Durant l’època dels anys cinquanta, el govern nord-americà vigilava i animava a denunciar tot ciutadà sospitós de vinculació amb el règim comunista. L’escriptor de ciència-ficció Ray Bradbury va ser víctima d’aquesta histèria col·lectiva en ser acusat de dur a terme pràctiques perilloses per a la societat nord-americana, atès l’«estat de paràlisi o incompetència psicològica» al qual podien portar els seus ciutadans. Quines eren aquestes pràctiques? La seva professió. Escriure llibres de ciència-ficció.
Ens trobem davant d’un d’aquells casos en què la realitat es veu realimentada per la ficció que neix d’ella i acaba portant-nos històries dignes de la millor literatura especulativa.
Corren els anys cinquanta i el govern nord-americà viu en una mena de paranoia anticomunista que empeny i anima part de la seva societat a denunciar qualsevol acte del qual sospitin una mínima relació amb aquesta ideologia. Neixen les llistes negres, les rancúnies entre veïns, les confrontacions i els informants a l’ombra que, com gossos fidels als seus amos, apunten en la direcció de preses potencials. Qualsevol nom és susceptible de ser dit a cau d’orella de l’FBI.
I un dia aquest nom és el de l’escriptor de ciència-ficció Ray Bradbury. Diferents denúncies d’anticomunistes declarats apunten que l’autor de Cròniques marcianes porta a terme activitats antiamericanes i que, per tant, està posant en perill tota la societat. Les acusacions no tenen pèrdua: de l’autor es diu que pretén viatjar a Cuba per estrènyer llaços amb activistes antiimperialistes o que en una reunió de la Screen Writers Guild va acusar alguns companys de «covards i macarthistes», demostrant una actitud propera a certs elements procomunistes del Writers Guild of America. Però la denúncia més interessant és la que ve a continuació:
L’informant anònim adverteix l’FBI que autors com Ray Bradbury són un perill potencial per a les institucions americanes, atesa la gran recepció que tenen les seves obres. Diu que la intenció d’aquests escriptors és la de «portar la societat a un estat de paràlisi o incompetència psicològica propera a la histèria que fa molt possible una Tercera Guerra Mundial on el poble americà pot creure seriosament que no guanyaran en el moment que la seva moral hagi estat seriosament danyada». I conclou que el comunisme compta en aquest àmbit amb un terreny fèrtil per al seu desenvolupament i per sembrar la desconfiança en les institucions americanes. L’FBI no va decidir fins al 1968 que Ray Bradbury no era perillós i que podia ser considerat un «conegut escriptor liberal».
En resum, a l’FBI l’espantava que la gent llegís. Res de nou. La por dels poderosos envers la possibilitat d’uns ciutadans crítics, instruïts i informats ve d’abans, de molt abans. La crema de llibres i biblioteques ha estat des de sempre el modus operandi habitual en els règims totalitaris que han intentat implantar les seves idees aixafant qualsevol altre punt de vista. Hi ha el clàssic exemple de la crema de llibres d’autors jueus durant l’Alemanya nazi ―aquí també hi havia un important component propagandístic―, la requisa i crema a partir del cop militar xilè del 1973 de tots els llibres de contingut polític considerat adequat pels colpistes, o les més recents accions amb què l’Estat Islàmic està cremant milers i milers de llibres, estàtues i, en general, qualsevol objecte artístic nascut d’altres cultures.
Davant d’atrocitats com aquestes, les distòpies de moltes obres de ciència-ficció perden aquesta definició en transformar-se en encertades prediccions del present. Bradbury imaginava en el seu Fahrenheit 451 una societat artificialment feliç on els llibres són cremats amb l’objectiu d’eliminar qualsevol rastre d’angoixa vital. I què dir d’Orwell i el seu 1984, amb la idea d’un gran germà que tot ho controla i al qual ens hem acomodat sospitosament bé. L’ombra orwelliana s’estén en sèries com Black Mirror, que presenten als seus estupefactes espectadors el costat fosc d’una tecnologia instal·lada fins a l’últim racó de les nostres llars, o serveix d’influència a autors com Alan Moore, que, al seu V de Vendetta, presentava un estat totalitari el règim del qual subjugava la població no només a través de mètodes policials, sinó també propagandístics a través dels diferents mitjans de comunicació. Rabiosa actualitat, en diuen.
Els germans Wachowski van realitzar l’adaptació cinematogràfica d’aquesta novel·la gràfica set anys després de l’estrena del seu Matrix, història de ciència-ficció que ens presenta un futur en què som inconscients esclaus d’una intel·ligència artificial que ens controla i utilitza per als seus propis fins a través de la il·lusió que és Matrix. Tan lluny i alhora tan a prop. La tecnologia ja és present en tots els àmbits de la nostra vida pública i privada. És pràcticament impossible escapar del monitoratge de qualsevol dels nostres moviments, ja sigui a través de càmeres, targetes de crèdit o d’un preuat objecte que s’ha colat a les nostres butxaques com un diminut cavall de Troia: l’smartphone.
Gràcies a aquesta hiperconnectivitat en què ens hem submergit per voluntat pròpia naveguem per incomptables xarxes socials els termes i les condicions de les quals desconeixem en la seva gran majoria. La informació viatja a través de sistemes amb milers d’ulls posats en unes dades sota la contínua amenaça de caure en la pròxima filtració de torn. Ni tan sols els adúlters poden respirar tranquils, amb tantes emocions que ja arrosseguen amb les seves activitats de subterfugi. Cada publicació, nota, comentari o missatge que enviem queda emmagatzemat en algun servidor i el que al principi semblava una muntanya de plom inservible s’ha convertit, gràcies a l’alquímia obrada pel Big Data, en or pur. Se’ns registra, cataloga, estudia i coneix millor a cada dia que passem tocant el botonet o la pantalleta. La nostra privacitat es tanca en la següent matrioska, cada vegada amb menys secrets per amagar al seu interior. Seran els nostres pensaments l’únic lloc impenetrable a un nivell de control com aquest?
No n’estic segur. Obviant el torpedinament incessant de publicitat i anuncis que com un onatge continu van modelant la costa dels nostres gustos i interessos ―feu un cop d’ull als objectius del neuromàrqueting i rieu a gust―, la tecnologia pot obrir una esquerda que doni accés lliure al nostre espai més íntim: la nostra ment. El desembarcament de la realitat virtual en la vida domèstica és esperat amb optimisme per totes les grans empreses ―Facebook, Google, Microsoft― i ens freguem les mans per tenir una d’aquestes joguines a casa, però no oblidem que de la mateixa manera que podem superar pors, reduir prejudicis o incrementar l’empatia, també podem manipular una societat per aconseguir els efectes oposats. Comencem a entendre com esborrar o modificar records a fi que tinguin diferent càrrega emocional, cosa que per definició ens canvia com a persones. Fins i tot tècniques com l’estimulació transcranial han demostrat ser útils en la reducció de símptomes de la depressió. Qui sap si el futur ens reserva alguna mena d’hipnopèdia com la descrita per Aldous Huxley a Un món feliç. Si és així, busqueu-me en un bosc convivint amb els homes llibre que va imaginar Bradbury. Sempre Bradbury.
Deixa un comentari