Pot un bosc ser subjecte de drets?

Bosc de pi ponderosa, 1930s | U.S. Forest Service- Pacific Northwest Region | Domini públic

Pot una vall tenir personalitat jurídica? Pot una muntanya ser titular d’un dret a l’existència, invocable davant un tribunal? La resposta espontània és que no: com ha de ser subjecte de drets una cosa que no és humana?  La resposta tècnica és que sí: igual que s’atribueix personalitat jurídica a una empresa, un vaixell o un fons d’inversió, un ecosistema també en pot tenir, si es donen els requisits. La resposta política és que les entitats naturals no només poden, sinó que haurien de tenir agència jurídica si volem dotar-nos d’eines a l’altura dels problemes als quals ens enfrontem. Aquesta és la postura dels qui defensen els «drets de la naturalesa», una expressió relliscosa però que, precisament per la seva vaguetat i potser perquè no satisfà del tot a ningú, permet acollir tradicions polítiques diferents que avui estan obligades a entendre’s. El que ve a partir d’aquí és un breu mapa de coordenades per orientar-se en aquest fenomen heterogeni, conceptualment innovador i a vegades especulatiu però estratègic, i situat, entestat a sostenir la idea que els ecosistemes tenen agència i que aquesta s’ha de poder traduir en termes jurídics.

Notes sobre un fracàs

Els drets de la naturalesa no contradiuen el marc jurídic actual, però sí que parteixen d’un diagnòstic molt dur, que la filòsofa Teresa Vicente va resumir quan va acudir al Congrés a defensar la personalitat jurídica del Mar Menor: [1] «El dret ambiental ha fracassat […]. La seva ineficàcia és palmària, tant en el cas del Mar Menor com en el d’altres ecosistemes.» Una conclusió a la qual arriba també Nacions Unides: «La legislació ambiental és ineficaç pels seus fonaments conceptuals: un sistema de llistes d’espècies amenaçades que no pot seguir el ritme de les taxes d’extinció; procediments judicials posteriors als fets sense obligació de restablir els ecosistemes; i impossibilitat d’interposar demandes en nom del medi ambient damnificat, ja que només es poden interposar en nom d’éssers humans. Aquesta legislació divideix els ecosistemes en parts separades, la qual cosa és incompatible amb el fet que estan entrellaçats i són interdependents.»[2]

Un riu és més que un calador de pesca, una font d’energia o un paisatge. És un ens viu que irriga un territori i connecta tot allò que hi viu: muntanyes, corrents, aiguamolls, rutes migratòries, pol·linitzadors, camps de cultiu, reserves de mineral o poblacions humanes. Però, per al dret, no és més que la suma d’aquests elements agafats de manera aïllada. Per això, les figures legals de protecció, ja siguin reserves de la biosfera, parcs naturals o Xarxa Natura 2000, no impedeixen el desenvolupament d’activitats extractives.

Per això, també, sovint l’aplicació de la legislació ambiental es limita a defensar títols de propietat o s’embranca en processos en els quals és difícil arribar a proves concloents, com quan tracta de demostrar un dany per a la salut. Hi ha un «dret al medi ambient sa», però pertany als drets de tercera generació: difusos, col·lectius i no invocables davant els tribunals. Una altra conseqüència d’aquesta visió fragmentària és que els danys se salden amb sancions econòmiques però no reparatives: és així com una empresa acaba abonant una indemnització multimilionària per compensar la destrucció d’un ecosistema; la qual cosa, dit d’una altra manera, equival a pagar pel dret a destruir-lo. Al contrari del que passa en qualsevol altre àmbit, s’accepta que l’ecocidi és la regla i, prohibir-lo o limitar-lo, l’excepció.

Nova onada de drets

Els drets de la naturalesa responen a aquesta situació donant més eficàcia a normes i procediments, però això es manifesta de maneres diferents. A vegades són sentències que reconeixen la personalitat jurídica d’una vall o un manglar; d’altres, mencions generals incloses en textos constituents, com a l’Equador o a Bolívia; d’altres, són lleis de reparació colonial, com a Nova Zelanda, o de protecció d’enclavaments concrets, com el Mar Menor. Algunes són dret tou, com les declaracions de Nacions Unides, o aportacions doctrinals, com la de l’advocat Christopher Stone, el primer a elaborar una teoria de l’accés jurisdiccional per a ens naturals. Altres vegades, els drets de la naturalesa s’invoquen en processos de jurisdicció informal, com els del Tribunal Internacional de Drets de la Naturalesa, una institució sense capacitat per enjudiciar però amb capital simbòlic i impacte en l’opinió pública. Un resum dels casos de reconeixement de drets de la naturalesa en el món es poden trobar en el catàleg de l’exposició Ciència fricció. Vida entre espècies companyes (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2021).

