Però quan va començar el segle XXI?

Un home i una dona mirant un film de la guerra de Vietnam a la televisió, 1968 | Warren K. Leffler, Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

S’ha convertit en un tòpic dir que el segle XX comença el 1914, amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria a Sarajevo. El magnicidi és narrat amb prosa i tècnica de novel·lista per Christopher Clark en el seu magnífic assaig Sonámbulos. Cómo Europa fue a la guerra en 1914 (Galaxia Gutenberg, 2014). El primer terrorista va treure la seva bomba però es va quedar paralitzat de por. El segon sí que va poder llançar el seu explosiu, però o bé va rebotar contra la capota del vehicle o bé la mateixa víctima imminent el va poder rebutjar amb el braç. Gavrilo Princip, el tercer, no va perdre la seva oportunitat: aprofitant que el xofer s’havia equivocat de camí i que havia de fer recular el cotxe manualment, es va posar al costat de l’arxiduc i li va clavar dos trets a boca de canó. Diguem que la Primera Guerra Mundial va començar, entre altres raons, perquè no s’havia inventat encara la marxa enrere.

Escriu Clark que «Els assassinats de Sarajevo, igual que el del president John F. Kennedy a Dallas el 1963, van ser un esdeveniment l’esclat del qual va congelar les persones i els llocs en un instant i les va gravar a foc a la memòria. La gent recordava exactament on i amb qui era quan es va assabentar de la notícia». Escriu també que el conflicte que va començar aquell estiu «va mobilitzar 65 milions de soldats, es va cobrar tres imperis, 20 milions de morts entre militars i civils, i 21 milions de ferits». Tant per l’impacte en la memòria personal de la població mundial com per les conseqüències geopolítiques, s’ha convertit en un altre tòpic afirmar que, gairebé noranta anys més tard, va ser l’11 de setembre de 2001 la data d’inici del segle següent. Si el XX comença el 1914 amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el XXI té el tret de sortida amb un altre atemptat terrorista, que canvia l’entitat i l’escala de la víctima: del líder polític i militar, únic, individu, a la icona arquitectònica col·lectiva –les Torres Bessones i prop de tres mil persones. Entre els seus efectes, la invasió de l’Iraq i l’Afganistan, l’ISIS, la guerra dels drons, les massacres de Madrid, Londres o París i un llarg etcètera.

Tot i que la Primera Guerra Mundial evidentment va alterar els sistemes de representació artística (recordeu, per exemple, la magnífica exposició del Museu Thyssen ¡1914! La vanguardia y la gran guerra), la caiguda del World Trade Center va afectar de manera més ràpida i radical la percepció i la retransmissió de la realitat, pel context tecnològic i mediàtic en què es va produir. Va ser percebuda, de fet, ja en el moment en què estava passant, com una fractura simultània en l’ordre de la realitat i en el de la representació. O no exactament en el moment en què passava, perquè la seva visió estava mediatitzada pels nostres televisors. I per les redaccions de les televisions i les agències de notícies. I pels càmeres, realitzadors, muntadors. El Real Time, tan propi de la nostra època, en realitat mai no és «temps real»: no només hi ha en la seva textura un retard o una diferència (per això sovint sentim com els veïns celebren el gol que nosaltres encara no hem vist), sinó que també està marcat per una construcció (una artesania, tan veloç que es confon amb la retransmissió en rigorós directe, fent-nos oblidar que tot és per naturalesa percebut indirectament, mediatitzat).

Assassinat de l’arxiduc Franz Ferdinand d’Àustria, 1914 | Le Petit Journal, Bibliothèque nationale de France | Domini públic

Aquesta construcció, aquesta artesania, aquesta tècnica de representació audiovisual disposa de la seva pròpia genealogia. Una genealogia que podria començar el 1955, quan es va inaugurar Disneyland, el primer lloc del món que va néixer simultàniament com a espai i com a programa de televisió. Tal com recorda Michael Sorkin a Variaciones sobre un parque temático (Gustavo Gili, 2004), Walt Disney, amb problemes per acabar de finançar les obres de la seva utopia multicolor, va arribar a un acord amb la cadena ABC per emetre Club Mickey Mouse. És a dir, va vendre el seu bé més preuat: el famós ratolí. I va donar a llum, en paral·lel, a un parc temàtic físic, concret, i un parc temàtic pixelat i ubic. Potser el primer pas cap al que s’anomenaria reality show va ser ideat en aquells mateixos anys per un altre visionari nord-americà, Hugh Hefner, com a expansió multimèdia del seu projecte més important: la Mansió Playboy. Segons Beatriz Preciado a Pornotopía. Arquitectura y sexualidad en «Playboy» durante la guerra fría (Anagrama, 2010), la revista, la televisió i el cinema van ser finestres que van permetre que homes situats a molts quilòmetres de distància poguessin observar el que passava a l’interior de la casa més desitjada del món. «El saló va servir també com a model per dissenyar el plató on es rodaria el programa de televisió Playboy’s Penthouse, que es va començar a emetre a l’octubre del 1959 al Canal 7 de WBKB Chicago», diu Preciado. Es tractava d’una simulació de les trobades de Heffner amb els seus amics famosos. Eliminava tota la dimensió de residència femenina i bordell de la mansió: enfocava només l’àmbit heteropatriarcal i biocontrolador, que era alhora un saló real i un plató televisiu.

