Pensament lent

Alison Hargreaves i Jeff Lowe avancen cap a l’altiplà de Kangtega, 1986 | Tom Frost, Wikimedia Commons | CC BY

Escric això en qualitat de la meitat del duo artístic multidisciplinar Xenoangel. Des del 2017, hem alimentat una pràctica híbrida de (re)construcció mundial. Recentment hem enllestit un projecte d’animació en temps real anomenat Supreme, que presenta un món simbiòtic a cavall d’una bèstia-món. El projecte és un viatge a través de l’animisme futur, la narració, les relacions extrahumanes i el pensament lent.

Penso en alguna cosa.
El pensament lent és un mite.

Heus aquí els primers versos d’un poema que va sorgir en el procés mental col·lectiu de creació de Supreme. El pensament lent podria ser un enllaç potencial entre una col·lecció de textos dels nostres col·laboradors i els debats que vam tenir mentre concebíem el projecte.

Començaré dient que es tracta d’una idea molt fluida que evoluciona a cada conversa. Alhora, tampoc no és res de nou. Ho utilitzo com una manera d’aprofundir en conceptes ja establerts, com ara el temps profund, l’escolta aprofundida i el pensament generacional. Tots aquests tòpics, els han explorat a consciència pensadors com Robin Wall Kimmerer, Anna Tsing, Robert Macfarlane i Vinciane Despret, i també organitzacions com The Long Time Project, per citar-ne tan sols uns quants.

Això no són sinó els humils pensaments d’un artista construint mons lúdics.

Aquesta idea arrela en la pràctica de pensar a la velocitat dels boscos, d’una xarxa de micorrizes o de les plaques tectòniques.

Orogènesi

L’Himàlaia va sorgir de la col·lisió de dos continents, fa entre quaranta i cinquanta milions d’anys. Va passar per una adolescència turbulenta i va créixer fins a esdevenir el sublim megaorganisme que coneixem avui dia. Ja havia entrat de ple en la tercera edat quan va ser testimoni de l’arribada del primer Homo sapiens, fa tan sols 200.000 anys. Mentre continuï viu, testimoniarà els efectes del temps i l’entropia, com qualsevol entitat viva. I, finalment, quan li arribi l’hora, es desintegrarà i tornarà a ser pols.

És improbable que la humanitat sobrevisqui a aquests organismes hiperobjectes. Són déus eterns. Titans dels eons que han viatjat a través del temps profund i han estat testimonis de la interdependència del món en tot el seu flux. Aquestes muntanyes són els nostres avantpassats: què podem aprendre, nosaltres, si pensem a la seva velocitat? Com podem sincronitzar-nos amb el seu mode d’existència lent?

A la sèrie de ciència-ficció fantàstica Broken Earth (‘La terra fragmentada’), N. K. Jemisin explica la història de l’Essun. L’Essun és un orogèn: un ésser humà que pot manipular la terra i les pedres. Pot frenar terratrèmols, però també pot causar devastacions. Els orogens controlen la terra dominant i redirigint l’energia cinètica. Els doblegadors de la terra de la sèrie d’anime Avatar mantenen una relació similar amb la terra i la tectònica.

En totes dues històries, els humans són capaços d’alterar la cinètica de les roques perquè assoleixi velocitats humanament perceptibles. Hi mantenen, però, una relació que és més de control que de col·laboració. Això no obstant, a mesura que un orogèn o un doblegador de la terra aprofundeix en la seva pràctica, es posa de manifest una connexió intrínseca amb el temps profund. A Broken Earth, alguns dels orogens més ben dotats reneixen com a menjapedres: éssers humanoides immortals fets de roca que sembla que es moguin o bé amb una lentitud preternatural o bé a una velocitat sobrehumana. A Avatar, Bumi, el doblegador de la terra més vell, és un home pacient de 112 anys que a l’episodi «Return to Omashu» (‘Retorn a Omashu’) ensenya a Aang que la clau per dominar la terra és «escoltar i esperar».

El lema «escoltar i esperar» s’assembla molt als exercicis que Pauline Oliveros proposa per practicar l’escolta profunda. Oliveros descriu la pràctica com «aprendre a expandir la percepció dels sons de manera que inclogui tot el continu espaciotemporal del so», i assegura que «aquesta expansió comporta connectar-se amb tot l’entorn i més enllà».

Potser el pensament lent és l’escolta profunda del món més enllà del so.

Potser el pensament lent és aprendre a expandir les percepcions del temps.

Ments de miceli

A la sèrie recent Green Planet (‘Planeta verd’), de David Attenborough, els realitzadors fan servir una tècnica nova d’instal·lació de càmeres time-lapse amb control motriu per fer que les plantes cobrin vida davant la pantalla. Segons el càmera Tim Shepard, l’equip va haver d’aprendre a llegir les plantes i anticipar-ne els moviments per a la gravació. Van haver de pensar com una planta i sincronitzar els equips conseqüentment.