Malgrat aquesta heterogeneïtat, hi ha elements comuns. El primer és que, en els drets de la naturalesa, s’hi reconeix el valor intrínsec d’un ecosistema al marge del seu valor per als éssers humans. La conca del Mar Menor no es protegeix per a l’agricultura o el turisme, ni per la seva condició de paisatge singular, sinó perquè ha de poder existir per si mateixa i evolucionar segons els seus equilibris. El segon és que la titularitat d’un dret permet garantir l’accés a la justícia, el qual, en el cas dels ens naturals, es fa per via de representació, de manera que els guardians o els fideïcomisos el poden invocar davant els tribunals. Aquesta lògica s’aplica a totes les persones jurídiques no humanes que proliferen des de l’Edat Mitjana –la primera va ser l’Església– i inclou empreses, associacions, institucions o administracions públiques. El mecanisme, que constitueix un exercici de «ficció jurídica», serveix per defensar entitats que es consideren valuoses, ja que la personalitat les dota d’existència social i d’un marc legal efectiu. Tercer, els drets de la naturalesa exigeixen una restauració o remediació el destinatari de la qual no és la comunitat humana vinculada amb l’entorn degradat, sinó l’entorn mateix. I, per acabar, s’apliquen a ecosistemes i no a individus concrets, la qual cosa els distingeix dels drets dels animals, que es basen en la seva condició sintent i en el seu dret al benestar i a no ser detinguts en captivitat, segons l’habeas corpus que prohibeix l’arrest sense causa justificada. Els drets dels animals, igual que els humans, protegeixen l’individu, no el seu hàbitat.

L’agència dels altres

Aquesta dimensió col·lectiva és important. El reconeixement de personalitat jurídica als sistemes no contradiu sinó que reforça la justícia ambiental, que insisteix en el fet que els conflictes ecològics són sempre conflictes socials. Si observem el mapa dels ecocidis al món, veurem que coincideix exactament amb el dels principals incompliments de drets, de qualsevol mena. Per això, la suposada oposició entre drets humans i de la naturalesa és un fals dilema. Defensar la justícia avui –també una justícia centrada en allò humà– suposa prendre nota d’aquesta relació estructural i enfrontar-la amb els instruments adequats.

Una prova d’això és el fet que l’embranzida més important per als drets de la naturalesa provingui de països travessats per la història colonial. L’Equador o Bolívia els han inclòs en les seves constitucions, amb termes propis de la seva cosmologia com el sumak kawsay, noció andina que es tradueix com a ‘bon viure’ però que és molt més que això. A Colòmbia, la Cort Suprema ha reconegut subjectivitat al conjunt de l’Amazònia, així com a les conques dels rius Cauca, Quindío, Pance i Otún. A l’Índia, el Tribunal d’Uttarakhand la hi ha reconegut al riu Ganges i a dues glaceres de l’Himàlaia. En aquests casos, els sistemes naturals són llocs sagrats, divinitats, figures molt-més-que-humanes inserides en cosmovisions. Però són també enclavaments danyats, moltes vegades de manera irreversible, portadors de ferides, tant ambientals com humanes, que necessiten ser reparades. L’atribució de personalitat, a més d’habilitar actuacions concretes en la seva defensa, és una afirmació de la seva transcendència política.

Perquè desafien els nostres patrons culturals, els drets de la naturalesa són bons companys de ruta per començar a concebre la governança fora del marc mental eurocentrat. En molts sentits, la resistència a aquests drets és reflex del profund biaix colonial de la nostra imaginació. Obrir la porta a l’agència, no ja de formes de vida no humanes, sinó d’entitats que ni tan sols són individualitzables i inclouen elements com la pedra, l’aigua o el vent, no suggereix només una justícia més enllà del que és humà: suggereix una justícia més enllà, fins i tot, del que és orgànic. Paradoxalment, però, aquest desplaçament del que és concebible s’inscriu també en una continuïtat. El que avui cristal·litza en les humanitats ambientals o el gir multiespècies és resultat d’un clima intel·lectual que, amb l’impuls de l’ecologisme, s’ha forjat durant dècades amb antecedents com la comunitat biòtica d’Aldo Leopold, l’ecologia profunda d’Arne Naess, la jurisprudència de la terra de Thomas Berry, el contracte natural de Michel Serres o l’animisme legal de l’advocada Marie-Angèle Hermitte.

Hermitte va participar en l’escriptura del Conveni sobre la Diversitat Biològica del 1992. Com explica Camille de Toledo a «Un soulèvement légal terrestre», Les Droits de la Nature (Le Pommier, 2022), quan l’advocada va defensar la noció d’«animisme legal» davant del comitè d’experts –vinculant-la amb la necessitat que els ens naturals es personessin davant la justícia en el seu propi nom, com a veritables subjectes de dret–, el representant de l’OCDE li va contestar: «Ja en parlarem d’aquí a 2.500 anys.» Avui sabem que no podem esperar tant de temps.