Quan va despertar, el web encara hi era

Home dormint al costat d’uns melons a Istanbul, Turquia. Font: Flickr

Del web estàtic al portal de continguts passant pel web 2.0

L’any 2000 el web del CCCB era poc més que una agenda per informar de l’activitat del centre. Sense el dinamisme que aportaria el 2.0 i amb una velocitat de connexió que limitava enormement la descàrrega d’elements multimèdia, el seu objectiu no podia anar gaire més enllà que el d’oferir informació pràctica i de servei.

Amb el pas dels anys, a la informació s’hi han sumat diversos continguts multimèdia i la possibilitat de participació com a vectors bàsics que articulen el web del centre. D’aquesta manera, la direcció que pren la nostra presència digital té molt a veure amb la distribució de pesos entre aquests tres elements.

Si bé la majoria dels visitants del web del CCCB hi accedeixen per consultar informació, també tenim present que en l’actualitat no és l’única font per assabentar-se del que fem. Alternatives com les xarxes socials, que permeten una recepció passiva de la informació i, a més, actuen com a recordatori en temps real, o les agendes culturals, que ofereixen una visió global de tota la programació cultural de la ciutat, fan que ens replantegem la necessitat de la nostra posició central com a font de referència en aquest terreny.

D’altra banda, amb el temps hem establert una distància crítica davant l’eufòria inicial de les xarxes socials, anunciades com una utopia de participació i co-creació. No volem renunciar a una relació bidireccional amb el públic, però, després de diversos projectes, hem constatat que la participació aporta valor quan té un objectiu clar i està ben dirigida, i que el treball és més efectiu amb comunitats específiques i definides. Entenem, doncs, que per afavorir aquesta actitud activa del públic hi ha espais més concrets i adequats, i que la línia a seguir seria millorar els vasos comunicants entre aquests i el web del CCCB.

Una de les particularitats del CCCB és que no disposa de col·lecció pròpia. En canvi sí que manté un extens fons documental derivat de la seva activitat. En els darrers anys la generació de continguts multimèdia no ha parat de créixer i ha efectuat un gir important: hem passat de continguts que replicaven l’activitat del centre a la xarxa a continguts que l’expandien a partir de materials complementaris. En aquest sentit, l’experiència digital no és un simple reflex del que passa al CCCB, sinó que hi suma un valor afegit.

És aquest tercer vector, els continguts, el que pot marcar un tret diferencial del web i posicionar-lo com a lloc de referència a la xarxa. Sense el límit geogràfic que estableix la informació d’agenda, el camí per recórrer amb els continguts és molt més llarg i alhora és l’únic que ens permet evolucionar cap a una presència veritablement digital.

 El blog CCCB Lab: Un model a explorar

Una via a seguir seria la del blog CCCB Lab. Quan aquest va néixer el seu objectiu era ser una finestra on compartir els processos en curs del departament i permetre a la vegada la participació del públic. En aquest sentit, les seves publicacions estaven molt marcades pel dia a dia, fet que provocava una gran diversitat d’estils i punts de vista. Si, d’una banda, això aportava frescor i dinamisme, de l’altra en va delimitar greument el creixement, ja que es tractava d’una eina encara molt lligada a l’activitat presencial.

El 2012, amb el redisseny del blog també es va donar un canvi d’estratègia. La idea era convertir el que havia estat un suport per difondre i expandir l’activitat en una revista digital. Per això es va marcar una línia editorial basada en les línies d’investigació del departament i els seus projectes, que es concretava en la publicació regular d’articles de fons. Aquest gir suposa dos canvis conceptuals importants.

En primer lloc, implica un canvi de processos de treball. Els continguts ja no són el resultat final dels processos, sinó que requereixen una planificació prèvia amb visió global. Això suposa integrar la creació de continguts propis com un element destacat del procés de producció, entenent que aquests formen part essencial de l’activitat i no hi estan supeditats. D’aquesta manera, passem d’uns continguts singulars que posats en conjunt van definint un relat a una narració establerta que requereix i genera diferents materials segons les seves necessitats.

