Què són els insect media?

Els insectes són referència per a la cultura de xarxes, des dels discursos sobre ments-rusc fins als algorismes que funcionen com colònies colònies de formigues.

Them! (1954)

Them! (1954)

Són per tot arreu i, amb les seves sis potes, els seus nombrosos ulls i les seves capacitats de moviment i de percepció tan diferents de les nostres, podem veure’ls com un exemple clar d’intel·ligència no humana. No és estrany que els insectes hagin inspirat els autors de ciència ficció. Però també han estat una font d’inspiració en altres camps, como ara la robòtica o el disseny de xarxes. A més de criatures més o menys fastigosos, els insectes són un punt de referència bàsic per a una bona part de la cultura de xarxes, des dels discursos sobre ments-rusc i xarxes distribuïdes fins als algorismes que funcionen com les colònies de formigues; fins i tot hi ha hagut qui ha qualificat de «societat-pol·len» les pràctiques cognitives del capitalisme.

El context en què parlo de mitjans-insecte és el d’aquest conglomerat de nocions manllevades de la biologia i de l’alta tecnologia: es tracta d’interpretar la cultura dels mitjans de comunicació a partir de models de vida aparentment senzills, però que superen els éssers humans de múltiples maneres. La idea dels mitjans-insecte és doncs un exercici històric de caire teòric i cultural que pot ajudar-nos a entendre el llarg diàleg entre els discursos de la tecnologia i de la biologia.

La ciència ficció és un bon exemple. Per ser futurista, ja no cal idear fantasies sobre combinacions d’humà i d’animal o sobre androides i humanoides; és preferible recórrer a insectes i a d’altres animals no humans. Aquesta és la conclusió que suggereix la lectura d’algunes obres de ciència ficció dels darrers anys, com The Dervish House, d’Ian McDonald, on la Istanbul nanotecnològica del futur, amb el seu pròsper nucli de negocis i d’empreses high-tech, apareix com un centre comercial de la Ruta de la Seda en versió segle xxi. Les fantasies cronenberguianes dels anys vuitanta, amb aquells híbrids d’humà i d’insecte (com a La mosca), han estat desbancades per les versions de robots-aranya i de drones insectoides que conformen els règims de seguretat i vigilància d’una Istanbul infestada de sectes suïcida.

Primera edició de Gläserne Bienen (1957)

Primera edició de Gläserne Bienen (1957).

No és que el concepte d’eixam sigui una cosa nova. La seva història es remunta als inicis del segle xx, amb les investigacions sobre els «superorganismes» i la intel·ligència col·lectiva que pel que sembla desenvolupen els formiguers. Es tracta de la versió precibernètica del que ens ofereix l’actual societat d’Internet: un món de connectivitat i d’intel·ligència emergent. De fet, la història de les tècniques culturals ajustades al model de l’eixam és força més llarga i coincideix amb l’aparició de la robòtica intel·ligent. En aquest cas, la literatura d’Ernst Jünger exemplifica una determinada visió epistemològica del «desenvolupament» dels mitjans, com a la novel·la Gläserne Bienen (Abelles de vidre), del 1957, que descriu un futur nanorobòtic. Per a Jünger, la nanorobòtica coincideix amb la nova obsolescència dels mons animals, cosa que encaixa amb l’anàlisi que han fet autors com Akira Mizuta Lippit de la doble relació existent entre els paisatges tecnològics urbans moderns i els animals: la desaparició de rosegadors i d’altres espècies no humanes hauria estat acompanyada d’una animalització dels mitjans, quelcom que es pot constatar fins i tot amb una anàlisi somera de les representacions utilitzades en els primers mitjans de comunicació, tan fascinats per l’agilitat dels cossos animals, o dels mons de rosegadors i granges de l’animació.

Segons Lippit, la relació entre animals i tecnologia caracteritza l’etapa de modernització i innovació de finals del segle xix. Al mateix temps que desapareixen de les tècniques i de les cultures urbanes, els animals comencen a poblar els nous discursos, como el dels mitjans de comunicació (el cinema) o el de la subjectivitat moderna (la psicoanàlisi). Com assenyala Lippit, per mitjà de metonímies de la natura, els animals s’incorporen al nou entorn industrial, on el vocabulari i les explicacions de moltes innovacions tecnològiques, des de la màquina de vapor fins a la mecànica quàntica, es caracteritzen per una certa animalitat. James Watt, i més tard Henry Ford, Thomas Edison, Alexander Graham Bell, Walt Disney o Erwin Schrödinger, entre altres figures destacades dels nous corrents industrials i estètics de finals del segle xix i començament del xx, es van inspirar en animals per idear els seus artefactes i d’aquesta manera van crear tot un seguit d’híbrids de fantasia.

Hi ha tota una zoologia dels mitjans. El sentit amb què aquí es fa servir la paraula té a veure amb el plantejament «zootècnic» que relaciona les pràctiques de comunicació amb la investigació animal, però també, com veurem més endavant, amb un plantejament ecològic més general. La noció de zoologia dels mitjans té a veure amb una situació històrica i cultural determinada, on el disseny i la interpretació dels mitjans tecnològics es basaven en comunitats animals.