En els anys setanta, vuitanta i noranta van anar proliferant els programes de càmera oculta i les sèries documentals, com An American Family (1973), Cops (1989) o The Real World (1992), que condueixen cap a l’explosió de la telerealitat en l’estricte canvi de segle. Concepción Cascajosa Virino i Farschad Zahedi, a Historia de la televisión (Tirant Humanidades, 2016), expliquen que la seva emergència «com a gènere dominant de la televisió nord-americana va coincidir amb la incorporació d’elements de competició». Tot i que Expedition Robinson sigui un programa d’origen suec, estrenat el 1997, i Big Brother s’emetés per primer cop a Holanda el 1999, en van ser les versions nord-americanes les que van marcar l’inici de la primera edat daurada de la telerealitat, l’any 2000. CBS continua emetent Survivor i Big Brother fins avui.

El 1999 també s’emeten les primeres temporades de The Sopranos i de The West Wing, les obres que inicien una fase sense precedents d’extraordinària qualitat i major presència de les sèries a l’esfera narrativa de les nostres vides quotidianes. De manera que l’impacte global de la caiguda de les Torres Bessones es va alimentar d’uns sistemes de representació que, a partir de la matriu narrativa tradicional dels telenotícies, s’estaven nodrint de les aportacions de dos nous grans gèneres: la telerealitat i la teleficció intel·ligent i complexa. En el nou panorama de gran atenció global als mitjans, per seguir les notícies i les conseqüències de l’11-S, aquests dos àmbits van anar creixent sense parar. Avui dia trobem canals sencers consagrats exclusivament als programes telereals i a les sèries de televisió de qualitat, que es retroalimenten amb les xarxes socials, l’essència de les quals és la transmissió en directe dels vaivens de la subjectivitat, l’intercanvi d’informació i la discussió de les ficcions compartides.

Impacte de l’avió a la torre sud del World Trade Center, 11 de setembre de 2001 | Robert J. Fisch | CC BY-SA

Éric Sadin parla al seu interessantíssim assaig La humanidad aumentada. La administración digital del mundo (Caja Negra, 2017) de la «fi de la revolució digital» i de la instauració d’una «antrobologia»: és «al començament de la segona dècada del segle XXI que podem datar l’epíleg de la revolució digital iniciada als inicis dels anys vuitanta. Aquesta revolució va estar marcada per un moviment expansiu de digitalització d’objectes industrials i de protocols de gestió d’informacions. Va ser un moviment de propagació i infiltració exponencials, que avui s’ha consumat en un miracle d’una interconnexió integral». El píxel és cada vegada més real i la realitat està cada vegada més pixelada. El nostre propi cos és híbrid: tenim més consciència del nostre telèfon mòbil, que sentim com vibra a la nostra butxaca fins i tot quan ens l’hem deixat a la tauleta de nit, que del nostre braç o les nostres espatlles. Ja no hi ha moviment ni desig ni acció que no siguin quantificats, arxivats, rastrejats en aquesta dimensió paral·lela i digital que ocupa el lloc de l’ombra de cada ésser humà (on en el pensament màgic es trobava l’ànima, ara es troben les nostres dades).

Diu Sadin que hem passat del «subjecte humanista a l’individu algorítmicament assistit» i que això suposa «l’agonia definitiva de l’antropocentrisme modern». Hi estic d’acord: del «penso, per tant existeixo» hem passat a l’«estic connectat, per tant sóc». De l’home com a centre del món hem passat a l’home com a node d’una xarxa. Potser per això el gran tic de la nostra època sigui el selfie: perquè en l’inconscient col·lectiu hi ha una gran resistència a acceptar aquesta agonia. Una agonia que coincideix amb el canvi climàtic i la consciència de l’antropocè. Amb la Revolució Industrial va començar una nova era geològica, caracteritzada per la transformació radical que l’home ha fet de la Terra. Paradoxalment o no, com a humanitat som més rellevants (més bàrbars) que mai, alhora que cada vegada som menys importants com a subjectes.

Recuperem ara la pregunta inicial: quan va començar el segle XXI? Si seguim el patró del segle XX, la resposta és senzilla: l’11 de setembre de 2001, quan es va produir un esdeveniment mundial capaç de generar canvis dràstics, simbòlicament semblants al magnicidi de Sarajevo el 1914. Però, si busquem nous patrons per als nous temps, la resposta deixa de ser automàtica. L’11-S no hagués tingut el significat que té sense la creació prèvia d’un sistema de representació que té en el 1999 la seva gran data simbòlica: l’any de l’estrena de Gran hermano, Los Soprano i Matrix (que és per cert l’any en què Kevin Ashton va proposar en l’Auto-ID Center del MIT el concepte «Internet de les coses»). I si deixem de banda l’atemptat de Nova York, encara trobem dos anys clau més que potser sí que signifiquen el naixement del segle: el 1992 es va signar la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, i el 2016 el Grup de Treball sobre l’Antropocè va demanar formalment que la Unió Internacional de Ciències Geològiques confirmés l’existència d’aquesta nova era. La nostra.