també visiten els fantasmes; l’espai de la nostra primera percepció, de l’ensonyament, de la passió.»
Per tot això, doncs, no és estrany que, des de la segona meitat del segle XX, els mitjans de comunicació de masses, primer; Internet, després, i la pandèmia del coronavirus, ara, estiguin modificant la forma i el sentit de l’habitatge d’una manera radical.
La fi de la intimitat
La idea de la casa com a espai essencialment privat és un invent modern. A l’Edat Mitjana, el concepte d’intimitat només tenia vigència per a la vida monàstica i cortesana. A les cases, tot espai era comú, de manera que les taules, les banyeres i els llits es paraven i es guardaven quan convenia. Les habitacions diferenciades sorgeixen amb l’ascens de la burgesia urbana i de la individualitat com a valor cultural. Això modifica l’estructura de les cases, i es creen banys, dormitoris, menjadors, etc. Compartiments que asseguren la privacitat i alhora ordenen com ha de desenvolupar-se el dia segons les normes de la societat liberal.
Aquesta noció d’intimitat s’ha vist alterada per la revolució comunicativa i tecnològica de les darreres dècades, que desdibuixa la barrera entre el que és públic i el que és privat i travessa, també, les estances de la casa. Tal com va analitzar al seu dia el filòsof Javier Echevarría, la ràdio i la televisió van convertir els habitatges del segle XX en llocs en els quals es representa la vida pública. Tot i que fos només de manera passiva, la informació i l’entreteniment van instal·lar-se a les sales d’estar, i van portar-hi de bracet la política i el consum. Fa vint-i-cinc anys, Echevarría anticipava que amb l’arribada d’Internet naixeria una nova forma de cosmopolitisme, el cosmopolitisme domèstic, atesa la importància creixent dels domicilis en l’economia i l’opinió públiques.
Un quart de segle més tard, el desenvolupament tecnològic i d’infraestructures ja ha permès que Internet sigui un recurs disponible per a milions de llars. Si bé aquesta expansió no és equitativa (recordem que prop del 45 % de la població mundial no té accés a Internet, un 13 % en el cas d’Europa), tot fa pensar que l’expansió progressiva de la tecnologia mòbil acabarà connectant totes les cases a escala planetària en un futur prou proper.
A la casa connectada, totes les estances –i no només una– s’omplen de notícies, amistats, compres, teletreball, xats… Els telèfons, els altaveus i altres electrodomèstics intel·ligents obren la vida domèstica a l’exterior de manera permanent. Si els mitjans de comunicació de masses van portar el que era de fora cap a dintre, la tecnologia digital ha creat una xarxa de dintres i fores que s’entremesclen i interactuen de manera asíncrona. La crisi del coronavirus ha accelerat bruscament aquest procés, i ha sacsejat les cases especialment en termes de consum, producció i cures, amb repercussions que es preveuen físiques, però també simbòliques i culturals.
La digitalització del refugi
Aixoplugar-se sota un sostre és una necessitat física i psicològica. Les cases existeixen perquè els éssers humans han de reposar i recobrar forces, si és possible, còmodament. Si la casa és un lloc al qual es torna per reposar, què passa quan ens hi hem de quedar forçosament? La pandèmia ha obligat milions de persones a fer front a aquest contrasentit, amb la consigna decretada pels poders públics i econòmics que hem de continuar produint, consumint, estudiant, socialitzant… a l’espera d’un retorn eventual a la normalitat.
En els darrers mesos, les compres per Internet han crescut en xifres de dos o fins i tot tres dígits. Segons la consultora McKinsey, el comerç electrònic als Estats Units va arribar, en només noranta dies, a un volum que en condicions normals s’hauria assolit en deu anys. Les mesures d’higiene i distància social encara dissuadeixen de visitar les botigues físiques, cosa que fa pensar que la tendència es consolidarà en els propers mesos. Això, doncs, farà que la relació entre l’habitatge i el mercat digital sigui encara més porosa. La materialització més evident d’aquest procés és la presència generalitzada de repartidors i riders pels carrers de les ciutats, fet que també ens indica que la casa connectada, sobretot en l’experiència del confinament, no podrà existir tal com la coneixem sense la precarització laboral que imposen algunes empreses de l’economia digital com Amazon, Deliveroo, Glovo, etc.