Evidentment, l’ús d’aquest enfocament zoològic no serveix només per estudiar els mitjans segons el seu contingut i el que apareix a la pantalla. En realitat, els mons descrits en novel·les com The Dervish House ens recorden que els mitjans en tant que tecnologies (entitats abstractes però presents, concretes però distribuïdes massivament en l’era de les xarxes i de la comunicació sense fil) funcionen amb molta més eficàcia quan no s’ajusten al model humà. Per això els biòlegs marins han començat a assessorar els cossos militars i de seguretat dels Estats Units, i per això surten pops a les notícies. Em refereixo a experts com Rafe Sagarin, ecòleg marí de la Universitat d’Arizona, que ensenya com emular l’organització descentralitzada d’aquests cefalòpodes. El llibre de capçalera d’aquestes experimentacions és, evidentment, Vampyroteuthis Infernalis: A Treatise, with a Report by the Institut Scientifique de Recherche Paranaturaliste, del filòsof dels mitjans Vilém Flusser.

Des del punt de vista de la teoria dels mitjans, tot això suposa superar algunes visions tradicionals de la tecnologia, des d’Ernst Kapp fins a Marshall McLuhan. Molts d’aquests teòrics van tractar de demostrar que els mitjans de comunicació han estat dissenyats a imatge del que és humà i com extensions de la humanitat. Per a d’altres, com Siegfried Zielinski, la relació dels mitjans amb el món és força més peculiar.

En la línia d’aquesta arqueologia i fins i tot variantologia dels mitjans, podem explorar una altra tradició teòrica. En aquest cas, en incorporar animals en seves diverses formes, la teorització ofereix un altre conjunt de disponibilitats (affordances). De fet, quan parlem d’ecologia dels mitjans, no podem oblidar els primers treballs de Harold Innis, que va tractar temes ecològics en sentit literal, com ara els rius, les pells o els castors, i que també va desenvolupar una visió més conceptual del «mitjà», fent recular la seva història fins un punt intermedi entre la biologia i la premsa tècnica. La bibliografia etològica i biològica del segle xix i començament del xx ofereix diversos enfocaments interdisciplinaris de temes com la vida dels insectes, en el que sembla un intent d’aplicar les tècniques «culturals» a l’estudi d’aquests animalons: l’existència dels insectes es defineix pel ball, l’acústica, la comunicació o els sistemes d’allotjament, com a Moeurs des insectes, de J.H. Fabre. Un dels autors que recull aquestes vacil·lacions de l’interès metodològic i teòric és William Morton Wheeler, que va ser un dels primers estudiosos de l’organització social dels animals i va idear el concepte d’«emergència» molt abans que la teoria de la complexitat se l’apropiés. A començaments del segle xx, Wheeler es planyia per l’abast limitat del concepte d’allò social: «Per desgràcia, la ciència de la sociologia comparativa encara no s’ha desenvolupat. De fet, no ha avançat ni en un sentit ni en l’altre, perquè els sociòlegs han deixat l’estudi de les societats animals i vegetals en mans dels biòlegs, els quals s’han mostrat menys interessats per aquestes societats que per l’estructura o les activitats individuals dels seus membres». ¿I si la decisió de Wheeler d’estendre les ciències socials a la vida vegetal i animal pogués anar un pas més enllà i aplicar-se a la investigació dels mitjans? Si tants dels primers estudis sobre la psicologia i les agrupacions socials dels animals semblen, anacrònicament, una aplicació humorística de les tècniques culturals a la vida no humana, ¿no podríem, més seriosament, fer extensiu el plantejament mediàtic als animals, com també a d’altres elements de l’ecologia no humana, tant orgànics com inorgànics?

Insect Media: An Archaeology of Animals and Technology. Jussi Parikka (2010).

Insect Media: An Archaeology of Animals and Technology. Jussi Parikka (2010).

De fet, enfocaments com el dels «mitjans-insecte» són necessaris per descriure amb rigor els contextos culturals, històrics i mediàtics on es desenvolupa la cultura tecnològica. I això és especialment urgent avui en dia, en plena ecocatàstrofe: els residus electrònics són un problema cada cop més greu, i les nostres avançades andròmines són plenes de materials tòxics. La informàtica en núvol exigeix quantitats enormes d’energia. Las mateixes tecnologies dels mitjans tenen conseqüències ecològiques, més enllà de la simple metàfora animal. ¿No podríem inspirar-nos en l’ecologia i en la biologia per entendre d’una forma més ètica la cultura dels mitjans tècnics?

Traducció de l’anglès: Zoraida de Torres Burgos.

Vegeu comentaris2

  • leif BRUSH | 25 gener 2013

  • Oriol Abad Hogeland | 04 febrer 2013

Deixa un comentari

Què són els insect media?