Nens dibuixant en una classe d’art. Canadà, 1939-1951 | Ronny Jaques, Library and Archives Canada | Domini públic
Aprenem a llegir amb llibres de paper, i atresorem els records en les fotografies ampliades a partir d’un negatiu. Actualment vivim en un entorn digital, ple a vessar de promeses i avantatges, i tot i així sembla que el cervell ens reclama dosis periòdiques de tacte, artesania i matèria. L’escriptor Jorge Carrión reflexiona sobre aquest trànsit contradictori entre un mitjà i l’altre: des de la firma d’un llibre gargotejat o les lectures farcides d’anotacions als marges, fins a la necessitat d’esbossar idees amb un bolígraf o de dibuixar per observar i comprendre, passant pel telèfon mòbil que s’empra per prendre notes o fotografiar cites.
Avui, en un avió que, a pesar que sigui de baix cost, travessa l’oceà, llegeixo aquests versos d’un llibret extraordinari: «Escribo a mano con un lápiz Mongol Nº 2 mal afilado, / apoyando hojas de papel sobre mis rodillas. / Ésa es mi poética: escribir con lápiz es mi poética. / […] Lo del lápiz mal afilado es indispensable para mi poética. / Sólo así quedan marcas en las hojas de papel / una vez que las letras se borran y las palabras ya no / se entienden o han pasado de moda o cualquier otra cosa.»
Ahir, uns quants minuts abans que comencés la conferència que havia d’impartir a Buenos Aires, una dona gran se’m va acostar perquè li dediqués el seu exemplar de Librerías. El llibre estava farcit de paràgrafs subratllats i de marges de pàgina doblegats («cada llibreria condensa el món», jo també ho he pensat sempre, sí, senyor), de targetes de visita i de fotografies de llibreries («aquest prospecte d’Acqua Alta és de quan vaig anar a Venècia, un viatge molt bonic»), de retalls de diari («miri, la nota de Clarín que parla de la mort de Natu Poblet, quina pena») i fins i tot altres cartes («aquesta la vaig escriure per a vostè quan em vaig acabar el llibre i de cop em vaig tornar a sentir sola»). No és el meu llibre, vaig contestar-li, vostè se l’ha apropiat: és totalment seu, li pertany. De perfil, el volum semblava la maleta de cartró d’un emigrant, o els estrats geològics d’un espadat. O un mapa del rostre de la senyora imprès en 3D.
La setmana passada, a casa meva, vaig llegir aquest paisatge lluminós d’Una historia de las imágenes, un llibràs extraordinari de David Hockney i Martin Gayford publicat per Siruela:
En una fotografía el tiempo es el mismo en cada porción de su superficie. No así en la pintura: ni siquiera es así en una pintura hecha a partir de una foto. Es una diferencia considerable. Por eso no podemos mirar una foto mucho tiempo. Al final no es más que una fracción de segundo, no vemos al sujeto en capas. El retrato que me hizo Lucian Freud requirió ciento veinte horas de posado, y todo ese tiempo lo veo en capas en el cuadro. Por eso tiene un interés infinitamente superior al de una foto.
Nens dibuixant en una classe d’art. Canadà, 1939-1951 | Ronny Jaques, Library and Archives Canada | Domini públic
Fa uns quants mesos, a l’AVE que uneix Barcelona amb Madrid, vaig llegir un article sobre una tendència incipient: arreu del món ja hi ha força museus que prohibeixen fer fotografies durant la visita; a canvi, et regalen paper i llapis perquè dibuixis les obres que t’han interessat més, perquè en el procés de l’observació i de la reproducció, que és necessàriament lent, miris i pensis i paeixis tant amb els ulls com amb les mans.
Vivim en entorns absolutament digitals. Produïm, escrivim i creem per mitjà de teclats i pantalles. Però al principi i al final del procés creatiu quasi sempre hi ha un esquema, unes notes, un dibuix: un llapis o un bolígraf o un retolador que llisca sobre una nota adhesiva o sobre un full de paper. Com si en l’un extrem i l’altre del que és digital hi hagués sempre una fase predigital. I com si el cervell, en un món nou que –com explica lúcidament Éric Sadin a La humanidad augmentada– ja s’ha duplicat algorítmicament, ens exigís dosis periòdiques de tacte i artesania i matèria (infusions de coca per combatre el mal d’altura).
Fa dos anys i mig, després del darrer trasllat, vaig dedicar-me a fullejar l’àlbum de fotos de la meva infantesa durant una estona. Aquelles imatges envellides i palpables no només documenten la meva vida, o els costums dels anys setanta i vuitanta a Espanya, sinó que també parlen de l’evolució de la fotografia domèstica i dels processos de revelat. Pot ser que les fotos siguin només un instant (un instant sense segona oportunitat, sense edició, sense filtres, sense anestèsia), però les pàgines de cartolina, les anotacions manuscrites en retolador negre o en boli Bic blau, els canvis de càmera o les impressions en brillant o en mat creen un conjunt (un llibre) en què la dimensió material del temps es pot reconstruir i tocar, eloqüent o balbucient, nítida o desdibuixada, com en un jaciment arqueològic. O com en un mapa imprès en 3D del meu envelliment futur.
Avui, ara, acabo de llegir aquest llibret extraordinari, el poemari Apolo Cupisnique, de Mario Montalbetti, editat a l’Argentina per Añosluz i Paracaídas. I el tanco, amb versos subratllats, pàgines amb el marge doblegat, l’entrada d’un parell de museus portenys i un llapis d’Ikea que probablement també s’hi quedi, segrestat per sempre. I, dins l’avió de baix cost, començo a escriure aquest text amb el telèfon mòbil, perquè no soc (no som) sinó un sens fi de contradiccions. La cita de Montalbetti la copio directament del llibre, però per a la de Hockney he de recórrer a la foto de la pàgina doble que vaig fer la setmana passada. A l’esquerra, el text; a la dreta, el retrat que en va fer Freud. La foto del seu retrat. S’hi poden veure, certament, les capes dinàmiques que les cent vint hores immòbils van deixar en la pintura. Amb l’índex i el polze li amplio els ulls, i per una estona –en la nit que es dissol amb el jet lag– les nostres mirades es troben en la pantalla sense estrats.
Deixa un comentari