La tecnologia també ha facilitat la transformació precipitada de les cases en un centre productiu per a determinades professions, sempre que es disposi d’una bona connexió a Internet. Això ha causat tres menes de tensions: la primera, en relació amb l’espai, perquè, com s’exposa més endavant, ha generat canvis importants en els usos i la distribució de l’habitatge; la segona, vinculada al temps, perquè es posa en dubte la divisió estatal entre l’horari laboral i el lleure —una divisió ja per si sola prou fràgil, perquè la comunicació digital fa dècades que la desdibuixa–; la tercera, que beu de les dues anteriors, relacionada amb els ciutadans, perquè el teletreball amb menors o amb persones dependents introdueix a casa el conflicte encara irresolt entre el mandat de la producció i el de l’atenció a les persones. Aquestes disputes tenen un impacte especialment sever en dones i nenes d’arreu del món, que durant la pandèmia han hagut de dedicar més hores a les tasques domèstiques i que, entre altres desigualtats, pateixen més la bretxa digital.
Enfront del virus, canviar la casa
Una casa es pot interpretar com un símbol de la societat que l’envolta, una metàfora de les lleis socials no escrites. «Els edificis no ens obliguen a actuar d’una manera determinada», va escriure l’historiador Peter Burke, «però donen “indicacions” a les persones que hi viuen, i fomenten certs tipus de comportaments». L’experiència de la pandèmia, amb els reptes i les necessitats que ha comportat, ja ha transformat de manera evident l’espai públic, però també el privat, des d’un punt de vista tant físic com cultural.
En el pla material, el confinament i el teletreball han revalorat l’ús de galeries, patis, terrasses, balcons i altres menes d’espais oberts que multipliquen, encara que sigui simbòlicament, l’horitzó habitable de les cases, i que la pressió del mercat immobiliari ha anat reduint. Aquesta necessitat de perspectiva en relació amb l’entorn immediat, i la possibilitat de fer feina remotament, s’han traduït en un interès renovat per l’habitatge fora de les grans urbs, una tendència que probablement es deu a la recerca no pas de més metres quadrats, sinó de menys densitat urbana –cosa que ha de proporcionar-nos una sensació de control i d’independència de l’exterior.
Els espais interiors han canviat, i continuaran canviat mentre l’amenaça d’un nou confinament domiciliari continuï latent. En el pla laboral, una enquesta d’HP va constatar que, arran del coronavirus, els treballadors europeus s’han gastat una mitjana de 500 euros habilitant la casa per tenir-hi un espai per treballar. La despesa es reparteix principalment entre mobiliari d’oficina, impressores, auriculars amb micròfon i millores en la connexió a Internet. Sembla sensat pensar que aquests nous espais connectats es tornaran permanents, cosa que alterarà l’estructura de l’habitatge en benefici d’unes sales versàtils i flexibles en les quals la tecnologia ens permeti treballar, estudiar o tenir aficions, segons ens convingui i amb certa facilitat. Ras i curt: la metamorfosi de la casa com a centre productiu, educatiu i lúdic en línia.
Política domiciliària
Aquests canvis d’usos i costums facilitats per la tecnologia anticipen una transformació també en l’àmbit cultural. La consultora Accenture ha batejat els anys que vindran com «la dècada de les cases», perquè, segons una enquesta en la qual han participat prop de 9.000 persones de vint països diferents, la sensació d’incomoditat i de desconfiança en la higiene dels espais públics, la fi dels viatges no essencials, la por de la crisi financera i el descens dels ingressos familiars podrien provocar que les persones cada cop passin més temps a casa i optin pel consum local.
Les conseqüències polítiques d’aquest replegament tenen un potencial tant distòpic com emancipador. El filòsof Paul B. Preciado advertia, al principi de l’estat d’alarma a l’Estat espanyol, que el confinament era la importació fins a la pròpia porta del domicili privat de les polítiques de seguretat i de protecció de fronteres assajades durant anys amb persones migrants. En canvi, hi ha altres veus que busquen entre la malesa el germen de noves possibilitats d’acció individual i col·lectiva: una revaloració de les cures, l’aparició de xarxes socials de suport mutu, una revisió del consumisme i una mirada renovada cap a la natura i el medi.
Com sol passar en aquests casos, el caràcter final dels canvis dependrà de la capacitat de les persones d’anticipar-s’hi i fiscalitzar els governants. La consolidació de l’habitatge com a espai econòmic, polític i cultural estès per la tecnologia sembla, ja, inevitable; el repte, doncs, és mantenir una societat civil que ara viu interconnectada però forçosament refugiada a casa.
Deixa un comentari