Pankaj Mishra es mostra crític amb els mites de la modernitat i reflexiona sobre les conseqüències de la imposició del model occidental en els països postcolonials. Repassem la seva trajectòria com a assagista i el seu retorn recent a la ficció.
El setembre del 2001, l’atac a les Torres Bessones va canviar la vida de Pankaj Mishra (Jhansi, nord de l’Índia, 1969), que en aquell moment començava a gaudir de reconeixement internacional arran de la publicació de la seva primera novel·la, Els romàntics (Empúries, 2000). En la confusió i saturació mediàtica que va seguir els atemptats, Mishra, que fins aleshores havia treballat per consolidar la seva carrera literària, es va veure sobtadament conduït a convertir-se en un analista de l’Orient Mitjà. El motiu pel qual va trobar-se exercint aquest nou paper va ser, sobretot, el viatge que havia fet durant els primers mesos del 2001 per l’Afganistan, escrivint una sèrie d’articles per a Granta i The New York Review of Books, cosa que el va convertir, a ulls dels mitjans occidentals, en un expert en la regió. Com ell mateix va explicar en la conferència que va impartir al CCCB: «En aquella època, a la premsa angloamericana hi havia molt pocs autors d’origen no occidental, i jo sovint acceptava el ridícul paper d’expert en terrorisme per un incòmode sentit de la responsabilitat. Perquè tot un seguit d’escriptors de qui anteriorment es desconeixia que tinguessin cap idea de res que vingués de l’est de Viena de sobte havien començat a desplegar la seva loquacitat fent interpretacions del gihad i anàlisis de la xaria, i els agitadors antiislamistes que propugnaven morbosament una propensió musulmana a l’irracionalisme eren erigits com a valents postuladors de la veritat.»
L’atemptat de l’11S va conduir a una explosió mediàtica efervescent, marcada pel suport de molts escriptors i intel·lectuals a la invasió de l’Afganistan i l’Iraq (i aquí podríem citar Christopher Hitchens, Martin Amis o a Thomas Friedman, entre molts altres); era un moment en què en capçaleres tan rellevants com les de Time, Newsweek o The New York Times sovint s’hi podien llegir articles que convidaven a l’ús de la violència i la tortura contra els enemics d’Occident. En aquest context, Mishra es va adonar del profund desconeixement que hi havia a Occident sobre el que havien significat l’imperialisme i la colonització, i de la gran necessitat que hi havia de reeducar en qüestions d’història, política, sociologia i religió. En el món post-11S, els fets s’havien tornat més importants que la ficció.
Aquesta nova etapa com assagista el va portar a la publicació de llibres com Temptations of the West: How to be Modern in India, Pakistan, Tibet and Beyond (Farrar, Straus and Giroux, 2006), From the Ruins of Empire: The Intellectuals Who Remade Asia (disponible en castellà: De las ruinas de los imperios, Galaxia Gutenberg, 2014), Age of Anger: A History of the Present (disponible en castellà: La edad de la ira, Galaxia Gutenberg, 2017) y Bland Fanatics: Liberals, the West and the Afterlives of Empire (disponible en castellà: Fanáticos insulsos. Liberales, raza e imperio, Galaxia Gutenberg, 2020), a més de la col·laboració regular amb mitjans com The New Yorker, The New York Review of Books o The Guardian, entre d’altres. En tots aquests escrits, Mishra desplega una de les anàlisis més bones i més aprofundides de la modernitat occidental i dels seus vincles amb el sud global, especialment l’Índia. Gran coneixedor de la literatura i el pensament europeus, desmunta els mites sobre l’èxit de l’hegemonia occidental i exposa les flaqueses d’un sistema cultural, polític i econòmic sovint imposat a la resta del món amb conseqüències nefastes. La seva mirada rescata les realitats oblidades dels països postcolonials i fa visible la complexitat de les identitats que sorgeixen en aquests espais després de l’imperialisme europeu. Aquesta anàlisi posa un èmfasi especial en el món que sorgeix després de la desaparició de la Unió Soviètica, un món on el neoliberalisme se sent lliure i sense restriccions arreu i on el discurs de la democràcia i la modernització s’utilitza per reformular les submissió dels països independitzats del colonialisme poques dècades abans. Aquest és un procés que s’esdevé en diferents geografies i que adquireix un caràcter encara més brutal en contextos com la guerra de l’Afganistan o de l’Iraq. Com ell mateix diu, «una generació “postideològica” d’internacionalistes liberals i neocons va començar a pensar que, en societats sense tradició democràtica, la democràcia podria implantar-se per mitjà d’una teràpia de shock and awe, és a dir, de commoció i terror» (Fanáticos insulsos, p. 15). L’ascens, en aquest món postsoviètic, d’una dreta neoliberal i suprematista, convençuda del seu paper hegemònic i de la legitimitat de les seves aspiracions i dels mitjans per fer-les possible, és el tema central de molts dels seus assajos, en els quals s’ocupa de fer visible la inconsistència dels seus discursos i el fracàs dels seus suposats èxits.
