Quan van venir a buscar els analfabets digitals…

Un botiguer i un client que es planteja comprar una destral o un mànec de destral. Leaby, Suècia, 1940 | Carl Gustaf Rosenberg, Riksantikvarieämbetet | Domini públic

La setmana passada vaig anar a un restaurant. Érem un grup d’amics que ens retrobàvem després de la pandèmia: hi havia una criatura nova, s’havia fet algun viatge transoceànic per poder quedar i quasi tots lluíem força cabells blancs nous. Com en tants altres restaurants postpandèmics, ens van rebre amb la carta en un codi QR. I ja sabem què passa, llavors: en comptes de parlar amb la colla, mirar-nos a la cara o agafar en braços la nova criatura, cadascú se submergeix en l’univers del seu telèfon, on algú ha intentar encabir el que havia estat una carta d’uns quants folis din-A4 en una pantalla de mà. La pantalleta interromp el flux de la comunicació i l’espontaneïtat del moment, però això ja no és nou. El que va ser nou va ser el que va venir després. El cambrer se’ns va acostar per dir-nos que amb el mateix codi QR també podíem pagar, que cadascú es podria pagar el seu plat o que podríem partir el compte en parts iguals, i que era tan fàcil com comprar per Internet. I que si hi havia algú que no sabés fer una compra per Internet, l’aviséssim. Efectivament, no va tornar a passar per allà fins que es va resoldre la qüestió del compte, tot i que la família amb les dues criatures adormides als braços no tenia ni mans ni ganes de resoldre l’endevinalla del QR. Però el problema de la digitalització forçada de la societat institucionalment es redueix al problema personal de tenir les habilitats digitals necessàries.

I és així que hem estat testimonis de la digitalització forçada de la societat. D’una banda, els ciutadans fan servir cada cop més les tecnologies digitals; més habitualment i per a més funcions. De l’altra, s’han digitalitzat nous productes i serveis que reforcen cada cop més la ciutadania digital. Aquesta ciutadania digital resulta fonamental però inassolible per a alguns col·lectius que es troben en circumstàncies determinades, especialment per a les persones amb menys habilitats en aquest àmbit, entre les quals hi ha molta gent gran.

Amb la pandèmia va accelerar-se la digitalització dels diners; com a mínim a Barcelona, el bitllet senzill d’autobús ja no es pot pagar en metàl·lic. També s’ha digitalitzat la recepta mèdica, que a la Seguretat Social ja no entreguen impresa. S’ha estès l’ús de diferents sistemes de validació de la identitat: el codi PIN, el DNI electrònic i la signatura electrònica. Els típics dispositius d’audioguies s’han convertit en aplicacions que has de descarregar tu mateix al mòbil, i has d’espavilar-te per trobar l’audioguia que correspon a l’exposició que visites. I, per últim, s’ha popularitzat la compra digital anticipada d’entrades de museus, concerts i altres esdeveniments culturals.

Instruccions per demanar menjar de forma telemàtica en un restaurant | Alpha, Flickr | CC BY-NC

El tecnooptimisme imperant només hi troba avantatges, en la digitalització. Calen menys cambrers als restaurants; el conductor de l’autobús ja no perd temps venent bitllets; ens estalviem el paper de les receptes mèdiques, els tiquets i les entrades; es redueix el temps que els funcionaris i els caixers han de dedicar a atendre el públic. I els museus no han de gestionar els dispositius de les audioguies. Però sovint no veiem el cost que comporta per als que queden exclosos d’aquests serveis, o l’autonomia que perden els que no hi poden accedir directament, ni l’impacte en el dret a la igualtat d’oportunitats i el dret a la no-discriminació.

Els que no poden o no volen exercir la ciutadania digital passen a dependre de la solidaritat de familiars o amics, o bé són castigats pel sistema amb un procediment més carregós que l’anterior, que era analògic. Hi ha persones a qui els mòbils que la indústria considera obsolets encara ens resulten útils, i no tenim espai per a ni una audioguia més. I si no tenim espai al mòbil per instal·lar-hi l’audioguia de torn, pot ser que no puguem accedir al servei. Si no fem la compra digital anticipada als esdeveniments culturals, ens arrisquem a quedar-nos sense entrada. I si no podem accedir a la recepta mèdica a través de La Meva Salut, podem demanar al farmacèutic quins medicaments tenim disponibles, sí, però en el boca-orella potser es perden detalls fonamentals que ens interessen en el moment de la compra, com ara la dosi o la freqüència amb què hem de prendre el medicament. Tot i que l’estadística oficial digui que a l’Estat espanyol el 94 % de la població adulta es connecta a Internet a través de dispositius mòbils (Eurostat, 2021),  això no vol dir que tota aquesta franja de ciutadans pugui fer anar aquests serveis, o que els pugui fer servir cada dia o que estigui disposada a perdre els avantatges del servei analògic.

