Quan el cervell dorm

Els avenços de la neurociència han millorat la nostra comprensió del son i de la seva importància per al funcionament físic i mental.

Una dona dormint al seu llit

Una dona dormint al seu llit | simpleinsomnia, Flickr | CC BY

La comunitat científica encara ha d’arribar a un consens sobre per què dormim, què passa quan dormim i què és exactament el que dorm. Aquesta manca d’acord confon la nostra percepció i entela les interpretacions actuals sobre el son. I és que en els últims seixanta anys, la noció simplista d’un cervell somnolent i apagat que entra en estat de letargia profunda amb l’únic propòsit de restaurar la seva funció ha quedat desplaçada per una allau d’evidències empíriques que apunten cap a un cervell actiu i un son amb múltiples funcions fisiològiques.

Imaginem-nos que, enlloc de la ceguesa, hagués estat l’insomni el que hagués inspirat la societat distòpica de la novel·la Assaig sobre la ceguesa de José Saramago: ciutats habitades per humans desvetllats, instal·lats en un estat de vigília permanent. Podem anticipar intuïtivament que durant les primeres vint-i-quatre, quaranta-vuit hores els subjectes d’aquesta ficció es trobarien cansats, somnolents, amb canvis d’humor i pèrdua de memòria, atenció i concentració. Sabem també, per casos macabres com ara el de Randy Gardner, que va aconseguir el rècord Guinness per aguantar 264 hores despert, que, passats els primers dies, els humans començarien a experimentar al·lucinacions, canvis de comportament i microepisodis involuntaris de son. Podríem fàcilment construir una trama dramàtica, inspirada en uns individus que tendirien a aïllar-se socialment, que no serien capaços de regular les emocions i que es tornarien més intolerants al dolor. El final, però, seria ineludiblement fatídic: amb absoluta certesa, moririen tots a conseqüència de la falta de son.

Un desenllaç més tràgic que la ficció de Saramago, però realista. Es parla poc de les seqüeles que van quedar a Gardner. O del fet que, per seguretat, el llibre Guinness va deixar d’enregistrar rècords de temps sense dormir. De fet, la privació del son és una coneguda forma de tortura utilitzada per no deixar marques a la pell (podríem debatre si en deixa al cervell) i gens fiable com a tècnica coercitiva, si tenim en compte que la falta de son ens pot fer confessar i reconèixer alguna cosa que no hem fet, fins a cinc vegades més que si hem dormit.

No dormir mata i, per sorpresa de molts, ho fa causant alteracions que no tenen res a veure amb el sistema nerviós central. Un grup de neurocientífics liderats per la doctora Dragana Rogulja de la Universitat de Harvard ha descobert recentment que la privació total del son origina, en pocs dies o setmanes, un dany irreparable a l’intestí (i no al cervell, com esperaríem) que resulta letal per a l’organisme.

Aquesta extraordinària troballa va resultar inesperada fins i tot per als mateixos investigadors. No oblidem que el son es considera principalment un procés neurològic. De fet, només cal repassar els símptomes experimentats pels protagonistes de la nostra ficció per veure que efectivament el sistema nerviós pateix les conseqüències d’una vigília perllongada.

Però llavors, com es relacionen el son i el cervell?

Why is sleep critical to my survival? | Dr Alka Patel and Dragana Rogulja

Les mil i una funcions del son

Quan dormim, lluny de caure en un estat latent, el cos travessa dues etapes que tenen un to muscular, una activitat cerebral i un moviment ocular involuntari diferents. Parlem de la fase REM (de l’anglès Rapid Eye Movement, ‘moviments oculars ràpids’) i la fase no-REM. A cada cicle del son el cervell alterna aquests períodes REM i no-REM, però l’activitat neuronal no s’atura mai. De fet, és particularment frenètica durant la fase REM, en la qual trobem patrons d’ones elèctriques propis d’estats d’atenció i concentració.

Durant aquests cicles, el cervell duu a terme diverses tasques, com ara restaurar les connexions de les cèl·lules nervioses, reorganitzar la informació o consolidar la memòria, però desconeixem moltes altres funcions. Fa poc, l’equip del doctor Appelbaum de la Universitat de Bar-Ilan ha descobert que quan dormim es repara l’ADN de les neurones que s’ha anat danyant durant llargs períodes de vigília per la mateixa activitat neuronal. Es tracta d’una acció necessària per garantir el bon funcionament dels nuclis de les cèl·lules nervioses, cosa que podria explicar la mala memòria o la manca d’atenció quan dormim poc. Aquest manteniment és tan important que, quan l’ADN acumula un gran nombre d’errors durant el dia, el cervell indueix el son per poder corregir-los.