El que observem en veure la sèrie és una representació accelerada del temps de les plantes; el seu transcurs s’edita a una velocitat que ens permet percebre’l més fàcilment. Malgrat la mediació, la sèrie ens ofereix una mirada educativa fascinant del món lent de les plantes.

En els últims anys, ha crescut l’interès per les xarxes de micorrizes i fongs, i s’ha tendit a comparar la transferència i la compartició de nutrients i minerals amb la circulació de dades a Internet. Les dades són coneixement, i pensar en un bosc com en un centre d’intercanvi de coneixements entre milers de nodes interconnectats és tota una lliçó d’humilitat.

Robert Macfarlane dedica un capítol del seu llibre Underland (‘Sota terra’) a furgar per la Wood Wide Web. Apunta que «la relació entre els fongs micorrízics i les plantes amb què entren en contacte és antiga –d’uns 450 milions d’anys– i, en bona mesura, de mutualisme». Defineix el mutualisme com «un subtipus de simbiosi entre organismes que mantenen una relació perllongada, interdependent i beneficiosa recíprocament».

Un organisme modular global

El pensament lent pretén aplicar aquesta noció de mutualisme a les relacions empàtiques amb altres organismes del món compartit.

El pensament lent tracta l’empatia a través del temps. Travessa generacions i eons.

A l’assaig del 2012 «Hydrofeminism: Or, On Becoming a Body of Water» (‘Hidrofeminisme, o convertir-se en un cos aquós’), Astrida Neimanis se submergeix en la idea que tots els organismes terrestres formen part d’un únic cos aquós global, l’hipermar. «En qualitat d’éssers aquosos, ens experimentem menys com a organismes isolats, i més com a remolins oceànics», escriu Neimanis. «Soc una espiral singular i dinàmica que es dissol en una circulació complexa i fluida.»

Som els cossos conscients d’un organisme modular intergeneracional i global vinculat per l’hipermar.

Volcans i bolets

Hi ha ocasions en què els modes temporals dels organismes de pensament lent se sincronitzen amb la velocitat de la percepció humana. Són els ecotons de la consciència temporal. Fissures en les falles geològiques de la percepció.

Potser podem aprendre’n alguna cosa, d’aquestes ocasions?

Les erupcions volcàniques són fotografies instantànies dels eons del moviment lent de les plaques tectòniques. Són moments destructius que infonen temor i respecte a totes les bestioles ràpides que hi hagi a prop. Tenen el poder d’alterar dràsticament el paisatge circumdant i fins i tot el clima, amb efectes a llarg termini.

Erupció del volcà Cumbre Vieja, La Palma, 2021 | Banco de Imágenes Geológicas | CC BY-NC-SA

Semblantment, el creixement dels bolets podria veure’s com un moment en què el pensament lent d’un fong micorrízic es fa perceptibles per als humans. Sovint en traiem profit en l’àmbit de l’alimentació i l’economia. En altres casos, en forma d’al·lucinògens que poden alterar-nos la percepció i evocar-nos diferents plans d’existència.

A The Mushroom at the End of the World (‘El bolet de la fi del món’), Anna Tsing parteix d’una d’aquestes fissures per seguir el bolet matsutake i traçar la possibilitat de vida entre les ruïnes del capitalisme.

La fi del món

Quan arribarà la fi del món en què el bolet matsutake florirà?

O és que ja som a les ruïnes del món?

Al llarg de la seva obra, Federico Campagna entén el món com «un constructe artificial de la imaginació». Tot i que potser som testimonis del cant del cigne d’aquesta història concreta, Campagna es demana com podem ajudar a crear nous mons a partir de les ruïnes d’aquest.

Som, potser, al moment arcaic d’un nou món cosmològic, ple d’optimisme infantil, però aquest cop proveït amb les eines necessàries per assolir formes de vida utòpiques?

Podem florir enmig del detritus?

Pensar lentament

Tal com hem apuntat més amunt, pensar lentament està embolcallat d’empatia temporal.

A parer meu, la millor manera que els humans comencem a pensar d’aquesta manera és pensant generacionalment, amb un abast interespecial. Podem (re)aprendre aquestes filosofies del pensament de comunitats indígenes com la iroquesa, que pren decisions d’abast social partint de l’anomenat «principi de les set generacions».

A través d’aquest principi i d’altres d’afins, el pensament lent vol reconnectar-nos amb les generacions i els eons, els futurs i els passats, amb els humans, els xenohumans i els no humans amb els quals mantenim una relació d’interdependència per viure. Per fomentar la cultura de les cures a llarg termini.

Per tant, el proper cop que mengis bolets, para un segon i pensa-hi: estàs connectant amb el pensament passatger d’uns organismes forestals hiperobjectes conscients –els teus germans–, un altre cos interdependent de l’organisme modular global.

…

Persona espiritual, persona animal, persona de l’aigua.
Persona dels bolets. Espores i espores.
No us podeu ni imaginar que bonic que és. Com en un somni.
Broma matinal neulosa.
Pensament lent boirós.
Reflexió curosa.
Entreu-hi a poc a poc, suaument.
Espereu.
…
Imagineu.
Espereu.
Imagineu déus.