Quan el remei (institucional) és pitjor que la malaltia (mental)

Passadís de dones al manicomi St. Louis City Insane Asylum, 1904 | City of St. Louis Water Department, Wikimedia Commons | Domini públic

La història de les institucions mentals és un relat eminentment polític. Instrument de control per a uns, via de tractament i curació per a uns altres, els hospitals psiquiàtrics moderns van irrompre a principi del segle XIX en una societat els bojos [1] de la qual havien estat (relativament) lliures fins al moment. Això sí: gaudien d’una (hipotètica) llibertat que, en funció del lloc i l’època en què havien nascut, els assignava la categoria d’éssers il·luminats o de marginats. La instauració d’aquests espais d’intervenció va comportar per a tots ells un canvi de paradigma social. La comunitat afrontava, finalment, els casos de tots els que, per dir-ho d’alguna manera, eren diferents.

Però la interpretació d’aquesta diferència estava (i encara està) supeditada per complet a les idees de l’observador. Podia ser valorada positivament per la diversitat que aportava al conjunt o ser menystinguda per l’hipotètic perill que comportava per a la norma preestablerta. Més aviat decantant-se per la segona perspectiva, els primers hospitals psiquiàtrics pretenien protegir la societat del boig, i el boig de si mateix. Aquelles parets encara impregnades d’antics valors com la caritat o la custòdia recloïen la bogeria sense cap més promesa que la d’estudiar-la i sense cap més esperança que la d’una recuperació mitjançant intervencions encara massa rudimentàries. La voluntat de curar hi era, però encara era massa aviat per disposar de les eines adequades o per comprendre que, en certs casos, no hi havia cap possibilitat de curar res perquè, senzillament, no s’havia de curar res.

La bogeria de l’aïllament

El principal problema d’aquell model raïa en les arrels de la seva mateixa filosofia. Tancar una persona rere aquelles portes comportava arrancar-la del seu entorn. Una descontextualitació que, si bé és apta i necessària per a casos determinats, com les addiccions, en altres circumstàncies podia causar un efecte oposat al desitjat. Ja ho deien bé els que proclamaven que no hi ha res que faci embogir més que estar tancat en un manicomi i ser tractat com un malalt mental, amb tot el que això comporta: des d’una reducció de totes les llibertats individuals, passant per qualsevol tipus de mesura coercitiva i arribant al risc de perdre la consciència per una demència accelerada per les circumstàncies o per actuacions mèdiques d’efectes devastadors com les lobotomies.

Una interna del manicomi de l’hospital, 1941 | Jack Delano, Library of Congress | Domini públic

La persona boja era considerada incapaç de decidir per si sola, perquè se li suposava una raó ennuvolada per la pàtina d’animalitat que s’associava a l’alienació mental. Una bestialitat que, en algunes circumstàncies ocasionals, va acabar menant alguns d’aquests centres a fer-se tristament famosos pels recorreguts que organitzaven per a la resta de la població pels passadissos d’uns manicomis que, un dia a la setmana i a canvi d’un penic, es reconvertien en improvisats circs de la insània.

No obstant això, seria injust reduir tota la comunitat mèdica de l’època a vulgars torturadors o emprenedors circenses el màxim interès dels quals era el càstig i l’explotació dels pacients. La mateixa lobotomia, ara vista com una pràctica pròpia d’una pel·lícula de terror, molts cops l’impulsaven ments progressistes deleroses de millorar les condicions de vida d’aquelles persones. La història sempre és complexa, i intentar reduir el naixement d’un espai tan rellevant socialment a un espai de control vulgar (per no dir un espai de tortura) és tan atractiu per a alguns com reduccionista per a qualsevol que tingui dos dits de front.

Això no impedeix, però, que la posició del professional mèdic s’imposés a la del suposat malalt, de manera que qualsevol decisió vital sobre el destí del segon quedava en mans del primer. I, sobretot, es creava una jerarquia entre el cuidador i el pacient per la qual el boig era desposseït de tota relació amb la vida de l’exterior i passava a relacionar-se, només, amb cuidadors i amb persones de la seva mateixa condició. Perdien la feina (si és que en tenien), l’oci i els interessos culturals, impel·lits pel diagnòstic que a una ment malalta no li calien tots aquells estímuls per curar-se. El temps es deturava en entrar en aquelles institucions i, de vegades, no tornava a arrancar mai més.

Jo soc jo i la meva circumstància

Només amb el pas del temps va descobrir-se que aquell aïllament forçat no només era desavinent per a totes les persones a les quals s’imposava, sinó que, a més, podia deixar empremta en la seva ja prou delicada salut mental. Un descobriment que va promoure, junt amb revolucions paral·leles en l’àmbit polític i cultural, un nou canvi de paradigma que abandonaria progressivament el model encara manicomial per obrir-se a un tipus d’intervenció comunitària. El boig deixava de ser una illa i tornava a formar part del conglomerat social, de manera que s’aconseguia transformar els períodes de reclusió anteriors i convertir-los en oportunitats de creixement personal.

El paper de psiquiatres com Francesc Tosquelles va ser decisiu en aquest canvi de perspectiva de mitjan segle XX. Concebre la psiquiatria no només des d’un model purament biologicista (i entotsolat), afegint-hi dimensions com l’organització política i la creació cultural, va menar a intervencions molt més humanes en les quals els bojos recuperaven l’autonomia. D’aquesta manera, tractar les malalties comportava no tant abordar la dolència en si sinó sobretot transformar la institució per convertir-la en el lloc adequat per propiciar l’anhelada millora en la salut mental.

Aquest nou enfocament reflectia el famós aforisme d’Ortega y Gasset: «Jo soc jo i les meves circumstàncies, i si no les salvo, no em salvo a mi.» No tenia sentit treballar l’individu sense treballar-ne l’entorn, i això incloïa tant el mateix espai com els professionals que hi vivien i les pràctiques que s’hi duien a terme. Així, la llum de les arts va tornar a il·luminar aquelles estances que havien romàs en la penombra social. El teatre, el cinema i l’art surrealista van irrompre en les vides d’unes persones que van començar a treballar i a guanyar diners per assolir l’anhelada autonomia. Eren espais autoorganitzats que gaudien d’una interacció rica amb l’entorn i obrien les portes a una societat que a poc a poc va deixar de veure els pacients com uns empestats i fins va arribar a descobrir-ne les virtuts a través de corrents avantguardistes com l’art brut. La frontera entre el que es considerava normal i el que es considerava patològic començava a difuminar-se, i la bogeria començava a percebre’s com un tret essencial de la nostra personalitat.

Però, com dèiem, no s’ha de caure en falses dicotomies. Tot i que els ideals de personalitats com Tosquelles poden semblar molt radicals, el subministrament de medicació i algunes pràctiques com els electroxocs van continuar existint durant molts anys (i encara existeixen, de fet). Perquè, com dèiem abans, cap extrem no és bo. Ni el que és purament comunitari pot combatre certes condicions mentals que requereixen ajuda farmacèutica, ni el que és exclusivament biològic arriba a una gestió adequada de tots els condicionants més enllà del límit dels nostres cossos.

Actualment, tot i que vivim en la dictadura de les ansietats i les depressions que la filosofia de la «medicació per a qualsevol cosa» promou, el pèndol entre aquests dos pols torna a decantar-se cap al que és comunitari. Seria, però, un autèntic disbarat oblidar tot el que hem après al llarg del camí. Beckett deia que tots naixem bojos, però que n’hi ha que hi continuen per sempre. Honorem la memòria dels que van viure temps pitjors per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra (de la bogeria).