De les crítiques de Mishra no se n’escapa tampoc el paper de l’esquerra, tant política com intel·lectual, en la configuració d’un món cada vegada menys democràtic i més desigual. «Les últimes dues dècades hem vist que el vincle embrionari entre les classes obreres i els partits d’esquerres s’ha trencat. Els partits s’han tornat cada vegada més metropolitans en l’estructura, la representació i la ideologia, i això ha conduït a una desconnexió fatal que els ha fet incapaços d’oferir una alternativa», explica. Aquesta desconnexió dels partits i les elits progressistes de la realitat de les bases socials que tradicionalment havien alimentat l’esquerra ha tingut, entre altres conseqüències, el fet d’aplanar el camí a una extrema dreta que, a l’estil de Donald Trump, ha sabut mobilitzar aquestes bases amb un discurs que fonamentalment s’articula a través de l’odi. En els seus textos Mishra descriu una esquerra progressista, benintencionada, preocupada per defensar totes les minories a les xarxes socials i als entorns digitals, però sense cap experiència real de com és la vida dels més desafavorits.
La seva anàlisi de la crisi del model de democràcia occidental s’estén també a l’impacte en les antigues colònies, i així Mishra parla del fracàs de països com l’Índia a l’hora de dur a terme els ideals d’igualtat, llibertat i dignitat que van marcar-ne la independència, un fracàs degut al fet que han sucumbit al domini cultural i econòmic d’Occident. «L’Índia havia d’aportar alguna cosa nova al món, alguna cosa nova a la geopolítica, a l’economia, al món cultural i intel·lectual. I el que hem vist els últims anys és que s’ha convertit en una còpia imperfecta i trista d’Occident. […] Ha donat l’esquena a Gandhi, a Nehru, a les seves idees fundacionals. I aquesta ha estat la tragèdia de molts països postcolonials, que van començar amb grans esperances i expectatives.»
Un dels temes fonamentals de Mishra és justament aquesta «temptació de ser modern», que parteix de la idealització del sistema de vida occidental que s’ha escaigut tant a l’Índia com en altres països postcolonials. Abraçar la modernitat, aspirar a noves formes de llibertat i deixar enrere un passat ple de pobresa i d’humiliacions, és per a Mishra una arma de doble tall, ja que aquest procés sovint porta a una renúncia de la pròpia identitat i a la necessitat de construir-ne una de nova que serà sempre, forçosament, artificial. A l’Índia, la consolidació d’una dinàmica social en què l’èxit s’associa a l’adopció d’unes formes de vida «modernes» obre una profunda fractura que obliga a deixar enrere la llengua i la cultura d’origen. «M’interessa molt», diu Mishra, entendre «com, fins i tot quan has fet bé tot aquest procés de ser modern, et trobes en un impàs estrany en el qual, havent assolit els teus somnis materials, estàs descontent, inquiet.»
Després de dues dècades escrivint assaig, el 2022 Mishra va publicar Run and Hide (disponible en castellà: Corre a esconderte, Galaxia Gutenberg, 2022), la seva segona novel·la, una història que segueix la vida de tres amics indis des dels orígens humils fins al salt a l’èxit econòmic i social. Es tracta d’una novel·la en què apareixen molts dels temes que han marcat la seva trajectòria i s’hi mostren les contradiccions més íntimes d’aquestes vides a cavall entre Orient i Occident. Mishra explica aquest retorn a la ficció com el final del procés que, fa vint anys, el va portar a l’assaig. Si aleshores va ser la necessitat de donar prioritat als fets el que el va conduir a abandonar la novel·la, avui, en un món dominat per la postveritat, la ficció cobra un nou sentit: «He tornat a la ficció en part per la meva experiència personal de desencant i en part per un fet més ampli: els fets de la vida pública estan tan sobredeterminats per les ideologies dominants que s’han convertit en una versió de la propaganda, han perdut credibilitat i han de fer front a les notícies falses», explica.
En aquest retorn a la ficció, Mishra defensa la capacitat de la literatura per explicar veritats més profundes. O, com diu Nadime Gordimer, una autora que ell admira: «Res factual que pugui escriure o dir serà mai més veritable que la meva ficció.» La literatura no té l’objectiu d’explicar els fets de la història o de la política, però sí que pot, com assenyala Mishra, fer-nos entrar en la profunda complexitat del pensament i la consciència dels seus personatges, mostrant-ne les motivacions, desvelant-ne les contradiccions i fent visible la multiplicitat de maneres de ser al món que hi ha: «En lloc d’oferir un programa o una convicció, uns fets o uns contrafets, [la literatura] mostra la veritat humana –confusió i conflicte– en cada situació, i amplia la nostra sospita sobre la insondable estranyesa de la varietat humana.»
Per a Mishra el retorn a la ficció ha estat una manera de desmuntar el discurs de l’èxit del model occidental. Davant de l’allau de dades que pretenen demostrar com les economies dels països postcolonials milloren i caminen cap al tan desitjat creixement econòmic, a Run and Hide ha volgut retratar què passa quan persones que es van criar en un context de molta pobresa de sobte accedeixen a l’èxit professional, la riquesa i la llibertat sexual. Així, els personatges mostren la complexitat d’aquesta fractura entre diferents mons, que els comporta un cost psicològic, afectiu i personal elevat, i els deixa en un estat de neguit espiritual sense solució.
«Tant se val que els fets siguin més o menys potents i convicents, que nosaltres encara voldrem conèixer la realitat profunda de les nostre vides morals i emocionals. […] La ficció continuarà dient, de manera més valuosa que mai, les seves veritats en l’era de la postveritat.»
Deixa un comentari