En segon lloc, també comporta un canvi en el discurs, on els continguts prenen el lloc a l’activitat com a motor del relat. Així doncs, el web no és només una font per poder expandir informació sobre una activitat, sinó que funciona sobretot en la direcció oposada, cosa que permet arribar a la programació des d’un univers expandit. Això, a la vegada, comporta un discurs més unitari i transversal que estableixi confluències entre els diferents projectes, tant a escala conceptual com pel que fa a les dinàmiques de producció, i fa evident la necessitat de basar-se en unes línies temàtiques. Si entenem que les diferents activitats no són recipients blindats i es relacionen entre elles a través d’unes línies globals de programació, la idea és que els continguts també es puguin recolzar en aquestes guies.

A dalt, aparença del web del CCCB l’any 2004 i el 2008, a sota, la pàgina d’inici del web actual.

 Un web en transició

En un moment en què les institucions culturals encara estan explorant quin és el seu paper a la xarxa, no hi ha una resposta clara ni concreta a com seria una experiència completament virtual del CCCB, però tot apunta que aniria en direcció als continguts. Projectes com el blog del CCCB Lab o els webs de les exposicions «Big Bang Data» o «Les variacions Sebald» ens confirmen aquest rumb. Tot i això, hi ha diferències d’escala que compliquen l’aplicació d’aquest model al web del centre. Evidentment els canvis són molt més difícils d’implementar i d’assumir com més gran és l’objecte al qual els apliquem. I en aquest cas, a més, estem parlant d’un gir important, d’una visió radicalment diferent de l’actual.

En tota evolució d’un web ens trobem amb un procés de selecció natural. Al final són els usuaris els qui estableixen quines són les funcionalitats que més els interessen del web, i això condemna a desaparèixer aquelles menys usades, encara que en el moment d’idear-les poguessin semblar increïblement útils. De la mateixa manera, si el web no s’adapta bé als processos de treball d’una institució, també corre el risc que esdevingui impossible dur-ne un manteniment efectiu i a la pràctica comporti la inoperabilitat d’algunes parts. Per tant, es tracta de calibrar quin nivell d’avenç és possible i realista amb els recursos de què es disposa.

El nou web del CCCB és fruit d’un moment de transició. Entenem, doncs, que més que un estadi final, el web és una eina en el procés de transformació de l’estratègia digital del centre. Per això, no pretén una ruptura total amb la línia seguida fins ara, però sí que introdueix elements per facilitar i afavorir l’evolució cap a un relat més transversal i amb més pes dels continguts.

D’una banda, l’estructura del web fuig d’una categorització tancada i vertical per esdevenir una xarxa on activitats i continguts es relacionen de diverses maneres. Aquests lligams, a la vegada, fan aflorar les línies temàtiques transversals que sustenten la programació del centre.

D’altra banda, els continguts multimèdia guanyen presència en tot el web. Si bé es manté l’activitat com a eix central del web, aquesta està constantment embolcallada pels materials que es generen al seu voltant. A més, aquests continguts també disposen d’espai propi on, més enllà de l’activitat, prenen la força suficient per poder establir un discurs per ells mateixos.

En conclusió, entenem el web com un projecte dinàmic que ha d’anar avançant per esmenar els defectes i polir encara més les virtuts. Sabem que la naturalesa d’Internet ens obliga a reinventar-nos més sovint del que podem i, per això, cal treballar en una versió Beta permanent, en un equilibri constant entre la nostra voluntat d’evolucionar i la capacitat real per acomplir-ho. Amb el temps, un web de grans dimensions acaba convertint-se en un monstre molt difícil de moure i fer avançar. Per això, necessita caminar pas a pas, sense descans, però amb la direcció tan fixada com puguem.