Però el potencial d’un cervell adormit no s’acaba aquí. El pensament creatiu és una altra de les funcions cognitives que històricament s’ha relacionat amb el son. Artistes i pensadors han reconegut les bondats d’una migdiada que, més enllà de repòs, els brindava inspiració i els donava resposta als dilemes.

Per aprofitar el son amb una clau cal seure en una butaca (…). Les dues mans han de penjar més enllà dels braços de la cadira (…). En aquesta postura, heu de subjectar una clau pesada que mantindreu suspesa, premuda delicadament entre les extremitats del polze i l’índex de la mà esquerra. Prèviament, haureu deixat a terra un plat cap per avall, just sota la clau. Un cop fets aquests preparatius, només haureu de deixar-vos envair progressivament per la son serena de la tarda (…). En el moment que la clau us caigui dels dits, podeu estar segurs que el soroll de la caiguda sobre el plat us despertarà, i també podeu estar segurs que aquest moment fugitiu en què amb prou feines haureu perdut el coneixement i durant el qual no estareu segurs d’haver dormit realment és del tot suficient, ja que no caldrà ni un segon més perquè tot el vostre ésser físic i psíquic revifi (…).

Salvador Dalí: 50 secrets màgics per pintar, 1951. (La traducció és nostra.)

En aquell moment, això es considerava una excentricitat de personalitats extravagants, però l’any passat la doctora Delphine Oudiette i els seus col·legues de l’Institut Nacional d’Investigació en Salut i Medicina (INSERM) de París van demostrar que la migdiada, efectivament, potencia el pensament creatiu. Els investigadors van reproduir amb més de cent voluntaris la tècnica de Dalí i van descobrir que, sorprenentment, quan els participants es despertaven en el moment en què l’objecte els queia de la mà, triplicaven la capacitat de resoldre un problema de lògica. Si els participants sobrepassaven aquest llindar, no aconseguien resoldre el repte matemàtic.

La Dra. Oudiette va identificar aquest llindar com el punt de transició entre la vigília i el son profund, que rep el nom de fase «hipnagògica». Es tracta de l’entrada al cicle del son, les primeres etapes del període no-REM, just quan passem d’estar desperts a adormits. Concretament, en aquesta fase adoptem un estat semiconscient en què podem experimentar pensaments o experiències oníriques espontànies, com la desconcertant percepció de caure.

Dormio: Interfacing with Dreams

Com era previsible, aquests resultats han despertat un gran interès en la comunitat científica, i l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), als Estats Units, no ha trigat a desenvolupar un estri més modern que la clau de Dalí o la bola d’acer de Thomas Edison: un guant que permet controlar el son, explorar els somnis i manipular-ne de manera dirigida el contingut. Entre altres funcions, aquest dispositiu identifica el moment en què la persona que el porta es troba en la fase hipnagògica i permet emetre missatges perquè somiï coses concretes o perquè li apareguin elements diferents dins del somni: un arbre, un tigre… Les possibilitats? Infinites. Vist així, és inevitable pensar en el seu potencial com a eina de persuasió o d’adoctrinament, d’ús èticament molt qüestionable. Pensem, més aviat, que una de les seves aplicacions és aconseguir que la persona que somia s’adoni que somia, cosa que rep el nom de «somni lúcid»: deixar de ser l’espectador i passar a dirigir lliurement el teu somni. Un concepte fascinant amb el qual ha fantasiejat extensament la ciència-ficció, i molt atractiu també per a la comunitat científica, que fins ara ignora la forma en què somiem i els motius pels quals ho fem.

En aquesta línia, l’equip del doctor Ken Paller, juntament amb col·laboradors internacionals, ha trobat la manera de comunicar-se amb persones adormides que tenien un somni lúcid. Gràcies a un entrenament previ, els participants van aconseguir moure voluntàriament els ulls i la cara mentre dormien, en resposta a les preguntes de sí o no que els feien els investigadors. Uns resultats sorprenents que obren la porta a nous canals d’exploració de l’estat oníric per desxifrar la naturalesa i la utilitat dels somnis.

Els avenços recents de la neurociència han millorat enormement la nostra comprensió de la neurobiologia del son i de la importància que té per al funcionament físic i mental. Ja no queda res de la ingènua concepció passiva del cervell dorment i, tornarem a caure en un error si pensem que dormir respon a un únic propòsit. El son ha evolucionat per respondre a múltiples necessitats de l’organisme dins i fora del sistema nerviós, moltes de les quals encara desconeixem. L’exploració del cervell en vigília ens ha menat a indubtables avenços científics d’aplicacions multidisciplinàries. Qui sap l’abast que poden tenir les investigacions del cervell quan dorm?

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris1

  • Carme Vila | 08 desembre 2022

Deixa un comentari