Hi ha moltes raons per les quals un no pot o no vol accedir als serveis digitals. La falta d’habilitats o d’interès en els serveis digitals són segurament les més habituals. La manca d’habilitats o d’interès per les tecnologies digitals sol associar-se a sectors més vulnerables de la població, amb un nivell socioeconòmic més baix i amb menys oportunitats d’establir contacte habitual amb algunes d’aquestes eines: són, per exemple, les persones grans que no han treballat per compte d’altri, o que pel tipus de feina que han fet no han hagut de menester ordinadors. D’altra banda, hi ha gent jove que és experta en xarxes socials a través del mòbil, però que no sabria instal·lar-se la signatura electrònica, o que no sap què és un full de càlcul. També pot ser, però, que no es vulgui accedir als serveis digitals per saturació; en aquest sentit, cada cop hi ha més joves que advoquen pel dret a la desconnexió digital. O també pot ser que no es pugui per restriccions puntuals de l’accés; per exemple, el dia que el mòbil es trenca o es fa malbé.

En aquest punt, ja no sorprèn que algunes de les víctimes d’aquesta ciutadania digital forçada alcin la veu en contra del tecnooptimisme imperant, ja sigui en l’esfera privada o en la pública, i d’aquesta manera ajudin la societat a reflexionar sobre les utopies de la digitalització. Sovint és la gent gran la que ens ensenya els límits de la digitalització de la societat, i no només perquè hi hagi persones que no tenen prou habilitats digitals, sinó també perquè no estan disposades a perdre els avantatges del món analògic que han conegut fins al moment i que valoren per la calidesa, la versatilitat i la familiaritat.

Un dels pocs casos públics en contra del tecnooptimisme imperant és la campanya en contra de la despersonalització de la banca iniciada per Carlos San Juan a change.org. En l’esfera privada, però, hi ha molta altra gent gran que es posiciona en contra d’aquesta digitalització forçosa. Són persones que prefereixen no tenir WhatsApp i no haver-se de comunicar a través de missatges de text que la gent escriu i llegeix a mitges, i es decanten per la telefonada, en la qual poses i reps tota l’atenció. O persones que renuncien a barallar-se amb el codi QR perquè prefereixen la solidaritat d’algú que els llegeixi la carta i amb qui puguin anar-la comentant. I que segurament voldrien continuar traient els diners del banc en metàl·lic i controlar les despeses amb la llibreta, més que no pas haver de dependre d’altres persones amb qui segurament no tindrien raons per discutir com han d’organitzar les seves finances.

Això no obstant, fem poc cas de la gent gran que alça la veu en contra d’aquest tecnooptimisme. Ens sonen més bé les idees dels joves que advoquen per la desconnexió digital que les dels grans que es queixen de la despersonalització dels serveis, tot i que tots dos col·lectius vagin en la mateixa línia.

A la gent gran se l’acusa de no saber fer servir les tecnologies digitals i de no voler-se modernitzar, i s’advoca amb força per incorporar-la a la societat digital i fer que superi la bretxa. Sovint, però, les persones que no són usuàries d’aquesta mena de tecnologies o de certs serveis no només estan influïdes per les oportunitats digitals que han tingut al llarg de la vida i per la seva trajectòria digital, sinó que també es basen en decisions conscients i informades que qüestionen els valors que hi ha en joc en la digitalització.

Solem acusar la gent gran de difondre notícies falses o cadenes de missatges de WhatsApp, o de no saber quin sentit tenen certes emoticones, o d’enviar missatges inútils de «bon dia!». Aquests usos, però, més que una falta d’habilitats digitals són una oportunitat per empatitzar amb el moment vital de l’altre i les seves necessitats emocionals. Els fem poc cas quan reivindiquen més serveis cara a cara, menys missatges de text i més telefonades síncrones. És a dir, quan defensen la inclusió, la calidesa i la personalització real de les experiències.